l passat dissabte 15 de març vàrem decidir anar a bussejar a la cala Mateua, a l’Escala. Aquesta cala, situada a tramuntana de cala Montgó, tot i que està força amagada del gran públic, és molt coneguda pels submarinistes catalans, ja que molts d’ells han tingut el seu primer contacte amb el mon submarí precisament aquí; no en va, en un altre article, anomenàvem a cala Mateua: "escola de submarinistes".
Cala Mateua està formada per un penya-segat de roca calcària que s’eleva fins uns 40 metres sobre el nivell del mar. Destaca l’illa Mateua, un illot calcari situat a uns 15 metres de la platja, quina forma recorda vagament a una tortuga i que te dos túnels submergits, el major dels quals té una longitud d’uns 9 metros i una alçada d’1 a 2 metres en funció de l’acumulació de sorra, pel qual pot resultar un passatge un xic claustrofòbic per a alguns bussejadors.
La immersió clàssica consisteix en rodejar l’illa Mateua en el sentit contrari a les agulles del rellotge, per fer el trajecte de màxima profunditat al començament del recorregut. Podem entretenir-nos observant la vida bentònica, molt abundant en totes les esquerdes i forats, per la qual cosa és molt recomanable portar una lot o focus submarí.
Tot i que aquest dia preteníem fer un circuit diferent, fer la volta en sentit horari i, al final, derivar cap a terra per remirar bé el fons arran de costa, al final ens vàrem desdir i vàrem fer la volta clàssica, per bé que en tornar, als 5 metres de fondària, vàrem obrir el nostre recorregut cap a l’alguer de posidònia contigu. I allà vàrem fer les troballes més interessants del dia... però anem a pams.
Vàrem observar clarament que la primavera s’apropa i totes les algues comencen a créixer de valent, una bona noticia pels peixos i els eriçons que se les mengen, i encara més bona pels peixos grans que es mengen els petits; ja se sap que a la mar impera la llei de la selva.
Entre les poques espècies que sé distingir a simple vista, les més maques d’entre les algues verdes van ser la Codium bursa i C. vermilara, la gran quantitat d’Halimeda tuna (no tan abundant i amb colors més foscos que la de Tossa de Mar) i les fulles, aquí més aviat fosques, d’Udotea petiolata, que jo associava a ambients més profunds (sol trobar-se en quantitat sobre el coral·ligen de Caials). Tampoc ens podem oblidar de les butllofetes, discretes però intrigants, de l’alga Valonia utricularis, ni dels petits “fulls d’enciam” de l’alga Ulva olivascens, que vista en poques quantitats ens indica que l’aigua no està contaminada (però compte si la veieu en molta quantitat, eh?).
És clar que no només hi havia algues verdes, entre les algues brunes la més vistosa és potser la Dictyota dichotoma amb les seves tonalitats iridiscents, així com les mitges llunes blanques de la Padina pavonica entre mig de frondes d’Halopteris scoparia.
Per últim, entre les algues vermelles destaquen, a Mateua, la ubiqua Jania rubens i la –cada cop més abundant en funció de l'estació- Sphaerococcus coronopifolius, la qual oculta a les seves branques gran quantitat d’animalons, sovint sorprenents, com els microscòpics crustacis Caprella sp. i fins i tot, com vàrem poder comprovar, alguna aranya de mar, un picnogònid “tot potes” molt i molt curiós. També era molt abundant l’alga calcària Corallina elongata, que dona un tacte aspre als matolls d’algues, i les Mesophyllum i Lithophyllum, que "fan créixer" les pedres on es fixen aportant matèria calcària amb la seva pròpia estructura.
Entrant al regne animal, veiem les esponges que, com ja sabeu, no son sinó conjunts de cèl·lules una mica especialitzades en filtrar aigua. Una de les esponges més aparents a poca fondària és l’Aplysina aerophoba, de color groc, i que cap al final de la immersió varem veure –en diferents casos- acompanyada per opistobranquis, en el primer cas va ser un Diaphorodoris luteocincta, i el segon cas un depredador amb barret, una Tylodina perversa, que es menja les algues cianofícies contingudes als teixits de l’esponja, i no l'esponja en sí, com es creia no fa pas tants anys.
Em van cridar l’atenció una mena de botons grocs fixats damunt les roques, a prop dels òsculs de les esponges Cliona celata i C. viridis. Jo pensava que eren noves colònies d’aquestes esponges, començant a foradar la pedra, però en consultar-ho a una especialista, em va dir que eren les papil·les inhalants de la mateixa esponja de la què vèiem l’òscul al costat. Aquestes esponges Cliona es presenten en diferents formes, però de les què parlo totes tenien la forma “alpha” o excavadora, que dissolen la pedra calcària per fer-hi casa seva. Altres formes "adultes" de la mateixa esponja son "massives" i tenen forma pròpia: la seva massa corporal és casa seva.
