Caials a l'octubre, per no oblidar...

El passat dissabte 25 d’octubre ens varem reunir l’Albert, la Clara, en Daco i jo per fer una immersió. Atès que la previsió meteorològica indicava una Tramuntana força intensa, la nostra elecció del lloc d’immersió estava cantada: cala Caials de Cadaquès.

No hi ha tants llocs de la costa catalana on ens puguem submergir sense haver de pagar les oneroses quotes dels centres de busseig, així que sovint repetim les nostres immersions als mateixos indrets, una tria que generalment ve condicionada per la orografia i la peculiar meteorologia de la nostra costa: Si bufa garbí anem a tal lloc, si bufa tramuntana anem a tal altre, si bufa llevant ens quedem tranquil·lament a casa, però si la mar és calma, podem triar lliurement el lloc.

Però bé, aquest dia ventós teníem un altre motiu per bussejar en aquest bonic indret del cap de Creus, i és que fem una mena de seguiment periòdic d’unes petites i acolorides bestioles conegudes com a opistobranquis, tot i que popularment se les coneix com a nudibranquis o bavoses marines.

Per què ens agraden els nudibranquis? Doncs tenim els motius força clars: son animals que es troben a tots els ecosistemes marins, tenen lliurees molt acolorides i unes formes increïbles producte de l’evolució, son lents i, per tant, quan hom en descobreix un, generalment té temps d’avisar els companys per compartir l’observació abans l’animal no fugi. Per últim, son animals poc freqüents, poc estudiats i prou petits com perquè constitueixin tot un repte per a nosaltres. Aquesta afició per les bavoses marines ha fet que, any rere any, des del 1997, tinguem un molt bon motiu per anar sovint a mar, afegits als interessos particulars de cadascú.

Després del ritual de passar per un centre de busseig de Santa Margarida (Roses) per carregar aire a les botelles, varem enfilar la preciosa carretera de corbes que ens portava a Cadaqués. El paisatge estava estranyament verd per ser a la tardor, i la Tramuntana bufava prou intensament com per netejar de núvols i bromes el paisatge, per la qual cosa varem gaudir d’unes vistes increïbles. Amb tot, vaig trobar a faltar el groc de les flors de ginesta, que aporten una bonica nota de color als estius del cap de Creus.

A prop del mar varem observar el seu bonic color blau (sempre és així quan bufa Tramuntana) i els blancalls de les onades demostrant el gens menyspreable efecte del vent sobre la mar. En arribar a la “nostra” cala, Caials, oberta a sud-est, la mar estava tranquil·la i plana, perfecte per bussejar.

Ens comencem a equipar, sense gaires incidents, procurant que el vent no s’endugués volant les parts més lleugeres de l’equip cap el mar. A destacar que un company, que ja havia optat per posar-se per primer cop el vestit sec després de l'estiu, es va adonar que li faltava el fuetó inflador del vestit, cosa que varem arreglar ràpidament ja que, com saben els qui em coneixen, porto un petit taller al cotxe. També em vaig adonar que, tot i que l’havia comprovat a casa abans de sortir, el meu ordinador de busseig acabava de dir prou, amb un gloriós signe d’una clau anglesa en pantalla. En fi, a falta de profundímetre, rellotge i taules, vaig decidir que basaria els meus paràmetres d’immersió en el què fessin els companys, i em mantindria ben a prop d’ells: és per això, entre altres coses, que baixem junts.

Un cop en remull, varem fer el trajecte clàssic: nedant per superfície fins la darrera boia a prop del vaixell enfonsat Llanishen, baixada en picat dels 12-14 metres al millor estil “diver” (paraula que, en anglès, significa “baixar en picat”).

La visibilitat rondava els 8-10 metres, una petita frustració, ja que un company que havia bussejat aquí la setmana anterior ens havia dit que la visibilitat havia estat excel·lent. Però la mar ja ho té això, és imprevisible.

Un cop al fons, les primeres troballes: Uns sargs que semblava que ens esperessin. De fet sí que ens esperen, ja que s’alimenten dels petits organismes que viuen a la sorra i que aixequem amb les nostres aletes.

