Fantàstics Caials

Amb l’objectiu d’estrenar el nostre agost submarí, l’Albert, en Daco i jo varem quedar per fer una immersió a primera hora del matí del dissabte 2 d’agost de 2008. La previsió meteorològica anunciava una mica de tramuntana a començament del dia, que baixaria d’intensitat conforme avançava el matí. En les inestables terres de tramuntana, on aquest vent domina, no tan sols el paisatge, sinó també el caràcter de la gent, és molt important tenir en compte aquest factor quan es desenvolupen activitats al medi natural, com ara caminades, navegació, caiac o busseig.

Cala Caials està situada al nord de la vila de Cadaqués, en ple centre del cap de Creus, i té la particularitat d’estar oberta al sud-est, de manera que està completament protegida dels vents del quadrant nord. Quan la previsió amenaça, ni que sigui de forma vetllada, la nostra accessibilitat al mar, sempre optem per aquest bonic indret. A més, Caials és un dels pocs trams de costa on es pot arribar als 30 metres de fondària a poca distància de la platja, mostrant-nos, al llarg d’aquest trajecte, gran quantitat d’hàbitats submarins diferents i en prou bon estat de conservació. La mar, dins la cala, estava absolutament plana, com sol estar gairebé sempre en aquest indret, és igual com bufi la tramuntana.

Cadascú té la seva tècnica per equipar-se abans de la immersió. Personalment m’agrada posar-me tot l’equip pesant a la vora del cotxe, de manera que puc solucionar amb relativa facilitat qualsevol imprevist que surti amb l’equipament (i és què, com els companys ja saben, el meu cotxe sembla una mica el taller d’en McGyver). Llavors, amb tot l’equipament a sobre, m’endinso al mar fins un roc concret situat a poca fondària i que em fa de taula mentre acabo d’equipar-me: aletes, guants, caputxa, màscara i, “last but not least”, la càmera de fotos.

Mentre m’esperava, ja a l’aigua, que els companys estiguessin equipats, em vaig entretenir a observar les restes de l’antic moll que hi ha a la cala, que l’any passat es va acabar de trencar per efecte dels temporals. En esdevenir inútil pels humans, s’ha convertit en un magnífic biòtop per la fauna marina de poca fondària: Es veuen moltes gambetes (Palaemon elegans), alguns tomàquets de mar (Actinia equina), lapes (Patella sp.), algun cranc i altres animals filtradors, acompanyats d’algun bleni escadusser.

Atès que feia un parell de mesos que no fèiem immersió als Caials, abans d’entrar a l’aigua varem decidir visitar primer, i amb més deteniment, la part més fonda del recorregut, que sempre ens ha rendit bones troballes opistobrànquies. Per aquest motiu, varem iniciar la nostra immersió nedant per superfície fins la vertical del delericte del Llanishen, el qual es veia perfectament des de la superfície (cosa rara). De fet aquesta magnífica visibilitat va ser el tret més notori i agradable de la nostra immersió.

La visibilitat es va veure únicament enterbolida per la termoclina, situada al voltant dels 20 o 21 metres de fondària. Si porteu un cert temps bussejant segurament ja heu vist la termoclina, però us heu preguntat mai què és? Resulta que a l'estiu, i degut a una propietat de l’aigua, que varia la seva densitat en funció de la temperatura, es forma una mena de línia imaginària que separa la capa d’aigua calenta situada més a prop de la superfície, de la capa d’aigua sensiblement més freda situada més al fons. Com que aquesta variació de densitat implica una variació en l’índex de refracció, és un fenomen observable a simple vista.

La termoclina és un fenomen típic dels mars temperats i que, a la Mediterrània, apareix entre els mesos de maig i setembre, generalment a una profunditat que va dels 10 als 30 metres. No es sol detectar la resta de l’any, ja que no es produeix aquesta estratificació de les capes d’aigua.

Durant el nostre trajecte per la superfície, que varem fer amb el tub respirador per tal d’estalviar l’aire de la botella per la nostra immersió profunda, i mentre seguiem la línia de boies que hom ha fondejat seguint l’eix de la cala (fins i tot sobre l’alguer de posidònia... però, a veure, els alguers no estaven protegits????) varem tenir la oportunitat de trobar-nos uns quants animals pelàgics. En destaquem uns quants ctenòfors ben macos (possibles Bolinopsis sp.) que es movien lentament gràcies al moviment coordinat d’una sèrie de cilis disposats longitudinalment i que, gràcies a la difracció de la llum solar, prenen tots els colors de l’arc de Sant Martí.

