emps era temps, els pirates dominaven la mar. Les seves lleis s’imposaven arreu i no hi havia vaixell els passatgers del qual no sentissin la por d'un atac pirata. Tampoc la Costa Brava es va lliurar d’aquesta maledicció.
Alguns d’aquests atacs encara es recorden, i les malifetes comeses es conserven documentades als arxius. Un d’aquests documents parla del ferotge atac dels pirates turcs d’en Barba-roja a la vila emmurallada de Palamós, i algunes poblacions veïnes, a l’hivern de 1543. En realitat en Barba-roja era a França i, per tant, la flota atacant, formada per 20 galeres i 3 “fustes”, va ser comandada pel seu lloctinent Salah Rais, però la duresa de l’atac va fer que quedés gravat a la memòria col·lectiva per la seva brutalitat.
Ja quan arribem als voltants de Begur hom recorda aquesta mena d’històries de pirates, evocades per la falta de pobles en primera línia de costa (els nuclis importants es troben “amagats” a certa distància de la costa, com ara Palafrugell o Begur) com per l’abundor de masies fortificades i torres de guaita que trobem en punts destacats del paisatge, amb excel·lents vistes al mar que són producte de la necessitat, no de la casualitat, ni de l’amor per la natura.
En aquest magnífic panorama, el dissabte 23 de febrer de 2008 vàrem quedar per bussejar en Daco, l’Enric, i jo mateix, convidats per en Guillem i un amic seu, en Miquel. No teníem massa clar on anar, però si que teníem molt clar el que volíem fer –trobar “nudis”– així que finalment varem optar per anar a l’Illa de Fitor.
L’Illa de Fitor
L’Illa de Fitor és un escull (a alguns indrets en diuen “bau” o “seca”) que, amb aigua calma, sobresurt només un pam de l’aigua. Es troba una mica al sud de la cala de Sa Tuna (Begur), entre la muntanya submarina coneguda con Furió de Fitor i la costa, de la qual es troba a una distància d’uns 150 metres.
De pendent suau per la banda de terra, l’escull baixa abruptament a profunditats de més de 50 metres per la banda de mar, per la qual cosa els submarinistes han de controlar molt bé la flotabilitat i anar molt amb compte amb la fondària. El fet que està exposat a corrents marins freqüents queda palès per l’abundor de gorgònies vermelles i grogues, tan característiques d’aquest sector de la costa.
La immersió
Després del ritual –necessari– de carregar aire al centre de busseig Sa Rascassa, i de xerrar una estona amb en Francesc Llauradó (el seu propietari), ens varem equipar i pujar a la llanxa pneumàtica que van portar en Guillem i el seu amic Miquel, aprofitant que la cala disposa d’un moll apte per fer aquesta mena d’operacions més fàcilment.
Un còp varem pujar tots els companys (i el material, que és diu ràpid, amb la quantitat de "trastos" que portem...) a la llanxa, varem dirigir-nos a mar obert, passant molt a prop de la “Punta del Plom”, roca que domina l’entrada a la cala. Llavors varem dirigir-nos cap al sud, i en poca estona varem arribar a l’Illa de Fitor. Una llanxa que hi havia allà va marxar tan bon punt ens varem apropar, gairebé amb precipitació. Ens va cridar l’atenció perquè els seus ocupants portaven bibotelles, una configuració difícil de veure avui dia.
El primer de tot va ser tirar l’àncora, cosa que varem fer en una fondària d’uns 6 metres, al nord de l’Illa. Llavors varem penjar tot el material fotosub d’unes línies acabades en mosquetons, i les varem posar a proa i popa de la llanxa, per agafar el material un cop fóssim a l’aigua.
Saltem a l’aigua
En Daco i jo ens vam equipar els primers i varem saltar a l’aigua, seguint una mica el manual: el primer i més important, comprovar que no hi hagi ningú al lloc per on pensem entrar a l’aigua. Llavors inflem una mica l'armilla hidrostàtica (que nosaltres coneixem com a "jacket") abans de tirar-nos d’esquena (la botella primer, que és més dura) respirant del regulador i subjectant amb una ma la màscara i el regulador, per evitar que els perdem en entrar a l'aigua.
Si es porten coses que pengen: manòmetres, octopus, cal recollir-los amb l’altra ma a la panxa: Alguna vegada he vist com un manòmetre s’enganxava a l’embarcació en saltar a l'aigua, i tot i que aquest aparell no es va arribar a trencar (la qual cosa hauria estat ben espectacular ja que està connectat a la botella d'aire a 200 atmósferes), si que el propietari es va donar un bon cop contra el casc.
També convé posar les aletes de forma que estiguin superposades, per evitar què quan caiguem d’esquena, donem un cop amb les aletes als companys que hi ha encara a la llanxa.
Un cop a l’aigua, habitualment cal senyalar als companys que tot va bé, fent un OK, i llavors ens acabem d’equipar: ajustar les cintes, mirar que l’ordinador s’encengui, connectar la càmera de fotos... llavors esperem que baixin els companys, però aquest dia el Guillem i el Miquel ens van recomanar que baixéssim nosaltres, que ells “ara venien”.
I és que ells van decidir entrar a l’aigua d’una altra manera, deixant el jacket surant, assegurat a la llanxa, baixar tranquil·lament a l’aigua (un clar contrast amb el nostre estil “bomba”) i equipar-se allà. Són sistemes. Personalment prefereixo tirar-me d’esquena. En cas necessari (mala mar) sempre pots tirar-te amb el jacket desinflat i començar a baixar directament, però això està contraindicat pels que portem càmera de fotos, les quals no son gaire amigues de entrar de cop al medi marí.
Vida submarina
Mentre esperàvem als companys, a una fondària de 6 metres, la vida va començar a manifestar-se: d’entrada els primers dos nudibranquis, un d’ells car de veure: un Facelinopsis marioni enmig d’un jardinet d'algues, ufanós, variat, conspicu, un espectacle digne de veure en la seva aparent senzillesa.
Prop de la superfície varem veure gran quantitat d’algues de tota mena: Asparagopsis armata (procedent d’Austràlia), Corallina elongata, Jania rubens, Codium bursa, Halopteris scoparia, Dictyota dichotoma i moltes altres.
Més avall, ja en els dominis del regne animal on arriba molta menys llum, veiem algues que competeixen directament per l’espai amb les esponges, cnidaris i briozous, com les Sphaerococcus coronopifolius, i les calcificades Lithophyllum i Peyssonnelia, entre altres.
Entre les esponges, Déu n’hi do la varietat. En destaco la Crambe crambe recobrint amb el seu brillant color vermell la part ombrivola de les roques, l’Axinella damicornis, que s’instal·la generalment als forats i escletxes de les parets, les boniques Sycon raphanus (que he descobert aquest any) amb la seva forma i mida similar a la d’una oliva, les boniques xarxes grogues de la Clathrina clathrus (a la foto), sorprenentment abundant entre el coral·ligen, com també ho és el color malva de la Dysidea avara.
De tant en tant albiràvem la forma característica de la que, com el seu nom indica (Chondrosia reniformis) té forma de ronyó, les Ircinia variabilis (amb forma i color de pedra) i les Ircinia oros, rodones i de color més aviat gris fosc o negre. A les escletxes del coral·ligen veièrem dos tipus de boniques esponges de color taronja: l’Agelas oroides, i l'Acanthella acuta.
En conjunt, una bona representació dels porífers, que denotava un medi ambient relativament sa. Vull fer una menció especial a l’esponja calcària (Paraleucilla sp.) que també estava present aquí, com a la resta de la costa, si bé no és ara gaire abundant, val a dir que només vàrem veure un parell d’exemplars, fixats a les algues Sphaerococcus.
