Caials, un punt de vista diferent...

Aquest cop vàrem anar a Caials amb un propòsit ben definit: retratar amb fotografia gran angular les diferents comunitats biològiques que ens podíem trobar.

Com ja coneixeu, un dels atractius d’aquesta cala és la gran varietat d’hàbitats que hom pot trobar en una sola immersió. Aquest fet contrasta amb les típiques immersions des de vaixell, on habitualment només es visita un sol tipus d’hàbitat que pot ser molt ric (o no), però segur que no és tan variat en espècies com aquesta immersió, clarament la nostra preferida.

La “collita” de nudis no va estar pas malament, amb 9 espècies diferents i una vintena d’exemplars trobats en tota la immersió: Cratena peregrina, Dondice banyulensis, 3 Diaphorodoris papillata, 3 Elysia timida, una parella de Flabellina babai en plena còpula, un Flabellina no identificat, 4 Hypselodoris picta, un parell de Peltodoris atromaculata (la popular vaqueta suïssa) i un parell de Tritonia striata. El company Jordi, que feia els honors amb la fotografia “macro” també va poder veure un parell de Philline aperta, un cefalaspideu que nosaltres no hem vist encara.

Vàrem veure els organismes típics a cadascun dels hàbitats, que avui no relataré amb detall car que ja ho he fet innumerables vegades, sinó que faré una breu descripció dels diferents hàbitats que podem veure en aquesta singular immersió.

El fons de còdols i pedres a poca fondària

D’entrada tenim l’hàbitat de còdols i pedres a molt poca fondària, recoberts de gran quantitat i varietat d’algues fotòfiles (que volen molta llum), especialment abundants a la primavera, quan determinades espècies diuen “aquí mano jo”. Son regnats breus, val a dir. Però... a això li dic “hàbitat”? Doncs si, perquè és únic dins l’ecosistema marí.

És un ambient molt dur, ja que quan hi ha temporal pateix molt els efectes directes de les onades, per no parlar dels amplis canvis de temperatura i salinitat pel fet de trobar-se tant a prop de superfície: alta insolació vs. refredaments extrems per efecte de la tramuntana així com els efectes de l’aigua dolça de la pluja... si, si, quan plou, si plou molt, la salinitat de les aigües superficials costaneres canvia...

Amb tot, amagats sota les pedres grans o sota aquelles pedres relativament "ben situades" (i que per tant suporten millor els embats de l’aigua) sempre trobem alguns peixos petits com els xucladits i alguns tipus de blenis i gobis. També és l’hàbitat preferit de les anemones o fideus de mar (Anemonia sulcata), i d’alguns dels seus predadors i víctimes, com ara nudibranquis i gambetes respectivament. Estrelles de mar com la de set braços (Coscinasterias tenuispina) son habituals, així com ascidis més o menys petits i esponges incrustants de colors. Molts d’aquests animalons s’amaguen de dia i surten de nit, però de vegades es veuen fàcilment de dia si, per exemple, toca que sigui un dia ennuvolat i fosc.

La pradera de posidònia

La posidònia (Posidonia oceanica), coneguda antigament com “altina” o “alga dels vidriers” (tot i que no és un alga), és endèmica de la Mediterrània, té les fulles en forma de cinta, de color verd fosc i, quan pot, forma extensos prats ondulats que proporcionen refugi i aliment a nombroses espècies animals. Per aquest motiu és objecte de protecció, tot i que, en aquest país, aquesta figura és relativa: ni es controla gaire la seva destrucció, ni la gent és gaire conscient o potser no els importa massa ó gens.

Les praderies Posidonia constitueixen una de les comunitats més característiques del litoral mediterrani. S'estenen sobre fons ben il·luminats de perfil suau, preferentment de sorra, en segments de costa no exposats i a profunditats que oscil·len entre gairebé la superfície i els 35 m de profunditat.

A Caials més que una praderia podríem dir que es troben una sèrie de clapes més o menys ben conservades, i més o menys grosses, situades entre els 3 i 6 metres de fondària. Els espais entre aquestes clapes són amplis, i molt probablement deguts a l’acció de l’home, les seves barques i el “garreig” de les àncores d’aquestes pel fons, generalment dur.

Degut al perfil del fons, amb molta pendent, la praderia a Caials no és gaire ample i s’acaba abruptament en arribar al fons de grans roques, la qual cosa ens permet observar l’estructura de l’alguer, les seves arrels, els rizomes, és a dir, la planta en sí. En alguns casos, la posidònia creix sobre les roques, en els llocs més protegits, però és poc abundant en aquest substrat, on no pot tenir gaire protecció “física”.

Potser us preguntareu per què tothom li dona tanta importància a la Posidònia... Aquesta planta és important per diversos factors: per una banda produeix una gran quantitat de matèria orgànica (aliment) i d'oxigen (1 metre quadrat de fulles proporcionen uns 10 litres d'oxigen cada dia), de manera que enriqueix considerablement d'altres ecosistemes i, d’altra banda també perquè forma esculls "vius" a moltes badies i platges que eviten l'erosió i la desaparició de la sorra.

La posidònia també serveix de suport a d'altres organismes, tant algues com animals, especialment briozous i hidraris que s'instal·len a sobre de les seves fulles, configurant l'anomenat "feltre epífit". També acull tota una sèrie de peixos i invertebrats que s'alimenten de les seves fulles, o bé que hi troben la suficient protecció per a l'aparellament i la reproducció. Així mateix, el seu sediment permet el desenvolupament de mol·luscs bivalves, i també una infinitat de cucs i altres organismes.

Actualment la praderia de posidònia es troba en forta regressió a tota la costa, a causa dels continus abocaments de contaminants, les construccions de ports, la regeneració de platges, la pesca il·legal de ròssec, l'aqüicultura (el problema no és l'activitat en si, sino la gestió dels seus residus), l'ancoratge indiscriminat d'embarcacions i la invasió d'espècies exòtiques.

