Caials, una cala a recer de tramuntana...

La immersió de dissabte passat (27/10/2007) va anar molt bé. Fins i tot varem trobar el què nosaltres anomenem "un bimbo": un nudibranqui que no haviem vist mai abans. Les aigües eren força netes (uns 10 metres de visibilitat), i molt tranquiles ja que, tot i la forta tramuntana, a Caials no afecta. L'aigua estava ja una mica més freda, a 17 ºC de temperatura, realment al límit de la protecció que em dona el meu vestit de 5mm. Ho admeto, no crec que trigui a posar-me el vestit sec, però encara aguantaré una o dues immersions.

Varem tenir dos incidents que varem mig-solventar fent la immersió clàssica del barco (amb un màxim de 15 metres de fondària) i és que la meva botella, emplenada una setmana abans, només li quedaven 160 atmósferes, mentre que en Daco es va deixar la caputxa del traje sec... amb l'aigua freda varem pensar que millor era no posar-nos massa fondo, ja que no és agradable passar fred, ni massa poca estona. Com que varem controlar la fondària, ens hi varem estar 90 minuts a sota, i vaig fer moltes fotos, especialment de les 8 espècies de nudis que ens varem trobar.

Caials és una cala rocallosa situada al mig del cap de Creus, vorejada per parets de pedra i amb un fons composat de còdols de tota mida i sorra barrejats. El seu fons marí presenta molts hàbitats diferents, d'aqui que la vida marina sigui molt rica, fins i tot ara que els ecosistemes es preparen per hivernar. No m'estendré en explicacions generals ja que ho hem comentat altres vegades.

Quant a espècies, començarem pel nostre objectiu, els opistobranquis: la primera troballa va ser un opistobranqui Elysia timida, amb el seu característic vestit blanc amb puntets vermells i negres, amagada entre unes algues. El seu interior de color verd ens recorda que aquesta espècie obté part del seu aport energètic segrestant components celulars sencers de les algues de les que s'alimenta (principalment Acetabularia acetabulum) i mantenint-los actius dins del seu cos. Llegiu aquest article ben interessant publicat -en anglès- al Sea Slug Forum d'en Bill Rudman.

Una mica més al fons, sobre una gorgònia blanca Eunicella singularis, varem trobar un Tritonia nilsodhneri que la parasitava, ja que aquest bonit nudi de color blanc es menja els pòlips de la gorgònia. Per disimular, les seves cerates i rinòfors emulen els pòlips de què s'alimenta. Baixant una mica més, ja prop del Llanishen, trobem algunes algues Halimeda tuna, i sobre elles 3 exemplars de l'opistobranqui Bosellia mimetica, dos de color verd i un de color marró. La mida d'aquests animalons es ben petita, del ordre de milimetres, però son relativament fàcils de trobar, ja que s'alimenten exclusivament de l'alga Halimeda.

Després, entre les algues i ben amagadets, varem veure un parell de Flabellina pedata, força dificil de trobar per a l'ull no entrenat. Després, sobre unes belles colònies d'Eudendrium varem veure una Dondice banyulensis juvenil, a punt de berenar-se les boniques "floretes" de l'hidrari. Hom diu que aquests nudibranquis aprofiten senceres les cèlules urticants que es mengen, sense desactivar-les, i les mantenen dins les cerates, oferint-les al agosserat predador que encara no sàpigue el gust horrible d'un animaló d'aquests.

Més Flabellina pedata -d'un color més pujat- entre les algues, i prop d'allà trobem un juvenil de Cratena peregrina. Molts juvenils, suposo que d'aqui unes setmanes podrem gaudir dels animalets en estat i mida adulta. A la tornada, un bell Dendrodoris limbata s'amagava sota una pedra allà on el fons de cascall dona pas a la petita praderia de posidònia de la cala.

L'ultim bitxo que ens trobem, oh sorpresa ! és el "bimbo". Un "cuc esponja", de nom científic "Jorunna tomentosa" del que trobem dos exemplars immòvils sota una pedra. Realment sembla un tros d'esponja, de color malva o gris rosat, enganxat a la pedra. Per la novetat, li fem moltes fotos, però és un bitxo esquiu amb la llum, i la seva immobilitat s'acaba aviat.