Entre ctenòfor i ctenòfor varem tenir la oportunitat de veure unes quantes meduses Pelagia noctiluca que, a diferència dels exemplars que es solen trobar prop de la costa, tenien els llargs tentacles que surten de la vora de la ombrel·la gairebé intactes. Un es passaria hores observant aquesta bonica fauna d’aigües obertes... però havíem de fer una immersió...

Així doncs, varem iniciar pròpiament la immersió a sobre del Llanishen. Com que l’Albert anava equipat amb una càmera amb gran angular, en Daco i jo varem baixar primer per donar-li oportunitat de retratar el barco amb nosaltres com a referent “humà”. Realment va ser una fantàstica baixada des de la superfície fins els 14-15 metres on reposa el vaixell, mentre observàvem el panorama.

En arribar al barco em va sobtar no veure gaire peix. I és que els dies amb mal temps potser motiven més als peixos a refugiar-se entre els ferros rovellats. Avui no era un d’aquests dies. Varem estar buscant animalons pel barco, sense gaire èxit, val a dir, així que ens varem dirigir cap al fons.

Feia temps que no veníem i em va encantar tornar a saludar exemplars coneguts: aquella parella d’ascidis, aquella esponja, aquella gorgònia fixada sobre un ferro del barco que fa uns anys es va girar, i el creixement de la gorgònia s’hi va adaptar de manera que te moltes branques girades 90 graus, ... és el que té conèixer bé un fons concret, fas uns amics entranyables.

Alguns grups de salpes (Sarpa salpa) pastaven entre les algues, i se’n anaven quan ens apropàvem, sense massa presa, val a dir. Entre les roques es veien els típics peixets del litoral: castanyoles (Chromis chromis), júlies (Coris julis), tords (Symphodus sp.), serrans (Serranus cabrilla) i altres. El més curiós era la convivència dels peixets juvenils (potser d’aquest mateix any) amb els més madurs que devien ser els seus pares. A cada escletxa es desenvolupava la vida, les noves generacions aprenent com és el mon, i les velles generacions procurant que els joves no els desplacin massa ràpidament. Algunes corredisses dels grans vers els petits n’eren testimoni.

No hi ha gran cosa més a destacar d’aquesta zona, especialment perquè, d’ençà que varem deixar el precoral·ligen i varem entrar al coral·ligen i a la zona detrítica adjacent, a uns 20 metres, just per sobre de la termoclina, ja va ser un no parar de veure bitxos interessants. D’entrada varem veure una gran quantitat de sargs de tota mena.

El més notable d’aquests espàrids, apart de ser de diferents espècies i compartir hàbitat, era la mida d’alguns dels exemplars. I és que hi havia un parell de sargs imperials (Diplodus cervinus) de mida “Medes”, i un parell de morrudes (Diplodus puntazzo) bastant velletes, amb potser la mida màxima de l’espècie. Un banc d’oblades (Oblada melanura) adultes baixava cap a la roca des d’algun lloc situat a dues aigües, no sé si per menjar o per fugir de nosaltres.

I vet aquí que em vaig donar “de nassos” amb el primer “nudi” del dia, un gros Hypselodoris elegans sobre les algues que creixien en la paret de roca. Estava jo avisant a en Daco de la meva troballa, i veig que ell m’avisa de la seva troballa, un parell de metres més avall, una parella de Flabellina affinis reproduint-se.

Seguim una mica més avall i ens trobem una petita sorpresa que no vèiem des de feia molt de temps, en una immersió a Cap Ras, una Tylodina perversa juvenil, buscant una esponja Aplysina aerophoba per instal·lar-s’hi. És tota una sort trobar-la així, ja que es poden observar molt més fàcilment les seves característiques anatòmiques. Una mica més avall en Daco em mostra una altra troballa, un petit Diaphorodoris papillata, de potser mig centímetre de llarg, sobre una esponja Ircinia. No sé com en Daco pot veure aquests bitxos tant petits...

Les que si que son molt visibles per tot arreu son algunes postes d'ous en espiral, que denoten la presència d’alguns “nudis” grans: les cintes transparents amb ous grocs de l'Hypselodoris elegans, les cintes taronges del Platydoris argo, o les cintes blanques del Discodoris atromaculata, però no en veiem el propietari a prop, així que aquestes autories son només suposicions basades en la nostra experiència.