Alguns organismes marins freqüents en aquesta comunitat (no necessàriament trobats en aquesta immersió) son: l’esponja (Cliona viridis), l’hidrari (Sertularia perpusilla), l’orella de mar (Haliotis lamellosa), la llebre de mar (Aplysia fasciata), la sípia (Sepia officinalis), l’estrella de capità o estrelleta (Asterina gibbosa), l’eriçó de roca (Paracentrotus lividus), la castanyola (Chromis chromis), els tords (Symphodus sp.), les salpes (Sarpa salpa) i, si l’aigua és prou neta, l’estrella vermella (Echinaster sepositus).

Les roques a poca fondària

Els ambients rocallosos de poca fondària i propers a la costa contenen una gran quantitat d'esquerdes, que esdevenen caus adients per a molts organismes.

Aquesta zona es caracteritza per les seves aigües transparents altament oxigenades i generalment més càlides que les de les capes inferiors. Hi trobem una gran quantitat d’algues fotòfiles -que necessiten molta llum- com són les algues verdes i brunes. En general, és una zona amb una gran diversitat biològica.

Els animals d'aquests ambients desenvolupen mecanismes de defensa com les espines, associades, o no, a glàndules verinoses, l'adopció de colors críptics (semblants als del medi). Entre els organismes més abundants (no necessàriament trobats en aquesta immersió) trobem l’alga Corallina elongata, l’esponja Clathrina clathrus a les esquerdes, els eriçons negres (Arbacia lixula) i de roca (Paracentrotus lividus), algun eriçó de fondària (Sphaerechinus granularis), sargs (Diplodus sp.), llavions (Symphodus tinca), salpes (Sarpa salpa), bavoses i blenis.

Mereix una menció especial l’esponja groga Aplysina aerophoba, que apareix en aquest ambient en masses relativament grans que creixen per gemació, i que constitueixen un micro-ecosistema en si mateixes ja que, entre els tubs de l’esponja, hi trobem planàries, ofiüres, i fins i tot algun opistobranqui amagat.

El fons detrític

Si continuem la immersió cap el fons, arribant a la interfície entre les gran roques cobertes d’algues i el fons, trobem que aquest està cobert de pedres planes de mida mitjana i petita. És el què es coneix com a fons detrític. Per la fondària, ja ens trobem a uns 10-12 metres.

Aquí creixen més aviat algues vermelles, que accepten tenir menys llum solar, i els forats entre les pedres permeten que gran quantitat i varietat d’animalons petits tinguin la seva “selva” particular, on no falten els seus predadors, que solen agafar forma de peix, com ara sargs i júlies, entre altres. Les pedres també permeten que els pops assenyats construeixin el seu propi cau, quina porta aguanten ells mateixos amb les ventoses d’un qualsevol dels seus 8 braços, ben a prop del seu territori de cacera.

El precoral·ligen

Si aixequem la vista del fons detrític cap a la roca que tenim als costats de la cala, trobem la comunitat del precoral·ligen, que es considera una zona de transició entre els fons ben il·luminats i el coral·ligen. Es caracteritza per una gran riquesa biològica: en penetrar a través de l'aigua, la llum va essent progressivament absorbida, alguns colors més que altres, en augmentar la fondària.

On la llum comença a escassejar, les algues són substituïdes progressivament per colònies d'animals incrustants que formen aquest hàbitat singular. La competència dels animals amb les algues per l’espai vital obliga a aquestes a una ocupació selectiva, en què s’estableixen diferents zones de preferència, d'acord amb la intensitat i qualitat de llum que els hi arriba.

Els organismes que hi habiten aquí solen lluir coloracions vermelloses que els permeten camuflar-se ja que, en un entorn on no arriba la llum vermella, tot el que és d’aquest color esdevé pràcticament invisible.

Els organismes marins freqüents en aquesta comunitat (no necessàriament vistos en aquesta immersió) son les algues Codium bursa, Codium vermilara i Cladophora pellucida, comencen a aparèixer les algues calcàries incrustants, les esponges Axinella damicornis a les escletxes, l’esponja perforant Cliona celata, la gorgònia blanca Eunicella singularis que de tant en tant ens regala amb algun predador com el cargol Simnia spelta o el nudibranqui Tritonia nilsodhneri, l’equiúrid Bonellia viridis, generalment amagat a les escletxes i del què només en veiem la trompa, tords, blenis, escorpores (Scorpaena sp.), serrans (Serranus cabrilla i Serranus scriba) i multitud de petits ascidis i altra fauna petita. De tant en tant es pot trobar algun peix més gros, com algun congre (Conger conger), i sempre es veuen sargs de tota mena, si hi ha sort, de mida força grossa.

El delericte del "Llanishen"

Aquest és un hàbitat singular, propi únicament d’aquesta cala del cap de Creus i que consisteix en el biòtop format per les restes d’un gran vaixell que va encallar a Caials fa molts anys.

Us en faré cinc cèntims, amb una petita adaptació del text d’en Enric Trilla, extret del seu interessant llibre “Naufragis a la mar de l’Alt Empordà”, publicat per Editorial Brau (Figueres):

L'any 1917 la Gran Bretanya es troba immersa en la Primera Guerra Mundial. Essent un conflicte de grans proporcions, el seu exèrcit és destacat a Europa, l'Àfrica i l'Orient Mitjà, compromès en tots els fronts de batalla.

Des del trencament de les hostilitats, l'any 1914, la Royal Navy ha bloquejat la Flota d'Alta Mar alemanya a les bases del Bàltic. Aquest domini del mar només és desafiat per una arma de nova aparició, el submarí, ja que les tècniques de detecció i destrucció no han estat encara desenvolupades.

Els submarins alemanys demostren el seu enorme poder destructiu, enfonsant gairebé 6 milions de tones de vaixells aliats només l'any 1917. Encara que el principal teatre d'operacions navals és localitzat a l'Atlàntic i el mar del Nord, al litoral català també hi naveguen submarins alemanys a l'aguait d'algun mercant desprevingut que es posi a l'abast de les seves armes. El “Llanishen” va ser un d’ells.