També trobem un parell de petits opistobranquis (Elysia timida) de color blanc amb “topos” vermells, com si tinguessin el xarampió. És molt curiós que, a la part superior del cos, protegida pels parapodis, aquests animalons tenen una mena d’estació d’energia solar. Es tracta d’una part del cos on s’acumulen els cloroplasts de les algues de les que s’alimenta. D’alguna manera, aquest opistobranqui aconsegueix integrar-los al seu organisme sense digerir-los i així, en rebre llum i fer la fotosíntesi, li permeten obtenir nutrients addicionals, i per tant, energia.

Possiblement aquest fet fa que l’Elysia timida sigui una espècie més “desestacionalitzada” que altres, i que es puguin trobar exemplars al llarg de tot l’any, ja que no dependrien tant de que hi hagi algues mengívoles (comuns a la primavera i estiu), sempre que tingui la seva energètica motxilla a l’esquena.

Val a dir que l’animal costa de veure, la seva mida no supera els 15 mm. Però el seu dors encara costa més, ja que quan ens veu a nosaltres, el primer que fa és tancar els parapodis per protegir-se, amagant precisament aquest enginyós sistema energètic. Amb tot, de vegades se’ls agafa desprevinguts i és possible observar-los amb deteniment.

Passats aquests opistobranquis tan curiosos, la Clara em va assenyalar una roca amb el dit. Jo veia algues i més algues, en aquella confusió ordenada que caracteritza els fons soms que donen entrada al precoral·ligen, on les espècies semblen escampades sense ordre ni concert, però que en realitat segueixen un patró determinat per la fondària, els nutrients, la insol·lació i altres factors. Doncs bé, m’hi vaig haver de fixar el què ella em senyalava, i finalment vaig veure una petita colònia d’ascidis transparents, amb les estructures internes de color taronja.

Hi ha molt poca documentació d’aquest grup d'espècies, i a més tinc la impressió de què la documentació existent és confusa. Els pocs llibres on apareixen aquests ascidis els classifiquen com a Clavellina nana (varietat taronja), però la meva intuïció em fa dubtar sobre si algú se’ls ha mirat seriosament. Si fossin només una varietat cromàtica, seria possible que apareguessin ascidis taronges, ascidis blancs (com la Clavellina nana “estàndard”) i també de tots els colors i composicions intermèdies, però no em sembla així en realitat.

En la meva, ja una mica dilatada, experiència submarina, només he vist tres tipus de clavellines d’aquestes: blanques, taronges i grogues. Suposo que per saber si son o no la mateixa espècie caldrà fer anàlisis genètiques, però si algú ho ha fet, potser encara no és del domini públic, o potser ningú s’hi ha posat encara... De fet en Helmut Debelius, al seu interessant llibre “Guía de Invertebrados del Mediterráneo y Atlántico” (publicat per M&G Difusión) ja exposa aquest dubte i classifica la varietat groga com “Pycnoclavella aurilucens”.

Bé, immers en aquests pensaments, avancem una mica cap el delericte del Llanishen. Just abans d’arribar al barco, ens trobem un banc de salpes (Sarpa salpa) de considerables dimensions, pasturant entre les algues del fons. La veritat és què devien tenir molta gana (eren exemplars grossets i les algues no estan pas en el seu millor moment) així que no van fugir fins que hi varem ser a sobre seu. En això que arribem al barco, a uns 15 metres de fondària, on varem esmerçar la major part de la immersió.

El Llanishen és un vaixell de més de 100 metres d’eslora, torpedinat a la Primera Guerra Mundial i que va ser abandonat, però resulta que no es va enfonsar immediatament, sinó que quan era remolcat a port, es va desfermar un temporal de Tramuntana i va perdre el cap de remolc amb el seu salvador. El vent el va fer derivar fins la costa, on va acabar encallat. Abans no el poguessin desencallar, un temporal de Llevant el va acabar enfonsant, ja que havia quedat entravessat a la mar i a la cala.

Una mica més tard es va voler reflotar el vaixell, tapant les escletxes del casc amb ciment, però amb tan mala sort que el ciment va soldar el casc al fons del mar per sempre més. Posteriorment es va voler recuperar el ferro (molt valuós a aquella època) i les tasques de desballestament, principalment a base de dinamita, es van perllongar durant anys.

Tot i que alguns llibres sobre delerictes a la Mediterrània diuen que aquest barco encara conserva el canó de popa i part de la maquinària, en realitat només queden les quadernes i algunes planxes dels costats. És impressionant, això si, la mida del buc, ja que aquestes quadernes s’estenen fins més enllà d’on arriba la vista, fins i tot els dies amb bona visibilitat.

