Caials, un punt de vista diferent...

Aquest cop vàrem anar a Caials amb un propòsit ben definit: retratar amb fotografia gran angular les diferents comunitats biològiques que ens podíem trobar.

Com ja coneixeu, un dels atractius d’aquesta cala és la gran varietat d’hàbitats que hom pot trobar en una sola immersió. Aquest fet contrasta amb les típiques immersions des de vaixell, on habitualment només es visita un sol tipus d’hàbitat que pot ser molt ric (o no), però segur que no és tan variat en espècies com aquesta immersió, clarament la nostra preferida.

La “collita” de nudis no va estar pas malament, amb 9 espècies diferents i una vintena d’exemplars trobats en tota la immersió: Cratena peregrina, Dondice banyulensis, 3 Diaphorodoris papillata, 3 Elysia timida, una parella de Flabellina babai en plena còpula, un Flabellina no identificat, 4 Hypselodoris picta, un parell de Peltodoris atromaculata (la popular vaqueta suïssa) i un parell de Tritonia striata. El company Jordi, que feia els honors amb la fotografia “macro” també va poder veure un parell de Philline aperta, un cefalaspideu que nosaltres no hem vist encara.

Vàrem veure els organismes típics a cadascun dels hàbitats, que avui no relataré amb detall car que ja ho he fet innumerables vegades, sinó que faré una breu descripció dels diferents hàbitats que podem veure en aquesta singular immersió.

El fons de còdols i pedres a poca fondària

D’entrada tenim l’hàbitat de còdols i pedres a molt poca fondària, recoberts de gran quantitat i varietat d’algues fotòfiles (que volen molta llum), especialment abundants a la primavera, quan determinades espècies diuen “aquí mano jo”. Son regnats breus, val a dir. Però... a això li dic “hàbitat”? Doncs si, perquè és únic dins l’ecosistema marí.

És un ambient molt dur, ja que quan hi ha temporal pateix molt els efectes directes de les onades, per no parlar dels amplis canvis de temperatura i salinitat pel fet de trobar-se tant a prop de superfície: alta insolació vs. refredaments extrems per efecte de la tramuntana així com els efectes de l’aigua dolça de la pluja... si, si, quan plou, si plou molt, la salinitat de les aigües superficials costaneres canvia...

Amb tot, amagats sota les pedres grans o sota aquelles pedres relativament "ben situades" (i que per tant suporten millor els embats de l’aigua) sempre trobem alguns peixos petits com els xucladits i alguns tipus de blenis i gobis. També és l’hàbitat preferit de les anemones o fideus de mar (Anemonia sulcata), i d’alguns dels seus predadors i víctimes, com ara nudibranquis i gambetes respectivament. Estrelles de mar com la de set braços (Coscinasterias tenuispina) son habituals, així com ascidis més o menys petits i esponges incrustants de colors. Molts d’aquests animalons s’amaguen de dia i surten de nit, però de vegades es veuen fàcilment de dia si, per exemple, toca que sigui un dia ennuvolat i fosc.

La pradera de posidònia

La posidònia (Posidonia oceanica), coneguda antigament com “altina” o “alga dels vidriers” (tot i que no és un alga), és endèmica de la Mediterrània, té les fulles en forma de cinta, de color verd fosc i, quan pot, forma extensos prats ondulats que proporcionen refugi i aliment a nombroses espècies animals. Per aquest motiu és objecte de protecció, tot i que, en aquest país, aquesta figura és relativa: ni es controla gaire la seva destrucció, ni la gent és gaire conscient o potser no els importa massa ó gens.

Les praderies Posidonia constitueixen una de les comunitats més característiques del litoral mediterrani. S'estenen sobre fons ben il·luminats de perfil suau, preferentment de sorra, en segments de costa no exposats i a profunditats que oscil·len entre gairebé la superfície i els 35 m de profunditat.

A Caials més que una praderia podríem dir que es troben una sèrie de clapes més o menys ben conservades, i més o menys grosses, situades entre els 3 i 6 metres de fondària. Els espais entre aquestes clapes són amplis, i molt probablement deguts a l’acció de l’home, les seves barques i el “garreig” de les àncores d’aquestes pel fons, generalment dur.

Degut al perfil del fons, amb molta pendent, la praderia a Caials no és gaire ample i s’acaba abruptament en arribar al fons de grans roques, la qual cosa ens permet observar l’estructura de l’alguer, les seves arrels, els rizomes, és a dir, la planta en sí. En alguns casos, la posidònia creix sobre les roques, en els llocs més protegits, però és poc abundant en aquest substrat, on no pot tenir gaire protecció “física”.