Ja que parlem d'esponges, n'hi havia moltes i de tots colors i textures, Disidea, Ircinia, Hemymicale. Crambe, Aplysina... d'aquestes darreres destaco que en els últims anys estic observant que la clàssica colònia d'esponges grogues Aplysina aerophoba, cada cop menys veuem les que formen un tub simple, sino que cada cop més veiem que generen una mena de corona d'esponja, com per ramificar-se, però amb un gruix de braç tant petit que sembla que li passi alguna cosa. A més, l'abundancia de l'opistobranqui Tylodina perversa de principis de segle (des de 1998 a 2001), sembla haver remès i ara no se'n troba cap.

On hi ha esponges hi ha briozous, de fet, junt amb les ascidies, no sempre és fàcil diferenciar un grup de l'altre. Comparteixen hàbitats i aliments, per tant es fan força la competència. Entre els cnidaris trobem de tot, força gorgònies blanques (tot i que també aqui observo certa degradació, no és com a Aiguafreda) i, sobre tot, molts cnidaris colonials de mida petita, com els Eudendrium (menjar preferit d'alguns nudis). Realment de vegades les capacitats del meu objectiu Macro em deixen parat per lo que poden arribar a conseguir. Algunes anemones Anemonia sulcata ens mostren els seus peus, cosa por habitual..

Entre els equinoderms, en aquesta immersió ens firem: Estrelles de tota mena (Masthasterias glacialis, Echinaster sepositus, Astropecten sp. i Coscinasterias tenuispina, escampades cadascuna al lloc que li va millor. Els eriçons de mar petits s'amaguen sota les pedres, mentre que els grossos agafen trossos d'algues i es tapen com si fossin soldats de camuflatge. Alguns cogombres de mar completen el grup, uns de grans tirats per la sorra, altres de petits agafats com poden de la part inferior de les pedres.

Quant a cucs poliquets, trobàrem els típics espirògrafs (Sabella spallanzani) molt petits i Serpula vermicularis, però també algun d'interessant, com un Eupolymnia nebulosa dins el seu tub construít a mida amb pedretes fixades amb una substància generada per ell.

Algunes ascidies rares, destacant la Phallusia fumigata, de la que vaig trobar dos exemplars que vivien al seu xalet a 2 metres sota l'aigua. Sembla estrany que aquests filtradors a qui sol agradar aigues mogudes però netes, s'instal·lin a tan poca fondària on el minim onatge li pot complicar l'existència. Sobre alguns rocs i a les quadernes del barco trobem algunes petites colònies de Clavellina nana, res de l'altre mon, però maques de veure en detall.

Entre els crustacis, trobem una mena de cent peus no identificat que corria a amagar-se a tota pressa quan varem girar el roc on s'amagava. Molts crancs petits a poca aigua, amagats sota les pedres junt amb centenars de crancs ermitans molt petits que s'amaguen a les cargolines sota aquestes mateixes pedres.

I quant a peixos, poca cosa, per quantitat i varietat, però és que ja no és l'estiu. Vaig veure una estació de neteja de tords, a les roques prop del barco, i mereix la pena destacar una parella de tords becuts (Symphodus rostratus) amb una lliurea de color verd intens molt característic. Sargs, variades, julioles, escòrpores de mida mitjana, serrans i vaques serranes, gobis i blenis que s'amaguen a la primera de canvi... un grup poc abundant per les dates i per la temperatura de l'aigua. Tot s'està adormint ràpidament.

En definitiva ens ho varem passar molt bé i varem trobar alguns animals poc habituals o que no havíem vist en les més de 300 immersions que portem a les espatlles.

Cala Rovellada

Els participants varem ser en Daco, la Clara, en Jordi i jo mateix. La idea inicial era fer immersió als Caials (Cadaqués) ja que la previsió de tramuntana / gregal relativament fort aconsellava aquesta cala a recer del vent. Però per temes logístics, ja que per llogar l'equipament que ens faltava només ho varem poder fer a Llançà, finalment varem decidir anar a Cala Rovellada, al municipi de Colera.

