Caials: El mar és l'escenari, els animals són els actors... i sempre canvien...

Aquest és el relat de la nostra immersió de dissabte (17/11/2007) a Caials. Per fer aquesta immersió ens varem trobar l'Albert i jo. Donat que hi havia tramuntana una mica forta, al igual que les darreres setmanes, varem decidir bussejar a aquesta cala, per l'absoluta protecció contra el mar què ens ofereix.

El dia era clar i soleiat, per bé que era un dels dia més freds (al novembre) que recordo... mentre pujava en cotxe per l'autopista, a l'alçada de Lloret hi havia -6 ºC... Arribant a Caials, la temperatura era d'uns 8-10ºC així que ficar-se a l'aigua a 15ºC era relativament agradable.

Fruit de la tramuntana intensa i continuada (entre setmana havia arribat a força 9) hi havia encara una mar de fons important, que en la nostra protegida cala es traduïa en una mena de suaus onades de marea però molt potents i llargues (aproximadament vaig calcular que el període era d'uns 30 segons l'aigua en un sentit, pausa de 10 segons, 30 segons en l'altre sentit).

La mar estava plana, però nedant es notava perfectament el corrent a favor i, especialment, el corrent en contra: ja podies "pedalar" tot lo fort que volguessis que no et movies de lloc.

Un cop equipats, i per tal de recrear-nos una mica amb la fotografia -tant l'Albert com jo mateix baixàvem amb càmeres de foto- varem decidir apostar per bussejar a menys fondària i no passar del Llanishen. Varem entrar a l'aigua per la cala, nedant per superfície fins que teníem uns 6 metres d'aigua sota nostre, llavors varem baixar seguint l'escull, i varem girar a la dreta per baixar en una mena de pou que fa el fons de la cala, just abans de on és el barco. Aquest pou sempre el veiem però rarament ens hi parem en ell, dissabte ens hi varem estar una bona estona. El pou arriba a una fondària màxima de 13,5 metres, amb un fons de còdols més o menys llis. La sorpresa va ser la quantitat i varietat de vida que s'amaga sota aquests còdols.

Girant rocs varem trobar moltes espècies poc habituals de veure, com ara delicioses petxines (ho dic més pels sargs que se les volien menjar, que no per mi), molts ofiürs d'espècies incertes, algunes ascídies curioses, orelles de mar i fins i tot una Bonellia viridis, animalet de què només estem acostumats a veure la llarga trompa bífida de color verd sortint de les escletxes, però no se sol veure com és el seu cos (per cert que de la Bonellia només veiem la femella, el microscòpic mascle viu paràsit dins del cos d'aquesta). Fins i tot vaig trobar un parell de xucladits (Lepadogaster lepadogaster), uns peixos ben macos i ben simpàtics, amb l'habilitat d'enganxar-se a les roques (i als submarinistes) amb la seva ventosa ventral. Calia anar espantant els peixos grossos que ens venien a veure què podien endrapar aprofitant que posàvem a la vista els animalons... és per això què si girem les pedres, cal deixar-les com estaven abans de marxar.

Bé, sortim d'aquest pou, ben envoltats a hores d'ara per multitud de peixos oportunistes, com sargs i julioles, i comencem la baixada cap el Llanishen. No té pèrdua, ja que el barco està enfonsat ben travessat a la cala, i per altra banda, és un barco gran que l'ocupa tota, per tant, és ben fàcil de trobar. En arribar al barco, un pop ( Octopus vulgaris) ens saluda, amagat al seu cau.

Entre les quadernes del delericte veiem moltes gorgònies blanques (Eunicella singularis) i esponges de molts tipus, i no triguem gaire a trobar el nostre primer nudibranqui, un Flabellina affinis d'intens color fúcsia. Aquí ja estàvem entre 14 i 15 metres de fondària, i val a dir que es notava molt el moviment de l'aigua. Això és ideal per les gorgònies blanques que creixen per la zona -les agrada molt la corrent que els porta l'aliment- però per fer foto submarina la veritat és què emprenya bastant ja que el moviment constant no ens permet estabilitzar-nos gaire... imagineu com és fer una foto d'un bitxo de menys d'un centímetre de llarg mentre estàs gronxant-te amb la mar de fons...

Llavors comencen els meus problemes grossos, fotogràficament parlant. Resulta que aquest dia volia provat un flaix submarí que feia temps que no submergia perquè tenia un problema amb les bateries, les originals son NiCd i estan fetes malbé, per més "inri" ja no es fabriquen, així que vaig provar d'alimentar l'aparell amb una bateria Li-Ion que tant abunden avui dia, però l'invent només em va funcionar a mitges, la bateria es va exhaurir als 45 minuts d'immersió. Queda clar que el consum del flaix és superior al que dona la bateria. Me'n hauré d'empescar una altra solució.

L'altre problema és que, mentre el flaix té corrent, triga molt a carregar, senyal que la bateria no és prou adequada i, quan dispara, em crema les fotos tot i el control TTL... aquest problema ja me l'esperava, penseu que el principal problema que cal resoldre en la foto submarina és com posar llum a les escenes sense que quedin fosques ni cremades. Es diu fàcil, la foto a l'aire lliure no té tants problemes (potser la foto submarina és comparable a fer fotos dins un bosc molt fosc), però a la pràctica... bé, jutgeu vosaltres mateixos, vaig poder fer un centenar de fotos, i aquestes son les millors (i no gaire bones avui, ho sento). Per rematar-ho (va ser un dia gloriós, fotogràficament parlant) el flaix és tan gros que surava, la qual cosa em desequilibrava la càmera. Si ho afegeixes a la corrent de marea, és com voler fer fotos pujat a un cavall... si surt alguna cosa, és gairebé un miracle.

Bé, no tot son plors, varem poder veure una altra Flabellina affinis (en total dos), i un parell de F.pedata en diferents indrets. Quant a "nudis", res més. Quant a peixos, destacar que l'Albert va descobrir el mero ( Epinephelus marginatus) resident a les planxes del Llanishen, el va tenir a un metre de la seva màscara, però quan volia fer-l'hi una foto, va marxar rapidíssimament al seu cau. Varem veure, com ja us he comentat (tot i que ells ens van venir a trobar més que a l'inrevés) molts sargs ( Diplodus sp.) de bona mida, fins i tot un sarg imperial (Diplodus cervinus) força maco. Rogers (Mullus surmuletus), julioles (Coris julis), serrans (Serranus cabrilla), vaques serranes ( Serranus scriba), castanyoles (Chromis chromis), fins i tot dos merlots (Labrus merula) i un tord de color verd preciós, no sé pas de quina espècie. No us poso fotos de molts d'aquests pel què us he comentat que em vaig quedar sense flaix... un desastre... De fet, per deixar constància del darrer Flabellina pedata, que tenia una mida molt maca, vaig fer la foto sense flaix, il·luminant el bitxo amb el focus, i obrint el diafragma molt (per això es veu força desenfocat pels costats).

Cada dia al mar és ben diferent, tot i que darrerament anem als mateixos llocs, sempre podem explicar coses noves. Com jo dic, l'escenari serà el mateix, si, però els actors canvien d'un dia per l'altre.

Fins la propera !