Potser us preguntareu per què tothom li dona tanta importància a la Posidònia... Aquesta planta és important per diversos factors: per una banda produeix una gran quantitat de matèria orgànica (aliment) i d'oxigen (1 metre quadrat de fulles proporcionen uns 10 litres d'oxigen cada dia), de manera que enriqueix considerablement d'altres ecosistemes i, d’altra banda també perquè forma esculls "vius" a moltes badies i platges que eviten l'erosió i la desaparició de la sorra.

La posidònia també serveix de suport a d'altres organismes, tant algues com animals, especialment briozous i hidraris que s'instal·len a sobre de les seves fulles, configurant l'anomenat "feltre epífit". També acull tota una sèrie de peixos i invertebrats que s'alimenten de les seves fulles, o bé que hi troben la suficient protecció per a l'aparellament i la reproducció. Així mateix, el seu sediment permet el desenvolupament de mol·luscs bivalves, i també una infinitat de cucs i altres organismes.

Actualment la praderia de posidònia es troba en forta regressió a tota la costa, a causa dels continus abocaments de contaminants, les construccions de ports, la regeneració de platges, la pesca il·legal de ròssec, l'aqüicultura (el problema no és l'activitat en si, sino la gestió dels seus residus), l'ancoratge indiscriminat d'embarcacions i la invasió d'espècies exòtiques.

Alguns organismes marins freqüents en aquesta comunitat (no necessàriament trobats en aquesta immersió) son: l’esponja (Cliona viridis), l’hidrari (Sertularia perpusilla), l’orella de mar (Haliotis lamellosa), la llebre de mar (Aplysia fasciata), la sípia (Sepia officinalis), l’estrella de capità o estrelleta (Asterina gibbosa), l’eriçó de roca (Paracentrotus lividus), la castanyola (Chromis chromis), els tords (Symphodus sp.), les salpes (Sarpa salpa) i, si l’aigua és prou neta, l’estrella vermella (Echinaster sepositus).

Les roques a poca fondària

Els ambients rocallosos de poca fondària i propers a la costa contenen una gran quantitat d'esquerdes, que esdevenen caus adients per a molts organismes.

Aquesta zona es caracteritza per les seves aigües transparents altament oxigenades i generalment més càlides que les de les capes inferiors. Hi trobem una gran quantitat d’algues fotòfiles -que necessiten molta llum- com són les algues verdes i brunes. En general, és una zona amb una gran diversitat biològica.

Els animals d'aquests ambients desenvolupen mecanismes de defensa com les espines, associades, o no, a glàndules verinoses, l'adopció de colors críptics (semblants als del medi). Entre els organismes més abundants (no necessàriament trobats en aquesta immersió) trobem l’alga Corallina elongata, l’esponja Clathrina clathrus a les esquerdes, els eriçons negres (Arbacia lixula) i de roca (Paracentrotus lividus), algun eriçó de fondària (Sphaerechinus granularis), sargs (Diplodus sp.), llavions (Symphodus tinca), salpes (Sarpa salpa), bavoses i blenis.

Mereix una menció especial l’esponja groga Aplysina aerophoba, que apareix en aquest ambient en masses relativament grans que creixen per gemació, i que constitueixen un micro-ecosistema en si mateixes ja que, entre els tubs de l’esponja, hi trobem planàries, ofiüres, i fins i tot algun opistobranqui amagat.

El fons detrític

Si continuem la immersió cap el fons, arribant a la interfície entre les gran roques cobertes d’algues i el fons, trobem que aquest està cobert de pedres planes de mida mitjana i petita. És el què es coneix com a fons detrític. Per la fondària, ja ens trobem a uns 10-12 metres.

Aquí creixen més aviat algues vermelles, que accepten tenir menys llum solar, i els forats entre les pedres permeten que gran quantitat i varietat d’animalons petits tinguin la seva “selva” particular, on no falten els seus predadors, que solen agafar forma de peix, com ara sargs i júlies, entre altres. Les pedres també permeten que els pops assenyats construeixin el seu propi cau, quina porta aguanten ells mateixos amb les ventoses d’un qualsevol dels seus 8 braços, ben a prop del seu territori de cacera.

El precoral·ligen

Si aixequem la vista del fons detrític cap a la roca que tenim als costats de la cala, trobem la comunitat del precoral·ligen, que es considera una zona de transició entre els fons ben il·luminats i el coral·ligen. Es caracteritza per una gran riquesa biològica: en penetrar a través de l'aigua, la llum va essent progressivament absorbida, alguns colors més que altres, en augmentar la fondària.

On la llum comença a escassejar, les algues són substituïdes progressivament per colònies d'animals incrustants que formen aquest hàbitat singular. La competència dels animals amb les algues per l’espai vital obliga a aquestes a una ocupació selectiva, en què s’estableixen diferents zones de preferència, d'acord amb la intensitat i qualitat de llum que els hi arriba.