Aquesta bonica i tranquila cala és de natura rocallosa, i té una platja de sorra barrejada amb còdols delimitada per la banda esquerra per un moll de ciment, que hom deu haver reconstruit fa poc i que facilita el fet d'equipar-se abans i després de la immersió. La mar de fons feia que les onades cobrissin fins a mig moll, però tampoc l'aigua estava massa esvalotada. Si es notava que la mar es va refredant: la temperatura mínima registrada pels nostres ordinadors va ser de 17,5ºC. Ens allunyem de l'estiu, queda clar.

El fons de la cala baixa gradualment fins a uns 15 metres de fondària, on comença una planària sorrenca a la que ja no varem arribar. Aquesta baixada, força suau, està gairebé totalment coberta de Posidonia oceanica , esquitxada per grans blocs de pedra força recoberts d'esponges i algues. Cal destacar les nombroses clapes que hi ha entre la posidònia, producte del "garreig" de les àncores de les embarcacions d'esbarjo, tan abundants els estius per la zona. Convindria regular l'ancoratge amb boies per protegir les praderies de posidònia, però sembla que encara no hi ha prou consciència entre els gestors, ni entre els navegants... aviat potser no quedarà res del que preocupar-se... (i no vull ser dramàtic, però als fets em remeto...).

La posidònia comença a acusar la fi de l'estiu en les plantes situades en aigües poc fondes, on les fulles es veuen molt curtes. Això és part del procés de renovació anual -normal d'aquesta espècie- per lliurar-se dels organismes epibionts fixats a les llargues fulles que redueixen la seva eficiència a l'hora de fer la fotosíntesi.

La posidònia situada més enllà de 7-8 metres encara apareix amb fulles que tenen tota la seva llargària, donat que encara no ha entrat un temporal gros de llevant que ajudi les plantes a desfer-se del visitants no convidats. Entre mig de la posidònia es troben eriçons ( Sphaerechinus granularis), estrelles espinoses (Echinaster sepositus), algunes nacres (Pinna nobilis) i algunes gorgònies (Eunicella singularis). També alguns -molt pocs- peixos, suposo que es retiren de les aigües costaneres així que poden quan aquestes es refreden, senyal que els temporals els poden complicar l'existència.

Als blocs de pedra la vida ja és una mica més variada (si més no és més visible). Per la protecció que ofereix la pròpia pedra trobem alguns espirògrafs (Protula sp.), alguna gorgònia taronja (Lophogorgia sp .), moltes algues (Codium sp. i altres), força esponges incrustants (Crambe crambe, Chondrosia reniformis i altres) i algunes gorgònies blanques (Eunicella singularis). Destaquem també la presència d'algunes ascidies vermelles ( Halocynthia papillosa) i Clavellina nana.

El fet que es trobin força estrelles de mar i pocs eriçons indica que la contaminació de l'aigua és baixa, ja que mentre les primeres son molt sensibles a la contaminació, els eriçons no son gaire exigents amb la qualitat de l'aigua.

Apart dels invertebrats esmentats, varem trobar un pop (Octopus vulgaris), que és fàcil de localitzar si ens hi fixem, ja que una de les seves tàctiques de camuflatge és acumular pedres a la porta del seu cau, i fer amb elles una mena de porta que aguanta diligentment amb les ventoses de les seves potes. Però si veus una pedra que es mou sola, compte ! segur que hi ha un pop amagat.

Quant a altres mol·luscs, només un opistobranqui (Elysia timida) que va veure en Daco i la posta d'un Platydoris argo, una mena d'espiral de color taronja molt característica. També varem veure una posta d'un mol·lusc no identificat, un fil de color violeta fosc enganxat a un alga.

Quant a peixos, destacar alguns serrans (Serranus cabrilla), variades (Diplodus vulgaris) i sargs (Diplodus diplodus), julioles (Coris julis) i castanyoles (Chromis chromis ) tan típiques de les aigües costaneres. Un grup de salpes (Sarpa salpa) va fugir ràpidament al límit de la nostra visibilitat.

I ja que parlem de visibilitat, realment va ser el pitjor del dia: en els millors moments era d'aproximadament 4-5 metres, i en els pitjors no ens vèiem la punta de les aletes (al voltant d'un metre). Una mica de mar de fons ens va moure una mica a la platja, però més endins no ens va emprenyar gens.

