Caials, la mar sempre ens reserva sorpreses

l passat dissabte 1 de març de 2008 en Daco, l’Albert i jo vàrem anar als Caials de Cadaqués. La previsió del temps era prou favorable, així que ens vàrem trobar un cel clar i la mar absolutament plana, molt transparent amb una visibilitat superior als 15 metres, i força freda encara, per sota dels 13ºC.

Referent a la temperatura de l’aigua, he observat una curiositat en els registres del meu ordinador de busseig, i es que hi havia una mena d’inversió tèrmica a la columna d’aigua: la temperatura de les capes inferiors als 20 metres de fondària estava mig grau per sobre de la temperatura de les capes superiors. Efectes de la tramuntana ?

Vàrem fer la ruta clàssica, en la que visitem els diferents hàbitats que ofereix aquesta immersió: la comunitat d’algues ben il·luminades, la comunitat d’espècies infralapidícoles (que viuen sota les pedres), l’alguer de posidònia, les algues de llocs poc il·luminats, el precoral·ligen i el coral·ligen, sense oblidar-nos de mirar una mica pels voltants del delericte del Llanishen.

Ja només entrar a l’aigua cristal·lina vàrem tenir la primera sorpresa: era plena de plàncton. Entre tots els animalons que suraven a dues aigües cal destacar un tipus de sifonòfors (encara debatim si és del gènere Halistema o Forskalia) que tenia dues parts ben diferenciades, una mena de cap fet a base de bossetes que li conferien la capacitat de moviment, i una mena de ramificacions extensibles rematades per uns òrgans de color vermell.

A més d’aquests curiosos animals, hi havia cadenes de petites salpes i boletes amb detalls de color blau i llargs tentacles transparents. Tot costava molt de veure, imagineu-vos intentar fer una foto, però el fet és que hi havia força animalons. També hi havia una medusa Pelagia noctiluca, molt trencada ja, i un parell de salpes molt grosses, més de 10 cm. cada una, surant trencades, però encara vives, ja que reaccionaven a la nostra presència.

De vegades la ment vola imaginant les meravelloses i delicades, alhora que impossibles, estructures que l’evolució ha donat a aquestes formes de vida. Si en un encontre casual com aquest podem veure tanta bellesa, quines sorpreses ens tindrà amagades la mar?

En intentar fer fotos vaig constatar l’abundància d’ous surant com a part important del plàncton. Especialment abundants a la superfície, n’hi havia també entre dos aigües, la qual cosa es constata amb les impossibles fotos dels sifonòfors, plenes de “neu” (un fenomen que en anglès es diu “backscatter”) produïda quan aquestes boletes reflexen la llum del flaix. La petita pantalla de la càmera no mostrava aquest problema, així que jo content… fins que s’ha fet evident en visualitzar-les a l’ordinador…

Les algues van començar a aparèixer sobre les roques a la mateixa entrada de la cala, unes de les que més em criden l’atenció son les “garrapinyades” (Phymatolithon calcareum), que com el seu nom indica son unes algues vermelles calcàries que creixen generalment sobre restes de pedres, envoltant-les més o menys completament.

També em va cridar l’atenció un tipus d’alga Codium poc habitual, la Codium coralloides, que ja havia vist altres vegades sense fer-l’hi massa cas. Per què m’hi vaig fixar aquest dia? Doncs perquè en Daco va estar a punt de posar la ma sobre una escòrpora (Scorpaena porcus) que s’amagava sobre una pedra, i quan el peix va fugir, va decidir posar-s’hi sobre aquest alga.

Es nota que la primavera s’apropa i l’hivern s’acaba, i és que les algues comencen a créixer gràcies a la creixent insolació a les zones poc fondes. Quant a algues, es veien els arbrets vermellosos de la Laurencia, Dictyota de vàries espècies amb les seves fulles dicotòmiques que semblen fractals senzills, Cistoseira amb els seus arbrets verds, les boletes de Falkenbergia rufolanosa (que no és sinó una de les fases reproductives de l’alga invasora Asparagopsis armata, originària d’Austràlia), les ramificacions quasi coral·lines de l’Amphiroa rigida, les incipients orelletes blanques de la Padina pavonica, que més endavant de l’estació creixeran amb força, i una bona quantitat de Colpomenia sinuosa, amb aspecte i textura de plàstic “pelut”.

Més al fons es troben algues dels tipus Codium bursa i vermilara, també molta Sphaerococcus (on sempre hi ha interessants troballes d’opistobranquis i algun micro-crustaci com les Caprellas). Ara bé, a les profunditats, on hi ha menys llum, les algues que realment prosperen son les algues vermelles calcificades, d’aspecte de corall, colors roses o vermellosos, dels tipus Lithophyllum i Mesophyllum.