Els organismes que hi habiten aquí solen lluir coloracions vermelloses que els permeten camuflar-se ja que, en un entorn on no arriba la llum vermella, tot el que és d’aquest color esdevé pràcticament invisible.

Els organismes marins freqüents en aquesta comunitat (no necessàriament vistos en aquesta immersió) son les algues Codium bursa, Codium vermilara i Cladophora pellucida, comencen a aparèixer les algues calcàries incrustants, les esponges Axinella damicornis a les escletxes, l’esponja perforant Cliona celata, la gorgònia blanca Eunicella singularis que de tant en tant ens regala amb algun predador com el cargol Simnia spelta o el nudibranqui Tritonia nilsodhneri, l’equiúrid Bonellia viridis, generalment amagat a les escletxes i del què només en veiem la trompa, tords, blenis, escorpores (Scorpaena sp.), serrans (Serranus cabrilla i Serranus scriba) i multitud de petits ascidis i altra fauna petita. De tant en tant es pot trobar algun peix més gros, com algun congre (Conger conger), i sempre es veuen sargs de tota mena, si hi ha sort, de mida força grossa.

El delericte del "Llanishen"

Aquest és un hàbitat singular, propi únicament d’aquesta cala del cap de Creus i que consisteix en el biòtop format per les restes d’un gran vaixell que va encallar a Caials fa molts anys.

Us en faré cinc cèntims, amb una petita adaptació del text d’en Enric Trilla, extret del seu interessant llibre “Naufragis a la mar de l’Alt Empordà”, publicat per Editorial Brau (Figueres):

L'any 1917 la Gran Bretanya es troba immersa en la Primera Guerra Mundial. Essent un conflicte de grans proporcions, el seu exèrcit és destacat a Europa, l'Àfrica i l'Orient Mitjà, compromès en tots els fronts de batalla.

Des del trencament de les hostilitats, l'any 1914, la Royal Navy ha bloquejat la Flota d'Alta Mar alemanya a les bases del Bàltic. Aquest domini del mar només és desafiat per una arma de nova aparició, el submarí, ja que les tècniques de detecció i destrucció no han estat encara desenvolupades.

Els submarins alemanys demostren el seu enorme poder destructiu, enfonsant gairebé 6 milions de tones de vaixells aliats només l'any 1917. Encara que el principal teatre d'operacions navals és localitzat a l'Atlàntic i el mar del Nord, al litoral català també hi naveguen submarins alemanys a l'aguait d'algun mercant desprevingut que es posi a l'abast de les seves armes. El “Llanishen” va ser un d’ells.

El 7 d'agost de 1917 el “Llanishen” salpa de Marsella, en llast, cap al sud amb la intenció de guanyar l'estret de Gibraltar; el seu únic armament és un canó emplaçat a popa.

Arribat al mig del golf de Lleó és torpedinat per un submarí; el torpede, possiblement sense explotar, el forada de banda a banda, travessant la sala de màquines. El capità dóna la nau per perduda i ordena el seu abandó. La
tripulació arribarà en dos bots a Portbou i Portvendres, però el vaixell, escorat, continua flotant a la deriva, empès pel mestral en direcció sud-est.

La matinada següent és albirat pel vapor “Colón”, un petit vaixell de cabotatge que fa el trajecte entre Barcelona, Portvendres i Seta. Després d'una inspecció que constata el total abandó del vaixell, el “Colón” decideix remolcar-lo cap a Barcelona, però malfiant-se del seu estat no hi embarca cap tripulant.

Al cap de poca estona després es desencadena un temporal de llevant; davant la impossibilitat de remolcar cara al vent un pes molt superior al seu, el “Colón” talla el cap que els uneix i el “Llanishen” va de través cap a la costa.

Albirat des de Cadaqués, un llagut es fa a la vela, interceptant el derelicte quan ja es troba sobre les roques. Abordant-lo ràpidament, s'arnollen les àncores quan, de sobte, es gira el vent cap a tramuntana i el Llanishen pivota sobre la proa, quedant encallat als Caials.

Una empresa naviliera barcelonina, "Hijos de José Tayá", es fa càrrec del vaixell sinistrat, vol reflotar-lo tapant amb ciment els forats de l'obra viva. El barco “Teresa Tayá” comença a portar material de suport (maquinària, fusta, ciment, etc.) des de Barcelona a Cadaqués.

Durant mesos moltes barques de la vila, llogades per la “Tayá”, transporten sorra i ciment al lloc del naufragi per als bussos italians encarregats del reflotament. Tapats els forats, dues grans bombes del port de Barcelona comencen a buidar el casc, però el “Llanishen” no es mou, i és que el ciment aplicat a les vies d'aigua ha soldat el vaixell amb les roques del fons.

Abandonat definitivament, l'hivern del 1917 el “Llanishen” és desfet per un temporal. La primavera de l'any següent el bus Constantí Kontos inicia la campanya de desballestament del vaixell, que durarà fins l'estiu de l'any 1925, quan encara la revista "Sol Ixent" de Cadaqués publica una notícia sobre aquesta tasca.

