Cap Lladró, al sud de l’illa Grossa

El passat dissabte 9 d’agost de 2008 sis companys de M@re Nostrum ens varem trobar a un centre de busseig de Llançà: l’Albert, l’Arnald, en Carles, en Daco, l’Eulàlia i jo. Aquesta peregrinació, necessària per omplir les botelles de l’imprescindible aire comprimit (“carregar els butanos” en el nostre argot) i per llogar el material que ens pugui faltar, també ens permet posar-nos al dia dels esdeveniments de la setmana, retrobar companys que fa temps que no bussegen o conèixer nous companys d’immersió.

Era un dia en què bufava la Tramuntana. Aquest vent, que dóna caràcter a l’Alt Empordà, domina el mar, la terra i les persones. Tota activitat al medi natural en aquelles terres s’ha de fer tenint en compte l’influx del vent i, de fet, nosaltres sempre procurem respectar-lo.

La idea inicial, gràcies al sempre generós oferiment que ens va fer l’Arnald, era sortir amb la seva barca i decidir l’indret per fer immersió en funció de la mar. Aquestes sortides en barca ens donen la possibilitat de bussejar en molts més indrets, sovint molt interessants, que quan sortim de platja, on les nostres opcions son molt limitades: poques platges del nostre litoral ens permeten apropar-nos en cotxe, per portar el pesat equip d’immersió, sense fer una travessa que només es diferencia de les expedicions a l’Himàlaia en la falta de “sherpas”.

Veient de primera ma l’estat de la mar, la veritat és què nosaltres no teníem gens clar lo de sortir en barca. I és que molts de nosaltres, acostumats a anar sobre segur, preferim fer sempre la tria més conservadora quan la Tramuntana ens diu: “nois ! que sóc aquí”. Vàrem estar a punt de portar a terme el nostre “pla B” (que era anar als Caials de Cadaqués), però l’Arnald, amb la seva extensa i intensa experiència marina, ens va convèncer que aquest vent i aquesta mar no eren cap problema, i que es podia anar perfectament a la badia de Garbet (Colera) o al cap Falcó (Portbou), i fer la nostra immersió tan tranquil·lament.

La veritat és què, quan varem sortir a mar, no bufava gaire vent, però sí que hi havia mar de fons de nord o nord-est. La mar de fons no és sinó una sèrie d’onades, llargues i sense blancalls, que es propaguen just per sota de la superfície del mar des de la zona on es formen, en presència de tempestes, fins a grans distàncies. Es manifesten sense cap causa aparent, ja que localment no hi ha cap tempesta o vent que les justifiqui. La direcció de la mar de fons ens indica la direcció de la tempesta originària.

L’Arnald, en veure el panorama, va decidir portar-nos a recés del cap Lladró. Aquest cap està situat al sud del municipi de Colera, i està protegit de la mar per l’illa Grossa (o illa de cap Lladró), un illot aplanat amb forma de con truncat que destaca per la grandària dels esculls circumdants i que, en realitat, es tracta d’una esllavissada recent del mateix espadat muntanyenc que divideix simètricament el terme marítim de Colera. (Plujà, Arnald. Estudi del cap de Creus, La Costa. Edició própia, 1996). Aquest cap constitueix el límit nord de la badia de Garbet, limitada al sud pel cap Ras (o de Ras).

Fa algunes setmanes ja havíem fet immersió aquí, però a la banda nord de l’illa Grossa, una immersió va resultar interessant però, sobre tot, molt prometedora per la presència d’una zona de coral·ligen plena de les nostres bestioles preferides: els nudibranquis. Amb aquest ànim varem fondejar al sud de l’illa Grossa, que parava prou eficientment l’efecte ondulant de la mar de fons. Allà varem iniciar la nostra immersió.

L’aigua era força transparent, com ho està essent tot aquest estiu, amb uns 20 metres de visibilitat, i la temperatura de l’aigua era força agradable, d’uns 22-23ºC. Sota la barca, a uns 6 metres de fondària, trobàrem un sorral amb zones de grava i còdols, gairebé tot recobert d’algues fotòfiles. Una mica més enfora de la costa, començava la zona que volíem visitar, dominada per unes grans roques, arrodonides per efecte dels elements, i apilonades sense ordre ni concert.