Cala Mateua també es caracteritza per tenir grans clapes d’esponges incrustants vermelles (Crambe crambe), una espècie que es pot confondre molt fàcilment amb la també vermella i incrustant esponja (Spirastrella cunctatrix) i de la que es diferencia per les marcades protuberàncies i el tacte suau de la Crambe, mentre que l’Spirastrella té molt més marcats els conductes aqüífers radials (que convergeixen als òsculs) i és de superfície més regular, oferint un tacte “híspid” (pelut, rugós o aspre...)
També vàrem tenir oportunitat d’observar l’esponja calcària (Paraleucilla sp.) de la què n’estem fent el seguiment per tota la costa. Varem veure només dos exemplars, fixats a unes algues a uns quatre metres d’aigua. Realment aquesta espècie a la primavera va de baixa, igual és que ja ha completat el seu cicle vital.
Altres espècies d’esponges comunes van ser la bella Acanthella acuta, l’Axinella damicornis amb un exemplar fent petites ramificacions de creixement, la Dysidea avara amb la seva delicada forma reticulada quan se la mira de prop, l’Oscarella lobularis en diferents colors, l’Agelas oroides de bonic color taronja i forma globular i, com no, les discretes Ircinia, semblants en forma i color a les pedres.
Entre els cnidaris destaquem sobre tot tres tipus, les molt abundants mans de mort (Alcyonium acaule), les anemones incrustants grogues (Parazoanthus axinellae) que recobreixen completament els sostres i parets d’alguns extraploms i el corall vermell (Corallium rubrum), ben amagat a escletxes (ja que l’altre, el més accessible, ha estat “pescat” per algú, tot i la seva mida petita que no li confereix cap altre valor apart de l'ecològic, però ja se sap que l'avarícia no té límits).
No menys abundants, però molt més discrets, son els hidraris que creixen allà on poden: generalment a indrets on hi hagi una mica de corrent d’aigua, i una mica protegits. Per la seva petita mida i dificultat d’identificació en destaco una espècie, la (Sertularia perpusilla) que creix formant cadenes de "clons" sobre les fulles noves de posidònia (Posidonia oceanica), un cas clar de reproducció asexuada.
Les plomes de mar com l’Aglaophenia pluma van ser unes de les colònies d’hidraris més aparents, i fins i tot en un cas varem tenir la oportunitat de veure un dels seus depredadors instal·lats a sobre: un opistobranqui Doto koenneckeri, tant interessant com car de veure, molt petit i molt críptic, gairebé indistingible entre la munió de restes orgàniques que suren pel medi aquàtic i son retingudes per aquestes estructures filtradores.
Anemones dels tipus Aiptasia diaphana i Anemonia sulcata, comuns a poca fondària, i Aiptasia mutabilis, més comuna a zones més profundes, i fins i tot un exemplar de Cereus pedunculatus, una anemone més plana i amb tentacles més curts, aparentment més adaptada a ambients infralapidícoles, completen el grup dels animals que piquen.
Els anèlids estaven representats per dos grups, els espirògrafs del gènere Sabella, en algunes de les seves varietats comunes, i els cucs “pescadors” com l’Eupolymnia nebulosa, que instal·lats als seus forats, ben protegits, llencen els seus tentacles orals acanalats a la captura del seu menjar microscòpic.
Els mol·luscs opistobranquis vàrem prodigar-se aquest dia, fins a 13 espècies diferents: els ja esmentats Diaphorodoris luteocincta, Doto koeneckeri i Tylodina perversa, i a més: 3 Hypselodoris fontandraui juvenils, un Elysia viridis, un Facelina coronata, un bellíssim Crimora papillata, un Chromodoris krohni, un Dendrodoris limbata, un meravellós Polycera quadrilineata en una poc comuna “fase fosca”, un Trapania lineata, un Calmella cavolinii i multitud d’Elysia timida. El més curiós és què, al principi de la immersió, a aquests bitxos els costava revelar-se, i després va ser un “no parar”.
Els prosobranquis son menys coneguts per nosaltres, i per tant varem identificar menys espècies, com el Buccinulum corneum, les lapes (Patella sp.), algun fisurel·lid del gènere (Diodora) i algunes orelles de mar (Haliotis lamellosa) sota les pedres.
Entre els bivalves, alguna nacra (Pinna nobilis) petita entre la posidònia, un parell de (Limaria hians) sota pedres. El més curiós, tot i que no el vaig veure viu, va ser el dàtil de mar (Lithophaga lithophaga) una “delicatessen” per alguns, protegit ja que la seva captura implica la destrucció de la pedra (i per tant de l’ecosistema) on viu. Amb tot, en girar una pedra del fons, vaig veure els forats creats per aquest animal, d’un diàmetre similar a un dit, i dins d’un d’ells una única valva d’aquest mol·lusc.