A uns 22 metres veiem un parell de nanses de pesca. Com totes les arts tradicionals, i per respecte als propietaris, no s’han ni de tocar, però no me’n vaig estar de fer una foto d’aquest art tan original. Us podeu preguntar per què es permet la pesca tradicional dins el parc natural, de vegades jo també m’ho pregunto, però puc pensar en dues raons: la primera és que els pescadors ja hi eren abans de fundar-se el parc, i la segona és que les arts que hem vist, com aquesta nansa, en principi son força selectives i/o no deuen tenir un rendiment gaire bo. I és que gairebé sempre les hem vist buides; només una vegada varem veure un gran pop (Octopus vulgaris) de color blanc (el què vol dir que estava molt espantat) dins una nansa.

Ja estem a 23 metres i veiem un bonic exemplar de Flabellina babai, en un lloc on tradicionalment sempre els trobem. Estava retratant-lo, i és que no s’acabava de posar bé per la foto, quan en Daco m’avisa insistentment d’una troballa sobre un petit roc que sobresurt del camp de detritus contigu, finalment li faig cas (és que no aconseguia que el meu F.babai fes un somriure com cal...) i vaig a veure de què és tracta. Resulta que en Daco havia trobat una fantàstica parella de Chromodoris britoi, a punt a punt de començar a “fer manetes”. Això ja devia estar a uns 27 metres. Una mica més avall, l’Albert ens mostra un Hypselodoris tricolor de bona mida.

Com que no m’agrada massa acumular nitrogen tontament (i tot i així varem estar a punt "d'entrar en descompresió"), torno a pujar a la roca i em trobo una vaqueta suïssa (Discodoris atromaculata) de mudances, buscant la propera esponja Petrosia en la que instal·lar-se pels propers mesos. Apareixen llavors les primeres branquetes maques de corall, totes elles amb els pòlips estesos, més macos fins i tot que els d’altres dies, potser perquè ningú els havia molestat encara amb les seves bombolles. Veig més espirals de color taronja i penso "estem en territori de Platydoris argo”, però no en veig cap d'aquests.

Apareixen algunes esponges Axinella polypoides, de color taronja i ben dretes, però son poc freqüents aquí, ja que son molt sensibles a la "pressió", una forma elegant de dir "cops d'aleta", dels bussejadors. Llavors trobem un Flabellina pedata petit com un cigronet (això ja sembla un conte de nens petits), i l’Albert, que s’entretenia pel fons marí, ens crida i ens porta a veure un Thuridilla hopei ben maco i llustrós, amagat sota un extraplom.

Estem a punt d’entrar en descompressió, així que anem pujant en direcció nord fins trobar, a uns 18 metres, les “nostres” gorgònies vermelles (Paramuricea clavata), els tres únics exemplars d'aquesta espècie que hem descobert en tota aquesta cala. Es mostren avui amb tots els pòlips estesos.

Ben a prop, ja tornant en direcció a la costa, una bonica gorgònia taronja del gènere Leptogorgia, omplint transversalment una escletxa de la roca, de banda a banda. M’agrada aquesta gorgònia per la seva discreció -no és fàcil de veure, tot i que potser fa 50 cm. de diàmetre- i per la seva delicada estructura.

Ja de tornada, veig una gran -enorme- esponja (Ircinia variabilis) gairebé lluenta en la seva esplendor. Una mica després, mentre perseguia una variada (Diplodus vulgaris) em trobo una esponja d’orella d’elefant (Spongia agaricina). A prop seu, en una escletxa, trobo molts juvenils de castanyola (Chromis chromis), característics pel seu color negre intens i dues bandes de color blau elèctric als costats del cos... llàstima que les castanyoletes perdin aquest color quan creixen, serien fantàstiques.

Continuem pujant, ja som a uns 10 metres, i veiem gran quantitat d’esponges grogues (Aplysina aerophoba). Algunes acusen greus laceracions provinents, molt probablement, de cops d’aleta. De vegades es veuen trossos d’esponja trencats però què, per la seva naturalesa, s’han pogut tornar a fixar al fons i prosperen més o menys dificultosament. Alguns sargs (Diplodus sp.) de mida mitjana ens comencen a seguir, algun llavió (Symphodus tinca), més preocupat pel territori que per la seva integritat, dona voltes sense fugir gaire, potser protegeix el niu... Passem sense destorbar-los més del compte.