Realment el major problema de la immersió va ser la orientació per culpa de la mala visibilitat. Però si un es fixa en els "accidents" del fons, una pedra d'una forma determinada, una clapa de sorra amb algun tret característic, la tornada no té perquè ser un problema.

Una immersió més, no per repetir-la en les mateixes condicions, però sempre és interessant veure la mar en les seves múltiples personalitats.

Aiguafreda: "Cala Pàrking de Barques"

Us explico com va anar la immersió del passat dissabte 13 d'octubre a Aiguafreda (Begur). Varem veure poc bitxo, però és que el que hi ha és petit, i jo anava preparat per fer fotos panoràmiques i coses de mida gran, així que les fotos no van lluïr gaire...

Dels bitxos petits destaquem, com sempre, els nudibranquis, que van ser pocs: només un Calmella cavolinii i una Cuthona coerulea. El tercer en disputa va ser un esser no identificat (ni amb la foto es veu que sigui un esser animat) a la bifurcació d'un alga Codium. Dos prosobranquis Simnia spelta sobre una mateixa gorgònia blanca Eunicella singularis donaven la nota per ser poc habituals.

La immersió no em va agradar massa, i és que Aiguafreda ha quedat molt i molt degradada des de que la recordo. Cert és que fa temps que no hi veníem, a més, la darrera vegada la visibilitat era força escassa i per tant no em va desil·lusionar tant. La meva mala impressió ve del meu record (subjectiu), on les gorgònies blanques (Eunicella singularis) que fa 7 o 8 anys abundaven a les parets de les roques, han quedat reduïdes a unes quantes colònies merament testimonials, víctimes probablement dels cops d'aleta dels submarinistes, de les instal·lacions de fondeig al fons de la cala, i d'altres factors com la contaminació del fons, arts de pesca agressius (moltes gorgònies tenen fils de pesca enganxats), etc.

A més, a partir d'ara a aquesta cala l'anomenaré "Cala Pàrking de Barques". L'ajuntament (o l'autoritat competent en aquests temes) s'ho ha agafat a la valenta i han reordenat els "morts" de tota la vida, amuntegant-los en un racó de la cala, i enfonsant una sèrie de grans pneumàtics de tractor plens de ciment i grans blocs de ciment rectangulars, tots lligats amb cadenes, de les que enganxen els caps amb les boies perquè les barques fondegin. Aquests estris han caigut on els ha tocat, algunes sobre les poques clapes de posidònia, i la més espectacular, al sostre de la petita cova amb branquetes de corall vermell (Corallium rubrum) que hi ha al final de la nostra immersió. Evidentment ningú ha retirat del fons marí els morts antics, ni els caps que els lligaven, i tot sembla un femer. Les restes d'un petit veler de fibra, del quin només queda visible l'orça i part de la quilla, continuen on eren fa 10 anys, a la sortida de la cova de corall, a uns 18 metres de fondària.

La posidònia ja només es troba en capes residuals, una mica més grans com més al fons, però de cap manera formen un alguer en condicions ja que, a més, hi ha poca densitat de plantes. Una única nacra (Pinna nobilis) de mida petita ens recorda amb tristor lo grans i abundants que foren en el passat. Algunes estrelles vermelles (Echinaster sepositus), i algunes clavellines (Antedon mediterranea) enganxades a alguna gorgònia blanca donen una nota d'alegria a un paisatge més aviat depriment.

Peix n'hi havia poc. Principalment varem trobar alguns sargs (Diplodus sp.), tords (Symphodus sp.) i castanyoles (Chromis chromis). Pocs molls reials (Apogon imberbis) ben petits, i alguns blenis de diferents tipus, i gobis, entre els que destaco un de llavis vermells (Gobius cruentatus) i un gobi que m'agrada anomenar "peix pallasso mediterrani" (Gobius bucchichi) ja que viu en simbiosi amb els fideus de mar (Anemonia sulcata), al igual que fan els peixos pallasso tropicals amb les seves anemones. Com a espècie poc habitual varem trobar també un peix llangardaix (Synodus saurus). Per últim, un petit banc de bogues (Boops boops) just sota la superfície, i alguns bancs de salpes (Sarpa salpa) desbrossant el fons equilibraven una mica la balança en lo referent a la quantitat de peix.