Si algun tipus animal diferencia aquesta immersió de les altres (a part dels pirates) són els cnidaris. La reina del dia va ser, sens dubte, la gorgònia vermella i groga (Paramuricea clavata). Començava a trobar-se a partir dels 10-12 metres de fondària, i era força abundant i aparentava molta salut, probablement gràcies a l’elevat hidrodinamisme de la talaia marina.
Potser per l’hora del dia, potser per la falta de corrents, gairebé tots els pòlips de les gorgònies estaven retrets. Mirant cap el fons, es veia que augmentava de densitat d'aquest bonic cnidari amb la fondària. És curiós que, llevat de la zona de Begur, a la resta de la costa Brava aquesta espècie mostra només el seu color vermell, però aquí combina amb un bonic color groc llampant amb un vermell intens que, si no l'il·luminem amb una llum submarina, sembla violeta.
Es podia veure també alguna gorgònia blanca (Eunicella singularis) amb els pòlips oberts i amb un cargol paràsit (Neosimnia spelta), que esmorzava precissament aquests pòlips, i una gorgònia taronja del gènere (Lophogorgia), amb el seu color taronja i els pòlips transparents desplegats.
Altres cnidaris abundants eren les plomes de mar, que són uns hidraris del gènere Aglaophenia i d’altres tipus, com l’Eudendrium, semblants a algues, i sovint instal·lats a les gorgònies, ja que comparteixen el mateix tipus de menjar: plàncton. Prop de la superfície es troben algunes anemones (Anemonia sulcata) i (Ayptasia mutabilis) però no amb les densitats excessives pròpies d’aigües contaminades.
També es veien coralls tous, que aquí reben el nom de “mà de mort” (Alcyonium acaule), així com les gorgònies, sense gaire pòlips estesos. Els coralls de botó (Leptopsammia pruvotti) eren molt macos, molt densos, i molt fotogènics. M’agraden molt amb el seu color groc intens. Força anemones incrustants grogues (Parazoanthus axinellae, a la foto), semblants a margarides, però gairebé totes replegades. I per rematar, una mica del valuós corall vermell (Corallium rubrum) a les escletxes.
Pujant a l’escala evolutiva, ens trobem les planàries que, tot i la seva mida discreta, fan gala de lluents colors, seguint aquella norma de la natura en què tot lo llampant és verinós o perillós. No crec que les planàries siguin tòxiques pels peixos, tot i què pot ser, tenint en compte que son actius depredadors –carnívors–, però si que algunes espècies de planàries, tot i ser molt primitives com organismes, semblen nudibranquis, els quals sí són tòxics. Sàvia, la Natura. Varem veure un parell d’espècies: diverses (Prosthecereaus roseus) decorades amb motius concèntrics de color blanc i rosa, i una Prosthecereaus moseleyi, de color blanc amb orla groga i taquetes negres, aquesta cap al final de la immersió, a uns 6 metres de fondària.
Entre els poliquets, cucs per entendre’ns, tenim els diferents tipus d’espirògrafs, dels gèneres Sabella, Protula i els bonics i delicadíssims Filograna, que s’instal·len quan poden en racons propicis a la seva activitat filtradora. Per la configuració de la immersió, carent de fons soms amb rocs i la seva corresponent fauna infralapidícola, no hem vist gaires tipus més de cucs, com els Eupolymnia i altres comuns a altres indrets de la costa.
Si la immersió va ser un festival de cnidaris, els mol·luscs opistobranquis es van prodigar, per la nostra sorpresa, amb generositat. Vàrem veure fins a 11 espècies diferents, moltes d’elles amb molts exemplars cada una. Altres immersions en ecosistemes similars, com la que varem fer a l’estiu als canons de Tamariu, no van donar un resultat tan bó. Potser perquè ara és hivern? No ho sé.
Les espècies observades van ser un parell de Flabellina pedata, Facelinopsis marioni, Flabellina lineata (a la foto), moltes Peltodoris atromaculata (les conegudes vaquetes suïsses, algunes d’elles amb les brànquies i rinòfors extesos, cosa que costa molt de veure, ja que les amaguen a la primera de canvi). Diverses Calmella cavolinii, un Hypselodoris fontandraui, Diaphorodoris luteocincta i D. papillata, Platydoris argo, Cratena peregrina i Cuthona coerulea.
Segur que n’hi havia més, però de crustacis només en vaig veure un, un cranc pelut (Pilumnus vellosissimus). Els que si que eren abundants eren els briozous, especialment les colònies de Pentapora fascialis, un dels meus preferits, i el corall fals (Myriapora truncata). Algun (Aldeonella calvetti) de bonic color taronja, es veia lluitant amb algues i esponges per una mica d’espai. També es veien briozous incrustants a algunes roques.
Equinoderms no n'hi havia gaires, però eren força variats, especialment quant a estrelles de mar, de les quals varem veure espècies poc habituals vora la costa, com l'enorme Marthasterias glacialis (a la foto), i altres de més comunes, com l’estrella espinosa (Echinaster sepositus). Entre els cogombres de mar, un parell d’espècies: l’Holothuria tubulosa, de color marró grisenc, i l’Holothuria forskali, de color negre amb taquetes blanques, tan negre que a la càmera li costa enfocar.
Les ascídies van ser un dels grups més bonics, ja que els seus cossos transparents no deixen dubtes de la seva senzilla constitució. Amb tot, cal recordar que tenen un sistema nerviós molt desenvolupat (comparat amb altres organismes sèssils) i que, quan una ascidia se sent amenaçada es contrau, alliberant aigua pels sifons, per la qual cosa li val el 
nom anglès de “sea squirt” (esquitx de mar). A part d’espècies comuns com la Clavellina lepadiformis, la Clavellina nana i la mateixa Halocynthia papillosa, vàrem poder veure'n moltes del tipus Diazona sp., una espècie colonial que no havia vist gaire abans.
De peixos, com ja he dit al començament del text, n'hi havia pocs llevat del capdamunt de l’escull, on varem veure un bon grapat de sargs (Diplodus sp.) algun serrà o vaca serrana (Serranus scriba i Serranus cabrilla), i algun merlo (Labrus merula). El peix més gros que vaig veure va ser una morena (Muraena helena) molt nerviosa, que es va amagar dins la roca quan em vaig apropar i ja no la vaig veure més. En aigües somes, uns quants gobis i blenis, entre els quals destaco el Parablennius pilicornis.
La sortida
El simple fet de sortir de l’aigua, com sempre que es va amb Zodiac, necessita la seva tècnica:
Primer, cal desfer-se de les càmeres de fotos, focus i altres artil·lugis –sovint fràgils– que hom porta penjant. Per això ens va anar fantàstic una sèrie de línies rematades per mosquetons que en Guillem té a proa i popa de la barca.
Segon, cal desfer-se del cinturó de ploms ja que, si ens traiem el jacket primer, els ploms tendiran a enfonsar-nos i perdem la confortable flotabilitat afegida que ens aporta el jacket. Cal treure’s els ploms amb cura, per no perdre’ls, i posar-los dins la llanxa, vigilant de deixar-los poc a poc a terra: no és qüestió de foradar el fons de la barca...
Tercer, alliberats d’aquest pes, cal pensar una mica més, inflar el jacket (tampoc volem que s’enfonsi) i l’assegurem a una de les línies que pengen, o li passem a un company que ja hagi pujat a la barca. Hom diria, bé, ara treu-te les aletes... noooooo !! has provat mai de pujar a una Zodiac sense aletes? En qualsevol cas, no és fàcil. Personalment no em complico la vida, faig un parell d’aletades fortes per impulsar-me a munt, i la resta a base de braços fins que estic dins la llanxa. Compte a no donar un cop d’aleta a cap company !!
Quart, cal recordar que gran part de la nostra inversió en equipament (no us dic res si parlem de càmeres de fotos) està –literalment– penjant d’un fil. Recuperem primer lo més car, eh? Per pujar les botelles a la llanxa, sempre va millor si algú ens ajuda des de l’aigua, empenyent la botella per la seva base. Un cop amunt, estibar-ho tot bé, que no emprenyi ni doni cops a ningú.
