Caials: El mar és l'escenari, els animals són els actors... i sempre canvien...

Aquest és el relat de la nostra immersió de dissabte (17/11/2007) a Caials. Per fer aquesta immersió ens varem trobar l'Albert i jo. Donat que hi havia tramuntana una mica forta, al igual que les darreres setmanes, varem decidir bussejar a aquesta cala, per l'absoluta protecció contra el mar què ens ofereix.

El dia era clar i soleiat, per bé que era un dels dia més freds (al novembre) que recordo... mentre pujava en cotxe per l'autopista, a l'alçada de Lloret hi havia -6 ºC... Arribant a Caials, la temperatura era d'uns 8-10ºC així que ficar-se a l'aigua a 15ºC era relativament agradable.

Fruit de la tramuntana intensa i continuada (entre setmana havia arribat a força 9) hi havia encara una mar de fons important, que en la nostra protegida cala es traduïa en una mena de suaus onades de marea però molt potents i llargues (aproximadament vaig calcular que el període era d'uns 30 segons l'aigua en un sentit, pausa de 10 segons, 30 segons en l'altre sentit).

La mar estava plana, però nedant es notava perfectament el corrent a favor i, especialment, el corrent en contra: ja podies "pedalar" tot lo fort que volguessis que no et movies de lloc.

Un cop equipats, i per tal de recrear-nos una mica amb la fotografia -tant l'Albert com jo mateix baixàvem amb càmeres de foto- varem decidir apostar per bussejar a menys fondària i no passar del Llanishen. Varem entrar a l'aigua per la cala, nedant per superfície fins que teníem uns 6 metres d'aigua sota nostre, llavors varem baixar seguint l'escull, i varem girar a la dreta per baixar en una mena de pou que fa el fons de la cala, just abans de on és el barco. Aquest pou sempre el veiem però rarament ens hi parem en ell, dissabte ens hi varem estar una bona estona. El pou arriba a una fondària màxima de 13,5 metres, amb un fons de còdols més o menys llis. La sorpresa va ser la quantitat i varietat de vida que s'amaga sota aquests còdols.

Girant rocs varem trobar moltes espècies poc habituals de veure, com ara delicioses petxines (ho dic més pels sargs que se les volien menjar, que no per mi), molts ofiürs d'espècies incertes, algunes ascídies curioses, orelles de mar i fins i tot una Bonellia viridis, animalet de què només estem acostumats a veure la llarga trompa bífida de color verd sortint de les escletxes, però no se sol veure com és el seu cos (per cert que de la Bonellia només veiem la femella, el microscòpic mascle viu paràsit dins del cos d'aquesta). Fins i tot vaig trobar un parell de xucladits (Lepadogaster lepadogaster), uns peixos ben macos i ben simpàtics, amb l'habilitat d'enganxar-se a les roques (i als submarinistes) amb la seva ventosa ventral. Calia anar espantant els peixos grossos que ens venien a veure què podien endrapar aprofitant que posàvem a la vista els animalons... és per això què si girem les pedres, cal deixar-les com estaven abans de marxar.

Bé, sortim d'aquest pou, ben envoltats a hores d'ara per multitud de peixos oportunistes, com sargs i julioles, i comencem la baixada cap el Llanishen. No té pèrdua, ja que el barco està enfonsat ben travessat a la cala, i per altra banda, és un barco gran que l'ocupa tota, per tant, és ben fàcil de trobar. En arribar al barco, un pop ( Octopus vulgaris) ens saluda, amagat al seu cau.

Entre les quadernes del delericte veiem moltes gorgònies blanques (Eunicella singularis) i esponges de molts tipus, i no triguem gaire a trobar el nostre primer nudibranqui, un Flabellina affinis d'intens color fúcsia. Aquí ja estàvem entre 14 i 15 metres de fondària, i val a dir que es notava molt el moviment de l'aigua. Això és ideal per les gorgònies blanques que creixen per la zona -les agrada molt la corrent que els porta l'aliment- però per fer foto submarina la veritat és què emprenya bastant ja que el moviment constant no ens permet estabilitzar-nos gaire... imagineu com és fer una foto d'un bitxo de menys d'un centímetre de llarg mentre estàs gronxant-te amb la mar de fons...

Llavors comencen els meus problemes grossos, fotogràficament parlant. Resulta que aquest dia volia provat un flaix submarí que feia temps que no submergia perquè tenia un problema amb les bateries, les originals son NiCd i estan fetes malbé, per més "inri" ja no es fabriquen, així que vaig provar d'alimentar l'aparell amb una bateria Li-Ion que tant abunden avui dia, però l'invent només em va funcionar a mitges, la bateria es va exhaurir als 45 minuts d'immersió. Queda clar que el consum del flaix és superior al que dona la bateria. Me'n hauré d'empescar una altra solució.