Tot el fons marí era ben ple d'algues, suposo que resultat de la intensa insolació de l'estiu i l'excessiva aportació de nutrients de terra, així com la falta d'un bon temporal de llevant que netegi el fons. Aquest temporal és un meteor que ja havíem trobat a faltar la setmana anterior a Cala Mateua amb la Clara i en Jordi, ja que tots els organismes tenen una capa de restes orgàniques acumulades en els mesos en què l'aigua no s'ha remogut gaire.

Aquesta cala sempre s'havia caracteritzat per l'afluència d'aigua dolça provinent de la riera que acaba a la cala, i aquest cop no va ser diferent: es percebia clarament el canvi de salinitat, el que es nota per l'enterboliment de la visió i un petit canvi en la temperatura de l'aigua.

Llevat que anem a girar rocs, per trobar nudibranquis entre la fauna infralapidícola, em penso que trigaré en tornar al que va ser un dels meus llocs preferits d'immersió fa uns anys. En total ens hi varem estar al voltant d'una hora (57') i varem arribat a uns 18 metres de fondària. No ens hi varem estar més ja que portàvem botelles petites i no ens va donar per més.

Cala Mateua, escola de submarinistes

Aquest passat dissabte varem anar a Illa Mateua, un bell indret de la costa Brava que, tot i estar molt freqüentat, encara preserva una mica de caràcter salvatge però amable alhora. Aquest lloc ha estat, des de fa uns anys, un dels punts on molts submarinistes aprenen el què i el com d'aquest esport nostre, on respiren per primer cop sota les onades, on donen els seus primers cops d'aleta.

Cala Mateua és una petita cala situada al costat de tramuntana del cap de Montgó, a la població de l'Escala, i es caracteritza per l'illa Mateua, un illot en forma de tortuga quin cap mira a mar obert i que està situat a escassos 15 metres de la platja. Aquesta platja està formada per grans rocs caiguts dels propers penya-segats, barrejats amb còdols més o menys arrodonits per l'acció erosionadora de les onades.

És un lloc ben tranquil, situat prop d'una urbanització poc transitada, amb aigües poc profundes i generalment clares, i és l'últim indret que delimita la badia de Roses pel costat Sud, més enllà de la Punta de Montgó tenim la costa del Montgrí i les Illes Medes. Una de les particularitats d'Illa Mateua és la seva composició càrstica, una roca soluble en aigua que, en contacte amb el líquid element forma tota mena de forats i galeries que son ràpidament ocupats per tota mena de vida marina. De fet la varietat de vida petita que s'hi troba és gran, per l'observador atent.

La nostra immersió transcorre en el recorregut clàssic: una volta a l'illot en el sentit contrari a les agulles del rellotge. Entrem a l'aigua des de les restes d'un petit embarcador, destrossat pels temporals que, tot i així, encara és útil per equipar-se còmodament assegut a ran d'aigua. De seguida nedem fins l'illa per iniciar la circumval·lació. I ja tenim la primera sorpresa, un corb marí (Phalacrocorax aristotelis) pescant enmig d'un petit banc de bogues (Boops boops). És ben bé allò de "a qui matina, Déu l'ajuda". Quan l'ocell es dona conta de la nostra presència, encara només enfonsats a un parell de metres, que salta fora de l'aigua. Les bogues (fins fa un moment a punt de ser pescades) aprofiten l'avinentesa i fugen "aletes ajudeu-me".

En anar fent la circumval·lació de l'illa, la profunditat augmenta mica en mica, alhora que baixa la visibilitat, però ja trobem força fauna bentònica a la paret, des d'un nudibranqui del tipus Cratena peregrina, fins a esponges de tota mena i vius colors, vermell, lila, taronja, gris... sovint agrupades una sobre l'altre, en dura competència per l'escàs (i atapeït) espai a la paret. Darrera una esponja de color malva, trobem els ulls curiosos d'un petit pop que ens mira des de la foscor.

