Immersió a cap Lladró (Colera)

El dissabte 5 de juliol, quatre companys de M@re Nostrum, l’Arnald, la Clara, en Daco i jo, varem estrenar el mes submarí fent una immersió al cap Lladró, situat a poca distància al sud del nucli de Colera. Per fer aquesta immersió varem fer un petit trajecte en barca des del port de Llançà fins arribar a l’illa Grossa de Colera, a tramuntana de la qual cap de nosaltres havia bussejat mai.

Una mica d’història

El petit poble costaner de Sant Miquel de Colera està situat molt a prop de la frontera de França. El poble va néixer a l’època medieval a redós del monestir benedictí de Sant Quirze, l’any 935. És un municipi carregat d’història i el nucli de Molinars -avui abandonat- i els canons de la Guerra de la Independència, situats a la punta de puig d’Esquer, en són alguns vestigis.

Fins fa poc, les activitats principals del poble eren l’agricultura i la pesca. Alguna part del poble encara conserva l'aspecte del poble mariner, format per agrupaments de cases emblanquinades amb base d'una arquitectura popular. En els darrers anys l’activitat econòmica del poble ha derivat cap a un turisme d’estiu no massiu que busca la tranquil·litat. Gràcies al seu nou port esportiu i al seu passeig, el visitant d’avui dia troba tota classe de serveis.

La costa de Colera, tot i presentar un perfil orogràfic força complex, forma dues profundes badies, la badia de Colera i la badia de Garbet, separades per la punta de Canons. L’indret on varem decidir bussejar és conegut com els Vinyadéus, un nom derivat de “vinya dels déus”, expressió emprada al Rosselló per definir la qualitat dels vins que s’hi produïen en el passat.

La nostra immersió

Varem sortir en barca del port de Llançà i varem prendre rumb nord fins aturar-nos a un punt situat al nord de l’Illa Grossa de Colera, impracticable en dies de Tramuntana, però excel·lent per fondejar aquest dia que la mar era força calma. Després d’equipar-nos convenientment (per la qual cosa convé no deixar-se res a terra) varem començar a saltar a l’aigua.

Saltar a l’aigua. Es diu fàcil, però tot aprenent de submarinisme es posa nerviós només de sentir-ho (potser no tant nerviós com de sentir a fer la pràctica de treure’s la màscara sota l’aigua).

La barca en la què anàvem no ens permetia fer cap altra cosa per saltar a l’aigua que l’entrada clàssica d’esquena. Alguns trucs que tots coneixem per fer aquesta entrada, però que no està de menys recordar pels lectors menys experimentats, inclouen inflar una mica el jacket (per no anar directament al fons com una pedra) i, just abans de saltar, recollir sobre la nostra panxa tots els estris que pengen (per evitar que s’enganxin a la barca), ajuntar les aletes (per no donar-li un cop a ningú mentre caiem), respirar del regulador (heu provat mai a submergir-vos amb el tub respirador?) i, sense oblidar de posar una ma sobre la màscara i el regulador (per evitar que l’entrada a l’aigua ens els prengui) ens asseurem ben enfora de la borda, deixar-nos caure enrere. Fàcil, oi?

Aquesta entrada és una mica aparatosa (tipus “bomba”) i, de fet, deu espantar tots els peixos dels voltants, potser aquesta és la raó que en veiéssim tan pocs...

Un cop a l’aigua, i si algú a la barca està pendent de nosaltres, convé senyalitzar que tot és correcte amb un “ok”. Tot seguit cal apartar-se, no només per cortesia, sinó per evitar que ens caigui un company a sobre, el què molt probablement causaria un incident greu.

A les darreres immersions en barca he optat per portar un petit cap d’uns dos metres de longitud que fixo amb un mosquetó a la barca i que deixo penjant a l’aigua. Aquest cap em permet fixar el meu equip de fotografia i deixar-lo penjat fins que salto a l’aigua, llavors el recullo i així l’aparell no pateix el xoc de l’entrada. En sortir de l’aigua el procediment és invers, fixo l’equip de fotografia i el deixo penjant fins que, un cop a dalt de la barca, el recullo de l’aigua.

La mica de mar de fons que varem trobar aquest dissabte em va fer pensar en una millora d’aquest sistema: faré que aquest cap formi una baga escurçada per un tros de goma elàstica, que li permetrà absorbir les estrebades de la barca i estalviar-les a l’equipament submergit.

La immersió

Bé, un cop tots els companys vam ser a l’aigua, varem submergir-nos immediatament sota la barca, on hi havia uns 4 metres de fondària i varem poder comprovar la bona visibilitat de l’aigua aquell dia, uns 10 metres. Fent servir la brúixola, varem decidir seguir una orientació general cap a l’est. Generalment, i si podem triar, ens ho posem fàcil triant un rumb natural (N, S, E, W) per poder tornar més o menys pel mateix camí seguint el rumb invers.

El fons estava constituït per pedres i sorra de color negre, del mateix tipus de pedra que la costa sota la qual ens submergíem. La contínua acció de les onades sobre aquesta pedra dura fa que les pedres quedin arrodonides, el què comporta grans dificultats per a la proliferació de fauna infralapidícola.