Aquests grans blocs, molt freqüents a partir dels 10 metres de fondària, conformaven un hàbitat de precoral·ligen gairebé perfecte: estaven recoberts d’algues esciòfiles, d’algunes esponges incrustants, sobre tot a les parts més fosques, i de gorgònies blanques (Eunicella singularis) que van ser l’espècie que, per a mi, caracteritzà la immersió.

La població de gorgònies semblava en força bon estat, amb una bona densitat i amb poques gorgònies afectades per paràsits o malalties. Amb tot, es podien veure algunes amb formacions d’algues sobre les branques, altres parasitades del corall tou de color vermell fosc (Alcyonium coralloides) i, fins i tot algunes, per una variant de color rosa amb taques grogues d’aquest cnidari. Algunes algues de tipus Peyssonnelia rematen la llista d’organismes que recordo veure sobre les gorgònies. També em va cridar l’atenció l’abundància de gorgònies taronges del gènere Lophogorgia sarmentosa, espècie que em sembla molt menys comú habitualment, però que aquí es veia de tant en tant. Un d’aquests exemplars era víctima d’un petit paràsit, un nudibranqui Tritonia nilsodhneri, que havia fet la posta entre les branques, i ara es dedicava a menjar-se algun que altre pòlip.

Alguns animalons tubícoles apareixien a les parts més arrecerades dels blocs, com ara cucs del gènere Sabella, alguns Serpula vermicularis i un curiós Serpulorbis arenarius, un dels pocs cargols sedentaris que conec, amb el tub calcari recobert d’esponja Crambe. La presència d’estrelles de mar (Echinaster sepositus) certificava la bona qualitat de l’aigua, el què no és estrany al cap de Creus.

En travessar, camí del fons, la barrera de gran blocs de pedra, varem arribar a una mena de plana de sorra o hi havia una petita praderia de posidònia (Posidonia oceanica), quina poca extensió penso que es deu més a l’accidentat fons marí, la poca fondària i l’exposició als temporals de l’indret, que no pas a la depredació d’origen humà (per la pesca d’arrossegament) tan clàssica a la resta de la costa. Ja sabeu que la posidònia és una planta molt important per l’ecosistema mediterrani, pel seu important aportament d’oxigen a l’aigua durant el dia, i per les seves funcions de “guarderia” i d’amagatall a infinitat d’organismes: mol·luscs, esponges, briozous, cnidaris i peixos juvenils de tota mena.

Com a testimoni de la funció “guarderia” d’aquesta planta varem veure desenes de peixos petits remenant la cua pels voltants de la praderia: castanyoles, tords, julioles... Era un d’aquells moments que et queden gravats a la memòria: passes entre dos blocs de pedra i, mirant cap el fons, un es queda embadalit veient centenars de castanyoles de tota mida, socialitzant amb les companyes a la seva manera, a mitjana fondària. Un bon espectacle.

En Daco, de tots conegut pels seus enciclopèdics coneixements de la Costa Brava i el seu bon humor anglès, i encara més per la seva bona vista nudi-submarina, va trobar una Cuthona coerulea a la base d’una posidònia. Me la va ensenyar, i jo vaig veure que era un nudibranqui, però no vaig saber “quin” fins que vaig veure les fotos a casa... devia fer 6-7 mm de llarg, i la meva vista ja no és el què era...

En algun punt, a la base d’algun bloc de pedra, una escletxa que es podria qualificar com a coral·ligen: contenia alguns coralls tous, algunes “tires” d’algues Halimeda tuna, i alguna colònia de briozous... a la part superior algunes anemones incrustants grogues entatxonaven el petit sostre de l’escletxa, gelosament defensada per un petit però valent serrà (Serranus cabrilla).

