Cala Rovellada

Els participants varem ser en Daco, la Clara, en Jordi i jo mateix. La idea inicial era fer immersió als Caials (Cadaqués) ja que la previsió de tramuntana / gregal relativament fort aconsellava aquesta cala a recer del vent. Però per temes logístics, ja que per llogar l'equipament que ens faltava només ho varem poder fer a Llançà, finalment varem decidir anar a Cala Rovellada, al municipi de Colera.

Aquesta bonica i tranquila cala és de natura rocallosa, i té una platja de sorra barrejada amb còdols delimitada per la banda esquerra per un moll de ciment, que hom deu haver reconstruit fa poc i que facilita el fet d'equipar-se abans i després de la immersió. La mar de fons feia que les onades cobrissin fins a mig moll, però tampoc l'aigua estava massa esvalotada. Si es notava que la mar es va refredant: la temperatura mínima registrada pels nostres ordinadors va ser de 17,5ºC. Ens allunyem de l'estiu, queda clar.

El fons de la cala baixa gradualment fins a uns 15 metres de fondària, on comença una planària sorrenca a la que ja no varem arribar. Aquesta baixada, força suau, està gairebé totalment coberta de Posidonia oceanica , esquitxada per grans blocs de pedra força recoberts d'esponges i algues. Cal destacar les nombroses clapes que hi ha entre la posidònia, producte del "garreig" de les àncores de les embarcacions d'esbarjo, tan abundants els estius per la zona. Convindria regular l'ancoratge amb boies per protegir les praderies de posidònia, però sembla que encara no hi ha prou consciència entre els gestors, ni entre els navegants... aviat potser no quedarà res del que preocupar-se... (i no vull ser dramàtic, però als fets em remeto...).

La posidònia comença a acusar la fi de l'estiu en les plantes situades en aigües poc fondes, on les fulles es veuen molt curtes. Això és part del procés de renovació anual -normal d'aquesta espècie- per lliurar-se dels organismes epibionts fixats a les llargues fulles que redueixen la seva eficiència a l'hora de fer la fotosíntesi.

La posidònia situada més enllà de 7-8 metres encara apareix amb fulles que tenen tota la seva llargària, donat que encara no ha entrat un temporal gros de llevant que ajudi les plantes a desfer-se del visitants no convidats. Entre mig de la posidònia es troben eriçons ( Sphaerechinus granularis), estrelles espinoses (Echinaster sepositus), algunes nacres (Pinna nobilis) i algunes gorgònies (Eunicella singularis). També alguns -molt pocs- peixos, suposo que es retiren de les aigües costaneres així que poden quan aquestes es refreden, senyal que els temporals els poden complicar l'existència.

Als blocs de pedra la vida ja és una mica més variada (si més no és més visible). Per la protecció que ofereix la pròpia pedra trobem alguns espirògrafs (Protula sp.), alguna gorgònia taronja (Lophogorgia sp .), moltes algues (Codium sp. i altres), força esponges incrustants (Crambe crambe, Chondrosia reniformis i altres) i algunes gorgònies blanques (Eunicella singularis). Destaquem també la presència d'algunes ascidies vermelles ( Halocynthia papillosa) i Clavellina nana.

El fet que es trobin força estrelles de mar i pocs eriçons indica que la contaminació de l'aigua és baixa, ja que mentre les primeres son molt sensibles a la contaminació, els eriçons no son gaire exigents amb la qualitat de l'aigua.

Apart dels invertebrats esmentats, varem trobar un pop (Octopus vulgaris), que és fàcil de localitzar si ens hi fixem, ja que una de les seves tàctiques de camuflatge és acumular pedres a la porta del seu cau, i fer amb elles una mena de porta que aguanta diligentment amb les ventoses de les seves potes. Però si veus una pedra que es mou sola, compte ! segur que hi ha un pop amagat.

Quant a altres mol·luscs, només un opistobranqui (Elysia timida) que va veure en Daco i la posta d'un Platydoris argo, una mena d'espiral de color taronja molt característica. També varem veure una posta d'un mol·lusc no identificat, un fil de color violeta fosc enganxat a un alga.

Quant a peixos, destacar alguns serrans (Serranus cabrilla), variades (Diplodus vulgaris) i sargs (Diplodus diplodus), julioles (Coris julis) i castanyoles (Chromis chromis ) tan típiques de les aigües costaneres. Un grup de salpes (Sarpa salpa) va fugir ràpidament al límit de la nostra visibilitat.

I ja que parlem de visibilitat, realment va ser el pitjor del dia: en els millors moments era d'aproximadament 4-5 metres, i en els pitjors no ens vèiem la punta de les aletes (al voltant d'un metre). Una mica de mar de fons ens va moure una mica a la platja, però més endins no ens va emprenyar gens.

Realment el major problema de la immersió va ser la orientació per culpa de la mala visibilitat. Però si un es fixa en els "accidents" del fons, una pedra d'una forma determinada, una clapa de sorra amb algun tret característic, la tornada no té perquè ser un problema.

Una immersió més, no per repetir-la en les mateixes condicions, però sempre és interessant veure la mar en les seves múltiples personalitats.