L'altre problema és que, mentre el flaix té corrent, triga molt a carregar, senyal que la bateria no és prou adequada i, quan dispara, em crema les fotos tot i el control TTL... aquest problema ja me l'esperava, penseu que el principal problema que cal resoldre en la foto submarina és com posar llum a les escenes sense que quedin fosques ni cremades. Es diu fàcil, la foto a l'aire lliure no té tants problemes (potser la foto submarina és comparable a fer fotos dins un bosc molt fosc), però a la pràctica... bé, jutgeu vosaltres mateixos, vaig poder fer un centenar de fotos, i aquestes son les millors (i no gaire bones avui, ho sento). Per rematar-ho (va ser un dia gloriós, fotogràficament parlant) el flaix és tan gros que surava, la qual cosa em desequilibrava la càmera. Si ho afegeixes a la corrent de marea, és com voler fer fotos pujat a un cavall... si surt alguna cosa, és gairebé un miracle.

Bé, no tot son plors, varem poder veure una altra Flabellina affinis (en total dos), i un parell de F.pedata en diferents indrets. Quant a "nudis", res més. Quant a peixos, destacar que l'Albert va descobrir el mero ( Epinephelus marginatus) resident a les planxes del Llanishen, el va tenir a un metre de la seva màscara, però quan volia fer-l'hi una foto, va marxar rapidíssimament al seu cau. Varem veure, com ja us he comentat (tot i que ells ens van venir a trobar més que a l'inrevés) molts sargs ( Diplodus sp.) de bona mida, fins i tot un sarg imperial (Diplodus cervinus) força maco. Rogers (Mullus surmuletus), julioles (Coris julis), serrans (Serranus cabrilla), vaques serranes ( Serranus scriba), castanyoles (Chromis chromis), fins i tot dos merlots (Labrus merula) i un tord de color verd preciós, no sé pas de quina espècie. No us poso fotos de molts d'aquests pel què us he comentat que em vaig quedar sense flaix... un desastre... De fet, per deixar constància del darrer Flabellina pedata, que tenia una mida molt maca, vaig fer la foto sense flaix, il·luminant el bitxo amb el focus, i obrint el diafragma molt (per això es veu força desenfocat pels costats).

Cada dia al mar és ben diferent, tot i que darrerament anem als mateixos llocs, sempre podem explicar coses noves. Com jo dic, l'escenari serà el mateix, si, però els actors canvien d'un dia per l'altre.

Fins la propera !

Caials, pels voltants del Llanishen

Un cop més -la tramuntana mana- varem anar a la cala Caials (Cadaqués). Gràcies a l'orientació d'aquesta cala, els temporals de tramuntana -tan constants d'ençà que va marxar l'estiu- no ens han deixat anar enlloc més de la Costa Brava. Com a consol, estem estudiant molt intensament el fons dels Caials que, amb la seva munió d'hàbitats, ofereix refugi i aliment a gran quantitat i varietat de formes de vida.

Per altra banda, aquesta tramuntana constant netejarà l'acumulació de brutícia que observarem al final de l'estiu sobre els organismes bentònics de tota la costa. Els principals beneficiaris seran els cnidaris colonials i les esponges, així que esperem amb il·lusió que el vent desaparegui per tornar a bussejar a altres indrets i poder-los observar amb deteniment.

Ens reunirem per aquesta immersió la Clara, en Daco i jo. Varem fer una immersió relativament curta, aproximadament 60 minuts, i varem arribar a una fondària de 25 metres. L'aigua estava ja força freda (baixa un grau per setmana si fa no fa) ja que els nostres ordinadors van mesurar una temperatura d'uns 15-16 graus. Per aquesta raó en Daco i jo varem optar per fer servir vestits secs, que ofereixen molta millor protecció tèrmica, per bé que tenen els seus requeriments, s'ha de vigilar com nedar i cal portar més pes al cinturó de ploms. La visibilitat era una mica més reduïda que habitualment, entre 6 i 8 metres.

