Punta del Ferro, immersió a les palpentes...

Hola, em dic Albert i avui em toca a mi explicar-vos la nostra darrera immersió.

Aquest passat dissabte, 29 de novembre, en Lluís i jo vam tenir feina a trobar un compressor obert. Vam passar per can Boris, per can Vila i per can Falcó, tot tancat. Finalment vam trobar aire comprimit a Empuriabrava, on un senyor que prenia molt de cafè... ens va donar una conversa una mica surrealista mentre ens carregava les ampolles. No vam acabar d’entendre’l, no se si degut al soroll del compressor o perquè cap de nosaltres encara estava prou despert.

Carregats d’aire i d’interrogants vam anar fins la Punta de Ferro de l'Escala. Quan nosaltres hi entràvem van sortir 2 submarinistes del país que ens van dir que la visibilitat no superava els 2 m. Un d'ells anava amb una càmera de fotos i al veure que nosaltres també en portàvem una, va dir que “fatal”.

En sentir aquesta paraulota jo ja volia fer mitja volta i aprofitar l'aire per la propera immersió, però en Lluís va dir... "ja que estem aquí...". Així que vam continuar, i efectivament, posant els ulls en remull ens trobem amb 1 o 2 m de visibilitat i una temperatura de només 13ºC. Vaig dir-li a en Lluís que havíem d'estar molt aprop i molt pendents l'un de l'altre i així ho vam fer, sinó segur que ens hauríem perdut i potser hauríem passat una angoixa innecessària.

Vam veure força vida als sostres de les coves, i ens hi vam entretenir veient corall i algunes llagostes.

En d'altres ocasions m'hauria neguitejat la poca visibilitat, però m'ho vaig prendre com una classe pràctica de busseig sense visibilitat, i no puc negar que em va agradar rebre una petita descàrrega d'adrenalina :)

De vegades els risc era col·lisionar amb una immensa paret de roca que no es detectava fins que començaves a veure una ombra (...o no) i te la trobaves als morros. Fre de mà.

El resultat final va ser positiu tot i les poques expectatives que ens havíem fet abans de començar. L'únic inconvenient va ser un problema tècnic amb el meu trajo sec, que es va començar a convertir en un semi humit, potser contagiat pel d'en Daco? és una conspiració de trajos secs, o un virus nou? Cal estar alerta.

La via d'aigua la vaig notar en un lloc molt sensible al fred i a altres coses, que no és ni l’esquena, ni el clatell, sino l'entrecuix! Suposo que ha de ser difícil d'arreglar donat que hi conflueixen moltes juntes.

Sortint de l'aigua, l’ecosistema ens va obsequiar un magnífic arc de Sant Martí de 180º, per a que no tornéssim a casa sense haver fet cap foto, encara que fos terrestre :))

Em sap greu que en Miquel no ens hagués pogut acompanyar, i fer els 300 km de sempre, i que es perdés un perillós accés vertical al lloc d'immersió ple de roques bellugadisses, una visibilitat gairebé inexistent, una temperatura que ja voldria tenir a la meva nevera, etc.

Resumint: va ser una fantàstica immersió que... un moment! Va ser la primera immersió en què no varem veure NI UN SOL OPISTOBRANQUI ! És clar! ens faltava en Daco!

A veure si hi som tots a la propera!!

Albert