quest és el relat de la nostra immersió a Portlligat, feta el passat dissabte 16 de febrer de 2008 per en Daco i per mi mateix. Després de l’obligat ritual de carregar aire a Santa Margarida (Roses) varem fer el sinuós camí fins a Cadaqués, una mica llarg però amb unes vistes magnífiques. Desviant-nos a l’entrada de Cadaqués cap a l’esquerra, agafem el camí que porta fins a Portlligat.
Portlligat no seria sinó una cala més de les moltes i molt boniques que té la nostra Costa Brava, si no fos perquè tothom la troba present en l’obra del genial artista Salvador Dalí qui, segons el no menys insigne Josep Pla, “ha arribat a dibuixar i a sintetitzar l’esperit del paratge. Algunes de les seves fantasmagories provenen d’obsessions nascudes en aquest paisatge. (…) Aquesta és, en efecte, una de les cales d’aquesta costa que produeixen la il·lusió de viure en la pura intimitat del mar.”
Mentre ens canviàvem varem tenir la oportunitat d’observar una escena que em va traslladar mentalment uns 30 anys enrere. Uns pescadors de garoines o garotes -eriçons de mar per entendre’ns- pentinaven el fons de la cala des del seu llagut, armats amb pèrtigues que els permetien obtenir els eriçons sense mullar-se. La imatge, en el seu contrallum, amb l’Illa de Portlligat davant nostre, tenia un aire tradicional, de tota la vida, que em va agradar molt. Els restaurants de la zona ofereixen al mig de l’hivern aquest menjar que hom idealitza com “bocins de mar concentrats”.
Un cop equipats a peu de carretera, l’accés al mar el varem fer per la platja de Sant Antoni, molt còmode ja que té accés fàcil a la platja, que és molt tranqui-la i gens transitada. Les barques que hi trobem varades a la platja ens donen, apart d’una visió bucòlica de l’entorn, el suport necessari per ultimar el nostre equipament amb tranquil·litat, és molt més còmode posar-te les aletes agafat a alguna cosa sòlida…
Tenint en compte el perfil de la immersió, sabem que és molt soma ja que el fons arriba a un màxim de 6 metres d’aigua, i al fet que equipàvem vestits secs, varem decidir carregar una mica més de plom per acabar la immersió còmodament. Ambtot, en Daco va haver de deixar entrar aigua al seu vestit sec cap el final, per evitar anar cap a la superfície.
L’aigua, absolutament plana i molt fresca encara, es trobava gairebé a 13ºC, ens oferia una visibilitat prou bona -uns 10 metres- considerant el fons fangós de la cala i la mica de mar de fons de llevant que entrava per la bocana de la badia. Passat el formigueig inicial dels llavis per la immersió en aigua freda, hom s’acostuma i ja no té fred, tot i la durada de la immersió que, atesa la poca fondària, va durar més d’una hora i mitja. Em faig creus del que fa la tècnica per nosaltres.
El trajecte submarí va consistir en enfilar rumb en direcció a la illa de Portlligat. El fons, durant el primer tram és som, menor a 2 metres i hi ha posidònia (Posidonia oceanica). Llavors varem arribar a un talús que descendeix fins als 4 metres. Aquí trobarem sorra composta principalment per restes de petxines, sense vegetació. Pocs metres més endavant arribarem a una altra clapa de posidònia. En sobrepassar-la tornarem a trobar un llit de sorra. Aquí, a 5,1 m de fondària, varem trobar la primera fita de la immersió, veure un dels dos rodals de Zostera noltii coneguts per nosaltres a la badia de Portlligat (l’altre es troba a cala Calders, dins la mateixa badia). La clapa de Zostera era contigua a l’alguer de Posidonia, per la qual cosa varem poder fer fotos que permetessin comparar les diferències amb les dues plantes. La Zostera noltii és una fanerògama marina, el que vol dir que no és un alga, sinó una planta com les de terra ferma, amb tija, fulles i flors, adaptada a viure sota l’aigua.