Algunes algues, capaces de desenvolupar-se ràpidament, recobrien la capa superior d’aquestes pedres, però les nostres expectatives de trobar una fauna rica per la banda inferior, van resultar una mica frustrades.

En continuar baixant, la mida de les roques augmentava, consolidant el creixement d’algues fotòfiles a la part superior, amb una bona selecció de les espècies pròpies del nostre litoral (Padina pavonica, Liagora viscida, Acetabularium acetabulum, Cladophora sp., Halopteris sp., etc.), i permetent que es comencés a desenvolupar una mica de vida sèssil: lapes i balans a les parts més il·luminades, eriçons als llocs on abunden les algues (que son el seu aliment preferit), ascídies, estrelles de mar, esponges, anemones de molts tipus als llocs més foscos i arrecerats.

L’abundància d’estrelles de mar, especialment l’estrella espinosa vermella (Echinaster sepositus) i la contenció en el nombre d’eriçons de mar (Paracentrotus lividus) denota un ecosistema no gaire contaminat, en bon equilibri. Quelcom d’agrair.

Gorgònies

Arribem a fondàries de 8-10 metres i comencem a veure gorgònies blanques (Eunicella singularis), n’hi havia unes quantes, no masses, i tot i què es veien poc alterades per la ma de l’home, no tenien un aspecte gaire saludable.

Moltes gorgònies estaven recobertes d’altres organismes poc habituals, briozous tan grossos que no deixaven veure les branques, cucs microsabèl·lids, i corall tou incrustant (Alcyonium coralloides). Algunes branques de les gorgònies estaven pelades amb proliferació d’algues. Caldria estudiar les causes de la mortalitat de gorgònies (que indirectament afavoreix la proliferació d’altres organismes com els esmentats) però potser està relacionada amb la mortalitat detectada anys ençà per l’escalfament anormal i sostingut de l’aigua a l’estiu.

És en aquest panorama que ens trobem dos tipus de postes de nudibranquis grans, una gran espiral blanca (d’una espècie desconeguda) i dues espirals taronges (probables de Platydoris argo).

Al cap de poc, ens trobem el primer nudibranqui del dia, un Flabellina pedata molt petit, amagat entre algues fotòfiles, però prou fondo perquè les onades no tinguin massa protagonisme en els temporals i, per tant, permeten la proliferació de la vida petita.

A aquestes fondàries les algues esciòfiles (que viuen en condicions de poca llum) comencen a barrejar-se amb les fotòfiles (que necessiten molta llum per desenvolupar-se). Senyal que ens endinsem al precoral·ligen.

Hippolyte

Una alga esciòfila molt comuna és l’Sphaerococcus coronopifolius, i com que sempre ens ha donat bons rendiments en la recerca de nudibranquis, les varem inspeccionar tranquil·lament. Aquest cop no varem trobar nudibranquis a les seves branques, però si un organisme molt interessant: una gambeta comensal Hippolyte sp. sobre els braços d’una clavellina (Antedon mediterrania) que s’hi amagava a l’alga.

Aquestes gambetes son animalets molt porucs, així que varem tenir molta feina a retratar-lo mínimament. L’associació de la gambeta amb la comàtula s’anomena “carposi” ja que només la gambeta en treu benefici, tot i que la comàtula no pateix cap mena de dany.

Pels qui us ho esteu preguntant, la gambeta es menja els excrements de la comàtula com a dieta principal, complementant el seu menú amb el plàncton que queda enganxat a la mucositat del seu hoste.

Segons observacions d’en Helmut Göthel, les gambetes s’associen preferentment amb les comàtules de color taronja (una de cada tres té una gambeta), no tant amb les comàtules com la que varem veure nosaltres, de color marró amb taquetes blanques (on hi ha una gambeta per cada 10 comàtules) i, curiosament, no es solen trobar gambetes a les comàtules vermelles.

En baixar una mica més, sobre els 10 metres, trobem alguna petita clapa de posidònia (Posidonia oceanica) i alguna esponja groga (Aplysina aerophoba) testimonial, sense opistobranquis associats.

De cop i volta, trobem un altre nudibranqui Flabellina pedata, si bé encara era més petit que l’anterior. El sistema per trobar aquesta espècie és relativament fàcil: si hom observa atentament, son d’un color lila que destaca sobre el fons d’algues de color verd - groguenc. És més fàcil veure’ls si portem una lot submarina, ja que la llum artificial fa destacar alguns colors per sobre d’altres.

El coral·ligen

Passaven 35 minuts de la immersió i ja donàvem el dia una mica per perdut (quant al nostre “nudi-spotting”) quan, de cop i volta, a uns 15 metres de fondària, ens trobem en ple coral·ligen, caracteritzat per l’abundor d’algues calcàries dels gèneres Peyssonnelia, Lithophyllum i Mesophyllum.