Trenta anys més tard el fill de Constantí, Jordi Contos, dinamitarà les calderes del vaixell amb cent quilos d'explosiu, per recuperar l’acer tan valuós com escàs en aquella època.

Tota aquesta història (i alguna coseta més que un recorda d'altres fonts, com l'obra de l'insigne Josep Pla) la tinc present sempre que veig les restes d’aquest vaixell, la qual cosa li confereix un “ànima” a aquests ferros rovellats. Com comentava al començament, les quadernes soldades al fons han esdevingut un hàbitat especial, molt lligat al precoral·ligen que l’envolta, i on cal mirar atentament per descobrir la gran quantitat de vida que hi ha.

Tota mena de “bitxos” han fet la seva casa de les restes d’aquest vaixell, gràcies als centenars de petits espais que els proporcionen refugi. De fet podem trobar molts tipus d’algues, d’esponges, força gorgònies blanques, molts petits cnidaris, alguns cucs, mol·luscs de tota mena (incloent els nostres preferits, els opistobranquis), alguns bivalves petits, algun crustaci (costen de veure ja que son molt porucs), molts briozous, alguns equinoderms, ascidis i força peixos, alguns de mida respectable.

El coral·ligen

Passat el barco, a partir dels 20 metres de fondària, deixem el precoral·ligen i trobem el coral·ligen, que literalment significa “allà on creix el corall”. El coral·ligen apareix a les zones rocoses i poc il·luminades de la Mediterrània, i la seva principal característica és que hi viu una interessant comunitat d'algues calcàries, que creixen en plans horitzontals contigus per tal d'aprofitar l'escassetat de llum.

També es poden trobar, allà on l’home no hi posa gaire la “grapa”, algunes colònies grans de cnidaris, com ara les gorgònies vermelles i el valuós corall vermell. A Caials aquests cnidaris estan presents de forma gairebé testimonial, raó per la qual em fa molta més il·lusió trobar-los que si, en canvi, fossin molt comuns. Per trobar coral·ligen en bones condicions cal anar a llocs menys freqüentats i potser més allunyats de la costa, però tot i així és un bon espectacle.

Com ja he dit, a la Mediterrània, l'anomenat coral·ligen, es caracteritza per ser una zona colonitzada per un gran nombre d'algues calcàries, entre les quals es desenvolupen altres organismes invertebrats suspensívors: esponges, ascidis, briozous i gorgònies. Gairebé tots son animals de colors vermells, groguencs, rosats i ataronjats.

El descens de la llum és un dels factors clau per al desenvolupament d'aquestes algues calcàries, que es veuen afavorides per la desaparició d'altres més productives i que sens dubte les anul·larien si tinguéssin més llum. Per altra banda, la calcificació els dóna la resistència necessària per no ser menjades per certs herbívors. Tot i tenir un creixement bastant lent, lluiten aferrissadament entre elles per posicionar-se al substrat i obtenir així la màxima quantitat de llum solar, fet que ocasiona un creixement singular en plans horitzontals, fins i tot de recobriment i superposició de les unes vers les altres.

Els organismes més freqüents d’aquesta comunitat son les algues calcàries dels gèneres Lithophyllum, Mesophyllum i Peyssonnelia, les esponges Ircinia oros, Petrosia ficiformis (si tenim sort veurem la vaqueta suïssa Peltodoris atromaculata que la parasita), la gorgònia vermella (Paramuricea clavata), el corall vermell (Corallium rubrum), algun crustaci com els esclops (Scyllarides sp.), estrelles i ofiürs de tota mena (segons el lloc), cogombres de mar com l'Holoturia forskali, i peixos molt característics ja que no es veuen en aigües somes com el tres cues (Anthias anthias) o el moll reial (Apogon imberbis). També son “de nota” els peixos grossos, com ara la rascassa (Scorpaena scrofa) o alguna troballa curiosa, si hi ha molta sort, com algun rap.

Per acabar

Va ser una sorpresa per a mi, encara no sé si grata, el fet de mirar-me la immersió amb uns altres ulls. La limitació imposada per la foto angular, que impedeix mirar-se les coses de massa a prop, et dona una perspectiva mes “humana” de la immersió, fent que no et puguis centrar tant en observar els petits detalls de la natura, contra el que tinc per costum. En definitiva, no vaig gaudir tant de la immersió, i no és que no meresqués la pena, tot el contrari, però prefereixo submergir-me "en mode macro”.

INTERESSANT: Si voleu veure les fotos de la immersió, accediu a www.fotosubmarina.com i, un cop a dins, cliqueu el botó SEARCH i teclegeu la data “22/03/2008” sense les cometes.

Fins la propera !