Tot i que les condicions del dia varen ser magnífiques: mar plana, sol, bona temperatura, visibilitat més que acceptable... penso que és una immersió que l’haurien de fer només bussejadors amb certa experiència.
D’una banda, la posició exposada de l’Illa de Fitor i la seva separació amb terra ferma fa que aquest bau sigui escombrat freqüentment pels corrents marins, fet conegut des de sempre pels pescadors artesanals de la zona ja que, tot i que hi trobaven més peix, també implicava una major probabilitat de perdre els ormeigs de pesca. El creixement de gorgònies testimonien la freqüència i intensitat d’aquests corrents.
Per altra banda, la verticalitat extrema de la paret de l’Illa orientada a mar obert, obliga a tenir un gran domini de la flotabilitat per garantir una immersió segura. ambdues condicions son més fàcilment controlables per bussejadors experimentats.
Per últim, la forma de la roca, que per sota dels 10 metres s’obre molt cap el sud, pot despistar a bussejadors que vulguin tornar al lloc de fondeig, generalment situat a tramuntana de l’illa. Si van donant la volta a massa fondària, no tornen a la barca, cal anar pujant de cota i no deixar-nos entabanar per la riquesa faunística de la paret.
Aquesta immersió no va ser d’extrems: només varem arribar a uns 20 metres de fondària i ens varem estar prop d’una hora submergits, però varem gaudir d’una gran quantitat i varietat de fauna bentònica en un estat de conservació força bo. Destacar la falta de peix, llevat de la part superior de l’escull, on si que era abundant, però a canvi varem ser testimonis de l’explosió de vida i colors entre les gorgònies. INTERESSANT: Pels qui vulgueu veure les (nombroses) fotos d’aquesta immersió, aneu a la nostra plana http://www.fotosubmarina.com/ i cliqueu SEARCH, llavors teclegeu la data “23/02/2008” i gaudiu (son 174 fotos, per tant us recomano activar el botonet “play” a sota a l’esquerra, per posar la web en “mode Presentació”). Si voleu una mica de música per acompanyar les fotos, podreu activar-la al botó MUSIC (i enceneu els altaveus).
23 / febrer / 2008
Illa de Fitor. Immersió en terra de pirates
16 / febrer / 2008
Festival de nudibranquis a Portlligat
quest és el relat de la nostra immersió a Portlligat, feta el passat dissabte 16 de febrer de 2008 per en Daco i per mi mateix. Després de l’obligat ritual de carregar aire a Santa Margarida (Roses) varem fer el sinuós camí fins a Cadaqués, una mica llarg però amb unes vistes magnífiques. Desviant-nos a l’entrada de Cadaqués cap a l’esquerra, agafem el camí que porta fins a Portlligat.
Portlligat no seria sinó una cala més de les moltes i molt boniques que té la nostra Costa Brava, si no fos perquè tothom la troba present en l’obra del genial artista Salvador Dalí qui, segons el no menys insigne Josep Pla, “ha arribat a dibuixar i a sintetitzar l’esperit del paratge. Algunes de les seves fantasmagories provenen d’obsessions nascudes en aquest paisatge. (…) Aquesta és, en efecte, una de les cales d’aquesta costa que produeixen la il·lusió de viure en la pura intimitat del mar.”
Mentre ens canviàvem varem tenir la oportunitat d’observar una escena que em va traslladar mentalment uns 30 anys enrere. Uns pescadors de garoines o garotes -eriçons de mar per entendre’ns- pentinaven el fons de la cala des del seu llagut, armats amb pèrtigues que els permetien obtenir els eriçons sense mullar-se. La imatge, en el seu contrallum, amb l’Illa de Portlligat davant nostre, tenia un aire tradicional, de tota la vida, que em va agradar molt. Els restaurants de la zona ofereixen al mig de l’hivern aquest menjar que hom idealitza com “bocins de mar concentrats”.
Un cop equipats a peu de carretera, l’accés al mar el varem fer per la platja de Sant Antoni, molt còmode ja que té accés fàcil a la platja, que és molt tranqui-la i gens transitada. Les barques que hi trobem varades a la platja ens donen, apart d’una visió bucòlica de l’entorn, el suport necessari per ultimar el nostre equipament amb tranquil·litat, és molt més còmode posar-te les aletes agafat a alguna cosa sòlida…
Tenint en compte el perfil de la immersió, sabem que és molt soma ja que el fons arriba a un màxim de 6 metres d’aigua, i al fet que equipàvem vestits secs, varem decidir carregar una mica més de plom per acabar la immersió còmodament. Ambtot, en Daco va haver de deixar entrar aigua al seu vestit sec cap el final, per evitar anar cap a la superfície.
L’aigua, absolutament plana i molt fresca encara, es trobava gairebé a 13ºC, ens oferia una visibilitat prou bona -uns 10 metres- considerant el fons fangós de la cala i la mica de mar de fons de llevant que entrava per la bocana de la badia. Passat el formigueig inicial dels llavis per la immersió en aigua freda, hom s’acostuma i ja no té fred, tot i la durada de la immersió que, atesa la poca fondària, va durar més d’una hora i mitja. Em faig creus del que fa la tècnica per nosaltres.
El trajecte submarí va consistir en enfilar rumb en direcció a la illa de Portlligat. El fons, durant el primer tram és som, menor a 2 metres i hi ha posidònia (Posidonia oceanica). Llavors varem arribar a un talús que descendeix fins als 4 metres. Aquí trobarem sorra composta principalment per restes de petxines, sense vegetació. Pocs metres més endavant arribarem a una altra clapa de posidònia. En sobrepassar-la tornarem a trobar un llit de sorra. Aquí, a 5,1 m de fondària, varem trobar la primera fita de la immersió, veure un dels dos rodals de Zostera noltii coneguts per nosaltres a la badia de Portlligat (l’altre es troba a cala Calders, dins la mateixa badia). La clapa de Zostera era contigua a l’alguer de Posidonia, per la qual cosa varem poder fer fotos que permetessin comparar les diferències amb les dues plantes. La Zostera noltii és una fanerògama marina, el que vol dir que no és un alga, sinó una planta com les de terra ferma, amb tija, fulles i flors, adaptada a viure sota l’aigua.
Després de voltar per l’alguer de posidònia, varem voltar pel fons fangós (els americans, que li posen nom a tot, li diuen “muck dive“, literalment “immersió-en-porqueria”) on el nostre objectiu era trobar sobretot, restes dels “descarts” dels vaixells de pesca que fondegen aquí. Son vaixells que pesquen amb l’art de palangre, i sovint els seus fils s’enreden en gorgònies i altres organismes molt curiosos i que no sempre tenim a l’abast a fondàries de submarinista. Encara recordo el dia que sota el vaixell varem trobar més d’una desena de taurons gat (Scyliorhinus canicula) quina vida, malbaratada per no res, em va inspirar a escriure un article denúncia sobre la pesca abusiva (http://marenostrum.org/pesca/hayfuturo/index.htm).
En sobrepassar el fondeig de les embarcacions de pesca, descrivint ja una corba cap a l’entrada de la badia, tornem a trobar un alguer de posidònia ben dens, amb força roques escampades que, per la seva banda inferior mostren una gran biodiversitat, algues calcàries, briozous, ofiüres, nudibranquis, crustacis petits, cargols, planàries, ascídies, anemones… una massa viva i bigarrada, plena de colors, un paradís pel fotògraf submarí, com podreu comprovar per la quantitat de fotos de la immersió d’aquell dia.