Després de voltar per l’alguer de posidònia, varem voltar pel fons fangós (els americans, que li posen nom a tot, li diuen “muck dive“, literalment “immersió-en-porqueria”) on el nostre objectiu era trobar sobretot, restes dels “descarts” dels vaixells de pesca que fondegen aquí. Son vaixells que pesquen amb l’art de palangre, i sovint els seus fils s’enreden en gorgònies i altres organismes molt curiosos i que no sempre tenim a l’abast a fondàries de submarinista. Encara recordo el dia que sota el vaixell varem trobar més d’una desena de taurons gat (Scyliorhinus canicula) quina vida, malbaratada per no res, em va inspirar a escriure un article denúncia sobre la pesca abusiva (http://marenostrum.org/pesca/hayfuturo/index.htm).
En sobrepassar el fondeig de les embarcacions de pesca, descrivint ja una corba cap a l’entrada de la badia, tornem a trobar un alguer de posidònia ben dens, amb força roques escampades que, per la seva banda inferior mostren una gran biodiversitat, algues calcàries, briozous, ofiüres, nudibranquis, crustacis petits, cargols, planàries, ascídies, anemones… una massa viva i bigarrada, plena de colors, un paradís pel fotògraf submarí, com podreu comprovar per la quantitat de fotos de la immersió d’aquell dia.
Cal dir que, després d’observar la vida que hi ha sota les pedres, s’ha de tenir molta cura a tornar-les a deixar com estaven, ja que molts dels animalons que hi viuen enganxats son extremadament fràgils. Nosaltres hem desenvolupat una petita tècnica que anomenem “dolmen” i que consisteix en tornar a girar la pedra observada de manera que no la deixem plana sobre el fons (cosa que aixafaria els organismes infralapidícoles que havien crescut en les anfractuositats naturals de la pedra, alterades pel nostre moviment) sinó que posem una petita pedra en els extrems de la pedra girada per mantenir-la a un o dos centímetres del fons, de manera que tampoc facilitem especialment l’accés als predadors.
Quant al regne vegetal, com ja hem comentat, varem poder veure dues de les tres espècies de fanerògames que es poden veure a les nostres aigües: Zostera noltii i Posidonia oceanica, molt poques espècies comparades amb les algues… D’algues n’hi havia moltes i de molts tipus -es nota que s’apropa la primavera- però com que no les conec massa, només us puc dir que vaig reconèixer algunes espècies, com la Codium bursa, la Codium vermilara, Udotea petiolata, Dictyota dicotoma, força Sphaerococcus, alguna Padina pavonica i altres. Cal destacar vàries formes de l’alga calcificada Peyssonnelia, algunes creixent al voltant dels rizomes de la posidònia, i moltes algues calcàries escampades, dels gèneres Lithophyllum i Phymatolithon (garapinyades) entre les pedres del fons. Realment molta varietat.
Entrant al regne animal, les esponges son un dels gèneres al què tradicionalment he fet menys cas, la seva bellesa “se le supone”, i la seva presència, sovint discreta, fa que siguin menystingudes per molts. Però tot i ser els animals més primitius de l’ecosistema marí, els vaig trobant certa gràcia, potser precisament per haver-los obviat durant molt de temps.
D’entrada hi ha una espècie molt comú a Portlligat, i és la Cliona viridis, una esponja que jo feia incrustant però que aquí apareix en formes massives enmig de la posidònia. Segons sembla, hi ha investigadors que creuen que la forma incrustant d’aquesta esponja és una espècie diferent, Cliona nigricans, mentre que altres indiquen que la mateixa espècie C.viridis pot presentar aquests diferents estats de desenvolupament al llarg de la seva vida (Rosell & Uriz, 1991). Suposo que el problema s’acaba amb una anàlisi genètica, però fins que arribi el moment, la discussió (més aviat especulació) està servida.
Una altra espècie molt comuna en aquest indret és la Aplysina (=Verongia) aerophoba, una esponja massiva de color groc que rep el nom de l’espècie (aerophoba - que no li agrada l’aire) pel fet que, quan és exposada a l’aire, es torna de color negre. Es veu que aquesta esponja té dues maneres de reproduir-se, de forma sexual, expulsant gàmets a l’estiu, i de forma asexual, amb creixements de teixit en forma radial per ampliar el seu radi d’acció. Aquest segon mètode de reproducció, semblant a la clonació, el fa servir també quan es troba en condicions adverses. Caldria estudiar perquè a la propera cala Caials hi ha moltes formes radials, mentre que a Portlligat aquesta esponja presenta gairebé sempre la forma tubular normal. Potser aquí les condicions de creixement son més favorables que a Caials… més especulació… hi ha tantes coses que no sabem…
Altres espècies d’esponges curioses, apart de la també ubiqua Crambe crambe, d’intens color vermell, son la Sycon raphanus, de la mida d’una oliva i rematada per una mena de coroneta d’espícules, algunes Ircinia amb el seu aspecte semblant a una pedra. Dins aquest gènere aquí trobem, sobretot, la Ircinia fasciculata, més arrodonida que l’altre espècie comuna, Ircinia variabilis, que creix de forma més irregular i sol ser més petita, amb òsculs més estrets i rematats amb una mena d’anella una mica més clara.