El 7 d'agost de 1917 el “Llanishen” salpa de Marsella, en llast, cap al sud amb la intenció de guanyar l'estret de Gibraltar; el seu únic armament és un canó emplaçat a popa.

Arribat al mig del golf de Lleó és torpedinat per un submarí; el torpede, possiblement sense explotar, el forada de banda a banda, travessant la sala de màquines. El capità dóna la nau per perduda i ordena el seu abandó. La
tripulació arribarà en dos bots a Portbou i Portvendres, però el vaixell, escorat, continua flotant a la deriva, empès pel mestral en direcció sud-est.

La matinada següent és albirat pel vapor “Colón”, un petit vaixell de cabotatge que fa el trajecte entre Barcelona, Portvendres i Seta. Després d'una inspecció que constata el total abandó del vaixell, el “Colón” decideix remolcar-lo cap a Barcelona, però malfiant-se del seu estat no hi embarca cap tripulant.

Al cap de poca estona després es desencadena un temporal de llevant; davant la impossibilitat de remolcar cara al vent un pes molt superior al seu, el “Colón” talla el cap que els uneix i el “Llanishen” va de través cap a la costa.

Albirat des de Cadaqués, un llagut es fa a la vela, interceptant el derelicte quan ja es troba sobre les roques. Abordant-lo ràpidament, s'arnollen les àncores quan, de sobte, es gira el vent cap a tramuntana i el Llanishen pivota sobre la proa, quedant encallat als Caials.

Una empresa naviliera barcelonina, "Hijos de José Tayá", es fa càrrec del vaixell sinistrat, vol reflotar-lo tapant amb ciment els forats de l'obra viva. El barco “Teresa Tayá” comença a portar material de suport (maquinària, fusta, ciment, etc.) des de Barcelona a Cadaqués.

Durant mesos moltes barques de la vila, llogades per la “Tayá”, transporten sorra i ciment al lloc del naufragi per als bussos italians encarregats del reflotament. Tapats els forats, dues grans bombes del port de Barcelona comencen a buidar el casc, però el “Llanishen” no es mou, i és que el ciment aplicat a les vies d'aigua ha soldat el vaixell amb les roques del fons.

Abandonat definitivament, l'hivern del 1917 el “Llanishen” és desfet per un temporal. La primavera de l'any següent el bus Constantí Kontos inicia la campanya de desballestament del vaixell, que durarà fins l'estiu de l'any 1925, quan encara la revista "Sol Ixent" de Cadaqués publica una notícia sobre aquesta tasca.

Trenta anys més tard el fill de Constantí, Jordi Contos, dinamitarà les calderes del vaixell amb cent quilos d'explosiu, per recuperar l’acer tan valuós com escàs en aquella època.

Tota aquesta història (i alguna coseta més que un recorda d'altres fonts, com l'obra de l'insigne Josep Pla) la tinc present sempre que veig les restes d’aquest vaixell, la qual cosa li confereix un “ànima” a aquests ferros rovellats. Com comentava al començament, les quadernes soldades al fons han esdevingut un hàbitat especial, molt lligat al precoral·ligen que l’envolta, i on cal mirar atentament per descobrir la gran quantitat de vida que hi ha.

Tota mena de “bitxos” han fet la seva casa de les restes d’aquest vaixell, gràcies als centenars de petits espais que els proporcionen refugi. De fet podem trobar molts tipus d’algues, d’esponges, força gorgònies blanques, molts petits cnidaris, alguns cucs, mol·luscs de tota mena (incloent els nostres preferits, els opistobranquis), alguns bivalves petits, algun crustaci (costen de veure ja que son molt porucs), molts briozous, alguns equinoderms, ascidis i força peixos, alguns de mida respectable.

El coral·ligen

Passat el barco, a partir dels 20 metres de fondària, deixem el precoral·ligen i trobem el coral·ligen, que literalment significa “allà on creix el corall”. El coral·ligen apareix a les zones rocoses i poc il·luminades de la Mediterrània, i la seva principal característica és que hi viu una interessant comunitat d'algues calcàries, que creixen en plans horitzontals contigus per tal d'aprofitar l'escassetat de llum.

També es poden trobar, allà on l’home no hi posa gaire la “grapa”, algunes colònies grans de cnidaris, com ara les gorgònies vermelles i el valuós corall vermell. A Caials aquests cnidaris estan presents de forma gairebé testimonial, raó per la qual em fa molta més il·lusió trobar-los que si, en canvi, fossin molt comuns. Per trobar coral·ligen en bones condicions cal anar a llocs menys freqüentats i potser més allunyats de la costa, però tot i així és un bon espectacle.

Com ja he dit, a la Mediterrània, l'anomenat coral·ligen, es caracteritza per ser una zona colonitzada per un gran nombre d'algues calcàries, entre les quals es desenvolupen altres organismes invertebrats suspensívors: esponges, ascidis, briozous i gorgònies. Gairebé tots son animals de colors vermells, groguencs, rosats i ataronjats.

El descens de la llum és un dels factors clau per al desenvolupament d'aquestes algues calcàries, que es veuen afavorides per la desaparició d'altres més productives i que sens dubte les anul·larien si tinguéssin més llum. Per altra banda, la calcificació els dóna la resistència necessària per no ser menjades per certs herbívors. Tot i tenir un creixement bastant lent, lluiten aferrissadament entre elles per posicionar-se al substrat i obtenir així la màxima quantitat de llum solar, fet que ocasiona un creixement singular en plans horitzontals, fins i tot de recobriment i superposició de les unes vers les altres.

