Caials: Festival de Nudibranquis.

El passat dissabte 8 de novembre varem trobar-nos l’Albert, en Daco i jo, per anar a fer immersió. Varem passar per l’obligat ritual d’omplir d’aire comprimit les nostres botelles, mentre petàvem la xerrada.

Aquest cop la nostra xerrada es va dispersar una mica, ja que davant nostre, a la platja de Santa Margarida (Roses) apareixia el somni de tot submarinista tècnic: un taller de proves de vestits secs, organitzat per la tenda de busseig Servisub Marina (Barcelona) i del centre de busseig Poseidon, on érem.

Allà varem veure multitud de vestits secs de marca DUI, provinents d’Alemanya, amb tots els detalls que un espera trobar en un vestit d’aquests, i totes les talles necessàries per provar-los al medi natural, cosa que es podia fer gratuïtament a la platja davant del club, o en vaixell, abonant l’import corresponent a aquest servei. El cas és que varem estar voltant l’exposició durant una bona estona, però quan les botelles van estar plenes, varem continuar amb el pla original: la nostra immersió mensual de seguiment de nudibranquis a Caials.

Com ja sabeu, ens agrada molt anar a Caials, apart del fet que està a resguard de Tramuntana, per la gran varietat d’hàbitats submarins que hi trobem. Aquest cop no va ser diferent, feia Sol, no bufava vent, la platja era per nosaltres... ens hi varem trobar molt a gust des del començament.

En equipar-nos, recalcar un incident amb la cremallera estanca del vestit sec d’en Daco, ja que aquesta va arribar al final de la seva vida útil. Per sort ho va fer discretament, sense donar cap ensurt al seu propietari, com correspon a una fidel companya d’immersió que tan bons serveis ha prestat al llarg dels anys.

El problema en qüestió va ser una dent de la cremallera, que va saltar de la seva posició, acusant la fatiga d’estar situada en un punt on el vestit es doblega pel moviment dels braços. És quelcom que no té “arreglo”: cal canviar la cremallera, però aquestes son extremadament cares, i si pensem que en Daco disposa d’un vestit que, més que sec, és semi-humit, potser fora bona pensada buscar un altre vestit més modern. Aquí es on s’agrairia tenir un bon patrocinador per les nostres activitats submarines...

En fi, varem aconseguir tancar la cremallera amb molta cura, i varem poder fer la immersió. En posar-nos a l’aigua, mentre els companys acabaven d’equipar-se, em vaig estar entretenint a les restes de l’antic moll de la cala, molt destrossat pels temporals, retratant unes gambetes (Palaemon elegans) que solen estar a recer de les onades.

També vaig poder veure algun cranc (Inachus phallangium) amagat entre els tentacles dels fideus de mar (Anemonia sulcata). És molt interessant que aquest hoste potencialment letal per a tot ésser viu que el toqui, permet que algunes espècies s’hi trobin com a casa, literalment, entre els seus tentacles. Aquest cranc és un cas clàssic de simbiosi, i costa una mica de veure, ja que és extremadament mimètic per tenir el cos completament recobert d’algues, però si un s’apropa lentament a l’anemone, i veu que els tentacles es mouen sense voluntat pròpia, és que algú els mou, i sol ser aquest cranc.

Ja que parlem de crustacis, i ben bé abans de començar la immersió, vaig veure un sot ple de fang (no sorra) el qual tenia uns forats ben curiosos que li donaven l’aspecte d’un formatge de gruyère. Entre els forats, em va cridar l’atenció una mena de cadàver d’alguna espècie de gamba petita. En fixar-me més vaig veure que no era un cadàver, sinó una closca completa i buida, procedent d’una muda d’una galera. Els forats del fang al costat de la closca probablement corresponen als caus on viuen enterrades durant el dia.

En aixecar el cap, gairebé em poso per barret una medusa luminescent (Pelagia noctiluca) que surava just a sota de la superfície. En tota la immersió només vaig veure dues d’aquestes boniques però perilloses meduses, i un barret d’una altra no identificada (però probablement la mateixa) entre dues pedres a poca fondària.

A tot això, els companys s’havien equipat i havien passat nedant més enllà de on era jo, de fet ja es trobaven gairebé a la sortida de la cala, així que em va tocar córrer a buscar-los. Aquest trajecte sempre el fem per superfície, per estalviar el preciós aire que portem a les botelles i què ens permetrà arribar així a la zona més fonda del nostre “circuit”.

Observem que, des de la darrera immersió, han retirat les boies que delimiten les zones per on poden transitar les barques. Tot i que les boies ja no hi son, veiem que han deixat el cap de guia lligat a un parell de morts al fons, potser per facilitar el calat de boies la propera primavera. El problema d’aquest cap és que passa pel mig del maltractat alguer de posidònia de la cala, un petit detall que no sembla importar a ningú, i això que estem en ple parc natural de cap de Creus... en fi.