Comencem a veure briozous en quantitat i varietat a les parets de les roques i a les gorgònies. Em va cridar l’atenció la presència dels preciosos i fràgils Sertella septentrionalis a llocs força exposats, així com l’abundor del bonic Pentapora fascialis de color taronja, que jo el feia més de parets de roca plenes de gorgònies, que en els blocs de pedra on el varem trobar.

En arribar als 18 metres veiem una roca plena de forats, recoberta d’algues calcàries, sobre la qual hi havia un hidrari Eudendrium completament pelat... el nostre nas caçador de nudis comença a sospitar. Una posta de nudibranqui molt maca, com una floreta, sobre aquestes branques d’Eudendrium... mirem i remirem... la cosa s’estava posant interessant...

De cop i volta, a un metre al costat de l’Eudendrium, trobem un Hypselodoris tricolor d’un parell de centímetres. I molt a prop seu un altre Hypselodoris més gros que ens fa dubtar entre si és de la mateixa espècie o bé és un H. fontandraui (ja sabem que els Hypselodoris blaus son molt complicats). Una mica més enllà trobem un altre H. tricolor.

Ja començava a redreçar-se el dia, ens diem amb una mirada... i, de cop i volta, ens trobem un adult de Dondice banyulensis, maquíssim amb els seus colors vermellosos i ataronjats. La posta que hem vist abans sobre l’Eudendrium ja sembla tenir amo...

No podem evitar pensar què, si tots els nudibranquis tinguessin aquestes mides i aquests colors, aquesta afició nostra seria una passada, ja que podríem gaudir dels infinits detalls de la natura directament sota l’aigua, en comptes d’haver d’esperar a veure les fotos.

El cas és què portàvem ja gairebé un quart d’hora pel voltant dels 18-20 metres, quan decidim anar tornant, ja que els manòmetres indiquen que tenim les botelles a mitges.

En un foradet veiem una vaqueta suïssa (Discodoris atromaculata) berenant-se una esponja (Petrosia ficiformis). Totes les troballes interessants del dia semblaven ser a fondària: temperatura, il·luminació, salinitat, aliment... sabem que tots aquests factors determinen la seva distribució.

Clarament els nudis d’aquest indret eren a la part més fonda però, qui busca, troba, a uns 6 metres varem veure un preciós i grassonet opistobranqui herbívor: un Thuridilla hopei, sobre un petit replà on creixien algues fotòfiles.

Convé destacar que peixos varem veure molt pocs, molt petits i molt porucs: algunes bogues (Boops boops), castanyoles (Chromis chromis), serrans (Serranus cabrilla), julioles (Coris julis), gobis i blenis varis, i alguns tords (Symphodus sp.) encara defensant els seus nius.

Vaig trobar a faltar els sargs (Diplodus sp.) que sovintegen en gairebé totes les nostres immersions. En canvi, abundaven els xucladits (Lepadogaster lepadogaster) i les seves postes sota les roques (dos ulls blavosos envoltats de gelatina). Un final d’immersió divertit... però pel què cal tenir una mica de paciència.

La tècnica de sortida

Si abans hem detallat com entrem a l’aigua, encara ens queda el repte de sortir de l’aigua amb una mica de dignitat. El sistema és més o menys fàcil, però cal pensar una mica. Per la barca en la què anàvem, que és de casc rígid i disposa d’una escaleta, el més fàcil era desfer-se de la fràgil càmera de fotos (aprofitant el cap que havia deixat penjant en començar la immersió), treure’s les aletes posant-les dins la barca, i pujar per l’escala amb tot l’equip. Una tasca per forçuts si la mar està moguda, però.

De vegades és més còmode treure’s els ploms, deixar-los a la banyera posterior (amb cura de no fer malbé res), treure’s el jacket i la botella (després d’inflar-lo per tal que no se’n vagi al fons) i fixar-lo al cap que penja amb un mosquetó. Llavors un va ben lleuger fins l’escala, es treu les aletes, puja a la barca, i puja a bord l’equip que penja per la borda, fresc com una rosa.

Hi ha moltes variacions, però en general, el què cal és pensar primer i no treure’s allò que ens fa surar, fins que un s’ha tret de sobre allò que ens fa enfonsar (a la mar, com a la vida mateixa, tot és equilibri... però cal fer-lo servir al nostre favor... una frase digna d’en Confuci).

Tampoc convé quedar-se surant a la deriva sense aletes, ja que la nostra capacitat de natació sense aquests articles és molt limitada. Tot el què dic és de lògica, sí, però un ja porta bussejant uns quants anys i, a la mar, ha vist de tot.

En resum

Contra el què semblava pel majestuós paisatge de la superfície, la immersió al cap Lladró no va ser molt vistosa, i tot just quan començàvem a gaudir-ne va ser el moment de tornar, però el coral·ligen local promet força, sempre que no ens entretinguem gaire fins arribar a aquesta zona: una detallada recerca de nudibranquis segur que donaria molt bons resultats.

Agrair, abans d’acabar, l'amistat i excel·lent disposició de l’Arnald, patró i propietari de la barca, així com l’amistat i bones pràctiques dels meus companys Clara i Daco. Un plaer bussejar amb vosaltres.