Els organismes més freqüents d’aquesta comunitat son les algues calcàries dels gèneres Lithophyllum, Mesophyllum i Peyssonnelia, les esponges Ircinia oros, Petrosia ficiformis (si tenim sort veurem la vaqueta suïssa Peltodoris atromaculata que la parasita), la gorgònia vermella (Paramuricea clavata), el corall vermell (Corallium rubrum), algun crustaci com els esclops (Scyllarides sp.), estrelles i ofiürs de tota mena (segons el lloc), cogombres de mar com l'Holoturia forskali, i peixos molt característics ja que no es veuen en aigües somes com el tres cues (Anthias anthias) o el moll reial (Apogon imberbis). També son “de nota” els peixos grossos, com ara la rascassa (Scorpaena scrofa) o alguna troballa curiosa, si hi ha molta sort, com algun rap.

Per acabar

Va ser una sorpresa per a mi, encara no sé si grata, el fet de mirar-me la immersió amb uns altres ulls. La limitació imposada per la foto angular, que impedeix mirar-se les coses de massa a prop, et dona una perspectiva mes “humana” de la immersió, fent que no et puguis centrar tant en observar els petits detalls de la natura, contra el que tinc per costum. En definitiva, no vaig gaudir tant de la immersió, i no és que no meresqués la pena, tot el contrari, però prefereixo submergir-me "en mode macro”.

INTERESSANT: Si voleu veure les fotos de la immersió, accediu a www.fotosubmarina.com i, un cop a dins, cliqueu el botó SEARCH i teclegeu la data “22/03/2008” sense les cometes.

Fins la propera !

Mateua, immersió rècord

l passat dissabte 15 de març vàrem decidir anar a bussejar a la cala Mateua, a l’Escala. Aquesta cala, situada a tramuntana de cala Montgó, tot i que està força amagada del gran públic, és molt coneguda pels submarinistes catalans, ja que molts d’ells han tingut el seu primer contacte amb el mon submarí precisament aquí; no en va, en un altre article, anomenàvem a cala Mateua: "escola de submarinistes".

Cala Mateua està formada per un penya-segat de roca calcària que s’eleva fins uns 40 metres sobre el nivell del mar. Destaca l’illa Mateua, un illot calcari situat a uns 15 metres de la platja, quina forma recorda vagament a una tortuga i que te dos túnels submergits, el major dels quals té una longitud d’uns 9 metros i una alçada d’1 a 2 metres en funció de l’acumulació de sorra, pel qual pot resultar un passatge un xic claustrofòbic per a alguns bussejadors.

La immersió clàssica consisteix en rodejar l’illa Mateua en el sentit contrari a les agulles del rellotge, per fer el trajecte de màxima profunditat al començament del recorregut. Podem entretenir-nos observant la vida bentònica, molt abundant en totes les esquerdes i forats, per la qual cosa és molt recomanable portar una lot o focus submarí.

Tot i que aquest dia preteníem fer un circuit diferent, fer la volta en sentit horari i, al final, derivar cap a terra per remirar bé el fons arran de costa, al final ens vàrem desdir i vàrem fer la volta clàssica, per bé que en tornar, als 5 metres de fondària, vàrem obrir el nostre recorregut cap a l’alguer de posidònia contigu. I allà vàrem fer les troballes més interessants del dia... però anem a pams.

Vàrem observar clarament que la primavera s’apropa i totes les algues comencen a créixer de valent, una bona noticia pels peixos i els eriçons que se les mengen, i encara més bona pels peixos grans que es mengen els petits; ja se sap que a la mar impera la llei de la selva.

Entre les poques espècies que sé distingir a simple vista, les més maques d’entre les algues verdes van ser la Codium bursa i C. vermilara, la gran quantitat d’Halimeda tuna (no tan abundant i amb colors més foscos que la de Tossa de Mar) i les fulles, aquí més aviat fosques, d’Udotea petiolata, que jo associava a ambients més profunds (sol trobar-se en quantitat sobre el coral·ligen de Caials). Tampoc ens podem oblidar de les butllofetes, discretes però intrigants, de l’alga Valonia utricularis, ni dels petits “fulls d’enciam” de l’alga Ulva olivascens, que vista en poques quantitats ens indica que l’aigua no està contaminada (però compte si la veieu en molta quantitat, eh?).

És clar que no només hi havia algues verdes, entre les algues brunes la més vistosa és potser la Dictyota dichotoma amb les seves tonalitats iridiscents, així com les mitges llunes blanques de la Padina pavonica entre mig de frondes d’Halopteris scoparia.

Per últim, entre les algues vermelles destaquen, a Mateua, la ubiqua Jania rubens i la –cada cop més abundant en funció de l'estació- Sphaerococcus coronopifolius, la qual oculta a les seves branques gran quantitat d’animalons, sovint sorprenents, com els microscòpics crustacis Caprella sp. i fins i tot, com vàrem poder comprovar, alguna aranya de mar, un picnogònid “tot potes” molt i molt curiós. També era molt abundant l’alga calcària Corallina elongata, que dona un tacte aspre als matolls d’algues, i les Mesophyllum i Lithophyllum, que "fan créixer" les pedres on es fixen aportant matèria calcària amb la seva pròpia estructura.

Entrant al regne animal, veiem les esponges que, com ja sabeu, no son sinó conjunts de cèl·lules una mica especialitzades en filtrar aigua. Una de les esponges més aparents a poca fondària és l’Aplysina aerophoba, de color groc, i que cap al final de la immersió varem veure –en diferents casos- acompanyada per opistobranquis, en el primer cas va ser un Diaphorodoris luteocincta, i el segon cas un depredador amb barret, una Tylodina perversa, que es menja les algues cianofícies contingudes als teixits de l’esponja, i no l'esponja en sí, com es creia no fa pas tants anys.

Em van cridar l’atenció una mena de botons grocs fixats damunt les roques, a prop dels òsculs de les esponges Cliona celata i C. viridis. Jo pensava que eren noves colònies d’aquestes esponges, començant a foradar la pedra, però en consultar-ho a una especialista, em va dir que eren les papil·les inhalants de la mateixa esponja de la què vèiem l’òscul al costat. Aquestes esponges Cliona es presenten en diferents formes, però de les què parlo totes tenien la forma “alpha” o excavadora, que dissolen la pedra calcària per fer-hi casa seva. Altres formes "adultes" de la mateixa esponja son "massives" i tenen forma pròpia: la seva massa corporal és casa seva.

