S'acaba l’estiu a Caials...

El passat dissabte 13 de setembre de 2008 ens varem reunir l’Albert, un amic seu que també és diu Albert, en Daco i jo, per bussejar junts. La previsió meteorològica, per cert que aquest cop era encertada, ens anunciava una forta Tramuntana. Per aquesta raó, varem decidir fer la immersió a cala Caials de Cadaqués que, per la seva orientació, oberta al sud-est, queda absolutament arrecerada d’aquest vent.

Aquest pensament devia estar present a les ments de tots els divemàsters de la zona, ja què, quan varem arribar a la cala amb les botelles carregades, vora les 10 del matí, varem trobar el carrer ple de furgonetes de diferents centres de busseig. De fet, mai havíem vist tanta gent allà... però bé, la mar és gran i un cop a dins, tampoc varem trobar-nos tanta gent, un grup de tres persones i un altre grup de dos, que tornaven quan nosaltres anàvem.

En entrar a l’aigua, es notava una mica la pressió del vent sobre nosaltres, empenyent-nos cap a mar obert. La temperatura es va mantenir estable en uns fresquets 20-21ºC a totes les fondàries, ja que aquest cop no varem trobar la termoclina que ens hem trobat en altres indrets de la costa durant les setmanes anteriors.

Bé, mentre esperava als companys surant a la superfície, em vaig entretenir a retratar la vida que hi ha a les restes del petit moll de la cala, ja molt trencat per les inclemències del temps i la falta de manteniment. Vaig trobar la roca recoberta de balans (un petit crustaci bentónic) i, entre ells, uns quants tomàquets de mar (Actinia equina) que sempre s'instal·len a flor d'aigua. Una mica amagades, no els agrada que l'aigua es mogui molt, hi havia un grupet de gambetes (Palaemon elegans) en un microhàbitat característic però ben curiós.

Entre les roques a poca fondària es veien força peixos: sargs (Diplodus sp.) i tords (Symphodus sp.) de tota mena, però també alguns de menys freqüents, com ara alguns juvenils de llobarros (Dicentrarchus labrax) que semblen truites de riu, a la caça de peixets desprevinguts, i fins i tot un parell d’orades (Sparus aurata) de bona mida, buscant els mol·luscs i petits crustacis que tant els agraden.

Desfeta, més aviat “decapitada”, varem veure les restes d’una única medusa “ou ferrat” (Cotylorhiza tuberculata) rodolant pel fons a poca fondària. Va ser la única medusa de tota la immersió, una cosa sorprenent tenint en compte que al sud del cap de Begur han estat tan comunes, que les banderes grogues que recomanen precaució als banyistes han estat aquest any el pa de cada dia.

Per estalviar aire varem decidir començar la immersió nedant per la superfície, a base de tub respirador, seguint la línia de boies que instal·len a l’estiu per regular el trànsit de les barques i protegir la zona de bany. La darrera boia està fixada molt a prop del delericte del Llanishen, a l’entrada de la cala, i fins allà varem arribar. Pel camí varem poder observar un estol de corbs marins (Phalacrocorax aristotelis) nedant per la superfície i buscant una roca on reposar una estona, cosa que algun va aconseguir, compartint la roca amb un gavià argentat (Larus cachinnans).

Llavors varem submergir-nos fent servir la tècnica que dona nom (en anglès) al nostre esport: diving. És a dir, varem baixar en picat fins el fons mentre anàvem compensant la pressió de l’oïda interna fent la maniobra de Valsalva. Com que, des de la superfície, es veia força bé el fons, situat sota nostre a uns 12 metres (com 4 pisos de qualsevol edifici de la ciutat), va ser un plaer poder baixar així, volant pel “blau” en direcció a les restes del Llanishen.

Hi havia força matèria en suspensió, però la visibilitat era prou bona, d’uns 10-12 metres. El Llanishen sempre és un paisatge fantàstic que ens recorda històries de guerra, vaixells armats, submarins i torpedes. Amb aquesta visibilitat varem gaudir del delericte una bona estona, però donada la nostra especialització amb els nudibranquis, aviat ens varem “arremangar” i posar-nos a la feina.