Varem fer el trajecte clàssic, que tantes vegades us he explicat darrerament, baixant una mica abans del delericte del Llanishen i navegar fins el començament de la zona de coral·lígen, entre 20 i 25 metres de fondària. No varem arribar tros de xapa que hi ha al fons, ja que ens varem entretenir massa pel camí. A la cala ens varem trobar amb un fenomen que no havíem experimentat abans, una mena de corrent de ressaca bastant fort contra el que no es podia lluitar, alternat amb un corrent de marea que ens empenyia ràpidament cap a la platja. Era qüestió d'aprofitar el que ens interessés en funció del sentit de la marxa i mirar d'agafar-nos a les pedres quan el corrent no ens era favorable. Suposo que devia ser alguna mena de manifestació de la mar de fons.

De fet aquest devia ser un fenomen important ja que, en tornar cap a casa, em va impactar veure uns quants vaixells grossos ancorats a la badia de Roses per tal de no haver de lluitar "contra vent i marea" per arribar al seu destí. Arribar tard els costa calers, si, però navegar amb el vent en contra a més els costa molt combustible, un cost gens despreciable avui en dia. L'economia mana, i els capitans saben el seu ofici.

Bé, tornem a la immersió. En baixar trobem un pop (Octopus vulgaris) de bona mida en un forat del fons de cascall. El trobem perquè, molt al seu estil, havia protegit el seu cau amb pedres de bona mida, tan ben posades que es veien de lluny i, a més, podíem veure cloques de petxines a la porta. Son uns animals molt llestos, però poc polits, sempre es troben per l'acumulació de restes de menjar a la porta de casa. En nedar cap el barco enfonsat -l'inefable Llanishen- veiem unes quantes gorgònies blanques ( Eunicella singularis). Entre les branques d'una veig un mol·lusc Simnia spelta, però em costa de distingir. Veig que hi ha alguna cosa, però no encerto massa a veure què. És un animal petit, i força mimètic amb el seu hoste. La foto permet identificar el bitxo que l'ull no acaba de distingir.

En altres gorgònies ja fa temps que em fixo que tenen les puntes de les branques pelades, precisament pel lloc on haurien d'estar creixent. No deixa de ser preocupant, ja que també he vist moltes d'aquestes gorgònies caigudes entre les roques i ferros del barco, i n'he vist disminuir molt la densitat d'uns anys ençà. Suposo que deu ser un efecte mecànic per la gran afluència de bussejadors a l'estiu, però també pot ser per causa d'un depredador o una malaltia. Potser algú en deu saber la causa real.

Algunes anemones, com els fideus de mar (Anemonia sulcata), el disc gairebé pla de la Cereus pedunculatus, la coneguda Ayptasia mutabilis i una espècie desconeguda per a mi que apareix a alguna i que, tot i semblar anemone, igual no ho és: els saquets del voltant potser indiquen una ascidia colonial. .

Veiem algunes postes de nudibranquis, tan característiques per estar disposades en espiral, la primera, al principi de la immersió, de color blanc, la segona, ja de tornada, del color taronja característic del Platydoris argo. És veritat que si hom no troba el responsable a prop, costa determinar-ne la "paternitat", però de vegades no és tan difícil pel color i la mida de la troballa. Ja que parlem d'aquest grup d'animals també coneguts com a "opistobranquis", podem enumerar les espècies del dia: tres Flabellina affinis (una juvenil), dos Flabellina pedata, un Cratena peregrina (també juvenil) i una parella de Cuthona coerulea miniatura, que potser encara no es coneixien gaire fins que varem passar nosaltres per la zona. Gairebé tots els "nudis" apareixien sobre els hidraris Eudendrium sp. del què es suposa que obtenen el seu aliment A la tornada, en Daco i la Clara varen veure un Diaphorodoris papillata, amb el què no vaig tenir el gust, ja que jo anava més endavant... no és pot estar a totes... Un altre mol·lusc em va cridar l'atenció: va aparèixer sota un roc i, segons els llibres es tracta d'un "Fisurellidae". És una mena de lapa i el podreu veure tot relaxadet a la foto corresponent.

Entre les ascídies, destacar les vermelles (Halocynthia papillosa) i les clavellines de dos tipus, la més abundant (Clavellina nana) i una altra de les que només vaig veure dues "campanetes", la Clavellina lepadiformis. Sota una pedra, en tornar a la platja, vaig trobar una petita colònia del què crec que eren Diazona sp. per bé que eren d'un bonic color taronja (foto 3703). Una colònia de sinascidis Polysyncraton lacazei em va sobtar per la seva lluita per l'espai (sota una pedra) amb una esponja de la que no en sé el nom. Hom diu que fan servir guerra química, i és que les toxines de les esponges estan ben documentades a la bibliografia.