Cala Mateua també es caracteritza per tenir grans clapes d’esponges incrustants vermelles (Crambe crambe), una espècie que es pot confondre molt fàcilment amb la també vermella i incrustant esponja (Spirastrella cunctatrix) i de la que es diferencia per les marcades protuberàncies i el tacte suau de la Crambe, mentre que l’Spirastrella té molt més marcats els conductes aqüífers radials (que convergeixen als òsculs) i és de superfície més regular, oferint un tacte “híspid” (pelut, rugós o aspre...)

També vàrem tenir oportunitat d’observar l’esponja calcària (Paraleucilla sp.) de la què n’estem fent el seguiment per tota la costa. Varem veure només dos exemplars, fixats a unes algues a uns quatre metres d’aigua. Realment aquesta espècie a la primavera va de baixa, igual és que ja ha completat el seu cicle vital.

Altres espècies d’esponges comunes van ser la bella Acanthella acuta, l’Axinella damicornis amb un exemplar fent petites ramificacions de creixement, la Dysidea avara amb la seva delicada forma reticulada quan se la mira de prop, l’Oscarella lobularis en diferents colors, l’Agelas oroides de bonic color taronja i forma globular i, com no, les discretes Ircinia, semblants en forma i color a les pedres.

Entre els cnidaris destaquem sobre tot tres tipus, les molt abundants mans de mort (Alcyonium acaule), les anemones incrustants grogues (Parazoanthus axinellae) que recobreixen completament els sostres i parets d’alguns extraploms i el corall vermell (Corallium rubrum), ben amagat a escletxes (ja que l’altre, el més accessible, ha estat “pescat” per algú, tot i la seva mida petita que no li confereix cap altre valor apart de l'ecològic, però ja se sap que l'avarícia no té límits).

No menys abundants, però molt més discrets, son els hidraris que creixen allà on poden: generalment a indrets on hi hagi una mica de corrent d’aigua, i una mica protegits. Per la seva petita mida i dificultat d’identificació en destaco una espècie, la (Sertularia perpusilla) que creix formant cadenes de "clons" sobre les fulles noves de posidònia (Posidonia oceanica), un cas clar de reproducció asexuada.

Les plomes de mar com l’Aglaophenia pluma van ser unes de les colònies d’hidraris més aparents, i fins i tot en un cas varem tenir la oportunitat de veure un dels seus depredadors instal·lats a sobre: un opistobranqui Doto koenneckeri, tant interessant com car de veure, molt petit i molt críptic, gairebé indistingible entre la munió de restes orgàniques que suren pel medi aquàtic i son retingudes per aquestes estructures filtradores.

Anemones dels tipus Aiptasia diaphana i Anemonia sulcata, comuns a poca fondària, i Aiptasia mutabilis, més comuna a zones més profundes, i fins i tot un exemplar de Cereus pedunculatus, una anemone més plana i amb tentacles més curts, aparentment més adaptada a ambients infralapidícoles, completen el grup dels animals que piquen.

Els anèlids estaven representats per dos grups, els espirògrafs del gènere Sabella, en algunes de les seves varietats comunes, i els cucs “pescadors” com l’Eupolymnia nebulosa, que instal·lats als seus forats, ben protegits, llencen els seus tentacles orals acanalats a la captura del seu menjar microscòpic.

Els mol·luscs opistobranquis vàrem prodigar-se aquest dia, fins a 13 espècies diferents: els ja esmentats Diaphorodoris luteocincta, Doto koeneckeri i Tylodina perversa, i a més: 3 Hypselodoris fontandraui juvenils, un Elysia viridis, un Facelina coronata, un bellíssim Crimora papillata, un Chromodoris krohni, un Dendrodoris limbata, un meravellós Polycera quadrilineata en una poc comuna “fase fosca”, un Trapania lineata, un Calmella cavolinii i multitud d’Elysia timida. El més curiós és què, al principi de la immersió, a aquests bitxos els costava revelar-se, i després va ser un “no parar”.

Els prosobranquis son menys coneguts per nosaltres, i per tant varem identificar menys espècies, com el Buccinulum corneum, les lapes (Patella sp.), algun fisurel·lid del gènere (Diodora) i algunes orelles de mar (Haliotis lamellosa) sota les pedres.

Entre els bivalves, alguna nacra (Pinna nobilis) petita entre la posidònia, un parell de (Limaria hians) sota pedres. El més curiós, tot i que no el vaig veure viu, va ser el dàtil de mar (Lithophaga lithophaga) una “delicatessen” per alguns, protegit ja que la seva captura implica la destrucció de la pedra (i per tant de l’ecosistema) on viu. Amb tot, en girar una pedra del fons, vaig veure els forats creats per aquest animal, d’un diàmetre similar a un dit, i dins d’un d’ells una única valva d’aquest mol·lusc.

Crustacis pocs, ja que solen sortir de nit, però destacar el picnogònid que vàrem trobar entre les frondes d’Sphaerococcus, com hem comentat abans, un cranc Pilumnus vellosissimus en aquest mateix tipus d’algues, i alguna gambeta Palaemon elegans, tan encauada que va ser impossible retratar-la.

Els briozous, atesa la poca fondària del coral·ligen, no eren molt variats, principalment hi havia fals corall (Myriapora truncata) i algunes espècies incrustants sota les roques. Son animals molt difícils d’identificar amb els nostres mitjans, per exemple, a prop de la troballa del Crimora papillata (foto DSC_5813) hi havia unes quantes clapes de briozous. Consultat amb un especialista a Marsella (gràcies, Oriol !) sembla que al final pot ser una d’aquestes espècies: Ellisina gautieri, Ellisina cf. levata (=gautieri) ó Parellisina curvirostris.