Com que ja no podem seguir la filera de boies que ens duia fins el delericte del Llanishen, quan ens sembla que tenim prou aigua sota les nostres aletes, comencem a baixar al millor estil “free-dive” els 10 o 12 metres que ens separen del fons. Cada cop m’agrada més baixar així, la sensació és la mateixa que volar, només que tot es desenvolupa a càmera lenta i podem controlar la velocitat de baixada amb una simple inspiració.

En arribar al fons veiem la típica zona de cascall rodejada per roques amb unes quantes gorgònies blanques. I és que baixem directament sobre el precoral·ligen, a només 100 metres de la costa. No hi ha gaire llocs del litoral de casa nostra on es pugui fer això...

Sempre mirem amb deteniment les gorgònies blanques (Eunicella singularis), i és que amaguen més sorpreses del què sembla, hi ha tot un ventall de fauna que hi viu en o d’elles, com el nudibranqui (Tritonia nilsodhneri), bivalves que les fan servir de baluard per millorar les seves perspectives d’aconseguir aliment, com fa la (Pteria hirundo), equinoderms com la clavellina (Antedon mediterranea) o crustacis com la gambeta mimètica (Balssia galsti) que després de molt de temps de buscar-la, encara ens esquiva. Aquest dia varem veure un bonic mol·lusc (Simnia spelta) que s’alimenta dels pòlips de la gorgònia, característic amb la seva closca afusada i punxeguda pels dos extrems.

Parlem de mol·luscs, i de mol·luscs era una mena de massa que em va mostrar l’Albert, amb una textura i aspecte de “Porexpan” vell, però que en realitat era una posta conjunta de cargols Hexaplex trunculus. He vist en ocasions que bussejadors incauts treien aquestes masses fora de l’aigua en neteges de fons. I és que veritablement sembla “Porexpan” vell, però amb el petit detall que no sura. Pensem que aquestes masses son tota una nova generació de cargols, així que millor no tocar-les, prou enemics tenen ja els cargols.

En això que estem sobre el barco, i comencem a veure opistobranquis, de fet en varem veure tants que el títol d’aquest relat de la immersió d’avui està relacionat amb aquesta abundor.

Varem començar amb unes Elysia timida, que al final de la immersió van ser legió, ja que vaig parar de comptar a partir de la 30. Una taqueta taronja amb banyes sota un roc que em va ensenyar en Daco va resultar ser un juvenil de Dendrodoris limbata, extremadament abundant en ocasions a la veïna cala de Portlligat, però no tan freqüent aquí.

Flabellina affinis, Flabellina pedata i Flabellina ischitana van ser tres tipus més de “nudis” que varem veure entre les algues del barco. I ja en portem cinc. M’estava fixant en una gran escórpora (Scorpaena scrofa) que teníem a prop (m’encanta l’autoconfiança que demostren, segures del seu camuflatge i del seu potent verí, ja que ens permeten apropar-nos molt), quan en Daco em comença a fer-me llums insistent amb el seu focus submarí...

No, no m'estava demanant pas per poder avançar-me com a l’autopista, sinó què em feia senyals de que havia trobat quelcom interessant: una molt poc habitual Caloria elegans, un bonic nudibranqui completament recobert de cerates grogues amb les puntes negres. Quan ens cansem d’observar aquest bonic animal, mirem pels voltants, apareixen més Flabellina pedata, i, oh sorpresa! Un altre “nudi” poc habitual, un Hypselodoris villafranca de bona mida (uns 3 cm) intentant escapolir-se per un forat del casc del Llanishen.

Més Flabellines (semblava que fossin en un congrés) i comencem a veure Cratena peregrina, també exemplars "per un tubo”, prop de 20 en total, de tota mena i condició. Anem camí del fons, que ens hem entretingut massa al barco i caldrà córrer si volem arribar al coral·ligen...

En una escletxa un llagosteta (Palinurus elephas) ben maca i ben aviat més Cratena peregrina. Sobre els 20 m. trobem una vaqueta suïssa (Peltodoris atromaculata) sobre una esponja (Petrosia ficiformis) més aviat trencada pels depredadors efectes del nudibranqui.

Ja que comentem esponges, al coral·ligen comencen a aparèixer espècies interessants, com ara la Axinella polypoides amb les seves branques taronges, del gruix d’un dit, mirant el cel, o la bonica Clathrina clathrus, mallada i de color groc, que creix en els sostres de les cavitats, a recer de les pluges de sediments.

Comencem a veure algun corall tou o ma de mort (Alcyonium acaule) i algunes branquetes de corall vermell (Corallium rubrum). També un interessant cnidari “fosforito”, un ceriantari (Cerianthus membranaceus) que en altres indrets de la costa és ben abundant, però no tant aquí.

