Illa de Fitor. Immersió en terra de pirates

emps era temps, els pirates dominaven la mar. Les seves lleis s’imposaven arreu i no hi havia vaixell els passatgers del qual no sentissin la por d'un atac pirata. Tampoc la Costa Brava es va lliurar d’aquesta maledicció.

Alguns d’aquests atacs encara es recorden, i les malifetes comeses es conserven documentades als arxius. Un d’aquests documents parla del ferotge atac dels pirates turcs d’en Barba-roja a la vila emmurallada de Palamós, i algunes poblacions veïnes, a l’hivern de 1543. En realitat en Barba-roja era a França i, per tant, la flota atacant, formada per 20 galeres i 3 “fustes”, va ser comandada pel seu lloctinent Salah Rais, però la duresa de l’atac va fer que quedés gravat a la memòria col·lectiva per la seva brutalitat.

Ja quan arribem als voltants de Begur hom recorda aquesta mena d’històries de pirates, evocades per la falta de pobles en primera línia de costa (els nuclis importants es troben “amagats” a certa distància de la costa, com ara Palafrugell o Begur) com per l’abundor de masies fortificades i torres de guaita que trobem en punts destacats del paisatge, amb excel·lents vistes al mar que són producte de la necessitat, no de la casualitat, ni de l’amor per la natura.

En aquest magnífic panorama, el dissabte 23 de febrer de 2008 vàrem quedar per bussejar en Daco, l’Enric, i jo mateix, convidats per en Guillem i un amic seu, en Miquel. No teníem massa clar on anar, però si que teníem molt clar el que volíem fer –trobar “nudis”– així que finalment varem optar per anar a l’Illa de Fitor.

L’Illa de Fitor

L’Illa de Fitor és un escull (a alguns indrets en diuen “bau” o “seca”) que, amb aigua calma, sobresurt només un pam de l’aigua. Es troba una mica al sud de la cala de Sa Tuna (Begur), entre la muntanya submarina coneguda con Furió de Fitor i la costa, de la qual es troba a una distància d’uns 150 metres.

De pendent suau per la banda de terra, l’escull baixa abruptament a profunditats de més de 50 metres per la banda de mar, per la qual cosa els submarinistes han de controlar molt bé la flotabilitat i anar molt amb compte amb la fondària. El fet que està exposat a corrents marins freqüents queda palès per l’abundor de gorgònies vermelles i grogues, tan característiques d’aquest sector de la costa.

La immersió

Després del ritual –necessari– de carregar aire al centre de busseig Sa Rascassa, i de xerrar una estona amb en Francesc Llauradó (el seu propietari), ens varem equipar i pujar a la llanxa pneumàtica que van portar en Guillem i el seu amic Miquel, aprofitant que la cala disposa d’un moll apte per fer aquesta mena d’operacions més fàcilment.

Un còp varem pujar tots els companys (i el material, que és diu ràpid, amb la quantitat de "trastos" que portem...) a la llanxa, varem dirigir-nos a mar obert, passant molt a prop de la “Punta del Plom”, roca que domina l’entrada a la cala. Llavors varem dirigir-nos cap al sud, i en poca estona varem arribar a l’Illa de Fitor. Una llanxa que hi havia allà va marxar tan bon punt ens varem apropar, gairebé amb precipitació. Ens va cridar l’atenció perquè els seus ocupants portaven bibotelles, una configuració difícil de veure avui dia.

El primer de tot va ser tirar l’àncora, cosa que varem fer en una fondària d’uns 6 metres, al nord de l’Illa. Llavors varem penjar tot el material fotosub d’unes línies acabades en mosquetons, i les varem posar a proa i popa de la llanxa, per agafar el material un cop fóssim a l’aigua.

Saltem a l’aigua

En Daco i jo ens vam equipar els primers i varem saltar a l’aigua, seguint una mica el manual: el primer i més important, comprovar que no hi hagi ningú al lloc per on pensem entrar a l’aigua. Llavors inflem una mica l'armilla hidrostàtica (que nosaltres coneixem com a "jacket") abans de tirar-nos d’esquena (la botella primer, que és més dura) respirant del regulador i subjectant amb una ma la màscara i el regulador, per evitar que els perdem en entrar a l'aigua.

Si es porten coses que pengen: manòmetres, octopus, cal recollir-los amb l’altra ma a la panxa: Alguna vegada he vist com un manòmetre s’enganxava a l’embarcació en saltar a l'aigua, i tot i que aquest aparell no es va arribar a trencar (la qual cosa hauria estat ben espectacular ja que està connectat a la botella d'aire a 200 atmósferes), si que el propietari es va donar un bon cop contra el casc.