Per què aquestes tres espècies possibles? Doncs perquè, en termes tècnics: "tot depèn del grau d’orientació de l'aviculari i si es asimètric o no". És complicat. A més, per acabar-ho d’adobar, aquest individu té "el plafó dels zooides transparent i les parts apicals dels zooides on hi ha els avicularis i les ovicel·les de color blanc"... Queda clar que els briozous són tot un món, i seguint la regla que fa temps que coneixem, comprovem que: “com més petit el bitxo, menys bibliografia disponible”.

Els equinoderms son molt més fàcils, a més de la munió d’eriçons (Paracentrotus lividus) i algun (Sphaerechinus granularis), trobem algunes estrelles de mar (Echinaster sepositus), una d’elles “bebè” a prop de la Tylodina perversa. Cogombres de mar (Holothuria tubulosa) als sorrals i algun (Holothuria forskali) de color negre amb piquets blancs enfilat a les roques, que vaig descobrir seguint el llarg rastre de les seves deposicions, caigudes sobre un alga Sphaerococcus... si ell hagués anat al lavabo en contes de fer-ho a qualsevol lloc, jo no l’hauria vist.

Identificar les ascídies també és complicat, potser no tant com els briozous, però cal fer servir altres tècniques que les què podem fer servir nosaltres. L’ascídia més fàcil d’identificar, sense dubte, és la Halocynthia papillosa, mentre que l'espècie més rara que vaig veure correspon a un grup d’animals que apareixen a la foto DSC_5686, son possibles ascídies no identificades, plenes de larves. El sifó llarg podria ser exhal·lant, i en dos exemplars es veu un forat a la túnica que podria ser el sifó oral.

Molt comunes, i en principi fàcils de confondre amb esponges del mateix color, serien les ascídies colonials taronges de la familia Didemnidae, possiblement Polysincrator sp. però per especificar més, caldria fer preparacions histològiques, i per tant fer un estudi a la “morgue”, cosa incompatible amb la nostra forma d’observar la natura. Com diem darrerament: hem trobat els nostres límits.

Per últim, pocs peixos, tot i que es nota que van tornant. Alguns sargs, molls de roca, julioles i serrans, però sobre tot, en la nostra recerca de coses petits, vàrem veure xucladits dels tipus Lepadogaster lepadogaster i L.candollei, i el de color blanc Apletodon bimaculata, d’un color blanquinós absolutament mimètic amb la pedra on el vàrem trobar. Tenia una curiosa capacitat, la de moure els ulls de forma independent, com els camaleons. Blenis, gobis i trypterígids es deixaven veure de nou, així com els tords petits i algun de gros. La vida torna a la costa.

La nostra incursió al mon submarí d’aquest dia ha estat un rècord tant en durada (ens hi vam estar gairebé dues hores -114 minuts- sota l’aigua) com en nombre d’espècies d’opistobranquis trobades (13 en total). Tota una fita que ens costarà millorar, caldrà tenir bones idees...

La primera idea que se m’acut és que la configuració d’aquest bonic illot, que ens torna al punt de partida sempre que no el perdem de vista, fan que Illa Mateua sigui ideal per l’aprenentatge i pràctica de les immersions nocturnes. I cal recordar que els nostres amics opistobranquis son animalets essencialment nocturns... Si n’hem vist tants de dia, què no veurem de nit... a veure si els companys s’animen i n’organitzem una ben aviat...

INTERESSANT: Per veure totes les fotos de la immersió (més de 200) cal que aneu a www.fotosubmarina.com i premeu el botó SEARCH, teclejant llavors la data "15/03/2008" sense les cometes.

Gaudiu de les fotos !

Caials, la mar sempre ens reserva sorpreses

l passat dissabte 1 de març de 2008 en Daco, l’Albert i jo vàrem anar als Caials de Cadaqués. La previsió del temps era prou favorable, així que ens vàrem trobar un cel clar i la mar absolutament plana, molt transparent amb una visibilitat superior als 15 metres, i força freda encara, per sota dels 13ºC.

Referent a la temperatura de l’aigua, he observat una curiositat en els registres del meu ordinador de busseig, i es que hi havia una mena d’inversió tèrmica a la columna d’aigua: la temperatura de les capes inferiors als 20 metres de fondària estava mig grau per sobre de la temperatura de les capes superiors. Efectes de la tramuntana ?

Vàrem fer la ruta clàssica, en la que visitem els diferents hàbitats que ofereix aquesta immersió: la comunitat d’algues ben il·luminades, la comunitat d’espècies infralapidícoles (que viuen sota les pedres), l’alguer de posidònia, les algues de llocs poc il·luminats, el precoral·ligen i el coral·ligen, sense oblidar-nos de mirar una mica pels voltants del delericte del Llanishen.

Ja només entrar a l’aigua cristal·lina vàrem tenir la primera sorpresa: era plena de plàncton. Entre tots els animalons que suraven a dues aigües cal destacar un tipus de sifonòfors (encara debatim si és del gènere Halistema o Forskalia) que tenia dues parts ben diferenciades, una mena de cap fet a base de bossetes que li conferien la capacitat de moviment, i una mena de ramificacions extensibles rematades per uns òrgans de color vermell.

A més d’aquests curiosos animals, hi havia cadenes de petites salpes i boletes amb detalls de color blau i llargs tentacles transparents. Tot costava molt de veure, imagineu-vos intentar fer una foto, però el fet és que hi havia força animalons. També hi havia una medusa Pelagia noctiluca, molt trencada ja, i un parell de salpes molt grosses, més de 10 cm. cada una, surant trencades, però encara vives, ja que reaccionaven a la nostra presència.

De vegades la ment vola imaginant les meravelloses i delicades, alhora que impossibles, estructures que l’evolució ha donat a aquestes formes de vida. Si en un encontre casual com aquest podem veure tanta bellesa, quines sorpreses ens tindrà amagades la mar?