Són característiques d'aquest indret les anemones incrustants grogues (Parazoanthus axinellae) que cobreixen extensions força amples, mesurables en metres quadrats, son cosa poc comuna. Les zones cobertes son els sostres de les baumes (extraploms) que forma la roca de tant en tant, s'ha d'intentar observar aquests sers aguantant la respiració, l'aire que ens dona vida a nosaltres és un verí per a ells, i es queda acumulat al sostre de la cova on habiten. També trobem coralls tous, coneguts popularment com "mans de mort" (Alcyonium sp.) de dos colors, vermelles amb pòlips blancs i grogues amb les obertures dels pòlips de color negre, per bé que el pòlip també és blanc quan surt per alimentar-se.

Quant als coralls durs trobem l'apreciat corall vermell (Corallium rubrum) en branquetes maques en els indrets menys accessibles, ja que la cobdícia d'alguns fa que gairebé hagi desaparegut dels llocs fàcilment accessibles, com el sostre de la cova que travessa l'illa. Cada pocs anys tot el corall desapareix, i és patent el lent creixement d'aquest antozoari. També es troben coralls de botó groc (Leptopsammia pruvotti) i marrons (Balanophillia europaea), entre altres. De tant en tant es pot veure alguna gorgònia blanca (Eunicella singularis), però aquestes aguanten malament el contacte dels submarinistes i ja no se'n veuen gaires.

No donem a bast per identificar un bitxo rere un altre quan arribem a l'entrada de la cova, un lloc on habitualment era fàcil trobar esponges de bona mida, i boniques branques de corall... ho veiem tot força malmès... és clar que tot just ha acabat l'estiu, a veure si li donem temps i es recupera... els temporals han netejat de sorra l'entrada a la cova, però tot i així decidim no entrar-hi. Amb tot, mirant per l'obertura, ens dona temps de veure un petit corball (Sciaena umbra) que ràpidament s'amaga. No hi ha més peix dins d'aquesta cova.

Desfem el camí per tornar al perímetre de l'illa i, sota un sostre ple d'anemones incrustants grogues, trobem un parell de nudibranquis més, un Flabellina affinis de color fúcsia, i una vaqueta suïssa (Peltodoris atromaculata) amb la seva críptica lliurea blanca amb taques negres. Encara que sembli mentida, la vaqueta està "dissenyada" per passar desapercebuda. Aquest bonic opistobranqui, que és un dels primers que reconeixen els submarinistes en les seves immersions, en realitat és un paràsit que s'alimenta en exclusiva d'una espècie d'esponja (Petrosia ficiformis). Buscant l'esponja, habitualment és fàcil veure l'opistobranqui.

Alguns peixos -principalment sargs i julioles- ens acompanyen durant una estona, per aprofitar el fet que aixequem sorra amb les nostres aletes, ja que entre la sorra hi ha el seu menjar habitual: cucs, mol·luscs i crustacis petits. Entre els matolls d'algues de la paret trobem escòrpores (Scorpaena porcus) molt ben dissimulades amb el seu camuflatge absolutament críptic, de fet sovint sabem que hi son quan ens apropem massa i es mouen d'un salt a algun lloc proper. També hi ha força molls reials (Apogon imberbis) però son molt porucs i costen de veure amb calma. No els agrada la llum del dia, encara menys la de les nostres llanternes. Algunes salpes (Sarpa salpa) de bona mida, remonejant entre la posidònia en grups compactes, fan goig de veure. Alguna sorpresa poc comuna, com un "merlot" (Labrus merula) d'un pam de llarg, força poruc.

Entre els crustacis tenim una bona sorpresa, prop de la boca nord de la cova, trobem el cau d'una llagosta (Palinurus elephas) de bona mida. Es deixa fer unes quantes fotos.

Acabem la circumval·lació de l'illa veient un fons de blocs de pedra sense massa història, ja que la tramuntana castiga molt aquesta zona i la vida bentònica prefereix protegir-se d'una mar tan moguda; blenis i gobis son els únics que s'aventuren aquí, però altres animals a qui agraden els corrents marins, com les anemones o fideus de mar (Anemonia sulcata), o les Ayptasia mutabilis, abunden en aquesta zona.

Portem una hora sota l'aigua i és hora de sortir. Hem arribat a la fondària màxima de l'indret, que no arriba a 10 metres, i ens ho hem passat molt bé ja que hem vist de tot, fins i tot espècies que, com el corall o la llagosta, no son fàcils de veure en aigües superficials. Segur que hi tornarem. L'aigua, tot i ser octubre, encara està a 19 graus, gens freda.