Caials: "Cala medusa"

Un cop més varem tornar als Caials de Cadaqués. Aquest cop no bufava tramuntana sinó una mica de garbí, la qual cosa vol dir que allà l'aigua no es movia gens ni mica. Un temps amb un Sol esplèndid que va fer que, tot i els 16ºC de temperatura ambient, i encara més, els 14ºC de temperatura de l'aigua, no tinguéssim la sensació de fred que pertocaria a aquestes dates. L'aigua estava molt transparent a superfície, però una mica més avall no ho estava tant, amb uns 8 metres de visibilitat.

Només entrar a l'aigua varem presenciar un veritable espectacle: centenars de meduses luminiscents (Pelagia noctiluca) d'uns 5 cm de diàmetre, amb uns tentacles que arribaven als 50 cm de llarg o potser una mica més. Però tot el que tenien de maques, ho tenen de perilloses: si bé les meduses eren fàcils d'esquivar, no es pot dir el mateix dels tentacles, que s'enredaven en el nostre equipament. A més, quan et pares a mirar-les, venen cap a tu, així que millor no aturar-se gaire.

Nedar entre les meduses es va convertir en una cursa d'obstacles... travessar la superfície de la cala implicava apartar constantment les meduses amb les mans per evitar que ens toquessin la cara, la única part del cos que no teníem completament protegida. Arribarem a prop dels esculls i, quan ens varem cansar d'apartar meduses, ens varem submergir.

Llavors varem baixar ràpidament fins el pou del començament i, tot i que ens hi volíem estar una estona, al final varem decidir tornar en acabar la immersió, però arribat el moment va resultar que no ens quedava prou aire... Bé, el cas és que només baixar, em vaig entretenir una bona estona amb un nudibranqui Hypselodoris elegans juvenil (aquest mesurava uns 5 cm quan els adults grossos arriben als 20 cm). Vaig mirar de trobar el límit del què es podia fotografiar amb garanties amb la nova configuració de la càmera (vaig afegir un anell d'extensió)... val a dir que no guanyem massa detall i en canvi perdem força distància focal, així que trigaré a repetir-ho.

A partir d'aquí varem seguir una mica el trajecte clàssic, travessant el delericte del Llanishen en direcció al coral·lígen, que apareixia prop dels 20 metres. Per les vores del barco hi havia força peix, cal destacar una mòllera (Phycis phycis) sota les planxes on altres vegades trobàrem el congre, i també veièrem un pagell (Pagellus erythrinus) de bona mida. Mentre jo estava embadalit observant aquest magnífic exemplar, en Daco va poder veure breument el mero (Epinephelus marginatus) que ja havíem vist altres vegades (aviat algú li posarà nom o el pescarà, ja ho veureu). Darrerament, aquest peixot està agafant el costum d'esperar-se fins que els submarinistes son molt a prop, i llavors d'un fort cop de cua, s'amaga al seu cau, que deu ser ben ample, atès que no es veu ni ficant el cap pel forat per on s'amaga, sota la runa del barco.

Sobre el Llanishen també varem veure desenes de variades (Diplodus vulgaris) formant columnes a dos aigües, molt interessant. A la vora del barco veiem un bon grup de xucles (Spicara maena) i, ja a prop del coral·lígen, també veiem el sarg imperial (Diplodus cervinus) que, per la seva mida, suposo que és el mateix que altres dies, un altre bitxo que aviat tindrà nom propi. Continuem sense veure els preciosos tres cues (Anthias anthias) que aparentment van marxar a finals d'estiu, però sí que tenim el plaer de veure una rascassa (Scorpaena scrofa) de bona mida, amagada en una posició gairebé impossible -si no fos perquè estem sota l'aigua- penjant d'una mena d'estalagmita.

Quant a nudibranquis varem veure l' Hypselodoris elegans que ja he comentat, un Flabellina affinis de bona mida, un preciós Cratena peregrina amb el seu antifaç de color taronja brillant, un Hypselodoris tricolor (¿?) minúscul, potser feia 5 mm de llarg, que s'amagava sota una pedra, i dues Cuthona coerulea que s'estaven "posant les botes" sobre un hidrari colonial. Un bitxo va acabar amb dubte, ja que no sabem determinar què és ben bé. Podria semblar un nudibranqui ben immòbil, una esponja, o fins i tot una ascidia colonial... la foto no ens va treure l'aigua clara.

Aquesta època deu ser ideal per la reproducció d'algunes espècies, ja que hi ha menys peixos que vulguin menjar-se la descendència. Vaig veure que la Cratena i les Cuthona tenien postes a prop, presumptament seves. A més, una posta de Tritonia nilsodhneri una mica vella -filada sobre una gorgònia incrustant (Alcyonium coralloides) que al seu temps parasitava una gorgònia blanca (Eunicella singularis)- completa el panorama reproductor opistobranqui.

Entre altres albiraments, destacar un pop (Octopus vulgaris) que, ja habitual per a nosaltres, va fent-se la caseta de pedres cada cop més gran. Altres mol·luscs d'interès son les nacres juvenils, ja al descobert pel retrocés de la posidònia, i algunes petites sorpreses sota les pedres, com les Lima sp. amb els seus tentacles de color taronja que fan servir per alimentar-se... no son bitxos que es vegin fàcilment: cal girar pedres per trobar-los.

Sota les pedres, a les escletxes i, especialment, a tots els llocs una mica ombrívols, tenim multitud d'esponges, ascídies (algunes que no sé identificar), briozous preciosos i delicats per tots els racons, i equinoderms de tota mena, per no parlar de molts tipus de cnidaris que podreu observar a les fotos. Això si, poca varietat de crustacis, només els crancs ermitans que aprofiten la gran quantitat de cloves de cargol buides, i algun cranc Platycheles despistat.

A Caials cal tornar quan la reserva d'aire arriba a la meitat, seguint aquesta norma mai tens problemes, per bé que es desferma un petit drama personal en haver de renunciar a estar-se una estona més admirant els animals que tant ens agraden. En sortir -gairebé amb la botella buida- vaig tenir l'únic incident del dia, un fil de medusa em va picar a la cara, vaig notar la fiblada curta però intensa just al límit entre la caputxa i la màscara. No sé el motiu, però no em va deixar cap marca ni efectes secundaris. Potser vaig tenir sort.

Sobre l'abundor de meduses, suposo que el vent dels dies anteriors va portar aquests bells però letals animalets des de mar obert, i la calma relativa d'aquest dia les va deixar dins la cala. La sort és que només eren a la capa superficial i, de seguida que varem baixar uns metres, van desaparèixer. Val a dir que en tot l'any 2007 potser havia vist 10 meduses i aquest dia vaig equilibrar la meva estadística personal batent, per golejada, el rècord de l'any 2006, quan vaig veure moltíssimes i de tota mena durant tot l'estiu.

No m'estendré més. Per tancar el relat de la immersió, només dir que Caials m'encanta per lo acolorit i variat de la seva fauna submarina. El temps passa ràpidament sota l'aigua, encara més quan ens entretenim d'aquesta manera, trobant bitxets en tots els racons, i ja estic donant-li voltes a quan hi podré tornar.

No és que la Mediterrània no tingui vida, és que cal saber buscar-la.

I qui en busca, abans o després, troba.