Caials, pels voltants del Llanishen

Un cop més -la tramuntana mana- varem anar a la cala Caials (Cadaqués). Gràcies a l'orientació d'aquesta cala, els temporals de tramuntana -tan constants d'ençà que va marxar l'estiu- no ens han deixat anar enlloc més de la Costa Brava. Com a consol, estem estudiant molt intensament el fons dels Caials que, amb la seva munió d'hàbitats, ofereix refugi i aliment a gran quantitat i varietat de formes de vida.

Per altra banda, aquesta tramuntana constant netejarà l'acumulació de brutícia que observarem al final de l'estiu sobre els organismes bentònics de tota la costa. Els principals beneficiaris seran els cnidaris colonials i les esponges, així que esperem amb il·lusió que el vent desaparegui per tornar a bussejar a altres indrets i poder-los observar amb deteniment.

Ens reunirem per aquesta immersió la Clara, en Daco i jo. Varem fer una immersió relativament curta, aproximadament 60 minuts, i varem arribar a una fondària de 25 metres. L'aigua estava ja força freda (baixa un grau per setmana si fa no fa) ja que els nostres ordinadors van mesurar una temperatura d'uns 15-16 graus. Per aquesta raó en Daco i jo varem optar per fer servir vestits secs, que ofereixen molta millor protecció tèrmica, per bé que tenen els seus requeriments, s'ha de vigilar com nedar i cal portar més pes al cinturó de ploms. La visibilitat era una mica més reduïda que habitualment, entre 6 i 8 metres.

Varem fer el trajecte clàssic, que tantes vegades us he explicat darrerament, baixant una mica abans del delericte del Llanishen i navegar fins el començament de la zona de coral·lígen, entre 20 i 25 metres de fondària. No varem arribar tros de xapa que hi ha al fons, ja que ens varem entretenir massa pel camí. A la cala ens varem trobar amb un fenomen que no havíem experimentat abans, una mena de corrent de ressaca bastant fort contra el que no es podia lluitar, alternat amb un corrent de marea que ens empenyia ràpidament cap a la platja. Era qüestió d'aprofitar el que ens interessés en funció del sentit de la marxa i mirar d'agafar-nos a les pedres quan el corrent no ens era favorable. Suposo que devia ser alguna mena de manifestació de la mar de fons.

De fet aquest devia ser un fenomen important ja que, en tornar cap a casa, em va impactar veure uns quants vaixells grossos ancorats a la badia de Roses per tal de no haver de lluitar "contra vent i marea" per arribar al seu destí. Arribar tard els costa calers, si, però navegar amb el vent en contra a més els costa molt combustible, un cost gens despreciable avui en dia. L'economia mana, i els capitans saben el seu ofici.

Bé, tornem a la immersió. En baixar trobem un pop (Octopus vulgaris) de bona mida en un forat del fons de cascall. El trobem perquè, molt al seu estil, havia protegit el seu cau amb pedres de bona mida, tan ben posades que es veien de lluny i, a més, podíem veure cloques de petxines a la porta. Son uns animals molt llestos, però poc polits, sempre es troben per l'acumulació de restes de menjar a la porta de casa. En nedar cap el barco enfonsat -l'inefable Llanishen- veiem unes quantes gorgònies blanques ( Eunicella singularis). Entre les branques d'una veig un mol·lusc Simnia spelta, però em costa de distingir. Veig que hi ha alguna cosa, però no encerto massa a veure què. És un animal petit, i força mimètic amb el seu hoste. La foto permet identificar el bitxo que l'ull no acaba de distingir.

En altres gorgònies ja fa temps que em fixo que tenen les puntes de les branques pelades, precisament pel lloc on haurien d'estar creixent. No deixa de ser preocupant, ja que també he vist moltes d'aquestes gorgònies caigudes entre les roques i ferros del barco, i n'he vist disminuir molt la densitat d'uns anys ençà. Suposo que deu ser un efecte mecànic per la gran afluència de bussejadors a l'estiu, però també pot ser per causa d'un depredador o una malaltia. Potser algú en deu saber la causa real.

Algunes anemones, com els fideus de mar (Anemonia sulcata), el disc gairebé pla de la Cereus pedunculatus, la coneguda Ayptasia mutabilis i una espècie desconeguda per a mi que apareix a alguna i que, tot i semblar anemone, igual no ho és: els saquets del voltant potser indiquen una ascidia colonial. .

