l dissabte 9 de febrer de 2008 varem anar, en Daco, la Clara i jo, a fer immersió a la cala Sant Pol de la població de Sant Feliu de Guíxols (Girona). Aquesta cala, força gran però gairebé "privada" en aparença, atesa la gran quantitat de metres de barana que impedeixen l’accés lliure a la platja, està situada al nord-est de la població de Sant Feliu, llindant amb la veïna S’Agaró.
Per accedir a l’aigua varem aparcar els cotxes a la vora de l’Hotel "La Gavina" de S’Agaró. Just sota aquest hotel hi ha una rampa de ciment que permet accedir a una clapa de sorra -hom en diu platja- però la veritat és que ha conegut millors moments. Pel que sembla, la mar no triga a recobrar allò que és seu, i els basaments de ciment -avui dia descarnats- que suporten les construccions costaneres testimonien que la sorra havia tingut un altre nivell no fa massa anys. La platja de Sant Pol sembla, en aparença, candidata d’una d’aquestes regeneracions de platges, en la meva opinió una fútil salvatjada -pagada amb diners públics- en les què malmeten el fons marí d’on surt la sorra, i el fons marí d’allà on la sorra va a parar. Si tan sols deixéssim en pau a la Natura, perquè fes la seva feina soleta…
La nostra idea era anar a visitar el delericte del Trentino, un vaixell de fusta que es va enfonsar als anys 30. En teoria aquest vaixell es troba a uns 150 metres de la platja, davant de la casa de banys, però com que no teníem les marcacions clares, després d’una nedada per superfície d’uns 200 metres, de molt remirar pel fons un cop submergits, i després d’una bona estona de debat submarí en no trobar-lo, varem optar pel “pla B”: anar a les roques situades a llevant de la cala, i passar l’estona buscant bitxets, i és que el fons de sorra era força estèril, només alterat per alguns restes d’arts de pesca i alguns “morts” escampats arreu.
L’hàbitat de sorra ens va mostrar poques espècies animals: alguns cargols (Hexaplex trunculus) sovint recoberts de l’esponja (Crambe crambe), un parell de (Nassarius reticulatus) als que trobàvem mig ensorrats gràcies al camí que deixaven marcat darrera seu, alguns petits crancs ermitans (Diogenes pugilator) amb la seva característica pinça esquerra més grossa que la dreta i alguns cucs no identificats, probablement uns microsabèl·lids (espirògrafs petits).
La sorra presentava alguns creixements d’algues amb aspecte de borrissol i que li donaven un tint verdós. Rodant pel sorral es trobaven pilotetes petites com de cotó rosat de l’alga (Falkenbergia rufolanosa) que havia estat arrossegada per les ones des dels roquissars que delimiten la platja a banda i banda. Cal esmentar, per lo poc habitual, una clapa no gaire densa de fanerògames (Cymodocea nodosa) d’uns 25 metres d’ample, que aparentment està essent estudiada, ja que varem observar marques submarines espaiades uniformement, formades per una petita boia lligada a un tros de corda ancorada al fons. Aquesta Cymodocea tenia les fulles ben curtes per l’hivernatge.
També varem poder veure uns curiosos “volcans submarins”… Volcans… Ja, en Miquel s’ha tornat boig… doncs no: el fons de sorra d’aquesta cala és d’un color groguenc, amb sorra de tipus granític de mida mitjana, provinent de la degradació de la roca granítica rosada dels voltants. Aquesta sorra s’ha estratificat d’alguna manera, deixant els components més lleugers, de color groguenc, a la part superior i els més pesants, de color grisós, a sota. Alguns organismes s’amaguen dels seus depredadors fent forats dins la sorra, però com que és un medi inestable, cal fer un manteniment i anar traient el material sobrer per evitar quedar colgats.
Això és el que varem presenciar: un inquil·lí “fent dissabte” dil·ligentment, expulsant un raig d’aigua amb sorra pel forat d’entrada del seu cau. Com la sorra grisa de sota té un alt component de mica, semblava que el petit volcà expulsés un núvol brillant que s’anava dipositant a les vores del cau fent una muntanyeta de color gris. Ja fa molts anys, aquest fenomen “volcànic” va ser estudiat per l’equip del comandant Jacques Cousteau, que va determinar que l’organisme excavador era una galera, un crustaci que viu a la sorra. Nosaltres no varen veure l’animalet que el feia, així que… què us sembla? donem per bona l’explicació d’en Cousteau?.