Crustacis pocs, ja que solen sortir de nit, però destacar el picnogònid que vàrem trobar entre les frondes d’Sphaerococcus, com hem comentat abans, un cranc Pilumnus vellosissimus en aquest mateix tipus d’algues, i alguna gambeta Palaemon elegans, tan encauada que va ser impossible retratar-la.
Els briozous, atesa la poca fondària del coral·ligen, no eren molt variats, principalment hi havia fals corall (Myriapora truncata) i algunes espècies incrustants sota les roques. Son animals molt difícils d’identificar amb els nostres mitjans, per exemple, a prop de la troballa del Crimora papillata (foto DSC_5813) hi havia unes quantes clapes de briozous. Consultat amb un especialista a Marsella (gràcies, Oriol !) sembla que al final pot ser una d’aquestes espècies: Ellisina gautieri, Ellisina cf. levata (=gautieri) ó Parellisina curvirostris.
Per què aquestes tres espècies possibles? Doncs perquè, en termes tècnics: "tot depèn del grau d’orientació de l'aviculari i si es asimètric o no". És complicat. A més, per acabar-ho d’adobar, aquest individu té "el plafó dels zooides transparent i les parts apicals dels zooides on hi ha els avicularis i les ovicel·les de color blanc"... Queda clar que els briozous són tot un món, i seguint la regla que fa temps que coneixem, comprovem que: “com més petit el bitxo, menys bibliografia disponible”.
Els equinoderms son molt més fàcils, a més de la munió d’eriçons (Paracentrotus lividus) i algun (Sphaerechinus granularis), trobem algunes estrelles de mar (Echinaster sepositus), una d’elles “bebè” a prop de la Tylodina perversa. Cogombres de mar (Holothuria tubulosa) als sorrals i algun (Holothuria forskali) de color negre amb piquets blancs enfilat a les roques, que vaig descobrir seguint el llarg rastre de les seves deposicions, caigudes sobre un alga Sphaerococcus... si ell hagués anat al lavabo en contes de fer-ho a qualsevol lloc, jo no l’hauria vist.
Identificar les ascídies també és complicat, potser no tant com els briozous, però cal fer servir altres tècniques que les què podem fer servir nosaltres. L’ascídia més fàcil d’identificar, sense dubte, és la Halocynthia papillosa, mentre que l'espècie més rara que vaig veure correspon a un grup d’animals que apareixen a la foto DSC_5686, son possibles ascídies no identificades, plenes de larves. El sifó llarg podria ser exhal·lant, i en dos exemplars es veu un forat a la túnica que podria ser el sifó oral.
Molt comunes, i en principi fàcils de confondre amb esponges del mateix color, serien les ascídies colonials taronges de la familia Didemnidae, possiblement Polysincrator sp. però per especificar més, caldria fer preparacions histològiques, i per tant fer un estudi a la “morgue”, cosa incompatible amb la nostra forma d’observar la natura. Com diem darrerament: hem trobat els nostres límits.
Per últim, pocs peixos, tot i que es nota que van tornant. Alguns sargs, molls de roca, julioles i serrans, però sobre tot, en la nostra recerca de coses petits, vàrem 
veure xucladits dels tipus Lepadogaster lepadogaster i L.candollei, i el de color blanc Apletodon bimaculata, d’un color blanquinós absolutament mimètic amb la pedra on el vàrem trobar. Tenia una curiosa capacitat, la de moure els ulls de forma independent, com els camaleons. Blenis, gobis i trypterígids es deixaven veure de nou, així com els tords petits i algun de gros. La vida torna a la costa.
La nostra incursió al mon submarí d’aquest dia ha estat un rècord tant en durada (ens hi vam estar gairebé dues hores -114 minuts- sota l’aigua) com en nombre d’espècies d’opistobranquis trobades (13 en total). Tota una fita que ens costarà millorar, caldrà tenir bones idees...
La primera idea que se m’acut és que la configuració d’aquest bonic illot, que ens torna al punt de partida sempre que no el perdem de vista, fan que Illa Mateua sigui ideal per l’aprenentatge i pràctica de les immersions nocturnes. I cal recordar que els nostres amics opistobranquis son animalets essencialment nocturns... Si n’hem vist tants de dia, què no veurem de nit... a veure si els companys s’animen i n’organitzem una ben aviat...
INTERESSANT: Per veure totes les fotos de la immersió (més de 200) cal que aneu a www.fotosubmarina.com i premeu el botó SEARCH, teclejant llavors la data "15/03/2008" sense les cometes.
Gaudiu de les fotos !