El que si que vaig veure -deu ser que cada cop m'hi fixo més- son moltes varietats d'esponges. Des de la Clathrina clathrus a l'Spongia officinalis, passant per les Axinella polypoides i damicornis, les abundants localment Aplysina (Verongia) aerophoba (algunes molt trencades), les també abundants Crambe crambe, i d'altres menes menys abundants, com les Hemimycale, les Hamigera o les Haliclona.

Entre els equinoderms varem veure tota mena d'eriçons, negres, violetes i de fondària, però també moltes estrelles de mar, especialment les de set braços (Coscinasterias tenuispina ) que apareixen gairebé sota cada roca que girem. Sovint estan aixafades o esmicolades, però la seva increïble capacitat de regeneració fa meravelles, de cada braç trencat pot sortir un exemplar sencer per gemació. De vegades, si la trencadissa no és total, pot créixer algun braç de més, les estrelles de set braços amb 8 apèndixs no son res que surti als diaris, de lo comú que és. Per tancar el grup, els cogombres de mar de tota mena, no son tan abundants com a Port Lligat ja que el fons no els és tan propici, però Déu n'hi do.

Un cuc Eupolymnia nebulosa, dins el seu tub de trossos de pedreta i petxines lligades amb moc, crida l'atenció per la seva cabellera vermella i lluminosa, però mira d'amagar-se ràpidament quan se sent descobert. No son cucs, però també s'arrosseguen, el parell de planaries Thysanozoon brocchi que em vaig trobar sobre una Aplysina aerophoba.

Quant a peixos, n'hi havia força i una mica grandets, per bé que no varem trobar les sorpreses de la setmana anterior: Sards (Diplodus sargus) i variades (Diplodus vulgaris ) de bona mida eren els més abundants, els segons en moles de un 30 individus sobre els ferros del barco. També varem veure rogers (Mullus surmuletus). Alguns tords, castanyoles i serrànids varis fugen de nosaltres però no massa ràpid, la temperatura de l'aigua els afecta. Trobo a faltar els tres cues que sempre s'albiraven sobre els 25 metres, però aquest cop no s'han vist, potser han fugit de la mar de fons.

Per la menor estada a fondària, aquest cop no varem arribar a entrar en descompressió, tot i que només ens va faltar un minutet de no res. Vosaltres trigareu més del què nosaltres ens estem habitualment en una parada de descompressió, per decidir quines fotos son les que us agradin més, però penseu que no tindreu problemes de descompressió per mirar-les.

Fins la propera !

Caials, una immersió que mai ens cansarem de fer...

La immersió del passat dissabte (3 de novembre de 2007) la varem fer als Caials de Cadaqués. Aquesta immersió, com moltes de les que fem en aquest indret, s'ajusta al transecte clàssic, nedant per superficie fins sobrepassar els esculls que marquen l'entrada de la cala, punt des del qual baixem sobre un fons d'uns 10-12 metres, passem el barco fins arribar al coral·lígen que comença als 20 metres i anem baixant per aquest fins a la planxa metàl·lica que es troba a uns -28 m de fondària.

Com haureu vist pel meu anterior email, varem trobar moltes espècies de nudibranquis (fins a 11 espècies diferents en una mateixa immersió) i molta vida petita. Amb tot, ens va sorprendre el fet d'observar alguns peixos de bona mida, com un mero (Epinephelus marginatus) que s'amagà sota les planxes del vaixell, el congre (Conger conger) que -de dia- està encauat a les primeres planxes que es troben i, cap als 20 m, mentre estàvem retratant les Flabellina babai, teniem un sarg imperial (Diplodus cervinus) de bona mida, i que ja heu vist al missatge anterior, encuriosit per les fotos que fèiem o per els organismes que aixecàvem amb les nostres aletes, acompanyat per una cohort de sargs, julioles i tords de mides modestes.

Algunes morrudes (Diplodus puntazzo) també de bona mida, estaven sempre a prop nostre. Serrans, castanyoles, tords, gobis i blenis es veuen prop del fons, com a totes les inmersions, tan familiars per nosaltres. Un gobi de llavis vermells (Gobius cruentatus) es mantenia desafiant mentre ens apropàvem i algun pagell (Pagellus erythrinus) aprofitava la nostra presència per capturar algun peixet desprevingut... com feien les julioles (Coris julis) sempre vigilant les restes dels golafres rogers (Mullus surmuletus).

Entre els mol·luscs destacar la gran quantitat de nudibranquis, que ja heu pogut veure al missatge anterior, però també un pop (Octopus vulgaris) de mida considerable, mirant de passar desapercebut a una escletxa de la roca. Es veien també alguns cargols entre les roques menys fondes, entre els que destaco un Trunculariopsis trunculus. També varem veure una gran nacra (Pinna nobilis) a mitja fondària, protegida per les fulles de Posidònia (Posidonia oceanica).

