Bimbo !!! Fistularia commersonii a Palamós

Aquest cop la nostra immersió setmanal va tenir lloc a la cala "Morro de Vedell" de Palamós. La previsió de vents anunciava Llebeig (SW) i ens vàrem decidir per provar sort aquí, pel relatiu recer que ens proporcionava el dic de la Marina de Palamós: no és pas agradable entrar a una mar moguda amb tot l'equip (prop de 40 quilos de pes) sinó que val més sempre buscar un lloc ben tranquil on equipar-se amb calma.

Temes logístics van fer que finalment només hi anéssim la Clara i un servidor. El motiu d'anar baixant de latitud per fer immersió va ser mirar de trobar aigües més càlides que les de l'Alt Empordà. Aquest objectiu no el varem aconseguir, ja que la temperatura de l'aigua era de 14,5ºC, però ja que hi érem, varem aprofitar perquè la Clara fes una petita classe de busseig amb vestit sec. Va ser el primer cop que s'hi submergia amb ell, però sembla que no li va anar massa malament. Ja ens ho explicarà...

De nom estrany, la cala de Morro de Vedell (altrament coneguda com del Xiribic) està situada entre el dic de la Marina de Palamós y Cala Margarida. És una cala artificial producte de les obres de construcció de l'esmentat port, més visitada pels aficionats a la pesca i al submarinisme que pels banyistes. El fet que es pugui aparcar fàcilment a prop de la platja també és un factor gens despreciable pel nostre esport, en aquests dies en què els punts per accedir lliurement al mar es veuen tan limitats per la massiva urbanització de la línia de costa. Dins d'aquesta urbanització, però miran-t'ho pel costat bo, darrerament s'ha obert un centre de busseig (anomenat Formigues Sub) molt a prop de la cala i que atén les necessitats dels bussejadors. Allà també organitzen cursos pels qui es volen iniciar en el nostre esport.

Continguda en molt poc espai, el Morro de Vedell és un recull de l'essència de la costa Brava: aigües relativament netes, sorra daurada de gra gruixut, roques de granit precioses amb formes indescriptibles i... un port esportiu just al costat. Sota les aigües però, a poca fondària trobem essencialment roques granítiques trencades, cobertes d'algues i plenes de vida sobre un fons de còdols i sorra. Més al fons trobem l'alguer de posidònia que és la base d'un prolífic ecosistema, esquitxat per força clapes de sorra. Aquest alguer està en força bon estat i s'escampa arreu, esquitxat amb grans blocs rocallosos que, en la seva banda menys exposada als corrents, amaguen una gran biodiversitat.

La primera impressió que varem tenir va ser la gran transparència de l'aigua, que si bé es va degradar una mica en baixar, era excel·lent a poca fondària. La segona cosa que ens va impactar va ser la gran quantitat de peix que podíem veure a prop nostre. Moles de salpes (Sarpa salpa) pasturant les algues a les zones il·luminades pel sol, grans grups de llísseres (Mugil cephalus) juvenils força compactes alimentant-se del plàncton i altres nutrients que suren prop de la superfície de l'aigua, grups de valents castanyoles (Chromis chromis) prop dels seus caus entre les roques del fons...

Passada la zona de roques de l'entrada de la cala, a uns 8 metres de fondària, arribem al que és l'alguer de posidònia (Posidonia oceanica). En aquesta època la longitud de les fulles d'aquesta planta és més aviat curta, ja que estan en ple hivernatge: com qui es talla els cabells de tant en tant, les posidònies es desfan del 80% superior de totes les seves fulles un cop l'any. És la seva manera de lliurar-se de la munió d'organismes epibionts que s'aprofiten de les llargues fulles a la primavera per agafar un seient de primera filera en l'espectacle de la vida, alhora que redueixen l'eficiència fotosintètica de la planta. Diferents espècies de petits tords (Symphodus sp.) s'amaguen entre les fulles de posidònia, mentre podem observar alguns exemplars de llavió (Symphodus tinca) grans força actius encara.

Altres peixos que varem veure van ser els típics d'aquest ecosistema: rogers (Mullus surmuletus), serrans (Serranus cabrilla), julioles (Coris julis), alguna vaca serrana (Serranus scriba) escadussera i un parell d'escòrpores petites (Scorpaena porcus). Però en tema peixos varem tenir alguna sorpresa: la Clara va poder veure una morena (Muraena helena) nedant a dues aigües, però quan em va avisar per veure-la, ja s'havia amagat.

