El Golfet, la mar ens demostra qui mana...

El dissabte 26 de juliol de 2008, l’Albert, l’Arnald i jo varem fer una immersió dins la badia del Golfet, a un bau situat a la badia del Golfet, prop de cala Prona, al municipi del Port de la Selva.

Sortim del port de Llançà i enfilem cap el Sud en direcció al cap de Creus i Cadaqués. Dos amics de l’Arnald ens acompanyen en una Zodiac, darrere nostre. Deixem enrere precioses cales com cala Tamariua, cala Cativa, sobre la qual encara es poden veure les parets que delimitaven les feixes que anys enrere havien estat plantades de vinya, l’illa de la Medella, cala Fornells, amb el seu curiós salt d’aigua doble (només visible, però, en èpoques de pluges abundants) i, després de girar la Punta Blanca, saludem en Pere Miquel, una roca que té la forma d’un vell pescador de canya, assegut i fumant una pipa.

Poc després passem sota la mirada desafiant del Lleó del Golfet, una curiosa roca d’uns 7 metres d’alçada, que, després de girar el Cap Gros, apareix com a guardià de l’entrada al Golfet. Es comença a veure llavors l’illa de la Galera, la qual deixem a ma dreta per arribar seguidament al lloc triat per la immersió, un bau (promontori submarí) poc visitat, situat a uns 100 metres de la costa, a la zona sud-est del Golfet,no gaire lluny dels Farallons.

La immersió consisteix en baixar seguint el cap de l’àncora i fer una volta al bau en sentit horari, per tornar a la superfície seguint també el cap de l’àncora. Com que ens haurem passat més de mitja hora a més de 20 metres, és una immersió on s’entra en descompressió. Cal recordar la importància d’observar les senzilles regles que regeixen el nostre esport, és a dir, cal fer una parada de seguretat, afegida al temps que ens indica l’ordinador de busseig, abans de tornar a superfície.

Com la mar és absolutament plana, i després de temptejar amb la sonda durant una bona estona buscant el punt adequat (les marcacions de l’amic Arnald estaven una mica rovellades), fondegem sobre la part superior del bau.

Després d’equipar-nos i saltar a l’aigua, la primera cosa que ens sorprèn és la visibilitat, ja que podíem seguir amb la vista el cap de l’àncora fins gairebé el fons, situat a uns 20 metres sota nostre. Quan arribem al fons, a la part superior del bau, el primer de tot és comprovar que l’àncora està ben enrocat. La mar és plana, però un mai no se’n pot refiar dels elements i no ens podem arriscar a que la barca es desfermi i quedi a la deriva.

El primer que veiem és la comunitat d’algues fotòfiles de la zona superior i, segons anem baixant passem pel precoral·lígen, on dominen les algues esciòfiles i les gorgònies blanques, per arribar al coral·ligen situat a les parets verticals, les escletxes i els extraploms. També veiem el fons de sorra on s’acaba la roca, vora els 30 metres.

El que més m’ha sobtat d’aquesta immersió ha estat la gran varietat i bon estat de salut de les gorgònies, tot i que tampoc tenen la densitat que es pot observar als Canons de Tamariu, per posar un exemple. Hi havia gorgònies blanques (Eunicella singularis), vermelles (Paramuricea clavata) i taronges i grogues (Lophogorgia sp.). Les vermelles han estat les més abundants, per bé que solen situar-se a la part més fonda. La majoria tenien els pòlips tancats, però alguna els tenia oberts.

Hi havia gran quantitat de vida bentònica, destacant el corall vermell (Corallium rubrum) els bonics coralls grocs de botó (Leptopsammia pruvotti) de molt bona mida i en molta densitat, alguna madrèpora mediterrània (Cladocora caespitosa), alguns ceriantaris, molts briozous de diferents tipus, ascidis (destacant la Halocynthia papillosa) i esponges de molts tipus, de les que m’ha cridat l’atenció l’abundor d’Oscarella lobularis.

El que no hi havia era molta varietat de peixos. Els més remarcables han estat una morena (Muraena helena) que jo no he vist però els companys si, una gran escórpora (Scorpaena scrofa), una molla roquera (Phycis phycis) de molt bona mida, però que no he pogut retratar ja que el bitxo s’ha amagat de seguida, i moltes castanyoles (Chromis chromis) a poca fondària i molts tres cues (Anthias anthias) a partir dels 20 i pocs metres de fondària. De fet, aquests bonics peixos vermells son el meu profundímetre de seguretat: si els veig, sé que estic per sota de 20 metres. Alguns gobis i tripterígids completaven el panorama a les escletxes de les zones més il·luminades.