Ja som a 8 metres, dins una escletxa veig una gran estrella de mar comuna (Marthasterias glacialis), i dic gran (i no enorme) perquè arriben als 80 centímetres i la “meva” en devia fer la meitat. Arribo al límit de la posidònia de la cala, i veig un ceriantari (Cerianthus membranaceus) palplantat al davant de l’alguer. No l’havia vist mai aquí, així que, o creix molt de pressa, o l’alguer està retrocedint i l’ha deixat al descobert.

Persegueixo un tord morrut (Symphodus rostratus) per mirar de fer-li una foto... dels peixos, com amb les persones, m’agraden els rostres amb personalitat, i el nas d’aquest peix sempre m'ha semblat tenir molta personalitat. Molt hàbil amb el camuflatge, el perdo de vista entre les fulles de posidònia, però aviat el torno a trobar discretament amagat entre les fulles, orientat verticalment i "aguantant-se la respiració". El deixo estar, pobret, ja que s’ha guanyat que jo faci veure que em crec que està ben camuflat.

A uns 6 metres de fondària veig alguns rizomes de posidònia arrencats fa poc. La gent no deu tenir en compte el tema del parc natural i encara fondegen sobre la posidònia. Aquesta està en franca regressió a tota la costa, però com a mínim als parcs naturals s’hauria d’enfortir el control i oferir més boies de fondeig per les embarcacions, multant severament els qui no els facin servir.

Caldria evitar que es continuï degradant aquest hàbitat únic i preciós per a la biodiversitat de la Mediterrània. Aquest paràgraf va dirigit també per qui sigui que estèn les boies de fondeig pel fons de la cala, caldria evitar que anéssin a parar sobre l'alguer de posidònia, o fer servir els mateixos ancoratges "ecològics" que a la veïna cala de Portlligat. Ja sé que em repeteixo amb aquest tema, però és que és molt fort que l'entitat que protegeix els alguers amb les boies de fondeig, llenci els morts de les boies directament sobre l'alguer.

Passat l’alguer, ja a uns 3-4 metres de fondària, veig indicis de la típica fauna infralapidícola, una ascidia negra (Phallusia fumigata), amb el seu “morro” negre, una bonèlia (Bonellia viridis), alguns xucladits (Lepadogaster candollei i Lepadogaster lepadogaster), ofiüres (Ophiocomina nigra, Ophioderma longicauda i altres). al costat d'una pedra veig una planària (Leptoplana sp.) que si no fos perquè es movia, ni es veuria, de primeta i transparent que era.

En un forat de la roca vaig veure un bonic cranc quina closca devia fer uns 5 cm de diàmetre, diria que era un “centollo” (Maja sp.) molt i molt ben camuflat. Si no arribo a veure-l’hi les potes, ni l’hauria vist.

Una mica més enllà, a un metre d’aigua, una gambeta Palaemon serratus. Els biòlegs distingeixen aquesta gambeta de la més comuna Palaemon elegans, per la longitud d’una mena de carena que tenen al cap, entre els ulls, però jo trobo més fàcil distingir-los per la “transparència” del cos: P. elegans té el cos molt transparent mentre que P. serratus el té una mica tèrbol. També veig molts ermitans de mida petita, però cap nudi a poca fondària.

En Daco havia estat remenant entre la posidònia i va trobar un microscòpic però interessant exemplar de nudibranqui que no tenim identificat encara. A mi em sembla una Cuthona genovae, però a ell li sembla una altra cosa, una Caliophella bellula o similar. Encara ho estem discutint i suposo que ho consultarem amb "algú que en sàpiga".

En resum, va ser una immersió fantàstica, per lo tranquil·la i lo transparent de l'aigua, també per retrobar un ambient familiar que feia temps que no visitàvem. Espero que els qui no vàreu venir amb nosaltres, i esteu llegint aquest relat, us hàgiu sentit bussejant amb nosaltres, acompanyant-nos i veient, ni que sigui virtualment, el què nosaltres vàrem veure.

Fins aviat !

P.D. Finalment el meu recompte d'espècies de nudibranquis puja a 11 (sense comptar les postes de Platydoris argo):

1. Hypselodoris elegans (1 + 3 postes)
2. Flabellina affinis (2 + 3 postes)
3. Tylodina perversa (juvenil)
4. Diaphorodoris papillata (juvenil)
5. Flabellina babai
6. Chromodoris britoi (2 a punt d'aparellar-se)
7. Hypselodoris tricolor
8. Discodoris atromaculata (1 + 1 posta)
9. Flabellina pedata (juvenil)
10. Thuridilla hopei
11. Nudi problema (C.genovae / Caliophella bellula...)

• Postes de Platydoris argo (3)