Passem a la nostra especialitat, els invertebrats marins. Podem dir que, sobre el grup dels opistobranquis (que inclou els nudibranquis), no varem veure massa quantitat d'espècies, ja que solen ser més freqüents just després de l'estiu, però en destaquem un parell de Elysia timida, un parell de Cratena peregrina, un Thuridilla hopei i un possible Chromodoris krohni, que no vaig veure sota l'aigua, però que va aparèixer en observar les fotos a casa, en una mala foto d'una castanyola, surt en el racó superior dret. Altres mol·luscs destacables varen ser un pop (Octopus vulgaris) i algunes nacres (Pinna nobilis) entre les que destaquem una d'adulta.

En aquesta immersió varem veure també gran varietat d'algues, entre les que destacaria les algues calcàries dels gèneres Corallina, Halimeda, Amphiroa, Peyssonnellia, Lithophyllum i Jania, les algues incrustants de color verd intensíssim (Palmophyllum crassum), les abundants Codium bursa i Codium vermilara, i moltes altres que se m'escapen ara com ara. Aquí podeu veure un petit vídeo que la Generalitat de Catalunya ha filmat (suposo que a la primavera) sobre el fons de la cala on també es veu l'alga, localment freqüent en aquella època, Asparagopsis armata: Veure vídeo

Un altre grup molt colorista son les esponges, que competeixen amb les algues, els briozous i les ascídies per l'escàs espai de fixació a les roques. És molt coneguda la competència per l'espai entre diferents espècies d'esponges, i entre esponges i briozous, on fan servir mètodes de guerra química per guanyar terreny mil·límetre a mil·límetre als seus competidors. Quants productes medicinals deuen poder-se extreure d'aquests animals !!! ... Varem veure moltes espècies, però en destaco les següents: Agelas oroides amb el seu color taronja pujat, Chondrosia reniforme amb la seva forma característica en forma de ronyó (ja ho diu el nom) i el seu tint de camuflatge, Petrosia ficiformis sense els famosos paràsits coneguts com "vaqueta suïssa", Clathrina clathrus amb les seves volutes grogues, Crambe crambe de color vermell intens, Haliclona (=Reniera) fulva amb el seu aspecte "esponjós" de suau color marró clar, i la bella Dysidea de bonic color malva. També veiem algunes Ircinia, semblants a pedres, però atesa la poca fondària no veiem les clàssiques Axinella. Per motius desconeguts, no veig (o no recordo) cap Verongia aerophoba, una espècie ben freqüent en tota la costa.

Entre les ascídies destaquem només dos tipus: la vermella Halocynthia papillosa i la bella i cristal·lina Clavellina lepadiformis. Probablement n'hi havien força més tipus, però no els varem saber identificar. Entre els briozous era especialment abundant el corall fals (Myriapora truncata) que creix en escletxes i forats. I dels equinoderms abundaven les clàssiques estrelles espinoses (Echinaster sepositus) de bonic color vermell, algunes d'elles amb números de braços curiosos (el normal és tenir 5 braços) productes d'atacs dels seus depredadors. També varem veure algunes estrelles de set braços (Coscinasterias teniuspina) que viuen sota les pedres, els eriçons (Sphaerechinus granularis i Paracentrotus lividus) i els cogombres de mar negres (Holothuria forskali).

Entre els cnidaris, per sort no varem haver de conduir pel "circuit Medusa" de la immersió anterior: de fet, aquest cop no en varem veure ni una, però si que varem trobar unes quantes anemones (Anemonia sulcata), algunes de bona mida, i força colònies d'hidraris (Eudendrium sp) que son aliment preferit de molts nudibranquis (preneu nota). Però el que va ser ESPECTACULAR va ser tota una gran roca coberta d'anemones incrustants taronges. Als llibres les classifiquen com Parazoanthus axinellae, però son clarament diferents de les anemones incrustants grogues que també varem poder veure en aquesta immersió. Mirant un llibre després de la immersió la cosa estava clara: es classificaven com el mateix bitxo perquè el grup no està prou ben estudiat i hi ha certa confusió.

Un darrer grup d'invertebrats mereix la pena ser esmentat: els cucs poliquets, dels que en veiem una mica de tot, espirògrafs (Sabella spallanzani), Protula sp. i una bella colònia de minúsculs Filograna sp. que comparteixen hàbitat amb les anemones incrustants.

La sorpresa bomba la varem veure cap el final de la immersió: un peix corneta (Fistularia commersonii) nedant tranquil·lament a uns 5 metres de la superfície. A mi ja em va semblar un bitxo familiar, però alhora no l'acabava de situar en el context mediterrani. Resulta que aquest és un peix habitual al Mar Roig (ja deia jo que em sonava) i que, a més, no ha estat mai descrit a Catalunya. A la resta de la península tampoc ha estat descrit, per bé que es coneixen algunes observacions puntuals fetes recentment. En comunicar-ho als ictiòlegs que coneixem, van quedar ben sorpresos i ens van demanar més detalls. Sembla que el grup d'en Luis Sánchez Tocino està treballant en el tema a Granada i ho publicaran molt aviat, i afegiran la nostra observació (recolzada per les nostres fotos).