Constatar també la presència de dos exemplars de l’esponja calcària Paraleucilla sp. a uns 4 metres d’aigua. De fet els dos exemplars estaven molt propers, fixats a un cap de fondeig, entremig d’una munió de musclos i algues que s’hi havien instal·lat sobre aquesta infraestructura submergida. Per últim, destacar una esponja de color taronja que diria és una Haliclona (=Reniera) fulva. També veiem altres esponges incrustants, però ja de menor entitat, així que no us avorriré fent una llista de noms interminable.
Entre els cnidaris, poca cosa, fideus de mar (Anemonia sulcata) i anemones (Ayptasia mutabilis) entre les quals cal distingir la presència de molts juvenils fixats a les fulles de posidònia. Ja fa un any, en una immersió similar en aquest indret, també varem veure-les, així que sabem que s’han reproduït no fa massa temps. També em van cridar l’atenció unes anemones urticants grogues (Parazoanthus axinellae) fixades sobre les restes d’una esponja Axinella, sota el vaixell de pesca. Aquests pobres animalons tenen els dies comptats sobre el fons de fang, però donaven la nota de color. Una nota una mica trista, veient el seu destí.
El mateix destí està reservat per la única gorgònia blanca de la cala, situada també prop del seu botxí (el vaixell de pesca). Aquesta gorgònia, però, feia pinta de salut de la meitat de la branca cap amunt, ja que -miracles de la natura- havia estat involuntàriament arrencada pel pescador amb un tros del seu substrat, prou gros com per mantenir-la dreta, lluny del fang del fons. Una “pajarita” (bivalve del gènere Pteria hirundo) s’havia fixat també a aquest oportú micro-ecosistema.
Anèl·lids també pocs, perquè no els sabem trobar, o no gaire, destacar només el Eupolymnia nebulosa, amb els seus tentacles de color taronja, com a identificació segura, i algunes postes en forma de “sac de mocs” sortint del fang, però que no varem saber identificar. Alguns detritus sobre la sorra, en forma de cuc, apunten a cucs del gènere (Arenicola sp.)
Continuant en l’escala evolutiva, trobem les planàries, representades a la fauna infralapidícola per les Leptoplana sp. i la Thysanozoon brocchii amb el seu notus ple de “berrugues”, i una bella Yungia aurantiaca sobre la posidònia. Aquests animals son actius depredadors, per la qual cosa son el terror de la fauna infralapidícola. La seva bellesa és captivadora, com també ho és el fet que alguns siguin gairebé transparents i que puguin regenerar completament el seu cos en el cas que siguin atacats per un predador. Caldria estudiar el mecanisme, segur que té molt a veure amb les tan cacarejades “cèl·lules mare” o “stem cells”. Em pregunto si pot haver biòlegs al “paro” amb tantes coses com hem d’aprendre… (biòlegs que llegiu, no em contesteu, ja sé què em direu).
El nostre grup objectiu, els opistobranquis, es van veure ben representats aquell dia, si més no en quantitat ja que no en varietat, i tots ells sota les pedres. Desenes (i no exagero) de Dendrodoris limbata de totes les mides fins els aproximadament 7 cm. que és la talla màxima estimada d’aquest “nudi”. Un altre nudibranqui preciós (i gros) va ser un Dendrodoris grandiflora, que varem trobar cap el final de la immersió, però llavors, després de tantíssimes fotos (unes 170) la bateria del flaix es va declarar en vaga (Murphy obliga), i les fotos no van sortir gaire lluïdes.
També varem veure un bonic “bimbo” (troballa que no havíem fet abans i/o en aquest indret): en girar una pedra, una taqueta de color blanquinós amb el centre més fosc es va fer aparent als ulls d’en Daco. Observant-la molt de prop no varem aconseguir saber què era, però en observar la foto, varem poder veure una fina retícula i una mena de tentacles al notus de l’animal, que al final varem poder identificar com una Berthella plumula. La mida era d’uns pocs mil·límetres, no més de 5, i realment la nostra vista ha tingut moments millors.