Cal dir que, després d’observar la vida que hi ha sota les pedres, s’ha de tenir molta cura a tornar-les a deixar com estaven, ja que molts dels animalons que hi viuen enganxats son extremadament fràgils. Nosaltres hem desenvolupat una petita tècnica que anomenem “dolmen” i que consisteix en tornar a girar la pedra observada de manera que no la deixem plana sobre el fons (cosa que aixafaria els organismes infralapidícoles que havien crescut en les anfractuositats naturals de la pedra, alterades pel nostre moviment) sinó que posem una petita pedra en els extrems de la pedra girada per mantenir-la a un o dos centímetres del fons, de manera que tampoc facilitem especialment l’accés als predadors.
Quant al regne vegetal, com ja hem comentat, varem poder veure dues de les tres espècies de fanerògames que es poden veure a les nostres aigües: Zostera noltii i Posidonia oceanica, molt poques espècies comparades amb les algues… D’algues n’hi havia moltes i de molts tipus -es nota que s’apropa la primavera- però com que no les conec massa, només us puc dir que vaig reconèixer algunes espècies, com la Codium bursa, la Codium vermilara, Udotea petiolata, Dictyota dicotoma, força Sphaerococcus, alguna Padina pavonica i altres. Cal destacar vàries formes de l’alga calcificada Peyssonnelia, algunes creixent al voltant dels rizomes de la posidònia, i moltes algues calcàries escampades, dels gèneres Lithophyllum i Phymatolithon (garapinyades) entre les pedres del fons. Realment molta varietat.
Entrant al regne animal, les esponges son un dels gèneres al què tradicionalment he fet menys cas, la seva bellesa “se le supone”, i la seva presència, sovint discreta, fa que siguin menystingudes per molts. Però tot i ser els animals més primitius de l’ecosistema marí, els vaig trobant certa gràcia, potser precisament per haver-los obviat durant molt de temps.
D’entrada hi ha una espècie molt comú a Portlligat, i és la Cliona viridis, una esponja que jo feia incrustant però que aquí apareix en formes massives enmig de la posidònia. Segons sembla, hi ha investigadors que creuen que la forma incrustant d’aquesta esponja és una espècie diferent, Cliona nigricans, mentre que altres indiquen que la mateixa espècie C.viridis pot presentar aquests diferents estats de desenvolupament al llarg de la seva vida (Rosell & Uriz, 1991). Suposo que el problema s’acaba amb una anàlisi genètica, però fins que arribi el moment, la discussió (més aviat especulació) està servida.
Una altra espècie molt comuna en aquest indret és la Aplysina (=Verongia) aerophoba, una esponja massiva de color groc que rep el nom de l’espècie (aerophoba - que no li agrada l’aire) pel fet que, quan és exposada a l’aire, es torna de color negre. Es veu que aquesta esponja té dues maneres de reproduir-se, de forma sexual, expulsant gàmets a l’estiu, i de forma asexual, amb creixements de teixit en forma radial per ampliar el seu radi d’acció. Aquest segon mètode de reproducció, semblant a la clonació, el fa servir també quan es troba en condicions adverses. Caldria estudiar perquè a la propera cala Caials hi ha moltes formes radials, mentre que a Portlligat aquesta esponja presenta gairebé sempre la forma tubular normal. Potser aquí les condicions de creixement son més favorables que a Caials… més especulació… hi ha tantes coses que no sabem…
Altres espècies d’esponges curioses, apart de la també ubiqua Crambe crambe, d’intens color vermell, son la Sycon raphanus, de la mida d’una oliva i rematada per una mena de coroneta d’espícules, algunes Ircinia amb el seu aspecte semblant a una pedra. Dins aquest gènere aquí trobem, sobretot, la Ircinia fasciculata, més arrodonida que l’altre espècie comuna, Ircinia variabilis, que creix de forma més irregular i sol ser més petita, amb òsculs més estrets i rematats amb una mena d’anella una mica més clara.
Constatar també la presència de dos exemplars de l’esponja calcària Paraleucilla sp. a uns 4 metres d’aigua. De fet els dos exemplars estaven molt propers, fixats a un cap de fondeig, entremig d’una munió de musclos i algues que s’hi havien instal·lat sobre aquesta infraestructura submergida. Per últim, destacar una esponja de color taronja que diria és una Haliclona (=Reniera) fulva. També veiem altres esponges incrustants, però ja de menor entitat, així que no us avorriré fent una llista de noms interminable.
Entre els cnidaris, poca cosa, fideus de mar (Anemonia sulcata) i anemones (Ayptasia mutabilis) entre les quals cal distingir la presència de molts juvenils fixats a les fulles de posidònia. Ja fa un any, en una immersió similar en aquest indret, també varem veure-les, així que sabem que s’han reproduït no fa massa temps. També em van cridar l’atenció unes anemones urticants grogues (Parazoanthus axinellae) fixades sobre les restes d’una esponja Axinella, sota el vaixell de pesca. Aquests pobres animalons tenen els dies comptats sobre el fons de fang, però donaven la nota de color. Una nota una mica trista, veient el seu destí.
El mateix destí està reservat per la única gorgònia blanca de la cala, situada també prop del seu botxí (el vaixell de pesca). Aquesta gorgònia, però, feia pinta de salut de la meitat de la branca cap amunt, ja que -miracles de la natura- havia estat involuntàriament arrencada pel pescador amb un tros del seu substrat, prou gros com per mantenir-la dreta, lluny del fang del fons. Una “pajarita” (bivalve del gènere Pteria hirundo) s’havia fixat també a aquest oportú micro-ecosistema.
Anèl·lids també pocs, perquè no els sabem trobar, o no gaire, destacar només el Eupolymnia nebulosa, amb els seus tentacles de color taronja, com a identificació segura, i algunes postes en forma de “sac de mocs” sortint del fang, però que no varem saber identificar. Alguns detritus sobre la sorra, en forma de cuc, apunten a cucs del gènere (Arenicola sp.)
Continuant en l’escala evolutiva, trobem les planàries, representades a la fauna infralapidícola per les Leptoplana sp. i la Thysanozoon brocchii amb el seu notus ple de “berrugues”, i una bella Yungia aurantiaca sobre la posidònia. Aquests animals son actius depredadors, per la qual cosa son el terror de la fauna infralapidícola. La seva bellesa és captivadora, com també ho és el fet que alguns siguin gairebé transparents i que puguin regenerar completament el seu cos en el cas que siguin atacats per un predador. Caldria estudiar el mecanisme, segur que té molt a veure amb les tan cacarejades “cèl·lules mare” o “stem cells”. Em pregunto si pot haver biòlegs al “paro” amb tantes coses com hem d’aprendre… (biòlegs que llegiu, no em contesteu, ja sé què em direu).
El nostre grup objectiu, els opistobranquis, es van veure ben representats aquell dia, si més no en quantitat ja que no en varietat, i tots ells sota les pedres. Desenes (i no exagero) de Dendrodoris limbata de totes les mides fins els aproximadament 7 cm. que és la talla màxima estimada d’aquest “nudi”. Un altre nudibranqui preciós (i gros) va ser un Dendrodoris grandiflora, que varem trobar cap el final de la immersió, però llavors, després de tantíssimes fotos (unes 170) la bateria del flaix es va declarar en vaga (Murphy obliga), i les fotos no van sortir gaire lluïdes.
També varem veure un bonic “bimbo” (troballa que no havíem fet abans i/o en aquest indret): en girar una pedra, una taqueta de color blanquinós amb el centre més fosc es va fer aparent als ulls d’en Daco. Observant-la molt de prop no varem aconseguir saber què era, però en observar la foto, varem poder veure una fina retícula i una mena de tentacles al notus de l’animal, que al final varem poder identificar com una Berthella plumula. La mida era d’uns pocs mil·límetres, no més de 5, i realment la nostra vista ha tingut moments millors.