El peix corneta és un peix que pertany al grup d'espècies lessepsianes, anomenades així en honor de Ferdinand de Lesseps, enginyer francès que va dissenyar i construir el canal de Suez, inaugurat el 1869 (Veure article a Wikipedia). La particularitat d'aquestes espècies és haver envaït la mar Mediterrània, que no els és pròpia, travessant les escluses del canal que uneix el Mare Nostrum amb el mar Roig.

Sembla que aquest peix es va detectar per primer cop a Israel l'any 2000 i que, des de llavors, ha estat albirat a Turquia, Grècia, Itàlia i fins i tot a Còrsega a finals de 2006. A la costa africana també havia estat capturat en aigües de Tunis el 2006. El que no havia passat era que el veiéssim a aigües ibèriques. Sembla que al novembre de 2007 es va començar a veure en aigües d'Almuñécar (Granada), i ara ens el trobem nosaltres a Palamós, la primera cita a Catalunya. En menys de 7 anys trobem un animal propi d'aigües càlides escampat per tota la Mediterrània per culpa de la ma de l'home. No hem de menystenir el nostre efecte sobre la Mare Natura.

Val a dir que tota la immersió va estar plena de "raconets" preciosos, conspicus en vida i color (per no parlar de les sorpreses), que ens van entretenir aproximadament una hora sota l'aigua. Per fer les coses bé no varem exhaurir la reserva d'aire com solem fer a Caials, i varem sortir amb uns 50-70 bar, directes a la platja després de fer servir la brúixola de forma intel·ligent (el rumb de tornada és 150). Encara ara tinc els ulls plens de colors i la ment plena de petits records, experiències i sensacions. Realment va ser una molt bona immersió. Espero repetir-la.

Gaudiu de les fotos !

Caials: "Cala medusa"

Un cop més varem tornar als Caials de Cadaqués. Aquest cop no bufava tramuntana sinó una mica de garbí, la qual cosa vol dir que allà l'aigua no es movia gens ni mica. Un temps amb un Sol esplèndid que va fer que, tot i els 16ºC de temperatura ambient, i encara més, els 14ºC de temperatura de l'aigua, no tinguéssim la sensació de fred que pertocaria a aquestes dates. L'aigua estava molt transparent a superfície, però una mica més avall no ho estava tant, amb uns 8 metres de visibilitat.

Només entrar a l'aigua varem presenciar un veritable espectacle: centenars de meduses luminiscents (Pelagia noctiluca) d'uns 5 cm de diàmetre, amb uns tentacles que arribaven als 50 cm de llarg o potser una mica més. Però tot el que tenien de maques, ho tenen de perilloses: si bé les meduses eren fàcils d'esquivar, no es pot dir el mateix dels tentacles, que s'enredaven en el nostre equipament. A més, quan et pares a mirar-les, venen cap a tu, així que millor no aturar-se gaire.

Nedar entre les meduses es va convertir en una cursa d'obstacles... travessar la superfície de la cala implicava apartar constantment les meduses amb les mans per evitar que ens toquessin la cara, la única part del cos que no teníem completament protegida. Arribarem a prop dels esculls i, quan ens varem cansar d'apartar meduses, ens varem submergir.

Llavors varem baixar ràpidament fins el pou del començament i, tot i que ens hi volíem estar una estona, al final varem decidir tornar en acabar la immersió, però arribat el moment va resultar que no ens quedava prou aire... Bé, el cas és que només baixar, em vaig entretenir una bona estona amb un nudibranqui Hypselodoris elegans juvenil (aquest mesurava uns 5 cm quan els adults grossos arriben als 20 cm). Vaig mirar de trobar el límit del què es podia fotografiar amb garanties amb la nova configuració de la càmera (vaig afegir un anell d'extensió)... val a dir que no guanyem massa detall i en canvi perdem força distància focal, així que trigaré a repetir-ho.

A partir d'aquí varem seguir una mica el trajecte clàssic, travessant el delericte del Llanishen en direcció al coral·lígen, que apareixia prop dels 20 metres. Per les vores del barco hi havia força peix, cal destacar una mòllera (Phycis phycis) sota les planxes on altres vegades trobàrem el congre, i també veièrem un pagell (Pagellus erythrinus) de bona mida. Mentre jo estava embadalit observant aquest magnífic exemplar, en Daco va poder veure breument el mero (Epinephelus marginatus) que ja havíem vist altres vegades (aviat algú li posarà nom o el pescarà, ja ho veureu). Darrerament, aquest peixot està agafant el costum d'esperar-se fins que els submarinistes son molt a prop, i llavors d'un fort cop de cua, s'amaga al seu cau, que deu ser ben ample, atès que no es veu ni ficant el cap pel forat per on s'amaga, sota la runa del barco.