Ja que parlem de “bimbos”, també varem veure 
un nudibranqui de color vermell sang, amb dues fileres de protuberàncies al notus amb coloració blanca en forma d’estrella, rinòfors també de color clar i brànquies perceptibles, però amagades. Consultant els especialistes del tema ens comenten que podia ser un Geitodoris planata o un Discodoris stellifera, quina diferència només es pot establir al laboratori, mitjançant un anàlisi de ràdula. Com que tampoc li vaig demanar al nudi que somrigués en fer-li la foto, ens quedarem amb el dubte… Prou impacte tenim ja sobre el medi, com per retirar aquests animalons de la natura sense saber massa què fem.
El darrer “opisto-bimbo” del dia va ser un bitxo que varem veure per casualitat: mentre intentava fer una foto d’una esquiva gambeta “drimo” (Gnathopyllum elegans), aquesta va anar a parar a una mena de cavitat feta a la roca. Toquem la roca i era tova (lògicament era una esponja), la gambeta va poder-se escapar finalment amb només una mala foto gràcies a la mar de fons (heu intentat mai de fer una foto mentre la mar et mou endavant i enrere, a tan poca fondària que la flotabilitat canvia només amb la respiració, amb dos quilos d’equipament inestable 
a les mans i intentant no matxucar amb les aletes els voltants ni amb la càmera l’objecte d’estudi???) però llavors la nostra atenció es va centrar en una mena de nudibranqui de color blanquinós, “espraiat” de puntets negres, amb una mena de papil·les més grosses repartides per la superfície, algunes d’elles de color marró.
Un cop més, consultat amb els especialistes (gràcies nois !), varem treure només molta indeterminació i divergència d’opinions: ningú s’atreveix a aventurar res sense un anàlisi radular (son biòlegs o dentistes?). Les opinions de més pes que rebo em diuen que pot ser un Paradoris indecora o un Taringa sp., res concloent.
De tot aquest problema de les identificacions visuals hem d’aprendre una lliçó: hem arribat al límit del que podem saber en qüestió d’identificació visual de la fauna submarina, hem arribat al llindar on s’acaba el busseig esportiu com el nostre (com observadors) i comença el busseig científic (on caldria estudiar molt el tema, recollir mostres, disposar d’aparells especials, potser d’aquaris, etc.). En fi, hem arribat al nostre límit.
Abans d’acabar el grup dels “nudis”, comentar-vos que varem veure una curiositat que semblava una esponja de color taronja i vermell intens, només que al final va resultar ser un nudibranqui Platydoris argo ben mort. El primer nudibranqui mort que veig en tota la meva vida, una curiositat en si mateixa.
Altres mol·luscs interessants van ser un pop (Octopus vulgaris) amagat a un d’aquells suports submarins on estan fixats els caps de fondeig, a Portlligat tenen un disseny curiós que no he vist enlloc més, una mena de canonada quadrada clavada al fons, on s’enganxa la cadena de la boia de fondeig. Aquesta canonada és plena de sorra fins un cert nivell, però permet que determinats organismes s’hi amaguin dins, i els pops encauats (gairebé “enllaunats”, només els falta la tapa i la salsa de pebre vermell) son un clàssic a aquesta cala. El pop que vaig veure només treia fora els ulls -son animals molt curiosos i els agrada controlar els voltants- així que els ulls li vaig retratar.
També m’agraden força els quitons (Chiton olivacea), una mena de lapes articulades, que presenten gran varietat de formes i colors. Algun cargol (Buccinulum corneum), (Nassarius reticulatus) i altres, dels quals sovint només es veu la closca amb un cranc ermità dins. També orelles de mar (Haliotis lamellosa) amagant-se de la claror.