I aviat varem tenir els nostres primers resultats, per bé que discrets: un parell de Flabellina pedata entre unes algues. Una mica més enllà, una vista poc habitual, un parell de Flabellina affinis en plena còpula, que es distingeix per la unió d’unes prolongacions blanquinoses que apareixen al costat dret del cos, darrera el cap, i que uneixen els dos exemplars que es troben. Com sabeu, els nudibranquis son hermafrodites, per tant practiquen la fertilització creuada, tots dos donen i reben gàmetes al mateix temps i tots dos ponen ous.

El barco abans era ple de gorgònies blanques (Eunicella singularis), ara encara n’hi ha, però ja no son tan abundants. Amb tot, les mirem amb cert deteniment, ja que sabem que son el suport preferit d’una bona sèrie d’organismes interessants, com ara el cargol Simnia spelta (que no varem trobar) o el nudibranqui (Tritonia nilsodhneri) que tampoc es va dignar a aparèixer per a nosaltres.

Sí que varem veure gran quantitat de noves colònies d’hidraris que prenien les gorgònies com a base avantatjada sobre el substrat, i també les varem mirar, ja que hi ha molts “nudis” que mengen precisament aquests animalons colonials. Suposo que d’aquí a algunes setmanes, aquestes colònies tindran més fauna que se n’aprofita d’elles. Temps al temps.

Passem el barco i anem cap el fons, on es troba el coral·ligen que sempre ha donat bons rendiments opistobranquis. Pel camí podem veure algun pop (Octopus vulgaris) jovenet, amagat a alguna escletxa, alguna llagosteta (Palinurus elephas) petita, i gran quantitat i varietat de petites esponges, cucs i altres cnidaris. Per a mi, intuïtivament, son les esponges i els cnidaris els què donen el caràcter al coral·ligen.

Entre les esponges tenim la Petrosia ficiformis, clàssica base de la vaqueta suïssa (Discodoris atromaculata), de la què varem veure força exemplars en aquesta immersió. També varem veure l'esponja Clathrina clathrus, de color groc, una esponja reticulada també groga que no he sabut identificar (encara), l’Agelas oroides, de forma globulosa i color taronja, les esponges Axinella damicornis de color groc i formes contingudes, i Axinella polypoides, de color taronja i formes allargades, les esponges incrustants vermelles Crambe crambe i Spirastrella cunctatrix, de difícil distinció “de visu”, les perforadores Cliona viridis i Cliona celata, l’Anchinoe tenacior de color blau, l’Spongia agaricina de color negre i forma d’orella d’elefant (petit), les abundants Ircinia de color marró i negre, i moltes altres menys abundants però comuns, per la qual cosa no us en faig una relació exhaustiva.

Entre els cnidaris tenim les gorgònies blanques (Eunicella singularis), les anemones incrustants grogues (Parazoanthus axinellae) que sovint trobem en associació amb les esponges Axinella damicornis, el corall vermell (Corallium rubrum), els bonics coralls groc de botó (Leptopsammia pruvotti) o els coralls de botó (Balanophyllia europaea), per no parlar d’infinitat de petites espècies de coralls tous, anemones, ceriantaris, hidraris d’una o altra espècie... la llista seria ben llarga.

Em va sorprendre especialment la quantitat de corall vermell (Corallium rubrum) que vaig poder veure en aquesta immersió, branquetes petites i escampades pels extraploms, no tan abundants com en la darrera immersió a L’Escala, on eren molt més espesses, però tot i això em va agradar veure algunes branques amb els bonics i fràgils pòlips blancs ben desplegats, al costat de branques de color vermell intens amb tots els pòlips amagats.

A les immersions al cap de Creus, el que hom troba a faltar més habitualment són els peixos, no així als Caials (si més no a l’estiu), on es poden veure interessants poblacions d’algunes famílies, com ara els espàrids (sargs de tota mena, orades, etc.) o els tords, blenis i gobis.

Entre els sargs varem veure exemplars de gairebé tots els tipus citats a la Mediterrània, com el sarg (Diplodus sargus), el raspalló (Diplodus diplodus), la variada (Diplodus vulgaris), la morruda (Diplodus puntazzo) i un parell de sargs reials (Diplodus cervinus), un d'ells mida "Medes" (que vol dir gran).