Sobre el Llanishen també varem veure desenes de variades (Diplodus vulgaris) formant columnes a dos aigües, molt interessant. A la vora del barco veiem un bon grup de xucles (Spicara maena) i, ja a prop del coral·lígen, també veiem el sarg imperial (Diplodus cervinus) que, per la seva mida, suposo que és el mateix que altres dies, un altre bitxo que aviat tindrà nom propi. Continuem sense veure els preciosos tres cues (Anthias anthias) que aparentment van marxar a finals d'estiu, però sí que tenim el plaer de veure una rascassa (Scorpaena scrofa) de bona mida, amagada en una posició gairebé impossible -si no fos perquè estem sota l'aigua- penjant d'una mena d'estalagmita.

Quant a nudibranquis varem veure l' Hypselodoris elegans que ja he comentat, un Flabellina affinis de bona mida, un preciós Cratena peregrina amb el seu antifaç de color taronja brillant, un Hypselodoris tricolor (¿?) minúscul, potser feia 5 mm de llarg, que s'amagava sota una pedra, i dues Cuthona coerulea que s'estaven "posant les botes" sobre un hidrari colonial. Un bitxo va acabar amb dubte, ja que no sabem determinar què és ben bé. Podria semblar un nudibranqui ben immòbil, una esponja, o fins i tot una ascidia colonial... la foto no ens va treure l'aigua clara.

Aquesta època deu ser ideal per la reproducció d'algunes espècies, ja que hi ha menys peixos que vulguin menjar-se la descendència. Vaig veure que la Cratena i les Cuthona tenien postes a prop, presumptament seves. A més, una posta de Tritonia nilsodhneri una mica vella -filada sobre una gorgònia incrustant (Alcyonium coralloides) que al seu temps parasitava una gorgònia blanca (Eunicella singularis)- completa el panorama reproductor opistobranqui.

Entre altres albiraments, destacar un pop (Octopus vulgaris) que, ja habitual per a nosaltres, va fent-se la caseta de pedres cada cop més gran. Altres mol·luscs d'interès son les nacres juvenils, ja al descobert pel retrocés de la posidònia, i algunes petites sorpreses sota les pedres, com les Lima sp. amb els seus tentacles de color taronja que fan servir per alimentar-se... no son bitxos que es vegin fàcilment: cal girar pedres per trobar-los.

Sota les pedres, a les escletxes i, especialment, a tots els llocs una mica ombrívols, tenim multitud d'esponges, ascídies (algunes que no sé identificar), briozous preciosos i delicats per tots els racons, i equinoderms de tota mena, per no parlar de molts tipus de cnidaris que podreu observar a les fotos. Això si, poca varietat de crustacis, només els crancs ermitans que aprofiten la gran quantitat de cloves de cargol buides, i algun cranc Platycheles despistat.

A Caials cal tornar quan la reserva d'aire arriba a la meitat, seguint aquesta norma mai tens problemes, per bé que es desferma un petit drama personal en haver de renunciar a estar-se una estona més admirant els animals que tant ens agraden. En sortir -gairebé amb la botella buida- vaig tenir l'únic incident del dia, un fil de medusa em va picar a la cara, vaig notar la fiblada curta però intensa just al límit entre la caputxa i la màscara. No sé el motiu, però no em va deixar cap marca ni efectes secundaris. Potser vaig tenir sort.

Sobre l'abundor de meduses, suposo que el vent dels dies anteriors va portar aquests bells però letals animalets des de mar obert, i la calma relativa d'aquest dia les va deixar dins la cala. La sort és que només eren a la capa superficial i, de seguida que varem baixar uns metres, van desaparèixer. Val a dir que en tot l'any 2007 potser havia vist 10 meduses i aquest dia vaig equilibrar la meva estadística personal batent, per golejada, el rècord de l'any 2006, quan vaig veure moltíssimes i de tota mena durant tot l'estiu.

No m'estendré més. Per tancar el relat de la immersió, només dir que Caials m'encanta per lo acolorit i variat de la seva fauna submarina. El temps passa ràpidament sota l'aigua, encara més quan ens entretenim d'aquesta manera, trobant bitxets en tots els racons, i ja estic donant-li voltes a quan hi podré tornar.

No és que la Mediterrània no tingui vida, és que cal saber buscar-la.

I qui en busca, abans o després, troba.