En les nostres anades i vingudes pel precoral·ligen, una sorpresa, una nansa popera abandonada, deslligada de l’art que la va portar a l’aigua, i amb un pop (Octopus vulgaris) ben gros però famolenc i espantat a dins. Si la nansa hagués estat lligada a l’art, de forma que el pescador la pogués recuperar, ni l’hauríem tocat, però en haver quedat abandonada al fons, només era una trampa mortal pel desgraciat animal que hi caigués a dins, així que varem alliberar el pop, i varem deixar la nansa oberta de manera que els animals no hi tornessin a quedar atrapats a dins. Al pop, d’espantat que estava, li va costar marxar, però finalment ho va fer entre núvols de tinta negra. Devia portar dies a dins la trampa, ja que tenia el cap pelat a l’extrem i a sobre els ulls. Penso que la pobre béstia va tornar a néixer.

El temps passa, així que anem tornant cap a la barca. Entre les algues Sphaerococcus trobem un nudibranqui Facelinopsis marioni, força críptic en aquest substrat. Alguna esponja Aplysina aerophoba (nom específic que vol dir que no li agrada l’aire, ja que si es treu de l’aigua canvia el seu color groc per color negre).

Sobre alguna clapa de sorra recoberta d’algues trobem alguns molls roquers (Mullus surmuletus) un dels quals em va sobtar el rapidíssim canvi de coloració de la pell. Mentre ell estava en repòs, tenia una coloració blanquinosa, prou mimètica amb el fons. En veure’m apropar-me, se li va posar una línia rectangular de color taronja, a l'alçada de la línia lateral, una mica enrere de l’aleta pectoral. Quan em vaig apropar més, va fugir, però tota la línia lateral se li va posar de color taronja. Em va fer pensar que potser aquest canvi de coloració és un advertiment pels seus companys, perquè sàpiguen que hi ha perill a prop.

Una altra escletxa, aquesta a poca fondària, però ben arrecerada del mar, a la banda de terra d’una roca, amagava una bona selecció de boniques esponges, de les què en destaco un parell de Petrosia ficiformis (me les vaig remirar –sense èxit- per si hi havia cap vaqueta suïssa), i una bona clapa de Oscarella lobularis, una de les meves esponges favorites, per la variabilitat de colors que presenta, generalment entre marrons i blaus, però també blancs “trencats”. Algun alcionari ens alegrava la vista, amb els pólips ben oberts.

Cogombres de mar escampats per la sorra, però poquets. Moltes algues, girem algun roc i trobem poca cosa, però ben curiosa: una mena d’eriçó de color negre, aplanat, i amb les espines organitzades en cinc grups disposats radialment, un disseny ideal quan vius sota les roques. No l’he vist a cap llibre, així que suposo que l’haurem de consultar a algun especialista...

També varem fer una bonica troballa que em va mostrar en Daco, un juvenil de Astrea rugosa, quin opercle és ben conegut de tothom: l’ull de Santa Llúcia. Per primer cop vaig poder-li fer una foto desplaçant-se, però com que és molt críptic i aquest animaló era petit, la foto no és molt aparent.

Varem gastar els darrers minuts d’immersió mirant-nos els racons entre les pedres de poca fondària, però no varem trobar gran cosa, és una zona molt batuda pels temporals, tot i estar a recer de tramuntana, i això es nota. Les algues Sphaerococcus, força abundants a les roques somes, apareixien cobertes amb una gruixuda capa de sorra i concrecions calcàries que les conferia un tacte aspre. Les vaig estar remenant una bona estona, en busca d’organismes amagats a les seves frondes, sense èxit.

En total varem estar 71 minuts sota l’aigua i varem arribar als 18 metres de fondària. Puc dir que no va ser una immersió gaire lluïda, però sí que varem tenir algunes sorpreses interessants, d’aquelles que la mar, sempre sol·lícita ens ofereix si les volem (i sabem) observar i gaudir.

Cap Lladró és, en definitiva, un lloc adequat per fer immersió quan fa tramuntana, però queda clar que el fons és més vistós al nord de l’Illa Grossa que al sud, i tot i així cal anar a trobar el coral·ligen per gaudir de la biodiversitat de l’indret; les zones poc fondes son molt batudes pel mar i la vida marina se’n ressent.