Entre els tords hi havia el llavió (Symphodus tinca) però també hi havia plé dels seus germans petits: canaris (Symphodus mediterraneus), planxetes (Symphodus roissali), enrocadors (Symphodus ocellatus) i algunes variants d’aquesta darrera espècie: una de color taronja i una altra de color verd, que es volia fer invisible entre la posidònia.

Altres peixos que varem veure en aquesta immersió van ser les julioles (Coris julis), els rogers (Mullus surmuletus), les castanyoles (Chromis chromis), els serrans (Serranus cabrilla), les vaques serranes (Serranus scriba), una escòrpora grossa (Scorpaena scrofa). Els Alberts van veure una morena (Muraena helena) que jo em vaig perdre, tot i que estava molt a prop, però bé, no sempre es pot veure tot el què es vol veure.

Bé, continuem a la zona fonda, on varem estar a 3 minuts d’entrar en descompressió, i varem poder veure més nudibranquis: més Flabellina affinis (ja n’he perdut el compte) moltes d’elles amb postes, un Flabellina babai de color blanc i groc, sobre un hidrari en el què havia fet la seva posta, i alguna vaqueta suïssa (Discodoris atromaculata) més, com que no estava sobre l’esponja de què s’alimenta, suposo que estava en trànsit. També varem veure una espiral, que ja s’estava desfent, d’una posta de Platydoris argo, un nudibranqui nocturn, car de veure sota la llum del sol. Ja de tornada, un parell de bonics Cratena peregrina, ben aprop, en dues branques de l’hidrari Eudendrium racemosus.

Un altre grup d’animals que m’agrada molt i que varem tenir la oportunitat d’observar van ser les estrelles de mar. D’aquests equinoderms vaig poder veure les següents espècies: estrella espinosa (Echinaster sepositus), l’estrella de mar comuna (Marthasterias glacialis), l’estrella de set braços (Coscinasterias tenuispina) que habitualment s’amaga sota les pedres, i un exemplar (diria que el què veiem sempre) de estrella de fondària (Hacelia attenuata) amb la seva bella textura de color taronja clar amb sèries radials de taques taronja fosc.

Quan ja tornàvem -amb certa presa ja que en Daco estava en reserva- varem passar per una zona plena d'esponges Aplysina aerophoba, sense trobar cap Tylodina perversa, arribant tot seguit a l’alguer de posidònia que hi ha a uns 6 metres de fondària, observem que està força maltractat després d’aquest estiu. Les fulles d'aquesta planta eren plenes de concrecions calcàries (normal al final de l’estiu) però també moltes fulles estan anormalment trencades, i apareixen moltíssimes clapes de sorra noves, enmig d’un alguer antigament ben espès.

Em sembla que algunes embarcacions han fondejat aquest estiu a la zona i què els “morts” de les boies que delimiten la zona de barques, que per comoditat dels operaris estan units amb un cap ben gruixut, van destrossant l’alguer amb els moviments que fan a l’aigua, tant del propi “mort” de ciment, com del cap què els uneix. I això en ple Parc Natural. M’atreveixo a afirmar que algú no ha fet bé la seva feina. Tot i així, encara és possible trobar alguna petita nacra (Pinna nobilis) entre les fulles de posidonia, una veritable sorpresa, veient l’estat de l’alguer.

La darrera sorpresa del dia va ser una bonèl·lia (Bonellia viridis) que rodava sense protecció pel fons. És un curiós animaló de color verd, semblant a un cuc gros i amb una llarga trompa. De fet, el què veiem d’aquest animal és habitualment només la trompa en forma de “T”, i aquesta correspon invariablement a les femelles, ja que el mascle és microscòpic, producte d’un marcat dimorfisme sexual, i “parasita” els òrgans reproductors de la femella.

En resum, va ser una immersió que potser feta a principis d’estiu és molt més vistosa, però que tampoc ens ha decebut aquest cop, tot i conèixer-nos el trajecte de la immersió com el palmell de la ma. Caials és un lloc amb una gran varietat d’hàbitats diferents, relativament poc visitat i, per tant, relativament ben conservat i, tot i que ara acusa els efectes de l’estiu, tant a nivell biològic con turístic, encara podem dir que tenim Caials per estona. A més, és un dels millors llocs per bussejar de tota la costa Brava quan la Tramuntana imposa la seva llei.

Hi tornarem, en podeu estar segurs...