Varem poder veure força bivalves grossos, com les nacres (Pinna nobilis) amagades entre la posidònia i de la que mereix la pena destacar-ne una, la mare de totes les nacres, quina part emergida del fons amidava dos pams dels meus (cada pam meu fa 23 cm.) i, per tant, devia estar molt a prop de la talla màxima per aquesta espècie, tan atractiva com fràgil. Em fa pena, potser ràbia, llegir avui dia “l’heroica gesta” d’un dels pioners del busseig -Antonio Ribera, per si algú ho vol saber- que va passar-se uns dies traient del fons d’aquesta mateixa cala totes les nacres que va poder, com més grosses millor. En disculpa seva, eren altres temps i el mar era vist d’una forma molt diferent…
En fi, no ens despistem, també varem veure força musclos (Mytilus galloprovincialis) i ostres (Ostrea edulis) fixats als caps (els primers) i a les cadenes de fondeig (les segones). No oblidem tampoc la Pteria hirundo que hem comentat abans i altres més habituals, i que per tant no esmentaré aquí, completen el grup.
Crustacis poquets, destacar per la seva bellesa i paranoia (ben justificada) un parell de gambetes “drimo”, com la que he esmentat abans, i molts crancs ermitans petits, especialment sota les roques, on també es troben crancs escadussers.
Briozous, els incrustants de sempre, de color vermell. Si un es fixa prou, no és fàcil atesa la seva mida, pot veure la delicada estructura dels seus pòlips. Les planàries que he comentat abans no sé si mengen briozous, però bé que s’hi passegen per sobre quan les hi cal.
D’equinoderms si que tenim una bona representació. Els més evidents son els eriçons, ja començava el relat explicant la bucòlica imatge dels garotaires. L’espècie més comuna i fàcil de trobar és l’eriçó comú (Paracentrotus lividus), seguit de lluny per l’eriçó de fondària -el meu preferit- (Sphaerechinus granularis).
Els bitxos més comuns, els cogombres de mar, els vaig veure en gairebé totes les seves varietats locals (Holothuria tubulosa, H.sanctori i alguna H.forskali), inclús és possible que alguna barreja intermitja entre H.tubulosa i H.sanctori (si és que és biològicament possible, només m’ho semblava). Estrelles de mar només vaig veure una de vermella i gran (Echinaster sepositus) amagada entre la posidònia. Cap crinoïdeu, però en canvi força ofiüres (Ophiothrix fragilis, Ophiocomina nigra i Ophioderma longicauda) totes elles sota les pedres, fugint desesperades de la llum solar.
Les ascídies ens varen mostrar algunes sorpreses, com una pinya de mar Phallusia mamillata) de bona mida, sobre la sorra, i la seva cosina fosca (Phallusia fumigata) que sempre he vist sota les pedres, tot i que em consta que apareix també en forma massiva. Allà on li toca la llum del sol es torna de color negre. També varem poder observar una ascidia molt especial, de fet la única que sé que es menja: la Microcosmus sabatieri, un bitxo no gaire aparent ja que està completament recobert de fang i algues i tota mena d’organismes del fons, però que mostra discretament un òscul blanc amb 8 ratlles vermelles. Altres ascídies que no he sabut identificar (potser Ascidia virginea) apareixien sota les pedres. M’agraden les ascídies ja que, davant la seva aparent simplicitat anatòmica (simulen ser i tenen una vida similar a les esponges) en realitat son organismes molt més evolucionats, amb un sistema nerviós complexe (pel qual en reben el nom de procordats).
Abans d’acabar, els peixos, molt i molt poquets. Qui diu que els submarinistes només anem a veure peixos? Uns quants xucladits (Lepadogaster sp.) que, invariablement sortien esperitats en veure’s descoberts al seu amagatalls sota les roques. Alguna espècie de xucladits (en castellà “chafarrocas”) no l’hem sabut determinar. Com a tota immersió que en rebi el nom, veiem algunes julioles (Coris julis) i algun tord (Symphodus roissali) despistat. Blenis i gobis, els de sempre, poquets, però valents. Ni serrans ni castanyoles ni altres peixos, talment que Portlligat semblava un petit desert, però tots els racons amaguen vida, només cal… saber mirar.
INTERESSANT: Pels qui vulgueu veure les (nombroses) fotos d’aquesta immersió, aneu a la nostra plana http://www.fotosubmarina.com/ i cliqueu SEARCH, llavors teclegeu la data “16/02/2008” (sense les cometes) i gaudiu de les 170 fotos (us recomano activar el botonet “play” a sota a l’esquerra, per posar la web en “mode Presentació”). Si voleu una mica de música per acompanyar les fotos, podreu activar-la al botó MUSIC (i enceneu els altaveus).
Fins la propera !