Ja que parlem de “bimbos”, també varem veure 
un nudibranqui de color vermell sang, amb dues fileres de protuberàncies al notus amb coloració blanca en forma d’estrella, rinòfors també de color clar i brànquies perceptibles, però amagades. Consultant els especialistes del tema ens comenten que podia ser un Geitodoris planata o un Discodoris stellifera, quina diferència només es pot establir al laboratori, mitjançant un anàlisi de ràdula. Com que tampoc li vaig demanar al nudi que somrigués en fer-li la foto, ens quedarem amb el dubte… Prou impacte tenim ja sobre el medi, com per retirar aquests animalons de la natura sense saber massa què fem.
El darrer “opisto-bimbo” del dia va ser un bitxo que varem veure per casualitat: mentre intentava fer una foto d’una esquiva gambeta “drimo” (Gnathopyllum elegans), aquesta va anar a parar a una mena de cavitat feta a la roca. Toquem la roca i era tova (lògicament era una esponja), la gambeta va poder-se escapar finalment amb només una mala foto gràcies a la mar de fons (heu intentat mai de fer una foto mentre la mar et mou endavant i enrere, a tan poca fondària que la flotabilitat canvia només amb la respiració, amb dos quilos d’equipament inestable 
a les mans i intentant no matxucar amb les aletes els voltants ni amb la càmera l’objecte d’estudi???) però llavors la nostra atenció es va centrar en una mena de nudibranqui de color blanquinós, “espraiat” de puntets negres, amb una mena de papil·les més grosses repartides per la superfície, algunes d’elles de color marró.
Un cop més, consultat amb els especialistes (gràcies nois !), varem treure només molta indeterminació i divergència d’opinions: ningú s’atreveix a aventurar res sense un anàlisi radular (son biòlegs o dentistes?). Les opinions de més pes que rebo em diuen que pot ser un Paradoris indecora o un Taringa sp., res concloent.
De tot aquest problema de les identificacions visuals hem d’aprendre una lliçó: hem arribat al límit del que podem saber en qüestió d’identificació visual de la fauna submarina, hem arribat al llindar on s’acaba el busseig esportiu com el nostre (com observadors) i comença el busseig científic (on caldria estudiar molt el tema, recollir mostres, disposar d’aparells especials, potser d’aquaris, etc.). En fi, hem arribat al nostre límit.
Abans d’acabar el grup dels “nudis”, comentar-vos que varem veure una curiositat que semblava una esponja de color taronja i vermell intens, només que al final va resultar ser un nudibranqui Platydoris argo ben mort. El primer nudibranqui mort que veig en tota la meva vida, una curiositat en si mateixa.
Altres mol·luscs interessants van ser un pop (Octopus vulgaris) amagat a un d’aquells suports submarins on estan fixats els caps de fondeig, a Portlligat tenen un disseny curiós que no he vist enlloc més, una mena de canonada quadrada clavada al fons, on s’enganxa la cadena de la boia de fondeig. Aquesta canonada és plena de sorra fins un cert nivell, però permet que determinats organismes s’hi amaguin dins, i els pops encauats (gairebé “enllaunats”, només els falta la tapa i la salsa de pebre vermell) son un clàssic a aquesta cala. El pop que vaig veure només treia fora els ulls -son animals molt curiosos i els agrada controlar els voltants- així que els ulls li vaig retratar.
També m’agraden força els quitons (Chiton olivacea), una mena de lapes articulades, que presenten gran varietat de formes i colors. Algun cargol (Buccinulum corneum), (Nassarius reticulatus) i altres, dels quals sovint només es veu la closca amb un cranc ermità dins. També orelles de mar (Haliotis lamellosa) amagant-se de la claror.
Varem poder veure força bivalves grossos, com les nacres (Pinna nobilis) amagades entre la posidònia i de la que mereix la pena destacar-ne una, la mare de totes les nacres, quina part emergida del fons amidava dos pams dels meus (cada pam meu fa 23 cm.) i, per tant, devia estar molt a prop de la talla màxima per aquesta espècie, tan atractiva com fràgil. Em fa pena, potser ràbia, llegir avui dia “l’heroica gesta” d’un dels pioners del busseig -Antonio Ribera, per si algú ho vol saber- que va passar-se uns dies traient del fons d’aquesta mateixa cala totes les nacres que va poder, com més grosses millor. En disculpa seva, eren altres temps i el mar era vist d’una forma molt diferent…
En fi, no ens despistem, també varem veure força musclos (Mytilus galloprovincialis) i ostres (Ostrea edulis) fixats als caps (els primers) i a les cadenes de fondeig (les segones). No oblidem tampoc la Pteria hirundo que hem comentat abans i altres més habituals, i que per tant no esmentaré aquí, completen el grup.
Crustacis poquets, destacar per la seva bellesa i paranoia (ben justificada) un parell de gambetes “drimo”, com la que he esmentat abans, i molts crancs ermitans petits, especialment sota les roques, on també es troben crancs escadussers.
Briozous, els incrustants de sempre, de color vermell. Si un es fixa prou, no és fàcil atesa la seva mida, pot veure la delicada estructura dels seus pòlips. Les planàries que he comentat abans no sé si mengen briozous, però bé que s’hi passegen per sobre quan les hi cal.
D’equinoderms si que tenim una bona representació. Els més evidents son els eriçons, ja començava el relat explicant la bucòlica imatge dels garotaires. L’espècie més comuna i fàcil de trobar és l’eriçó comú (Paracentrotus lividus), seguit de lluny per l’eriçó de fondària -el meu preferit- (Sphaerechinus granularis).
Els bitxos més comuns, els cogombres de mar, els vaig veure en gairebé totes les seves varietats locals (Holothuria tubulosa, H.sanctori i alguna H.forskali), inclús és possible que alguna barreja intermitja entre H.tubulosa i H.sanctori (si és que és biològicament possible, només m’ho semblava). Estrelles de mar només vaig veure una de vermella i gran (Echinaster sepositus) amagada entre la posidònia. Cap crinoïdeu, però en canvi força ofiüres (Ophiothrix fragilis, Ophiocomina nigra i Ophioderma longicauda) totes elles sota les pedres, fugint desesperades de la llum solar.
Les ascídies ens varen mostrar algunes sorpreses, com una pinya de mar Phallusia mamillata) de bona mida, sobre la sorra, i la seva cosina fosca (Phallusia fumigata) que sempre he vist sota les pedres, tot i que em consta que apareix també en forma massiva. Allà on li toca la llum del sol es torna de color negre. També varem poder observar una ascidia molt especial, de fet la única que sé que es menja: la Microcosmus sabatieri, un bitxo no gaire aparent ja que està completament recobert de fang i algues i tota mena d’organismes del fons, però que mostra discretament un òscul blanc amb 8 ratlles vermelles. Altres ascídies que no he sabut identificar (potser Ascidia virginea) apareixien sota les pedres. M’agraden les ascídies ja que, davant la seva aparent simplicitat anatòmica (simulen ser i tenen una vida similar a les esponges) en realitat son organismes molt més evolucionats, amb un sistema nerviós complexe (pel qual en reben el nom de procordats).
Abans d’acabar, els peixos, molt i molt poquets. Qui diu que els submarinistes només anem a veure peixos? Uns quants xucladits (Lepadogaster sp.) que, invariablement sortien esperitats en veure’s descoberts al seu amagatalls sota les roques. Alguna espècie de xucladits (en castellà “chafarrocas”) no l’hem sabut determinar. Com a tota immersió que en rebi el nom, veiem algunes julioles (Coris julis) i algun tord (Symphodus roissali) despistat. Blenis i gobis, els de sempre, poquets, però valents. Ni serrans ni castanyoles ni altres peixos, talment que Portlligat semblava un petit desert, però tots els racons amaguen vida, només cal… saber mirar.