Els llibres diuen altres “mentidetes” sobre el barco, –potser amb l’afany d’atreure turistes– com ara que el barco és ple de gorgònies blanques (Eunicella singularis). Fa 10 anys potser sí que n’hi havien ple, però darrerament les gorgònies en bon estat que queden al barco son molt poques. La pressió dels submarinistes, l’escalfament relatiu de les aigües, les malalties víriques provinents de les costes del Golf de Lleó son algunes de les possibles, o potser hauria de dir probables, causes del declivi d’aquests bonics cnidaris.

Tot i això, el barco és un lloc increïble per trobar quantitat i varietat de vida marina, i és que l’espai entre les quadernes ofereix als animals bentònics multitud de llocs on arrecerar-se, per protegir-se dels predadors, o per practicar la caça “a l’espera”. La reducció del turisme, pròpia de finals d’estiu, facilita que veiem molts animals cars de veure habitualment, com ara un parell de morenes (Muraena helena) amagades a les canonades rovellades i plenes d'indrustacions, ideals per la fisonomia d'aquests peixos. Val a dir que una de les morenes tenia una gambeta netejadora (Lysmata seticaudata) fent-li de “coiffeur”.

També varem tenir la oportunitat de veure moltes escórpores de diferents espècies, com ara la Scorpaena notata (petita, vermella, grans ulls, sense barbillons ni apèndixs oculars), la Scorpaena porcus (mida mitjana, marronosa, sense barbillons però amb grans apèndixs oculars) i la Scorpaena scrofa (gran, vermella, amb barbillons i apèndixs oculars).

Tant em fixava jo en les escòrpores que no havia vist lo evident, un nudibranqui (situat a 10 cm. d’una gran Scorpaena porcus) que tenia quelcom de familiar... Ja fa un temps varem tenir la sort de trobar (i retratar) un exemplar de Piseinotecus gabinieri a aquesta mateixa cala de Caials. La curiositat d’aquest nudibranqui és que, fins llavors, no havia estat citat a Catalunya i què, en base a les identificacions fetes pels especialistes que varem consultar, varem poder corroborar l’espècie, la qual va ser finalment citada a un treball publicat pel Dr. Manuel Ballesteros. Doncs bé, aquest dissabte en varem trobar un altre exemplar, gràcies a en Daco, “el gran caçador de nudibranquis”, perquè si fos per mi, no l’hauríem vist.

Aquest nudibranqui el varem trobar sobre les frondes d’una malmesa alga Sphaerococcus, molt a prop d’una cinta d’ous de nudibranqui. El què no sabem és si s’estava alimentant d’aquesta posta (algunes espècies ho fan) o bé el què estàvem veient era la seva pròpia posta.

Quant a altres espècies de nudibranquis, varem poder veure uns quans exemplars de Flabellina pedata i de Flabellina affinis, i també un gran i preciós exemplar de Cratena peregrina, amb el qual el nostre recompte particular d'espècies de nudibranquis pujava a 5.

Aixecant la vista, varem veure molt de peix a la vora del barco, a destacar una mola de xucles (Spicara maena) que seguien de prop un gran sarg, del qual encara no tinc clar quina espècie és, ja que la forma del cap i del cos no es corresponia amb les habituals. Per la forma del cos semblava una orada (Sparus aurata) però clarament no ho era, el més probable era que fos un esparrall (Diplodus annularis) “molt“ adult. També varem poder veure moltes vaques serranes (Serranus scriba) de diferents mides, amagant-se entre els forats del barco.

En aquest punt, a prop dels 20 metres de fondària, la Clara m’avisa que la reserva d’aire començava a minvar (mira que passa ràpid el temps sota l’aigua...) i que calia començar a tornar. Com que l’Albert i en Daco anaven més bé de consum, ells varen decidir continuar cap el fons i la Clara i jo varem tornar a la costa. Com sempre, el tema de la seguretat és crucial, i nosaltres procurem seguir aquestes pràctiques, com per exemple que, sota l’aigua, la unitat és dos bussejadors, per lo bo i per lo dolent. I així ho varem fer.