En intentar fer fotos vaig constatar l’abundància d’ous surant com a part important del plàncton. Especialment abundants a la superfície, n’hi havia també entre dos aigües, la qual cosa es constata amb les impossibles fotos dels sifonòfors, plenes de “neu” (un fenomen que en anglès es diu “backscatter”) produïda quan aquestes boletes reflexen la llum del flaix. La petita pantalla de la càmera no mostrava aquest problema, així que jo content… fins que s’ha fet evident en visualitzar-les a l’ordinador…

Les algues van començar a aparèixer sobre les roques a la mateixa entrada de la cala, unes de les que més em criden l’atenció son les “garrapinyades” (Phymatolithon calcareum), que com el seu nom indica son unes algues vermelles calcàries que creixen generalment sobre restes de pedres, envoltant-les més o menys completament.

També em va cridar l’atenció un tipus d’alga Codium poc habitual, la Codium coralloides, que ja havia vist altres vegades sense fer-l’hi massa cas. Per què m’hi vaig fixar aquest dia? Doncs perquè en Daco va estar a punt de posar la ma sobre una escòrpora (Scorpaena porcus) que s’amagava sobre una pedra, i quan el peix va fugir, va decidir posar-s’hi sobre aquest alga.

Es nota que la primavera s’apropa i l’hivern s’acaba, i és que les algues comencen a créixer gràcies a la creixent insolació a les zones poc fondes. Quant a algues, es veien els arbrets vermellosos de la Laurencia, Dictyota de vàries espècies amb les seves fulles dicotòmiques que semblen fractals senzills, Cistoseira amb els seus arbrets verds, les boletes de Falkenbergia rufolanosa (que no és sinó una de les fases reproductives de l’alga invasora Asparagopsis armata, originària d’Austràlia), les ramificacions quasi coral·lines de l’Amphiroa rigida, les incipients orelletes blanques de la Padina pavonica, que més endavant de l’estació creixeran amb força, i una bona quantitat de Colpomenia sinuosa, amb aspecte i textura de plàstic “pelut”.

Més al fons es troben algues dels tipus Codium bursa i vermilara, també molta Sphaerococcus (on sempre hi ha interessants troballes d’opistobranquis i algun micro-crustaci com les Caprellas). Ara bé, a les profunditats, on hi ha menys llum, les algues que realment prosperen son les algues vermelles calcificades, d’aspecte de corall, colors roses o vermellosos, dels tipus Lithophyllum i Mesophyllum.

La posidònia (Posidonia oceanica) de Caials constitueix l’únic representant local de les fanerògames marines, i es troba exclusivament a poca fondària, menys de 6 metres, sobre un fons de sorra i còdols, però també sobre les roques, una particularitat que gairebé només he vist al cap de Creus, el que no vol dir que no es doni en altres indrets.

Quant a les esponges, veiem les més habituals, Ircinia de diferents tipus a diferents profunditats, la vermella i incrustant Crambe crambe, i la groga Aplysina aerophoba típica de les roques a poca fondària. Una d’aquestes Aplysina estava “parasitada” per un opistobranqui molt curiós: Tylodina perversa.

Aquest animaló, curiós pel seu barret sempre ben cobert d’algues, s’alimenta aparentment dels teixits de l’esponja, però després d’un estudi publicat per tres investigadors del CSIC (Turón, Becerro i Uriz: “Tylodina perversa, una oveja disfrazada de lobo”) sembla que, el que li agrada a la Tylodina son les algues cianofícies que creixen als teixits de l’esponja, i no l’esponja en si. Aquest “opisto”, per cert, no el vèiem des de l’any 2001 així que, per a mi, va ser tota una alegria.

Al coral·ligen trobem també esponges Axinella damicornis (a les escletxes i sovint aprofitada com a base de les anemones incrustants grogues Parazoanthus axinellae) i les branques erectes d’Axinella polypoides als llocs on estigui una mica protegida dels visitants humans i els seus cops d’aleta.

Les “olivetes” (per la seva forma i mida) Sycon raphanus, força abundants ara que les sé distingir de les algues, algunes prop d’altres esponges com la Hemymicale columella o esponja cratera, pels seus òsculs característics en forma de petits cràters. Algunes Ircinia oros, una d’elles completament recoberta d’entoproctes, una visió que mereix la pena.

Vaig tornar a veure la mateixa esponja calcària Paraleucilla de fa algunes setmanes, fixada a una gorgònia i una mica més degradada (el temps passa, no en va). També vaig trobar una Spongia agaricina, amb la seva característica forma d’orella, tanquen el grup de les esponges més representatives.

Els cnidaris més representatius d’aquesta immersió, atesa l’excel·lent visibilitat que varem trobar, van ser les gorgònies. Amb bona perspectiva vaig poder constatar que, passat el barco, les gorgònies blanques (Eunicella singularis) estan distribuïdes més o menys regularment pel fons, aprofitant els racons amb major hidrodinamisme. No son tan denses com a llocs menys visitats, però no està malament.

Per a mi va ser una sorpresa trobar gorgònies vermelles (Paramuricea clavata), de fet només un grapadet, a uns 17 metres de fondària. No son grogues com les que es veuen a Begur, aquí son només vermelles, però tot i així son de la mateixa espècie. Per mostrar-se més maques (devien tenir gana) tenien tots els pòlips oberts. Una altra troballa va ser una gorgónia taronja del gènere (Lophogorgia o Leptogorgia, crec que son sinònims), sobre la qual s’havia instal·lat una petita colònia d’hidraris, i sobre aquesta, un nudibranqui (Cuthona coerulea) que se’ls estava menjant. A petita escala, si, però el mar no deixa de ser una selva on impera la llei del més fort, menjar o ser menjat…

Els hidraris com les “plomes de mar” (Aglaophenia sp.) comencen a ser realment abundants a fondària, com ho son els animals que se les mengen, precisament els bitxos que nosaltres volem veure: els nudibranquis. Un dels més golafres (potser hauria de dir “voraços”) és el Dondice banyulensis, que es menja les mateixes branques on s’hi recolza (literalment com si posés els peus al plat).