Veiem algunes postes de nudibranquis, tan característiques per estar disposades en espiral, la primera, al principi de la immersió, de color blanc, la segona, ja de tornada, del color taronja característic del Platydoris argo. És veritat que si hom no troba el responsable a prop, costa determinar-ne la "paternitat", però de vegades no és tan difícil pel color i la mida de la troballa. Ja que parlem d'aquest grup d'animals també coneguts com a "opistobranquis", podem enumerar les espècies del dia: tres Flabellina affinis (una juvenil), dos Flabellina pedata, un Cratena peregrina (també juvenil) i una parella de Cuthona coerulea miniatura, que potser encara no es coneixien gaire fins que varem passar nosaltres per la zona. Gairebé tots els "nudis" apareixien sobre els hidraris Eudendrium sp. del què es suposa que obtenen el seu aliment A la tornada, en Daco i la Clara varen veure un Diaphorodoris papillata, amb el què no vaig tenir el gust, ja que jo anava més endavant... no és pot estar a totes... Un altre mol·lusc em va cridar l'atenció: va aparèixer sota un roc i, segons els llibres es tracta d'un "Fisurellidae". És una mena de lapa i el podreu veure tot relaxadet a la foto corresponent.

Entre les ascídies, destacar les vermelles (Halocynthia papillosa) i les clavellines de dos tipus, la més abundant (Clavellina nana) i una altra de les que només vaig veure dues "campanetes", la Clavellina lepadiformis. Sota una pedra, en tornar a la platja, vaig trobar una petita colònia del què crec que eren Diazona sp. per bé que eren d'un bonic color taronja (foto 3703). Una colònia de sinascidis Polysyncraton lacazei em va sobtar per la seva lluita per l'espai (sota una pedra) amb una esponja de la que no en sé el nom. Hom diu que fan servir guerra química, i és que les toxines de les esponges estan ben documentades a la bibliografia.

El que si que vaig veure -deu ser que cada cop m'hi fixo més- son moltes varietats d'esponges. Des de la Clathrina clathrus a l'Spongia officinalis, passant per les Axinella polypoides i damicornis, les abundants localment Aplysina (Verongia) aerophoba (algunes molt trencades), les també abundants Crambe crambe, i d'altres menes menys abundants, com les Hemimycale, les Hamigera o les Haliclona.

Entre els equinoderms varem veure tota mena d'eriçons, negres, violetes i de fondària, però també moltes estrelles de mar, especialment les de set braços (Coscinasterias tenuispina ) que apareixen gairebé sota cada roca que girem. Sovint estan aixafades o esmicolades, però la seva increïble capacitat de regeneració fa meravelles, de cada braç trencat pot sortir un exemplar sencer per gemació. De vegades, si la trencadissa no és total, pot créixer algun braç de més, les estrelles de set braços amb 8 apèndixs no son res que surti als diaris, de lo comú que és. Per tancar el grup, els cogombres de mar de tota mena, no son tan abundants com a Port Lligat ja que el fons no els és tan propici, però Déu n'hi do.

Un cuc Eupolymnia nebulosa, dins el seu tub de trossos de pedreta i petxines lligades amb moc, crida l'atenció per la seva cabellera vermella i lluminosa, però mira d'amagar-se ràpidament quan se sent descobert. No son cucs, però també s'arrosseguen, el parell de planaries Thysanozoon brocchi que em vaig trobar sobre una Aplysina aerophoba.

Quant a peixos, n'hi havia força i una mica grandets, per bé que no varem trobar les sorpreses de la setmana anterior: Sards (Diplodus sargus) i variades (Diplodus vulgaris ) de bona mida eren els més abundants, els segons en moles de un 30 individus sobre els ferros del barco. També varem veure rogers (Mullus surmuletus). Alguns tords, castanyoles i serrànids varis fugen de nosaltres però no massa ràpid, la temperatura de l'aigua els afecta. Trobo a faltar els tres cues que sempre s'albiraven sobre els 25 metres, però aquest cop no s'han vist, potser han fugit de la mar de fons.

Per la menor estada a fondària, aquest cop no varem arribar a entrar en descompressió, tot i que només ens va faltar un minutet de no res. Vosaltres trigareu més del què nosaltres ens estem habitualment en una parada de descompressió, per decidir quines fotos son les que us agradin més, però penseu que no tindreu problemes de descompressió per mirar-les.

Fins la propera !