Com ja hem dit, quan ens varem cansar de buscar per la sorra (ja havíem arribat a uns 8 metres de fondària, ens havíem “polit” unes 50 atmosferes d’aire i no semblava que la cosa anés a canviar), varem decidir anar a les roques situades a llevant de la cala, oberta cap el sud. Ja anirem al barco un altre dia, quan sapiguem com trobar-lo.
Els blocs de roca granítica van aparèixer a una fondària d’uns 6 metres, i presentaven un fort creixement d’algues damunt seu. Tot un altre mon en comparació al desert d’on veníem. A mida que els nostres ulls es van acostumant al nou fons, comencem a descobrir una gran varietat de vida petita.
En aquest hàbitat les algues més abundants son l’alga bruna (Halopteris scoparia), les algues vermelles calcàries (Corallina elongata) i (Jania rubens) i l’alga verda (Codium vermilara). També, de forma dispersa i en exemplars de poca alçada (3 cm), vèiem la (Dictyota dichotoma), i la (Falkenbergia rufolanosa) com epífita, sobretot de la (Corallina elongata). Ocasionalment també varem trobar una altra alga vermella calcificada (Amphiroa rigida) en forma d’exemplars aïllats i de poca alçada (5 cm), i l’alga bruna (Cladostephus hirsutus), alguns exemplars de la qual encara conservaven els ràmuls que li recobreixen els eixos, però la major part ja els havien perdut i es trobaven entortolligades amb d’altres algues epífites.
De tant en tant trobem esponges del tipus (Crambe crambe) i (Phorbas fictitius) d’intens colors ataronjats i vermells, respectivament. Aquests colors proporcionen, sota l’aigua, una invisibilitat gairebé total: Com que l’aigua absorbeix principalment els colors “càlids” (començant pel vermell), tot organisme que veieu d’aquest color no és perquè vulgui "donar la nota", sinó tot el contrari, el que vol és passar desapercebut. Amb aquest objectiu el bivalve conegut com “peu de cabra” o “arca de Noé” (Arca noae) permet que l’esponja Crambe el recobreixi completament, una de tantes relacions de simbiosi que es donen a la Natura.
Ja que parlem d’esponges, també veiem algunes (Ircinia fasciculata) sovint confoses amb la seva cosina (Ircinia variabilis), de la que es diferencia per tenir una forma més regular i massiva, amb òsculs més amples i amb una superfície més llissa. Alguna aparició de l’esponja de color malva (Dysidea avara) ens permet observar la delicadesa de la seva construcció. També tenim la oportunitat d’observar el creixement d’una esponja de la que n’estem fent un petit seguiment arreu de la costa, documentant i notificant les nostres troballes al Centre d’Estudis Avançats de Blanes: l’esponja calcària (Paraleucilla sp.) una espècie invasora procedent del Brasil.Veiem uns hidraris colonials coneguts com a “plomes de mar” (Aglaophenia sp.) dels quals veiem de dos tipus, uns de taronges/marrons clars, i uns de blancs que corresponen a l’espècie Aglaophenia pluma). Algunes anemones (Ayptasia mutabilis) juvenils apareixien muntant paranys amb el seu propi cos. Una d’aquestes anemones va ser molt interessant, ja que un cranc pelut (Pilumnus vellosissimus) la feia servir d’escut contra mi en veure’s amenaçat: amb les seves potetes punxava la base de l’anemone per tal que es desenganxés de la pedra i li deixés lloc al cranc per amagar-se a sota. Si jo hagués estat un pop, m’ho hauria pensat dues vegades abans de caçar aquest cranc, no sé si agafeu la idea…
Alguns espirògrafs molt petits son els primers portantveus d’un grup, els anèl·lids, que ens van entretenir una bona estona, especialment quan varem començar a girar pedres per observar la munió d’organismes infralapidícoles. Els cucs (Eunice torquata) amb les seves potetes laterals a cada segment quedaven a la vista, com també quedaven els ubicus (Eupolymnia nebulosa) dels que només veiem habitualment els tentacles ataronjats sortint de les pedres, o les postes d’ous d’aquest color. En girar una pedra, un d’ells es va espantar tant que va sortir del seu tub i va quedar al descobert, permetent-nos d’observar tota la seva anatomia, quelcom estrany a les nostres immersions.Compartint hàbitat amb els anèl·lids, i probablement menjar, trobem força planàries que no hem estat capaços d’identificar amb seguretat però que sospitem dels gèneres (Notoplana sp.), (Leptoplana sp.) i (Planocera sp.).