Les petites “floretes” grogues de les anemones incrustants aporten la nota de color a les parets del coral·ligen, generalment de discrets tons vermells (recordeu que sota l’aigua el vermell és gris, mentre que el color més visible és el groc). Alguns coralls tous, també coneguts com alcionaris o més comunament com a “mans de mort” (Alcyonium acaule) apareixien discretament, la majoria amb els pòlips retrets.

A poca fondària, prop de la costa, augmenta molt la densitat d’anemones, les Aiptasia mutabilis, que no tenen massa manies amb la fondària i on de tant en tant es pot trobar una gambeta Periclimenes, les Anemonia sulcata que prefereixen llocs soleiats i amb vistes, més acollidores pels gobis anèmona (Gobius bucchichii) i els crancs de potes llargues (Inachus phallangium), i les Aiptasia diaphana, anemones de mida petita (no més de 5 cm.) que aprofiten les escletxes de les roques a poca fondària, entre les algues, i que probablement son les responsables de més d’una picada als banyistes de l’estiu.

Quant als cucs, la primavera i la seva abundor alimentària fa que els espirògrafs es mostrin més fàcilment als submarinistes. Destaco els grans espirògrafs com el Sabella spallanzani, els bonics cucs ferradura com el Protula sp. amb les seves plomes amb puntets vermells (per qui sap mirar) i els petits i vermellosos Serpula vermicularis amagats als indrets més foscos de les roques.

Planàries veiem poquetes, potser perquè en aquesta immersió no tenim temps de girar massa pedres, només un parell de boniques Prosthecereaus roseus. Els que si que en veiem un bon grapat son opistobranquis, la llista és llarga, i de categoria: els ja comentats Tylodina perversa, Cuthona coerulea i Dondice banyulensis, tres de cada, un parell de Tritònia striata, moltes Elysia timida (una d’elles berenant una alga Acetabularia), un bonic Hypselodoris villafranca de bona mida, diversos Diaphorodoris papillata i luteocincta, un Flabellina babai, una Cratena peregrina, i un Dendrodoris limbata.

Parents dels opistobranquis son els prosobranquis, i entre ells destaquem el cargol Hexaplex trunculus, comú a poca fondària amb la seva closca ben recoberta d’algues per mimetitzar-se a l’entorn, i les orelles de mar (Haliotis lamellosa) comuns sota les pedres, que fugen de la llum tant com poden. Alguna lapa, a les escletxes de la roca, on ningú la pugi molestar, i poca cosa més digna de menció.

Entre els bivalves, destacar només les nacres (Pinna nobilis), totes relativament joves en aquesta cala, i moltes d’elles al descobert, al estar l’alguer de posidònia en constant recessió, com a la resta de la costa. És curiós que la posidònia acusi tant els efectes antròpics, quan fa milers i milers d’anys que colonitzava tota la costa. En 50 anys ens hem preocupat de desmuntar completament el delicat ecosistema litoral, i després ens queixem que no hi ha pesca, i que hi ha massa meduses… tot és part del mateix problema.

Els crustacis van estar poc representats en aquesta immersió, si de cas per petits crancs ermitans (els més comuns sota les roques), crancs normals molt esmunyedissos, i algunes gambetes Palaemon elegans que estaven fent una festa en un moment que vaig aixecar una roca.

Els briozous eren especialment abundants sota les pedres (amb espècies incrustants) i al coral·ligen (amb espècies arborescents com el fals corall Myriapora truncata). Hom trobava a faltar més variació d’espècies com les que varem veure la setmana anterior a l’Illa de Fitor. Ara que hi penso, fa temps que no veig el que es coneix com a “randa de Neptú” (Sertella sp.)… potser una altra espècie en recessió?

Els equinoderms, abundants com sempre, els eriçons (Paracentrotus lividus) els què mes, tot i ser víctimes de les garoinades tan habituals a l’Empordà (quedin les closques buides a peu de platja com a testimoni), tenen habitualment una capacitat reproductora elevada, a més de no fer fàstics a qualsevol qualitat de l’aigua de mar. Les estrelles, més “senyoretes” elles, volen aigües netes. Tot i així vàrem veure unes quantes de poc habituals, entre les que destaco l’Hacelia attenuata, d’un bonic color taronja i bona mida, i l’estrella de capità (Asterina gibosa).

Entre les ascídies, algunes clavellines (Clavellina lepadiformis i C. nana), a més de les típiques vermelles Halocynthia papillosa. Sota una roca vaig veure una bonica ascídia de color vermell i blanc translúcid, possiblement una Ascidia mentula, a més d’altres no identificades.

Per acabar, encara pocs peixos, però ben macos, Trypterigion, gobis, sargs de tota mena, blenis a les roques, algunes castanyoles. No recordo cap tord, tan freqüents com son a la zona cap a principis d’estiu, quan fan els seus nius (el què sentiu, com els ocellets). Poca cosa, en qualsevol cas; és molt millor a finals d’estiu.

Com a resum, la gran visibilitat va fer de la immersió un plaer, ja que a més de les nostres troballes, vàrem poder gaudir del paisatge submarí, un luxe a les nostres costes on la visibilitat es veu generalment afectada per múltiples factors: plàncton, sediments, etc. I amb la tranquil·litat de no perdre mai de vista el company.

Tant ens vàrem encantar, observant animalons, que vam esgotar completament la nostra reserva d’aire, és veritat que no respectem aquesta norma bàsica del busseig, però ho fem en zones a poca fondària, potser un parell o tres metres, però hi ha tant per veure i viure, i tan poc temps…

La immersió va durar aproximadament una hora, de la qual aproximadament la meitat va transcórrer a fondàries superiors als 15 metres. La configuració del fons fa que, encara que acumuléssim temps de descompressió (habitual a l’estiu), ens puguem desnitrogenar tranquil·la i correctament mentre observem la vida petita.

Certament, Caials és un lloc d’immersió excepcional.

INTERESSANT: Si voleu veure totes les fotos que vàrem fer en aquesta immersió, aneu a la plana http://fotosubmarina.com/iphoto/main2.cfm i cliqueu el botó SEARCH, posant la data "1/03/2008" sense les cometes.