També convé posar les aletes de forma que estiguin superposades, per evitar què quan caiguem d’esquena, donem un cop amb les aletes als companys que hi ha encara a la llanxa.

Un cop a l’aigua, habitualment cal senyalar als companys que tot va bé, fent un OK, i llavors ens acabem d’equipar: ajustar les cintes, mirar que l’ordinador s’encengui, connectar la càmera de fotos... llavors esperem que baixin els companys, però aquest dia el Guillem i el Miquel ens van recomanar que baixéssim nosaltres, que ells “ara venien”.

I és que ells van decidir entrar a l’aigua d’una altra manera, deixant el jacket surant, assegurat a la llanxa, baixar tranquil·lament a l’aigua (un clar contrast amb el nostre estil “bomba”) i equipar-se allà. Són sistemes. Personalment prefereixo tirar-me d’esquena. En cas necessari (mala mar) sempre pots tirar-te amb el jacket desinflat i començar a baixar directament, però això està contraindicat pels que portem càmera de fotos, les quals no son gaire amigues de entrar de cop al medi marí.

Vida submarina

Mentre esperàvem als companys, a una fondària de 6 metres, la vida va començar a manifestar-se: d’entrada els primers dos nudibranquis, un d’ells car de veure: un Facelinopsis marioni enmig d’un jardinet d'algues, ufanós, variat, conspicu, un espectacle digne de veure en la seva aparent senzillesa.

Prop de la superfície varem veure gran quantitat d’algues de tota mena: Asparagopsis armata (procedent d’Austràlia), Corallina elongata, Jania rubens, Codium bursa, Halopteris scoparia, Dictyota dichotoma i moltes altres.

Més avall, ja en els dominis del regne animal on arriba molta menys llum, veiem algues que competeixen directament per l’espai amb les esponges, cnidaris i briozous, com les Sphaerococcus coronopifolius, i les calcificades Lithophyllum i Peyssonnelia, entre altres.

Entre les esponges, Déu n’hi do la varietat. En destaco la Crambe crambe recobrint amb el seu brillant color vermell la part ombrivola de les roques, l’Axinella damicornis, que s’instal·la generalment als forats i escletxes de les parets, les boniques Sycon raphanus (que he descobert aquest any) amb la seva forma i mida similar a la d’una oliva, les boniques xarxes grogues de la Clathrina clathrus (a la foto), sorprenentment abundant entre el coral·ligen, com també ho és el color malva de la Dysidea avara.

De tant en tant albiràvem la forma característica de la que, com el seu nom indica (Chondrosia reniformis) té forma de ronyó, les Ircinia variabilis (amb forma i color de pedra) i les Ircinia oros, rodones i de color més aviat gris fosc o negre. A les escletxes del coral·ligen veièrem dos tipus de boniques esponges de color taronja: l’Agelas oroides, i l'Acanthella acuta.

En conjunt, una bona representació dels porífers, que denotava un medi ambient relativament sa. Vull fer una menció especial a l’esponja calcària (Paraleucilla sp.) que també estava present aquí, com a la resta de la costa, si bé no és ara gaire abundant, val a dir que només vàrem veure un parell d’exemplars, fixats a les algues Sphaerococcus.

Si algun tipus animal diferencia aquesta immersió de les altres (a part dels pirates) són els cnidaris. La reina del dia va ser, sens dubte, la gorgònia vermella i groga (Paramuricea clavata). Començava a trobar-se a partir dels 10-12 metres de fondària, i era força abundant i aparentava molta salut, probablement gràcies a l’elevat hidrodinamisme de la talaia marina.

Potser per l’hora del dia, potser per la falta de corrents, gairebé tots els pòlips de les gorgònies estaven retrets. Mirant cap el fons, es veia que augmentava de densitat d'aquest bonic cnidari amb la fondària. És curiós que, llevat de la zona de Begur, a la resta de la costa Brava aquesta espècie mostra només el seu color vermell, però aquí combina amb un bonic color groc llampant amb un vermell intens que, si no l'il·luminem amb una llum submarina, sembla violeta.

Es podia veure també alguna gorgònia blanca (Eunicella singularis) amb els pòlips oberts i amb un cargol paràsit (Neosimnia spelta), que esmorzava precissament aquests pòlips, i una gorgònia taronja del gènere (Lophogorgia), amb el seu color taronja i els pòlips transparents desplegats.
Altres cnidaris abundants eren les plomes de mar, que són uns hidraris del gènere Aglaophenia i d’altres tipus, com l’Eudendrium, semblants a algues, i sovint instal·lats a les gorgònies, ja que comparteixen el mateix tipus de menjar: plàncton. Prop de la superfície es troben algunes anemones (Anemonia sulcata) i (Ayptasia mutabilis) però no amb les densitats excessives pròpies d’aigües contaminades.