Mol·luscs hi havia molts, en forma de petits bivalves enganxats sota les roques, no sé determinar l’espècie però eren una mena de cloïsses molt petites, enganxades una al costat de l’altre, de tant en tant recobertes d’una mena d’esponja de color blau intens. També varem veure moltes (Limaria hians), una mica histèriques en veure’s descobertes, intentant fugir de nosaltres nedant a cops de valva. Es caracteritzen pels nombrosos tentacles anellats de viu color taronja, tot i que un d’aquests exemplars era blanc. Opistobranquis, el nostre grup preferit, només un i petit, una (Elysia timida).Briozous en varem veure molts, però no en sé l’espècie: forma una mena de creixement de color vermell, taronja i blanquinós, sovint en “guerra” amb els altres animals amb qui comparteixen substrat, intentant expandir-se alhora que eviten el creixement d’altres organismes sobre la seva pròpia colònia. Aquest fons somer no és lloc per les delicades estructures calcàries dels briozous colonials d’aigües calmes, de manera que aquí els briozous es presenten en les seves formes incrustants, molt més resistents a les inclemències del mar.
Veiem també eriçons (Paracentrotus lividus) mostrant-se confiats en la seva punxeguda armadura: com a mínim sabien que nosaltres no ens els anàvem a menjar, en aquesta època que tothom està agafant garotes (com diuen als eriçons a Girona). I és que a la gent li agrada molt menjar-se les gònades d’aquests animals, que ara estan inflades i en el “millor moment” de l’any, en ple cicle reproductor.
Altres equinoderms que podem veure, poquets i amagats, son els cogombres de mar (Holothuria tubulosa). Sota les pedres hi havia algunes ofiüres (Ophiothrix fragilis), (Ophiocomina nigra) i una altre de molt bonica, amb unes ratlles grogues longitudinals als braços, quina espècie no he sabut identificar. No vaig aconseguir veure ni una sola estrella de mar. Hom diu que si no hi ha estrelles (molt sensibles a la contaminació) i, en canvi, abunden els eriçons (molt poc sensibles a la contaminació), la platja no es mereix, per dir-ho d’alguna manera, la bandera blava… algú sap si li han donat aquesta bandereta a la platja de Sant Pol ?
Pujant els graons evolutius, trobem molt poques ascídies, algunes boniques i delicades clavellines (Clavellina lepadiformis) i una ascidia colonial incrustant que hom hauria classificat com una esponja, de no ser perquè les esponges mai son tan transparents i l’estructura interna és ben diferent. No tinc el llibre d’en Weinberg on sé que apareix classificada, així que us quedareu amb les ganes de saber quina és l’espècie, la meva memòria no dona per més.L’últim grup que us descric, el més evolucionat (llevat d’alguns submarinistes) son els peixos. Veiem alguns gobis (Gobius bucchichii) poc espantadissos, potser per efecte de la temperatura de l’aigua. Això no significa que fugin, però els costa més moure’s. També blenis (Parablennius sp.), confiats en el seu cau, i trypterígids, tan ben camuflats que fins i tot a la foto costa de trobar-los.
Alguna juliola (Coris julis) i uns quants xucladits, peixets molt simpàtics i valents, que només es troben sota les pedres o amagats en la posidònia. De fet varem veure les tres espècies de xucladits que conec (Lepadogaster lepadogaster, Lepadogaster candollei i Opeatogenys gracilis), per bé que només en vaig poder retratar una (L.candollei), i és que son molt nerviosos i espantadissos. Poc peix petit, i cap de gros.En sortir, un corredor que hi havia pel passeig fent “jògging” ens va preguntar quants meros havíem vist… graciós, l’home… però es nota que ell també coneixia aquest fons…
La temperatura de l’aigua estava entre els 12,5ºC i els 13,5ºC, un grau més del que estem acostumats una mica més amunt de la costa. La mar una mica rissada, especialment en sortir de l’aigua, i moderadament clara, entre 6 i 8 metres de visibilitat. El dia fantàstic, uns 10ºC de temperatura a l’hora d’entrar a l’aigua, que es van convertir en uns 17ºC quan va arribar l’hora de sortir. La immersió va tenir una durada de 71 minuts i varem arribar a una fondària màxima de 8 metres. A diferència de les darreres immersions, i atesa la poca fondària del lloc, tots varem sortir amb ple d’aire a la botella.
INTERESSANT: Si us ve de gust veure totes les fotos de la immersió, aneu a http://fotosubmarina.com/ cliqueu el botó SEARCH i escriviu “9/02/2008″ sense les cometes, en total hi ha unes 100 fotos. Podeu habilitar la funció “Slide Show” (presentació de diapositives) clicant sobre el botó “PLAY” (el triangle com als vídeos) que hi ha a la part inferior esquerra de la pantalla. Si voleu una mica de música per acompanyar les fotos, podreu activar-la al botó MUSIC (i enceneu els altaveus).Fins la propera !