Tinc la impressió d'haver vist molts tipus diferents d'esponges en aquesta immersió, recordo: Acanthella acuta, Axinella polypoides, Cliona sp., Clathrina sp., Crambe crambe, Hemmycalle columella, Hamigera hamigera, Haliclona sp., Chondrosia reniformis, Dysidea sp., Ircina sp. i Aplysina aerophoba que omplien tota mena de superficies, especialment als llocs més arrecerats, inclús sota les pedres.

Del grup dels cnidaris, recordo la gorgònia blanca (Eunicella singularis), prou abundant en aquest indret, tot i que alguns exemplars acusen una mena de mort dels pòlips en les puntes de les branques, que ràpidament son colonitzades per algues. Un dels exemplars em va sobtar per la curiosa inclinació de les seves branques, formant un angle recte. Segurament es deu al canvi de posició del substrat de la colònia (un ferro del barco) i el creixement sempre mirant a superficie i perpendiculars al corrent dominant de les branques. Altres cnidaris que varem veure son la ma de mort (Alcyonium acaule) algunes colònies amb els bonics pòlips blancs extesos, el preciós corall vermell (Corallium rubrum), que només creix en alguns forats del fons. Coralls de botó, com el Balanophillia europeae i Leptopsammia pruvotti, anemones Anemonia sulcata, Ayptasia mutabilis i Parazoanthus axinellae, algun ceriantari escadusser (Cerianthus membranaceus) completen el panorama dels bitxos que piquen.

Entre les ascidies destaco les Halocynthia papillosa, de quines em va sobtar una gran acumulació en un sostre d'un forat (poques vegades mirem amunt, i el què ens perdem... i les petites colònies de Clavellina nana.

Entre els cucs poliquets destaquem els petits espirògrafs que es troben arreu (Protula sp. i altres) però també un que ja haviem vist un altre dia i quina espècie no he arribat a determinar.

Entre els equinoderms, varietat quant a estrelles de mar, una estrella de capità (Asterina gibosa), moltes de set braços (Coscinasterias teniuspina) sota les pedres i alguna estrella espinosa vermella (Echinaster sepositus) entre la posidòna. Eriçons negres (Arbacia lixula), comuns (Paracentrotus lividus) i de fondària (Sphaerechinus granularis) completen el panorama junt amb els cogombres de mar (Holothuria sp.).

Al coral·lígen sempre trobem algues calcàries, però aquest dia vaig veure una que em va sobtar pel seu color rosa intens i per la seva mida, solen crèixer sobre les roques, però aquesta s'aventurava al buit, i estava intacta, ningú l'havia trencat encara posant-t'hi el dit a sobre. Es un paràmetre que sovint es fa servir per mesurar l'impacte dels bussejadors al medi, el grau de fractura de les colònies d'algues calcàries. Sobre aquest barret calcari creixien algunes petites colònies de briozous, que per cert, es troben barrejats amb esponjes per tot arreu, una bonica nota de color, i de forma, sota les pedres i al coral·lígen. Com a gran colònia de briozous, destacar el corall fals (Myriapora truncata) que creix a les escletxes com el seu ídol, el corall vermell, a qui sempre vol imitar...

Quant als crustacis, llevat dels centenars de crancs ermitans que apareixen quan aixeques una pedra, destacar el petit cranc Platycheles sp., molt poruc i de dificil retratar.

L'aigua ja era més freda, essent la mínima de 16,5ºC, i la visibilitat normal, al voltat de 10 metres però amb alguna matèria en suspensió. És bo en aquestes condicions anar a prop dels companys per no despistar-se, per bé que el perfil d'aquesta cala permet tornar a la platja fàcilment pujant de cota, és prou evident i no despista al bussejador.

El que si que s'ha de vigilar en aquesta cala és la fondària i la durada de les immersions: sense ni buscar-lo ens varem posar en gairebé 10 minuts de descompressió (després de mitja hora a més de 20 metres, com podreu veure en la gràfica que us vaig enviar en el missatge anterior. Passa que com que la tornada del fons és molt gradual, un va desnitrogenant el cos mica en mica, mentre veu la vida petita sota les roques a 3 metres de fondària. Cal anar ben equilibrat de pès, ja que sinó un pot tenir problemes de flotabilitat i amb tant nitrògen acumulat mai és bo.

En definitiva una immersió que sembla que mai ens cansarem de fer...