Cala Mateua, escola de submarinistes

Aquest passat dissabte varem anar a Illa Mateua, un bell indret de la costa Brava que, tot i estar molt freqüentat, encara preserva una mica de caràcter salvatge però amable alhora. Aquest lloc ha estat, des de fa uns anys, un dels punts on molts submarinistes aprenen el què i el com d'aquest esport nostre, on respiren per primer cop sota les onades, on donen els seus primers cops d'aleta.

Cala Mateua és una petita cala situada al costat de tramuntana del cap de Montgó, a la població de l'Escala, i es caracteritza per l'illa Mateua, un illot en forma de tortuga quin cap mira a mar obert i que està situat a escassos 15 metres de la platja. Aquesta platja està formada per grans rocs caiguts dels propers penya-segats, barrejats amb còdols més o menys arrodonits per l'acció erosionadora de les onades.

És un lloc ben tranquil, situat prop d'una urbanització poc transitada, amb aigües poc profundes i generalment clares, i és l'últim indret que delimita la badia de Roses pel costat Sud, més enllà de la Punta de Montgó tenim la costa del Montgrí i les Illes Medes. Una de les particularitats d'Illa Mateua és la seva composició càrstica, una roca soluble en aigua que, en contacte amb el líquid element forma tota mena de forats i galeries que son ràpidament ocupats per tota mena de vida marina. De fet la varietat de vida petita que s'hi troba és gran, per l'observador atent.

La nostra immersió transcorre en el recorregut clàssic: una volta a l'illot en el sentit contrari a les agulles del rellotge. Entrem a l'aigua des de les restes d'un petit embarcador, destrossat pels temporals que, tot i així, encara és útil per equipar-se còmodament assegut a ran d'aigua. De seguida nedem fins l'illa per iniciar la circumval·lació. I ja tenim la primera sorpresa, un corb marí (Phalacrocorax aristotelis) pescant enmig d'un petit banc de bogues (Boops boops). És ben bé allò de "a qui matina, Déu l'ajuda". Quan l'ocell es dona conta de la nostra presència, encara només enfonsats a un parell de metres, que salta fora de l'aigua. Les bogues (fins fa un moment a punt de ser pescades) aprofiten l'avinentesa i fugen "aletes ajudeu-me".

En anar fent la circumval·lació de l'illa, la profunditat augmenta mica en mica, alhora que baixa la visibilitat, però ja trobem força fauna bentònica a la paret, des d'un nudibranqui del tipus Cratena peregrina, fins a esponges de tota mena i vius colors, vermell, lila, taronja, gris... sovint agrupades una sobre l'altre, en dura competència per l'escàs (i atapeït) espai a la paret. Darrera una esponja de color malva, trobem els ulls curiosos d'un petit pop que ens mira des de la foscor.

Són característiques d'aquest indret les anemones incrustants grogues (Parazoanthus axinellae) que cobreixen extensions força amples, mesurables en metres quadrats, son cosa poc comuna. Les zones cobertes son els sostres de les baumes (extraploms) que forma la roca de tant en tant, s'ha d'intentar observar aquests sers aguantant la respiració, l'aire que ens dona vida a nosaltres és un verí per a ells, i es queda acumulat al sostre de la cova on habiten. També trobem coralls tous, coneguts popularment com "mans de mort" (Alcyonium sp.) de dos colors, vermelles amb pòlips blancs i grogues amb les obertures dels pòlips de color negre, per bé que el pòlip també és blanc quan surt per alimentar-se.

Quant als coralls durs trobem l'apreciat corall vermell (Corallium rubrum) en branquetes maques en els indrets menys accessibles, ja que la cobdícia d'alguns fa que gairebé hagi desaparegut dels llocs fàcilment accessibles, com el sostre de la cova que travessa l'illa. Cada pocs anys tot el corall desapareix, i és patent el lent creixement d'aquest antozoari. També es troben coralls de botó groc (Leptopsammia pruvotti) i marrons (Balanophillia europaea), entre altres. De tant en tant es pot veure alguna gorgònia blanca (Eunicella singularis), però aquestes aguanten malament el contacte dels submarinistes i ja no se'n veuen gaires.

No donem a bast per identificar un bitxo rere un altre quan arribem a l'entrada de la cova, un lloc on habitualment era fàcil trobar esponges de bona mida, i boniques branques de corall... ho veiem tot força malmès... és clar que tot just ha acabat l'estiu, a veure si li donem temps i es recupera... els temporals han netejat de sorra l'entrada a la cova, però tot i així decidim no entrar-hi. Amb tot, mirant per l'obertura, ens dona temps de veure un petit corball (Sciaena umbra) que ràpidament s'amaga. No hi ha més peix dins d'aquesta cova.

Desfem el camí per tornar al perímetre de l'illa i, sota un sostre ple d'anemones incrustants grogues, trobem un parell de nudibranquis més, un Flabellina affinis de color fúcsia, i una vaqueta suïssa (Peltodoris atromaculata) amb la seva críptica lliurea blanca amb taques negres. Encara que sembli mentida, la vaqueta està "dissenyada" per passar desapercebuda. Aquest bonic opistobranqui, que és un dels primers que reconeixen els submarinistes en les seves immersions, en realitat és un paràsit que s'alimenta en exclusiva d'una espècie d'esponja (Petrosia ficiformis). Buscant l'esponja, habitualment és fàcil veure l'opistobranqui.

Alguns peixos -principalment sargs i julioles- ens acompanyen durant una estona, per aprofitar el fet que aixequem sorra amb les nostres aletes, ja que entre la sorra hi ha el seu menjar habitual: cucs, mol·luscs i crustacis petits. Entre els matolls d'algues de la paret trobem escòrpores (Scorpaena porcus) molt ben dissimulades amb el seu camuflatge absolutament críptic, de fet sovint sabem que hi son quan ens apropem massa i es mouen d'un salt a algun lloc proper. També hi ha força molls reials (Apogon imberbis) però son molt porucs i costen de veure amb calma. No els agrada la llum del dia, encara menys la de les nostres llanternes. Algunes salpes (Sarpa salpa) de bona mida, remonejant entre la posidònia en grups compactes, fan goig de veure. Alguna sorpresa poc comuna, com un "merlot" (Labrus merula) d'un pam de llarg, força poruc.

Entre els crustacis tenim una bona sorpresa, prop de la boca nord de la cova, trobem el cau d'una llagosta (Palinurus elephas) de bona mida. Es deixa fer unes quantes fotos.

Acabem la circumval·lació de l'illa veient un fons de blocs de pedra sense massa història, ja que la tramuntana castiga molt aquesta zona i la vida bentònica prefereix protegir-se d'una mar tan moguda; blenis i gobis son els únics que s'aventuren aquí, però altres animals a qui agraden els corrents marins, com les anemones o fideus de mar (Anemonia sulcata), o les Ayptasia mutabilis, abunden en aquesta zona.

Portem una hora sota l'aigua i és hora de sortir. Hem arribat a la fondària màxima de l'indret, que no arriba a 10 metres, i ens ho hem passat molt bé ja que hem vist de tot, fins i tot espècies que, com el corall o la llagosta, no son fàcils de veure en aigües superficials. Segur que hi tornarem. L'aigua, tot i ser octubre, encara està a 19 graus, gens freda.