INTERESSANT: Pels qui vulgueu veure les (nombroses) fotos d’aquesta immersió, aneu a la nostra plana http://www.fotosubmarina.com/ i cliqueu SEARCH, llavors teclegeu la data “16/02/2008” (sense les cometes) i gaudiu de les 170 fotos (us recomano activar el botonet “play” a sota a l’esquerra, per posar la web en “mode Presentació”). Si voleu una mica de música per acompanyar les fotos, podreu activar-la al botó MUSIC (i enceneu els altaveus).
Fins la propera !
9 / febrer / 2008
Buscant el "Trentino" a la Cala Sant Pol
l dissabte 9 de febrer de 2008 varem anar, en Daco, la Clara i jo, a fer immersió a la cala Sant Pol de la població de Sant Feliu de Guíxols (Girona). Aquesta cala, força gran però gairebé "privada" en aparença, atesa la gran quantitat de metres de barana que impedeixen l’accés lliure a la platja, està situada al nord-est de la població de Sant Feliu, llindant amb la veïna S’Agaró.
Per accedir a l’aigua varem aparcar els cotxes a la vora de l’Hotel "La Gavina" de S’Agaró. Just sota aquest hotel hi ha una rampa de ciment que permet accedir a una clapa de sorra -hom en diu platja- però la veritat és que ha conegut millors moments. Pel que sembla, la mar no triga a recobrar allò que és seu, i els basaments de ciment -avui dia descarnats- que suporten les construccions costaneres testimonien que la sorra havia tingut un altre nivell no fa massa anys. La platja de Sant Pol sembla, en aparença, candidata d’una d’aquestes regeneracions de platges, en la meva opinió una fútil salvatjada -pagada amb diners públics- en les què malmeten el fons marí d’on surt la sorra, i el fons marí d’allà on la sorra va a parar. Si tan sols deixéssim en pau a la Natura, perquè fes la seva feina soleta…
La nostra idea era anar a visitar el delericte del Trentino, un vaixell de fusta que es va enfonsar als anys 30. En teoria aquest vaixell es troba a uns 150 metres de la platja, davant de la casa de banys, però com que no teníem les marcacions clares, després d’una nedada per superfície d’uns 200 metres, de molt remirar pel fons un cop submergits, i després d’una bona estona de debat submarí en no trobar-lo, varem optar pel “pla B”: anar a les roques situades a llevant de la cala, i passar l’estona buscant bitxets, i és que el fons de sorra era força estèril, només alterat per alguns restes d’arts de pesca i alguns “morts” escampats arreu.
L’hàbitat de sorra ens va mostrar poques espècies animals: alguns cargols (Hexaplex trunculus) sovint recoberts de l’esponja (Crambe crambe), un parell de (Nassarius reticulatus) als que trobàvem mig ensorrats gràcies al camí que deixaven marcat darrera seu, alguns petits crancs ermitans (Diogenes pugilator) amb la seva característica pinça esquerra més grossa que la dreta i alguns cucs no identificats, probablement uns microsabèl·lids (espirògrafs petits).
La sorra presentava alguns creixements d’algues amb aspecte de borrissol i que li donaven un tint verdós. Rodant pel sorral es trobaven pilotetes petites com de cotó rosat de l’alga (Falkenbergia rufolanosa) que havia estat arrossegada per les ones des dels roquissars que delimiten la platja a banda i banda. Cal esmentar, per lo poc habitual, una clapa no gaire densa de fanerògames (Cymodocea nodosa) d’uns 25 metres d’ample, que aparentment està essent estudiada, ja que varem observar marques submarines espaiades uniformement, formades per una petita boia lligada a un tros de corda ancorada al fons. Aquesta Cymodocea tenia les fulles ben curtes per l’hivernatge.
També varem poder veure uns curiosos “volcans submarins”… Volcans… Ja, en Miquel s’ha tornat boig… doncs no: el fons de sorra d’aquesta cala és d’un color groguenc, amb sorra de tipus granític de mida mitjana, provinent de la degradació de la roca granítica rosada dels voltants. Aquesta sorra s’ha estratificat d’alguna manera, deixant els components més lleugers, de color groguenc, a la part superior i els més pesants, de color grisós, a sota. Alguns organismes s’amaguen dels seus depredadors fent forats dins la sorra, però com que és un medi inestable, cal fer un manteniment i anar traient el material sobrer per evitar quedar colgats.
Això és el que varem presenciar: un inquil·lí “fent dissabte” dil·ligentment, expulsant un raig d’aigua amb sorra pel forat d’entrada del seu cau. Com la sorra grisa de sota té un alt component de mica, semblava que el petit volcà expulsés un núvol brillant que s’anava dipositant a les vores del cau fent una muntanyeta de color gris. Ja fa molts anys, aquest fenomen “volcànic” va ser estudiat per l’equip del comandant Jacques Cousteau, que va determinar que l’organisme excavador era una galera, un crustaci que viu a la sorra. Nosaltres no varen veure l’animalet que el feia, així que… què us sembla? donem per bona l’explicació d’en Cousteau?.
Com ja hem dit, quan ens varem cansar de buscar per la sorra (ja havíem arribat a uns 8 metres de fondària, ens havíem “polit” unes 50 atmosferes d’aire i no semblava que la cosa anés a canviar), varem decidir anar a les roques situades a llevant de la cala, oberta cap el sud. Ja anirem al barco un altre dia, quan sapiguem com trobar-lo.
Els blocs de roca granítica van aparèixer a una fondària d’uns 6 metres, i presentaven un fort creixement d’algues damunt seu. Tot un altre mon en comparació al desert d’on veníem. A mida que els nostres ulls es van acostumant al nou fons, comencem a descobrir una gran varietat de vida petita.
En aquest hàbitat les algues més abundants son l’alga bruna (Halopteris scoparia), les algues vermelles calcàries (Corallina elongata) i (Jania rubens) i l’alga verda (Codium vermilara). També, de forma dispersa i en exemplars de poca alçada (3 cm), vèiem la (Dictyota dichotoma), i la (Falkenbergia rufolanosa) com epífita, sobretot de la (Corallina elongata). Ocasionalment també varem trobar una altra alga vermella calcificada (Amphiroa rigida) en forma d’exemplars aïllats i de poca alçada (5 cm), i l’alga bruna (Cladostephus hirsutus), alguns exemplars de la qual encara conservaven els ràmuls que li recobreixen els eixos, però la major part ja els havien perdut i es trobaven entortolligades amb d’altres algues epífites.
De tant en tant trobem esponges del tipus (Crambe crambe) i (Phorbas fictitius) d’intens colors ataronjats i vermells, respectivament. Aquests colors proporcionen, sota l’aigua, una invisibilitat gairebé total: Com que l’aigua absorbeix principalment els colors “càlids” (començant pel vermell), tot organisme que veieu d’aquest color no és perquè vulgui "donar la nota", sinó tot el contrari, el que vol és passar desapercebut. Amb aquest objectiu el bivalve conegut com “peu de cabra” o “arca de Noé” (Arca noae) permet que l’esponja Crambe el recobreixi completament, una de tantes relacions de simbiosi que es donen a la Natura.