Durant aquesta separació, els companys van arribar al final del transsecte habitual, vora els 28 metres, espai en el què varen entrar de ple al coral·ligen i varen tenir la oportunitat de veure un parell de vaquetes suïsses (Discodoris atromaculata), un parell d’Hypselodoris picta, una mola de “tres cues” (Anthias anthias) i molts altres animalons típics del coral·ligen. Ja tornant, en una esponja groga (Aplysina aerophoba) varen veure una Tylodina perversa, de color groc intens, absolutament mimètica amb el seu aliment. En total sumaven ja 8 espècies diferents d’opistobranquis.

Bé, comentàvem que ens havíem separat en dos grups de dos. Varem tenir la oportunitat de veure alguns animals més durant la tornada, com ara un parell de ceriantaris (Cerianthus membranaceus), un dels quals tenia els tentacles de color verd fosforescent, un cop més dubto que fos la mateixa espècie, com diuen els llibres.

Avancem una mica més i varem tenir un encontre amb una de les escòrpores (Scorpaena scrofa) més grosses que he vist mai, al costat d’un petit nudibranqui Flabellina pedata. Aquesta escòrpora estava amagada sota una planxa del barco i va ser en posar-me a observar detingudament el nudibranqui que la vaig veure, eriçant les espines dorsals a mode d’advertiment: “no t’acostis, nano”.

Amb precaució, per evitar problemes si al peix li donés per fer una revinclada per fugir (tàctica habitual en aquests peixos), vaig decidir fer cas omís del seu advertiment i em vaig apropar per retratar la seva torturada cara, i fins i tot vaig fer-li una foto més de l’ull. Son uns peixos fascinants, tan segurs del seu poder, i del seu mimetisme, que ens permeten apropar-nos molt.

Després d’aquest encontre varem tenir d’altres menys lluïts, però no menys interessants, com ara un grup d’uns 10 molls de roca (Mullus surmuletus) de bona mida, pasturant entre les algues del fons. Aquests peixos no mengen algues, sinó crustacis i mol·luscs que viuen ensorrats. Per trobar-los fan servir dos barbillons molt desenvolupats amb els què remenen la sorra i “oloren” les seves preses, que capturen engolint la sorra i tot, i descartant posteriorment el què no els serveix d’aliment. Aquests peixos es solen descobrir pel núvol de fang que aixequen darrera seu, i per la munió de peixos (sargs i julioles, preferentment) que esperen pacientment, darrere seu, alguna presa que ells hagin aixecat però no devorat.

Ja ens trobàvem a poca fondària, sobre la praderia de posidònia que s’estén entre els 3 i 6 metres, quan ens varem trobar amb uns quants tords petits, entre els què em va cridar especialment l’atenció un exemplar de morro llarg (Symphodus rostratus) de color verd. També una única nacra (Pinna nobilis) juvenil, desprotegida de la posidònia i per la que no apostaria calers que duri molt de temps, tenint en compte l’intens ús d'aquest litoral.

Al costat d’una pedra, ja a la planícia de sorra i roques que hi ha a menys d’un metre de fondària, al costat d’una pedra, vaig veure uns puntets vermells. M’acosto a investigar i veig que estaven enganxats a una cosa marró amb potes, que al final va resultar un cranc, jo diria que del gènere Pisa (Pisa armata?). Aquest cranc, en veure’m, va optar per quedar-se perfectament quiet en comptes de fugir, així que vaig poder-lo observar a gust. Els crustacis em costen distingir-los encara, ja que hi ha poca bibliografia i la identificació “de visu” sol ser confusa (cal comptar potes i espines, disposició de cada element i les seves mesures relatives...).

En resum, varem gaudir d'una immersió molt agradable, amb l’aigua no molt transparent, però a 18ºC definitivament temperada, i amb moltíssima varietat de vida (per qui la sap buscar), com aquest indret ens té “malacostumats”. A més, el fet que la cala estigui a recer de Tramuntana fa que sigui el nostre lloc preferent per bussejar en les condicions imperants a l’Alt Empordà, a pesar de què també és l’indret de busseig més llunyà de tota la costa Brava, comptant el trajecte des de casa meva.

Però mereix la pena, i hi tornaré.

NOTA: Podeu veure les fotos d'aquesta immersió (com les de les altres immersions) a la web www.fotosubmarina.com teclejant la data de la immersió "25/10/2008" (sense les cometes) a la casella SEARCH.