També es veien coralls tous, que aquí reben el nom de “mà de mort” (Alcyonium acaule), així com les gorgònies, sense gaire pòlips estesos. Els coralls de botó (Leptopsammia pruvotti) eren molt macos, molt densos, i molt fotogènics. M’agraden molt amb el seu color groc intens. Força anemones incrustants grogues (Parazoanthus axinellae, a la foto), semblants a margarides, però gairebé totes replegades. I per rematar, una mica del valuós corall vermell (Corallium rubrum) a les escletxes.

Pujant a l’escala evolutiva, ens trobem les planàries que, tot i la seva mida discreta, fan gala de lluents colors, seguint aquella norma de la natura en què tot lo llampant és verinós o perillós. No crec que les planàries siguin tòxiques pels peixos, tot i què pot ser, tenint en compte que son actius depredadors –carnívors–, però si que algunes espècies de planàries, tot i ser molt primitives com organismes, semblen nudibranquis, els quals sí són tòxics. Sàvia, la Natura. Varem veure un parell d’espècies: diverses (Prosthecereaus roseus) decorades amb motius concèntrics de color blanc i rosa, i una Prosthecereaus moseleyi, de color blanc amb orla groga i taquetes negres, aquesta cap al final de la immersió, a uns 6 metres de fondària.

Entre els poliquets, cucs per entendre’ns, tenim els diferents tipus d’espirògrafs, dels gèneres Sabella, Protula i els bonics i delicadíssims Filograna, que s’instal·len quan poden en racons propicis a la seva activitat filtradora. Per la configuració de la immersió, carent de fons soms amb rocs i la seva corresponent fauna infralapidícola, no hem vist gaires tipus més de cucs, com els Eupolymnia i altres comuns a altres indrets de la costa.

Si la immersió va ser un festival de cnidaris, els mol·luscs opistobranquis es van prodigar, per la nostra sorpresa, amb generositat. Vàrem veure fins a 11 espècies diferents, moltes d’elles amb molts exemplars cada una. Altres immersions en ecosistemes similars, com la que varem fer a l’estiu als canons de Tamariu, no van donar un resultat tan bó. Potser perquè ara és hivern? No ho sé.

Les espècies observades van ser un parell de Flabellina pedata, Facelinopsis marioni, Flabellina lineata (a la foto), moltes Peltodoris atromaculata (les conegudes vaquetes suïsses, algunes d’elles amb les brànquies i rinòfors extesos, cosa que costa molt de veure, ja que les amaguen a la primera de canvi). Diverses Calmella cavolinii, un Hypselodoris fontandraui, Diaphorodoris luteocincta i D. papillata, Platydoris argo, Cratena peregrina i Cuthona coerulea.

Segur que n’hi havia més, però de crustacis només en vaig veure un, un cranc pelut (Pilumnus vellosissimus). Els que si que eren abundants eren els briozous, especialment les colònies de Pentapora fascialis, un dels meus preferits, i el corall fals (Myriapora truncata). Algun (Aldeonella calvetti) de bonic color taronja, es veia lluitant amb algues i esponges per una mica d’espai. També es veien briozous incrustants a algunes roques.

Equinoderms no n'hi havia gaires, però eren força variats, especialment quant a estrelles de mar, de les quals varem veure espècies poc habituals vora la costa, com l'enorme Marthasterias glacialis (a la foto), i altres de més comunes, com l’estrella espinosa (Echinaster sepositus). Entre els cogombres de mar, un parell d’espècies: l’Holothuria tubulosa, de color marró grisenc, i l’Holothuria forskali, de color negre amb taquetes blanques, tan negre que a la càmera li costa enfocar.

Les ascídies van ser un dels grups més bonics, ja que els seus cossos transparents no deixen dubtes de la seva senzilla constitució. Amb tot, cal recordar que tenen un sistema nerviós molt desenvolupat (comparat amb altres organismes sèssils) i que, quan una ascidia se sent amenaçada es contrau, alliberant aigua pels sifons, per la qual cosa li val el nom anglès de “sea squirt” (esquitx de mar). A part d’espècies comuns com la Clavellina lepadiformis, la Clavellina nana i la mateixa Halocynthia papillosa, vàrem poder veure'n moltes del tipus Diazona sp., una espècie colonial que no havia vist gaire abans.

