Immersió a la punta de S'Arenella

El dissabte 16 d’agost de 2008 l’Albert, l’Arnald, en Daco, L’Eulàlia i jo varem quedar per fer una immersió en barca des de Llançà. Era un dia nuvolat, sense gaire vent ni gaire mar, així que veient aquestes condicions varem decidir anar a bussejar davant del far de S’Arenella.

La punta de S’Arenella, sobre la que va ser construït un far que rep el mateix nom, conforma l’extrem septentrional de la badia del Port de la Selva. També coneguda com a punta de S’Arnella (deformació fonètica del terme original “arenella”), rep aquest nom per denominar un lloc ple d’arena fina, que el banyista pot trobar en les properes platges de Vaquers, platja d’en Balleu, Escar del Faroler o al Solà de S’Arenella, a recés de la punta del mateix nom.

Personalment ja coneixíem aquesta punta (fora de l’aigua) per haver fet algunes passejades pels camins de ronda locals, en concret el que va des del Port de la Selva fins el far (un bon lloc per banyar-se els dies de Tramuntana) i més enllà, que permet gaudir d’unes vistes fantàstiques sobre la badia del Port de la Selva, i accedir a una sèrie de petites platges ben maques algunes de les quals esdevenen “gairebé privades” quan ens instal·lem.

Després d'un curt trajecte des del port de Llançà, la localització de l’indret en barca es va fer sense novetat, a base de sonda, atesa la curta distància que ens separava dels esculls costaners. Podíem veure fàcilment les cares dels pocs pescadors de canya que s’aventuraven pels rocs per gaudir de la seva afició en un lloc incomparable.

L’indret d’immersió triat no era sinó la prolongació submarina de l’espigó rocallós de la superfície, una mena de barra submarina que baixava des de la superfície i què, en arribar al fons de sorra, s’estabilitzava conformant un hàbitat de coral·ligen situat a uns 20 metres de fondària. Una praderia de posidònia (Posidonia oceanica) s’estenia a la banda interior de la barra rocallosa.

Un cop a l’aigua varem preferir fer el descens cap al fons seguint el cap de l’àncora. La visibilitat era molt bona, ja que des de la superfície es podria haver vist el fons, si no fons per la falta d’elements distintius. Estàvem fondejats sobre una planícia sorrenca al costat de la praderia de posidònia. Les fulles d’aquesta planta (que té arrels, tija i flor, i per tant no és un alga, tot i viure sota l'aigua) estaven completament recobertes d’incrustacions, donant un aspecte poc atractiu a aquest interessant ecosistema. Just davant nostre apareixia la barra de roca que havíem detectat amb la sonda... començava la nostra immersió.

Per la nostra especialitat en la cerca de nudibranquis, en el conjunt de la immersió ens va cridar l’atenció l’abundor d’exemplars de l’espècie coneguda com a “vaquetes suïsses” (Discodoris atromaculata), un nudibranqui característic pel seu color blanc amb taques fosques i per la seva afició a devorar esponges Petrosia ficiformis. Algun exemplar de vaqueta es va deixar retratar amb les brànquies desplegades, cosa ben poc habitual en un animaló tan poruc com aquest.

Un altre nudibranqui destacable, pel número d’exemplars albirats, va ser el Flabellina affinis que, amb el seu color violeta destacava principalment sobre les branques del cnidari colonial Eudendrium racemosum. Fruït de la seva biologia i la seva especialització amb el menjar, va ser fàcil distingir que aquests animals no estaven sols, i de fet, s’estaven reproduint, deixant les branques de l’Eudendrium recobertes de cintes d’ous de color malva. Pocs més mol·luscs a destacar, llevat d’un bell cargol Neosimnia spelta embrancat en una gorgònia blanca (Eunicella singularis), ja que s’alimenta dels seus pòlips.

En altres grups biològics, els cnidaris eren els més variats, ja que predominen a l’hàbitat del coral·ligen, i podem comptar entre els albiraments els "carruers" o "fideus de mar" (Anemonia sulcata) que en algun lloc he llegit que es poden menjar fregits o en truita, o crus si es desactiva la toxina amb vinagre.

També varem veure algun exemplar de l’anemone (Cribinopsis crassa), petites colònies de l’anemone incrustant groga (Parazoanthus axinellae) creixent sobre l’esponja groga (Axinella damicornis), o les gorgònies grogues (Eunicella cavolinii) de les que varem poder veure uns quants exemplars, molt cars de veure en les nostres immersions.

També destaco una limitada població de gorgònies blanques (Eunicella singularis), molt sensibles a la polució i als efectes de l'home, i la –aquesta sí- increïble densitat d’algunes colònies de corall de botó groc (Leptopsammia pruvotti). Per lo poc habitual, m’agradaria esmentar la presència d’unes poques anemones del gènere Bunodeopsis, fixades a les fulles de posidònia.

Alguns briozous ens alegraven la vista, com el Sertella septentrionalis (conegut com a "Randa de Neptú") o el Pentapora fascialis, poc habitual en llocs molt transitats per bussejadors, donada la seva fragilitat. Dels briozous -en realitat hauria de dir colònies de briozous- sempre m'ha cridat l’atenció el seu delicat disseny, que son capaços d’anar replicant ad-infinitum, una habilitat meravellosa tenint en compte lo petit del cos de cada animaló, i per altra banda, la delicada estructura dels zooides individuals que composen la colònia, amb els seus diminuts braços, pels qual cal una molt bona vista per distingir-los a ull nu, ja que la seva mida sol ser de l’ordre, o inferior, a 1 mm.

Les esponges estaven en prou bon estat i eren d'espècies diverses, vaig poder reconèixer moltes de les què son clàssiques al coral·ligen, com les Petrosia ficiformis, Chondrosia reniformis, Oscarella lobularis i Agelas oroides, així com les comunes al precoral·ligen, com les del gènere Ircinia (diferents espècies), o les Aplysina aerophoba amb el seu color groc característic, algunes de les quals mostraven signes d’haver patit greus agressions, voluntàries o no, per part d’algun bussejador.

Els peixos es van deixar veure, ja que eren prou abundants i variats, castanyoles, sargs, julioles, serrans i tords eren freqüents sense ser excessius, com tampoc faltaven diferents espècies de gobis i blenis, però si que mereix la pena destacar el Merlot (Labrus merula), per lo poc habitual.

No va ser una immersió molt vistosa en termes de biodiversitat, però si que va tenir alguns trets destacables que us he relatat aquí, com ara la falta de varietat de nudibranquis, o l’abundor de gorgònies poc habituals en les nostres immersions. Una immersió que podem repetir en una altra època de l’any, sembla que la primavera és la que ofereix més quantitat d’espècies albirades. Aquest any ja se’ns ha fet tard. Ja se sap, si un no troba el què vol, com diem nosaltres, el què cal és: “try and try and try again”, oi que sí ?