Tant ens fixàvem en aquesta bonica fauna bentònica quan gairebé ens passa per alt una de les troballes més interessants del dia, un gros nudibranqui Platydoris argo sobre dues espirals de posta de color taronja. Les postes son freqüents de veure, però l’animal no tant ja que té costums nocturns. Aquest s’havia quedat adormit a la feina... a veure, a qui no li ha passat mai?

El Platydoris es va espantar en veure’ns i va amagar el plomall branquial dins el cos, però com què ja sabem que tots aquests nudis grossos necessiten oxigen ràpidament (no com els nudis petits, que gasten com un “metxero”) és qüestió de donar una volta pel veïnat i tornar-lo a trobar amb més cura... ben aviat es va deixar veure amb les brànquies desplegades per respirar.
Més vaquetes suïsses, algunes sobre esponges, altres en trànsit, alguna esponja “orella d’elefant” (Spongia agaricina). També algun ascidi colonial, però no aventuro cap identificació ja que son difícils d’encertar. I més nudis, una parella de bonics Cuthona coerulea sobre els hidraris dels què s’alimenten. I si no m’equivoco, ja son 11 espècies diferents de nudis, tot un rècord.

Entre les roques veiem la clàssica trompa d’una bonèl·lia (Bonellia viridis) un rar animal de color verd, amb forma d’ampolla de Calisay, que rarament deixa veure res més que aquesta trompa. El cos visible sempre és de la femella, ja que el mascle és microscòpic i parasita l’úter de la femella. Aquelles lectores amb les idees més clares dirien que aquests animals fan com tots els homes: parasiten les seves vides. Ja es veu que ningú inventa res de nou.

Ja tornant, perquè la reserva d’aire ha minvat molt en el temps de gairebé una hora des de què ens varem submergir, l’Albert ens ve a buscar i ens fa tornar enrere per veure una escletxa que havíem passat per alt. A veure quin “nudi” hi trobarem... doncs no! La seva troballa va ser una morena (Muraena helena) joveneta que, en apropar-nos, i tot i la seva mala fama, va recular dins el seu amagatall, esperant que marxéssim, cosa que varem fer després d’unes quantes fotos.

Trobem més Elysia timida, totes en llocs il·luminats, i és que, com us he explicat altres vegades, disposa d’una petita planta solar a l’esquena, per suplir els moments de l’any en què les algues, que constitueixen el seu aliment normal, escassegen. Un parell d’exemplars d’anemone, molt peculiars, amagades en una escletxa, més Cratena peregrina i més vida petita...

I de cop i volta, “patapam !!”, tres opistobranquis Tylodina perversa alimentant-se d’esponges grogues (Aplysina aerophoba), una d’elles fent la posta sobre l’esponja, i un quart opistobranqui de la mateixa espècie en trànsit cap a la festa... Tota una sort, ja que un cop instal·lats a l’esponja, costa molt discernir les seves particularitats anatòmiques, com ara la ploma que fan servir per respirar, la fràgil closca que recobreix els òrgans vitals, els ulls, rinòfors i tentacles bucals, etc.

L’aire s’acaba, així que hem de tornar més o menys ràpidament... en un racó de la praderia de posidònia -perquè al mig no en queda ni una- comptem una mitja dotzena de nacres (Pinna nobilis), un mol·lusc bivalve que pot arribar a mesurar uns 80 cm., parent del musclo, i que habita les praderies ben conservades de posidònia.

Aquesta praderia de Caials ha rebut de valent, dels turistes i les seves barques, dels submarinistes amb les aletes, i per si era poc, dels empleats municipals que se’n cuiden que la praderia no es vegi afectada, posant ells mateixos els caps de fondeig just a sobre de la praderia, on el moviment de les aigües farà la resta de la feina per pelar les poques clapes d’altina que queden aquí... Si, ja ho sé que sóc una mica crític, però cal ser-ho.

Per acabar, algun crustaci, alguna medusa més, moltes anemones, i un parell de pops, ben macos, no per grans, però si per la lliurea blanca que sempre m’ha semblat que indica un terror intens a ser capturats i/o devorats.

En resum, una immersió amb uns albiraments nudibranquis excepcionals: 12 espècies diferents i més de 42 exemplars observats, xifra posada per no exagerar, a la manera dels pescadors que veuen meros de 2 metres de llarg a la nostra costa, ja que de les espècies més comunes hem limitat el número d’exemplars anotats a 10 per espècie.

Tot un Festival de Nudibranquis.

Si voleu veure les fotos més interessants de la immersió, aneu a la web http://www.fotosubmarina.com/ i un cop a dins cliqueu el botó SEARCH i teclegeu la data de la immersió “8/11/2008” sense les cometes. Espero que us agradin.