Ja que parlem d’esponges, també veiem algunes (Ircinia fasciculata) sovint confoses amb la seva cosina (Ircinia variabilis), de la que es diferencia per tenir una forma més regular i massiva, amb òsculs més amples i amb una superfície més llissa. Alguna aparició de l’esponja de color malva (Dysidea avara) ens permet observar la delicadesa de la seva construcció. També tenim la oportunitat d’observar el creixement d’una esponja de la que n’estem fent un petit seguiment arreu de la costa, documentant i notificant les nostres troballes al Centre d’Estudis Avançats de Blanes: l’esponja calcària (Paraleucilla sp.) una espècie invasora procedent del Brasil.Veiem uns hidraris colonials coneguts com a “plomes de mar” (Aglaophenia sp.) dels quals veiem de dos tipus, uns de taronges/marrons clars, i uns de blancs que corresponen a l’espècie Aglaophenia pluma). Algunes anemones (Ayptasia mutabilis) juvenils apareixien muntant paranys amb el seu propi cos. Una d’aquestes anemones va ser molt interessant, ja que un cranc pelut (Pilumnus vellosissimus) la feia servir d’escut contra mi en veure’s amenaçat: amb les seves potetes punxava la base de l’anemone per tal que es desenganxés de la pedra i li deixés lloc al cranc per amagar-se a sota. Si jo hagués estat un pop, m’ho hauria pensat dues vegades abans de caçar aquest cranc, no sé si agafeu la idea…
Alguns espirògrafs molt petits son els primers portantveus d’un grup, els anèl·lids, que ens van entretenir una bona estona, especialment quan varem començar a girar pedres per observar la munió d’organismes infralapidícoles. Els cucs (Eunice torquata) amb les seves potetes laterals a cada segment quedaven a la vista, com també quedaven els ubicus (Eupolymnia nebulosa) dels que només veiem habitualment els tentacles ataronjats sortint de les pedres, o les postes d’ous d’aquest color. En girar una pedra, un d’ells es va espantar tant que va sortir del seu tub i va quedar al descobert, permetent-nos d’observar tota la seva anatomia, quelcom estrany a les nostres immersions.Compartint hàbitat amb els anèl·lids, i probablement menjar, trobem força planàries que no hem estat capaços d’identificar amb seguretat però que sospitem dels gèneres (Notoplana sp.), (Leptoplana sp.) i (Planocera sp.).
Mol·luscs hi havia molts, en forma de petits bivalves enganxats sota les roques, no sé determinar l’espècie però eren una mena de cloïsses molt petites, enganxades una al costat de l’altre, de tant en tant recobertes d’una mena d’esponja de color blau intens. També varem veure moltes (Limaria hians), una mica histèriques en veure’s descobertes, intentant fugir de nosaltres nedant a cops de valva. Es caracteritzen pels nombrosos tentacles anellats de viu color taronja, tot i que un d’aquests exemplars era blanc. Opistobranquis, el nostre grup preferit, només un i petit, una (Elysia timida).Briozous en varem veure molts, però no en sé l’espècie: forma una mena de creixement de color vermell, taronja i blanquinós, sovint en “guerra” amb els altres animals amb qui comparteixen substrat, intentant expandir-se alhora que eviten el creixement d’altres organismes sobre la seva pròpia colònia. Aquest fons somer no és lloc per les delicades estructures calcàries dels briozous colonials d’aigües calmes, de manera que aquí els briozous es presenten en les seves formes incrustants, molt més resistents a les inclemències del mar.
Veiem també eriçons (Paracentrotus lividus) mostrant-se confiats en la seva punxeguda armadura: com a mínim sabien que nosaltres no ens els anàvem a menjar, en aquesta època que tothom està agafant garotes (com diuen als eriçons a Girona). I és que a la gent li agrada molt menjar-se les gònades d’aquests animals, que ara estan inflades i en el “millor moment” de l’any, en ple cicle reproductor.
Altres equinoderms que podem veure, poquets i amagats, son els cogombres de mar (Holothuria tubulosa). Sota les pedres hi havia algunes ofiüres (Ophiothrix fragilis), (Ophiocomina nigra) i una altre de molt bonica, amb unes ratlles grogues longitudinals als braços, quina espècie no he sabut identificar. No vaig aconseguir veure ni una sola estrella de mar. Hom diu que si no hi ha estrelles (molt sensibles a la contaminació) i, en canvi, abunden els eriçons (molt poc sensibles a la contaminació), la platja no es mereix, per dir-ho d’alguna manera, la bandera blava… algú sap si li han donat aquesta bandereta a la platja de Sant Pol ?
Pujant els graons evolutius, trobem molt poques ascídies, algunes boniques i delicades clavellines (Clavellina lepadiformis) i una ascidia colonial incrustant que hom hauria classificat com una esponja, de no ser perquè les esponges mai son tan transparents i l’estructura interna és ben diferent. No tinc el llibre d’en Weinberg on sé que apareix classificada, així que us quedareu amb les ganes de saber quina és l’espècie, la meva memòria no dona per més.L’últim grup que us descric, el més evolucionat (llevat d’alguns submarinistes) son els peixos. Veiem alguns gobis (Gobius bucchichii) poc espantadissos, potser per efecte de la temperatura de l’aigua. Això no significa que fugin, però els costa més moure’s. També blenis (Parablennius sp.), confiats en el seu cau, i trypterígids, tan ben camuflats que fins i tot a la foto costa de trobar-los.
Alguna juliola (Coris julis) i uns quants xucladits, peixets molt simpàtics i valents, que només es troben sota les pedres o amagats en la posidònia. De fet varem veure les tres espècies de xucladits que conec (Lepadogaster lepadogaster, Lepadogaster candollei i Opeatogenys gracilis), per bé que només en vaig poder retratar una (L.candollei), i és que son molt nerviosos i espantadissos. Poc peix petit, i cap de gros.En sortir, un corredor que hi havia pel passeig fent “jògging” ens va preguntar quants meros havíem vist… graciós, l’home… però es nota que ell també coneixia aquest fons…
La temperatura de l’aigua estava entre els 12,5ºC i els 13,5ºC, un grau més del que estem acostumats una mica més amunt de la costa. La mar una mica rissada, especialment en sortir de l’aigua, i moderadament clara, entre 6 i 8 metres de visibilitat. El dia fantàstic, uns 10ºC de temperatura a l’hora d’entrar a l’aigua, que es van convertir en uns 17ºC quan va arribar l’hora de sortir. La immersió va tenir una durada de 71 minuts i varem arribar a una fondària màxima de 8 metres. A diferència de les darreres immersions, i atesa la poca fondària del lloc, tots varem sortir amb ple d’aire a la botella.
INTERESSANT: Si us ve de gust veure totes les fotos de la immersió, aneu a http://fotosubmarina.com/ cliqueu el botó SEARCH i escriviu “9/02/2008″ sense les cometes, en total hi ha unes 100 fotos. Podeu habilitar la funció “Slide Show” (presentació de diapositives) clicant sobre el botó “PLAY” (el triangle com als vídeos) que hi ha a la part inferior esquerra de la pantalla. Si voleu una mica de música per acompanyar les fotos, podreu activar-la al botó MUSIC (i enceneu els altaveus).Fins la propera !
2 / febrer / 2008
Sí, un altre cop a Caials...
é que el primer que pensareu en llegir aquestes línies és: "una altra immersió a Caials". Estan boixos aquests dos. Però si, varem tornar a Caials. El tema era una previsió meteorològica inestable, unes ganes boges de veure molts bitxos, i el seguiment que, des de fa aproximadament un any estem fent amb en Daco dels nudibranquis de Caials. Calculant la freqüència de les nostres immersions allà, ens dona una mitjana d'una immersió mensual en aquesta bonica cala de Cadaqués.
El dia va estar una mica desapacible, la tramuntana bufava molt forta (més del que donava a entendre la previsió) la qual cosa feia una aventura el simple fet de vestir-se davant la platja per fer immersió. La temperatura de l'aire no era molt freda, uns 10ºC, però tot i que el cel es va destapar una mica quan varem sortir de l'aigua, una hora i quart després, a l'hora d'entrar era ben tapat.
El mar estava força esvalotat per efecte del vent però, com sempre, a Caials l'aigua estava plana com un mirall, i es que aquesta cala està a recer de tramuntana, i per això és una de les nostres favorites. Amb tot l'aigua era gèlida, a 12ºC de temperatura, molt transparent a poca fondària, una mica més tèrbola en baixar, on varem tenir uns 6-8 metres de visibilitat. Aquesta temperatura ens obliga a baixar amb vestits secs, realment un no passa fred si no es mulla el cos.
Descriurem les nostres observacions per grups, una mica com els llibres, seguint el nivell evolutiu dels animals.