La posidònia (Posidonia oceanica) de Caials constitueix l’únic representant local de les fanerògames marines, i es troba exclusivament a poca fondària, menys de 6 metres, sobre un fons de sorra i còdols, però també sobre les roques, una particularitat que gairebé només he vist al cap de Creus, el que no vol dir que no es doni en altres indrets.

Quant a les esponges, veiem les més habituals, Ircinia de diferents tipus a diferents profunditats, la vermella i incrustant Crambe crambe, i la groga Aplysina aerophoba típica de les roques a poca fondària. Una d’aquestes Aplysina estava “parasitada” per un opistobranqui molt curiós: Tylodina perversa.

Aquest animaló, curiós pel seu barret sempre ben cobert d’algues, s’alimenta aparentment dels teixits de l’esponja, però després d’un estudi publicat per tres investigadors del CSIC (Turón, Becerro i Uriz: “Tylodina perversa, una oveja disfrazada de lobo”) sembla que, el que li agrada a la Tylodina son les algues cianofícies que creixen als teixits de l’esponja, i no l’esponja en si. Aquest “opisto”, per cert, no el vèiem des de l’any 2001 així que, per a mi, va ser tota una alegria.

Al coral·ligen trobem també esponges Axinella damicornis (a les escletxes i sovint aprofitada com a base de les anemones incrustants grogues Parazoanthus axinellae) i les branques erectes d’Axinella polypoides als llocs on estigui una mica protegida dels visitants humans i els seus cops d’aleta.

Les “olivetes” (per la seva forma i mida) Sycon raphanus, força abundants ara que les sé distingir de les algues, algunes prop d’altres esponges com la Hemymicale columella o esponja cratera, pels seus òsculs característics en forma de petits cràters. Algunes Ircinia oros, una d’elles completament recoberta d’entoproctes, una visió que mereix la pena.

Vaig tornar a veure la mateixa esponja calcària Paraleucilla de fa algunes setmanes, fixada a una gorgònia i una mica més degradada (el temps passa, no en va). També vaig trobar una Spongia agaricina, amb la seva característica forma d’orella, tanquen el grup de les esponges més representatives.

Els cnidaris més representatius d’aquesta immersió, atesa l’excel·lent visibilitat que varem trobar, van ser les gorgònies. Amb bona perspectiva vaig poder constatar que, passat el barco, les gorgònies blanques (Eunicella singularis) estan distribuïdes més o menys regularment pel fons, aprofitant els racons amb major hidrodinamisme. No son tan denses com a llocs menys visitats, però no està malament.

Per a mi va ser una sorpresa trobar gorgònies vermelles (Paramuricea clavata), de fet només un grapadet, a uns 17 metres de fondària. No son grogues com les que es veuen a Begur, aquí son només vermelles, però tot i així son de la mateixa espècie. Per mostrar-se més maques (devien tenir gana) tenien tots els pòlips oberts. Una altra troballa va ser una gorgónia taronja del gènere (Lophogorgia o Leptogorgia, crec que son sinònims), sobre la qual s’havia instal·lat una petita colònia d’hidraris, i sobre aquesta, un nudibranqui (Cuthona coerulea) que se’ls estava menjant. A petita escala, si, però el mar no deixa de ser una selva on impera la llei del més fort, menjar o ser menjat…

Els hidraris com les “plomes de mar” (Aglaophenia sp.) comencen a ser realment abundants a fondària, com ho son els animals que se les mengen, precisament els bitxos que nosaltres volem veure: els nudibranquis. Un dels més golafres (potser hauria de dir “voraços”) és el Dondice banyulensis, que es menja les mateixes branques on s’hi recolza (literalment com si posés els peus al plat).

Les petites “floretes” grogues de les anemones incrustants aporten la nota de color a les parets del coral·ligen, generalment de discrets tons vermells (recordeu que sota l’aigua el vermell és gris, mentre que el color més visible és el groc). Alguns coralls tous, també coneguts com alcionaris o més comunament com a “mans de mort” (Alcyonium acaule) apareixien discretament, la majoria amb els pòlips retrets.

A poca fondària, prop de la costa, augmenta molt la densitat d’anemones, les Aiptasia mutabilis, que no tenen massa manies amb la fondària i on de tant en tant es pot trobar una gambeta Periclimenes, les Anemonia sulcata que prefereixen llocs soleiats i amb vistes, més acollidores pels gobis anèmona (Gobius bucchichii) i els crancs de potes llargues (Inachus phallangium), i les Aiptasia diaphana, anemones de mida petita (no més de 5 cm.) que aprofiten les escletxes de les roques a poca fondària, entre les algues, i que probablement son les responsables de més d’una picada als banyistes de l’estiu.

Quant als cucs, la primavera i la seva abundor alimentària fa que els espirògrafs es mostrin més fàcilment als submarinistes. Destaco els grans espirògrafs com el Sabella spallanzani, els bonics cucs ferradura com el Protula sp. amb les seves plomes amb puntets vermells (per qui sap mirar) i els petits i vermellosos Serpula vermicularis amagats als indrets més foscos de les roques.