De peixos, com ja he dit al començament del text, n'hi havia pocs llevat del capdamunt de l’escull, on varem veure un bon grapat de sargs (Diplodus sp.) algun serrà o vaca serrana (Serranus scriba i Serranus cabrilla), i algun merlo (Labrus merula). El peix més gros que vaig veure va ser una morena (Muraena helena) molt nerviosa, que es va amagar dins la roca quan em vaig apropar i ja no la vaig veure més. En aigües somes, uns quants gobis i blenis, entre els quals destaco el Parablennius pilicornis.

La sortida

El simple fet de sortir de l’aigua, com sempre que es va amb Zodiac, necessita la seva tècnica:
Primer, cal desfer-se de les càmeres de fotos, focus i altres artil·lugis –sovint fràgils– que hom porta penjant. Per això ens va anar fantàstic una sèrie de línies rematades per mosquetons que en Guillem té a proa i popa de la barca.

Segon, cal desfer-se del cinturó de ploms ja que, si ens traiem el jacket primer, els ploms tendiran a enfonsar-nos i perdem la confortable flotabilitat afegida que ens aporta el jacket. Cal treure’s els ploms amb cura, per no perdre’ls, i posar-los dins la llanxa, vigilant de deixar-los poc a poc a terra: no és qüestió de foradar el fons de la barca...

Tercer, alliberats d’aquest pes, cal pensar una mica més, inflar el jacket (tampoc volem que s’enfonsi) i l’assegurem a una de les línies que pengen, o li passem a un company que ja hagi pujat a la barca. Hom diria, bé, ara treu-te les aletes... noooooo !! has provat mai de pujar a una Zodiac sense aletes? En qualsevol cas, no és fàcil. Personalment no em complico la vida, faig un parell d’aletades fortes per impulsar-me a munt, i la resta a base de braços fins que estic dins la llanxa. Compte a no donar un cop d’aleta a cap company !!

Quart, cal recordar que gran part de la nostra inversió en equipament (no us dic res si parlem de càmeres de fotos) està –literalment– penjant d’un fil. Recuperem primer lo més car, eh? Per pujar les botelles a la llanxa, sempre va millor si algú ens ajuda des de l’aigua, empenyent la botella per la seva base. Un cop amunt, estibar-ho tot bé, que no emprenyi ni doni cops a ningú.
Tot i que les condicions del dia varen ser magnífiques: mar plana, sol, bona temperatura, visibilitat més que acceptable... penso que és una immersió que l’haurien de fer només bussejadors amb certa experiència.

D’una banda, la posició exposada de l’Illa de Fitor i la seva separació amb terra ferma fa que aquest bau sigui escombrat freqüentment pels corrents marins, fet conegut des de sempre pels pescadors artesanals de la zona ja que, tot i que hi trobaven més peix, també implicava una major probabilitat de perdre els ormeigs de pesca. El creixement de gorgònies testimonien la freqüència i intensitat d’aquests corrents.

Per altra banda, la verticalitat extrema de la paret de l’Illa orientada a mar obert, obliga a tenir un gran domini de la flotabilitat per garantir una immersió segura. ambdues condicions son més fàcilment controlables per bussejadors experimentats.

Per últim, la forma de la roca, que per sota dels 10 metres s’obre molt cap el sud, pot despistar a bussejadors que vulguin tornar al lloc de fondeig, generalment situat a tramuntana de l’illa. Si van donant la volta a massa fondària, no tornen a la barca, cal anar pujant de cota i no deixar-nos entabanar per la riquesa faunística de la paret.

Aquesta immersió no va ser d’extrems: només varem arribar a uns 20 metres de fondària i ens varem estar prop d’una hora submergits, però varem gaudir d’una gran quantitat i varietat de fauna bentònica en un estat de conservació força bo. Destacar la falta de peix, llevat de la part superior de l’escull, on si que era abundant, però a canvi varem ser testimonis de l’explosió de vida i colors entre les gorgònies.

INTERESSANT: Pels qui vulgueu veure les (nombroses) fotos d’aquesta immersió, aneu a la nostra plana http://www.fotosubmarina.com/ i cliqueu SEARCH, llavors teclegeu la data “23/02/2008” i gaudiu (son 174 fotos, per tant us recomano activar el botonet “play” a sota a l’esquerra, per posar la web en “mode Presentació”). Si voleu una mica de música per acompanyar les fotos, podreu activar-la al botó MUSIC (i enceneu els altaveus).

Fins la propera !