Quant a esponges, els animals més simples, apart de les espècies ubiqües i habituals, mereix la pena destacar dos espècies: La primera d'elles, un "bimbo" per a mi, com a mínim... vull dir una espècie que no havia vist mai, o que mai m'havia fixat en ella, una parella de (Sycon raphanus) una esponja petita de la mida d'una oliva, enganxades a unes algues a uns 20 metres de fondària. L'altre espècie és una quin seguiment estan fent al Centre de Estudis Avançats de Blanes, l'esponja calcària (Paraleucilla sp.) varem veure dos exemplars, un a 19 metres fixat sobre unes esponges i una altre més petit fixat a una gorgónia blanca (Eunicella singularis) a uns 17 metres de fondària.
Aquesta gorgònia (pobreta) tenia més de la meitat de les branques recobertes pel Alcyonium coralloides, un corall tou incrustant que creix sobre esquelets de gorgònia. En aquest cas no s'ha esperat que la gorgònia es morís. Aquesta esponja Paraleucilla sp. és una espècie invasora, procedent del Brasil, i que sembla que només es veu a l'hivern, amb aigua per sota de 17ºC. A l'estiu desapareix. Per acabar el grup, apart de les habituals Hemymicale, Crambe i Ircinia. M'agraden molt les esponges del gènere Clathrina, l'espècie C.clathrus de bonic color groc, i la C.coriacea, blanca, molt més petita i que creix sota algunes roques.
Quant als cnidaris, és habitual en el lloc una relativa abundància de gorgònies blanques, tampoc n'hi ha massa, suposo que per la pressió que fem els humans sobre aquests delicats organismes, però amb tot se'n veuen força. Moltes tenen les puntes pelades, algunes amb organismes varis enganxats, com la "pajarita" (Pteria hirundo) o l'esponja que acabo d'explicar, o infestades d'algues i altres organismes com hidraris i, inclús, nudibranquis com la Tritonia nilsodhneri, un animalet de color blanc que es camufla perfectament sobre la gorgònia i se'n alimenta dels seus pòlips.
Altres militants del grup dels cnidaris son els hidraris colonials (Aglaophenia pluma) que amb forma de ploma creixen verticals sobre el substrat, a l'espera de caçar el plàncton del l'aigua. Però al seu torn son víctimes de nudibranquis com la Dondice banyulensis que troba que son com golosines: només cal veure com es mengen les branques de l'hidrari, gairebé amb golafreria. Anèmones (Anemonia sulcata i Aiptasia mutabilis) tanquen el grup.
Anèl·lids, no masses: Espirògrafs (Sabella spallanzani), Protula sp. i Serpula eren les visions més freqüents, però la palma se l'ha endut un altre "bimbo", un cuquet ple d'òrgans sensorials als voltants, amb desplaçament força ràpid, i uns inquietants ullets taronges al davant, talment com un extraterrestre, i que gràcies al Dr. Guillermo Sanmartín (UAM) el varem classificar com el síl·lid (Amblyosyllis formosa). Alguna colònia de Filograna sp. (abans coneguts com Salmacina sp.) poblaven les branques d'una gorgònia Eunicella singularis que servia de base a una "Pajarita" (Pteria hirundo).
El plat fort de les nostres immersions és, com sempre, el grup dels mol·luscs, de fet és el motiu principal de les nostres immersions. La veritat és que no hem vist ni un trist pop ni una sípia, però sí que varem tenir la possibilitat de trobar fins a 9 espècies diferents d'opistobranquis, alguns d'ells cars de veure darrerament. Val a dir que aquest cop vaig optar per portar encès el meu focus submarí "gros", la qual cosa va millorar la meva capacitat descobridora d'aquest bestiar. Normalment en prescindeixo ja que entre el focus i la càmera no em queden mans per bussejar, però de fet tampoc em va anar tan malament...
Les espècies de "nudis" que varem veure van ser: més de dues desenes d'Elysia timida, un parell de Tritonia striata (separades uns 10 metres de distància) a uns 7 m. de fondària, entre algues, una Aplysia parvula per la mateixa zona, entre algues Sphaerococcus on resulta molt críptica, una Diaphorodoris luteocincta entre algues a uns -17 m., una Flabellina babai a uns -17 m sobre 
una paret amb hidrozous, molt a prop d'una Cratena peregrina. També dos exemplars de Dondice banyulensis, un d'ell devorant una colònia d'hidraris (Aglaophenia pluma) com he comentat abans, el Tritonia nilsodhneri, prop del barco Llanishen, a uns -15 aproximadament, menjant-se els pòlips d'una gorgònia blanca, i per últim, un Hypselodoris villafranca a uns -3 m, al costat de l’alguer de Posidonia, sobre unes algues.
Entre els bivalves més destacables, una nacra (Pinna nobilis) mitjaneta i enterrada entre roques (en comptes d'entre posidònia). També una bonica Limaria hians, amb la seva munió de tentacles que autotomitza si es veu amenaçada, i una orella de mar (Haliotis tuberculata) quines petxines recobertes de nàcar brillant per dins les fa tan cridaneres i populars entre els banyistes. Per no parlar de la "pajarita" (Pteria hirundo) que es fixa sobre les gorgònies per millorar la seva eficiència filtrant aigua.
Entre els crustacis, un altre "bimbo" (aquesta immersió ja sembla un forn de pa) i és la gambeta (Hippolyte prideauxiana) que és comensal del crinoïdeu mediterrani (Antedon mediterranea). Aquesta gambeta de color vermell i transparent es mimetitza més que perfectament amb el crinoïdeu, i em va costar bastant fer una foto on es veiés mínimament. També varem veure una Galathea squamifera, més petita que la de la setmana passada, però novetat per a nosaltres, que no l'havíem vist mai abans.
Si pensem en els equinoderms, els eriçons dels tipus comú (Paracentrotus lividus) i de fondària (Sphaerechinus granularis) s'amagaven entre les roques, o sobre elles. Aquestes dues espècies comparteixen una particularitat, que és la de recollir objectes del fons marí i subjectar-los amb els seus peus ambulacrals per tapar-se amb ells i passar desapercebuts pels seus predadors. Per contra, una altra espècie d'eriçó, el negre (Arbacia lixula) no té aquest costum, i és un dels paràmetres distintius.
Alguns cogombres de mar (Holothuria tubulosa) i moltes estrelles de mar de set braços (Coscinasterias tenuispina), que tot i viure sota les pedres i sortir només de nit, potser perquè el dia estava nuvolat, es van deixar veure de dia. Una de les observacions interessants és la clavellina (Antedon mediterranea) quina particularitat, apart d'amagar-se sota una pedra, era la de tenir una gambeta comensal, com acabem de comentar.
Peixos poquets, la veritat. Castanyoles (Chromis chromis) les més abundants, seguides per les julioles (Coris julis) i les variades (Diplodus vulgaris) així com uns quants blenis i gobis despistats; en destaco un poc habitual gobi negre (Gobius niger). Alguna escorpora (Scorpaena notata) ben immòbil a l'espera d'un peixet despistat. Ja passa que a l'hivern hi ha molt poc peix, no sé on van o què fan, però no se'n veuen gaires. Sobre els invertebrats ja és tota una altra cosa, per les seves característiques tenen mobilitat reduïda, una sort per a nosaltres.
En fi, que com a immersió no va ser gens avorrida, de fet, ens varem entretenir tant amb algunes observacions que al final varem haver de negociar l'aire de respirar. Però tot va anar més que perfecte, de llibre.
INTERESSANT: Recordeu que podeu veure les fotos (aquest cop son 122) visitant la plana http://www.fotosubmarina.com, clicant el botó SEARCH i posant la data de la immersió, és a dir "2/02/2008" (sense les cometes). Qualsevol informació, aclariment o correcció és benvinguda.Fins la propera !