Planàries veiem poquetes, potser perquè en aquesta immersió no tenim temps de girar massa pedres, només un parell de boniques Prosthecereaus roseus. Els que si que en veiem un bon grapat son opistobranquis, la llista és llarga, i de categoria: els ja comentats Tylodina perversa, Cuthona coerulea i Dondice banyulensis, tres de cada, un parell de Tritònia striata, moltes Elysia timida (una d’elles berenant una alga Acetabularia), un bonic Hypselodoris villafranca de bona mida, diversos Diaphorodoris papillata i luteocincta, un Flabellina babai, una Cratena peregrina, i un Dendrodoris limbata.

Parents dels opistobranquis son els prosobranquis, i entre ells destaquem el cargol Hexaplex trunculus, comú a poca fondària amb la seva closca ben recoberta d’algues per mimetitzar-se a l’entorn, i les orelles de mar (Haliotis lamellosa) comuns sota les pedres, que fugen de la llum tant com poden. Alguna lapa, a les escletxes de la roca, on ningú la pugi molestar, i poca cosa més digna de menció.

Entre els bivalves, destacar només les nacres (Pinna nobilis), totes relativament joves en aquesta cala, i moltes d’elles al descobert, al estar l’alguer de posidònia en constant recessió, com a la resta de la costa. És curiós que la posidònia acusi tant els efectes antròpics, quan fa milers i milers d’anys que colonitzava tota la costa. En 50 anys ens hem preocupat de desmuntar completament el delicat ecosistema litoral, i després ens queixem que no hi ha pesca, i que hi ha massa meduses… tot és part del mateix problema.

Els crustacis van estar poc representats en aquesta immersió, si de cas per petits crancs ermitans (els més comuns sota les roques), crancs normals molt esmunyedissos, i algunes gambetes Palaemon elegans que estaven fent una festa en un moment que vaig aixecar una roca.

Els briozous eren especialment abundants sota les pedres (amb espècies incrustants) i al coral·ligen (amb espècies arborescents com el fals corall Myriapora truncata). Hom trobava a faltar més variació d’espècies com les que varem veure la setmana anterior a l’Illa de Fitor. Ara que hi penso, fa temps que no veig el que es coneix com a “randa de Neptú” (Sertella sp.)… potser una altra espècie en recessió?

Els equinoderms, abundants com sempre, els eriçons (Paracentrotus lividus) els què mes, tot i ser víctimes de les garoinades tan habituals a l’Empordà (quedin les closques buides a peu de platja com a testimoni), tenen habitualment una capacitat reproductora elevada, a més de no fer fàstics a qualsevol qualitat de l’aigua de mar. Les estrelles, més “senyoretes” elles, volen aigües netes. Tot i així vàrem veure unes quantes de poc habituals, entre les que destaco l’Hacelia attenuata, d’un bonic color taronja i bona mida, i l’estrella de capità (Asterina gibosa).

Entre les ascídies, algunes clavellines (Clavellina lepadiformis i C. nana), a més de les típiques vermelles Halocynthia papillosa. Sota una roca vaig veure una bonica ascídia de color vermell i blanc translúcid, possiblement una Ascidia mentula, a més d’altres no identificades.

Per acabar, encara pocs peixos, però ben macos, Trypterigion, gobis, sargs de tota mena, blenis a les roques, algunes castanyoles. No recordo cap tord, tan freqüents com son a la zona cap a principis d’estiu, quan fan els seus nius (el què sentiu, com els ocellets). Poca cosa, en qualsevol cas; és molt millor a finals d’estiu.

Com a resum, la gran visibilitat va fer de la immersió un plaer, ja que a més de les nostres troballes, vàrem poder gaudir del paisatge submarí, un luxe a les nostres costes on la visibilitat es veu generalment afectada per múltiples factors: plàncton, sediments, etc. I amb la tranquil·litat de no perdre mai de vista el company.

Tant ens vàrem encantar, observant animalons, que vam esgotar completament la nostra reserva d’aire, és veritat que no respectem aquesta norma bàsica del busseig, però ho fem en zones a poca fondària, potser un parell o tres metres, però hi ha tant per veure i viure, i tan poc temps…

La immersió va durar aproximadament una hora, de la qual aproximadament la meitat va transcórrer a fondàries superiors als 15 metres. La configuració del fons fa que, encara que acumuléssim temps de descompressió (habitual a l’estiu), ens puguem desnitrogenar tranquil·la i correctament mentre observem la vida petita.

Certament, Caials és un lloc d’immersió excepcional.

INTERESSANT: Si voleu veure totes les fotos que vàrem fer en aquesta immersió, aneu a la plana http://fotosubmarina.com/iphoto/main2.cfm i cliqueu el botó SEARCH, posant la data "1/03/2008" sense les cometes.