Cal destacar també les 3 llagostes (Palinurus elephas)adultes que varem trobar a uns 28 metres, amagades en les escletxes de la roca, però alhora molt visibles, delatades per les seves grans antenes. I, quant a crustacis, m’ha cridat l’atenció l’exoesquelet perfecte d’una gamba, enganxat a una branca d’una gorgònia. Evidentment que aquesta gamba no havia estat víctima de la”marabunta” (segons aquella famosa peli dels anys 70 on milions de formigues assassines deixaven en els ossos les seves víctimes) sinó que desfer-se de les pells petites que constrenyen el desenvolupament del cos és una característica clàssica de tots els crustacis. Els més grossos recuperen el calci de l’esquelet antic menjant-se’l, però els animals petits simplement no poden.

El tema que ens preocupa especialment als marenostrumeros, els nudibranquis, ha quedat magrament representat en aquesta immersió, ja que només hem vist 3 exemplars de Flabellina affinis i 2 vaquetes suïsses (Discodoris atromaculata), aquestes, això si, de mida “súper”. També he vist una posta d’aquest mateix nudibranqui.

Reservava pel final un incident que hem tingut i que hauria pogut ser greu. En acabar la immersió, pel factor limitant de la reserva d’aire, hem decidit iniciar l’ascens en arribar a unes 70 atmosferes. Per pujar de forma controlada generalment seguim el cap de l’àncora, ja que és més fàcil controlar així el ritme d’ascens que no ascendint directament pel "blau". Així que ens hem dirigit al cap a l’àncora, i de les dos que hi havia al començament de la immersió (la nostra i la de la Zodiac dels amics de l’Arnald) només hem vist una, la de la Zodiac.

Iniciem l’ascens i, a mida que pugem seguint el cap, notem que fa unes estrebades molt fortes,tan fortes que la pedra que subjecta l’àncora s’ha trencat i es mou seguint els embats de les onades. Mirem la superfície i veiem que la mar s’ha aixecat molt. “Ja està, ha entrat la Tramuntana” pensem de seguida. També veiem que la única barca de la superfície és una Zodiac, així que la barca que ha desaparegut era la nostra.

L’Arnald, que ha sortit abans que nosaltres, quan arriba a la superfície veu la seva barca prop de la costa... Ha sortit nedant esperitat cap a la barca i l’ha trobat ancorada prop dels esculls. Per dir-ho de forma ràpida, hem tingut molta sort que no s’hagi estavellat.

Us preguntareu com és que ens ha passat això... Com he comentat, hem fondejat sobre el bau. Tot i assegurar l’àncora a la roca, quan ha entrat el vent ha fet tanta força que s’ha desfermat l’àncora i la barca ha garrejat cap a la costa, fins que l’àncora ha agafat al fons. Si el perfil de la costa arriba a ser més vertical, la llargada del cap de l’àncora no hauria estat suficient perquè aquesta s’agafés, i la barca hauria topat amb els esculls. Per sort això no ha passat. Un bon ensurt.

Després hem pujat a la barca sense novetat i hem tornat a Llançà, a poca velocitat, ja que teníem la tramuntana en contra i de seguida quedàvem xops per l'"sprai" salat. En apropar-nos a Llançà el vent ha afluixat i hem pogut accelerar una mica, ja a recer de la costa (sinó, encara hi seriem...).

M’ha sobtat veure que els turistes en caiac avançaven en direcció contrària a la nostra, remant cap el Cap de Creus empesos per la tramuntana... he pensat que ho tindrien molt magre a l’hora de tornar. El meu instint em diu que aquests dies en què bufa el vent son ideals per posposar la gran travesa del cap de Creus i quedar-se a la costa prop del lloc de sortida, o dedicar-se a jugar a la petanca a la sorra. Sortir a la mar en aquestes condicions és jugar-se-la.

En resum, aquesta ha estat una immersió diferent de les que estem acostumats a fer, molt paisatgista (i jo amb la càmera en mode "macro") i plena d'animals "diferents". Amb tot, la mar ens ha demostrat un cop més que, tot i que ens obre tímidament els seus secrets (o més ben dit ens permet que nosaltres els descobrim tímidament) també sap imposar la seva llei implacable, si vol. Avui ho hem pogut tastar, i ens n'hem sortit.