Portlligat, el dia dels errors...

Dissabte 31 de maig de 2008. La previsió meteorològica de tota la setmana havia estat vents de llevant, i els mapes indicaven una mar de fons de l'Est prou important per mantenir-nos preocupats. La costa catalana no té gaire indrets a recer del Llevant i de la mar de Llevant, però algun en queda, com ara Sa Tuna a Begur, o Portlligat a Cadaqués.

En arribar prop de l'aigua varem tenir clar que la mar estava com un plat i que, de mar de fons, res de res. Però bé, podem dir que varem assegurar el tret, no varem arriscar, i vam poder fer immersió tranquil·lament. La visibilitat, un cop submergits, no va ser bona però si acceptable, al voltant d'uns 5 metres. Un cel ennuvolat ens va mantenir relativament frescos, ja que la temperatura de l'aire estava al voltant de 20ºC. La temperatura de l'aigua estava a uns sorprenents 18ºC producte, segurament, de la poca fondària de la cala i el inexorable efecte dels rajos solars que, a finals de maig, ja piquen de valent. Molt aviat tornaré al vestit de neoprè "humit".

El resum de la jornada és què no ens vàrem organitzar gaire bé. D'entrada, coses que passen, no ens vam entendre amb l'Enric, ja què ell ens estava esperant a la platja Portlligat (suposo que a veure si trobava a un amic seu, agent rural) mentre que nosaltres estàvem a la platja de Sant Antoni (ben bé a un tir de pedra, però invisibles els uns dels altres) que era on havíem quedat.

En Daco, la Clara i jo, en vista que l'Enric no venia, i després de xerrar una bona estona per fer temps, varem decidir començar la immersió. El primer de tot va ser planificar-la una mica abans d'entrar, tal i com manen els cànons: decidim bussejar en direcció Sud fins travessar dues clapes de posidònia separades per dos sorrals fangosos, passant la clapa de Zostera noltii, i arribar al fondeig d'un palangrer que sempre amarra allà, per remenar entre els descarts que aquest produeix. Llavors anem tornant en direcció Nord-Est fins arribar als esculls a tramuntana de la cala, que anem resseguint en direcció nord fins tornar a la costa.

Com que ja eren les 10 passades (els qui em coneixen saben que sóc extremadament puntual), decidim començar-nos a vestir. El primer que fem és agafar els trastets i anar-nos a uns bancs d'obra preciosos i molt còmodes que hi ha just a l'entrada de cala Sant Antoni, ideals per equipar-se amb espai, tranquil·litat i excel·lents vistes al mar.

Mentre tant, l'Enric, suposo que enfadant-se per moments (tot i que no ho va demostrar després -Gràcies nano!-), no para de trucar-me al mòbil. Comprendreu que no porto el mòbil quan bussejo (el dia que algú inventi un mòbil per fer-lo servir sota l'aigua, deixaré aquest esport) així que va donar la casualitat que l'havia guardat al cotxe just abans de començar-me a vestir. Bé, nosaltres ja estem a punt, tanquem els cotxes i anem a l'aigua. El mòbil ja treu fum com un desesperat, però ningú li fa cas... pobret.

En Daco, acabant-se d'equipar dins l'aigua, se'n adona que se li ha trencat una fixació d'una aleta. És un disseny maleït de les aletes Cressi que fa que si estires massa la cinta de fixació de l'aleta, es trenca o se surt un petit passador de plàstic. Jo ja n'he perdut dos d'aquests passadors amb les meves aletes, per tant, sempre porto recanvis al cotxe. És clar, això et passa en una immersió en vaixell i ja has perdut la immersió, els diners i la honra, però no era el nostre cas, així que em trec l'equip i el deixo a la sorra, vaig al cotxe, agafo la peça de recanvi (curiosament el mòbil estava silenciós), tanco el cotxe, me'n torno a la platja, i arreglo l'aleta del company (una operació bastant fàcil, tot i que de vegades penso que el meu segon cognom hauria d'haver estat McGyver). I ja està, ja podem bussejar. Em torno a equipar amb l'ajuda dels companys, i "al agua patos". És per això que són els companys, per ajudar-nos entre nosaltres. Aquestes experiències, i altres, son les que fan maco aquest esport, no trobeu?

Llavors l'Enric, que ja marxava, suposo que renegant en Arameu -idioma desconegut per ell fins aquell moment- per casualitat ens veu entrant a l'aigua a la cala del costat d'on era ell. Llavors ve amb el seu cotxe i es canvia a tota pressa, ficant-se tot sol a l'aigua, a la caça del company perdut... mentre tant nosaltres, ignorants del seu petit drama personal, ja som sota l'aigua, però Neptú ens castiga amb el nostre propi drama: per la poca visibilitat i la nostra falta d'atenció, varem perdre la unitat del grup i la orientació.

En el nostre afany per trobar coses noves, ens varem desplegar pel fons, mirant a tots els racons i escletxes, i sota totes les fulles de posidònia que semblaven diferents (de tota manera, a partir de la número 50, ja totes ens semblaven iguals). I mira que remiraràs, en Daco se'ns queda despenjat, ell volta que volta buscant-nos, i nosaltres, que sempre anàvem darrera seu, avancem a veure si el trobem... però "rien de rien", com si juguéssim al gat i la rata.

Al final, atesa l'escassa fondària de l'indret, negocio amb la Clara per pujar a superfície a fer una mirada per si en Daco hi fos. Però tenint en compte la gran quantitat de barques que naveguen per aquesta cala, encara que la majoria estaven fondejades, decideixo seguir un cap de fondeig fins a sortir just a sota d'una barca, i llavors trec el nas fora de l'aigua, basant-me en el principi que les barques, per tal de mantenir estable la seva quota de l'assegurança, faran el què sigui per evitar xocar amb altres barques.

Mentre tant, en Daco, gairebé marejat de tant donar voltes per buscar-nos, al final a qui acaba trobant és al nostre amic Enric, que a hores d'ara ja es veia practicant "solo-diving".

A superfície, em trobeu mirant a tot arreu, però com que no veig ningú en la meva mateixa situació (buscant el seu company de busseig) me'n torno a baix per continuar la immersió amb la Clara que m'esperava pacientment a uns 5 metres de fondària.

En un principi decidim desfer el camí, però al cap de poc, seguint la filosofia d'allò que diuen: "de perdidos al río" (*) vaig decidir tornar al pla inicial i, en comptes de tornar directe al nord a la cala de Sant Antoni, varem agafar rumb nordest (és molt útil saber fer servir la brúixola) per arribar als esculls que tantes sorpreses amaguen pels amants dels bitxos petits. I és què, raonadament, tots dos equips varem decidir finalment fer la immersió pel nostre compte, incapaços de contactar els uns amb els altres per la poca visibilitat de l'aigua.

D'alguna manera sempre tinc present al cap el principal sacrament dels bussejadors (si més no els americans) que diuen: "plan your dive, and dive your plan". Així que varem continuar el pla que havíem dissenyat abans d'entrar.

Nosaltres, ignorants del destí del nostre company Daco (tot i que perfectament conscients de la seva llarga experiència submarina i confiats en les seves capacitats després de 250 immersions junts) i després de donar-li la oportunitat de trobar-nos a superfície, sense perdre l'esperança (amagada a l'últim racó del meu cervellet mononeuronal) de coincidir més endavant als esculls, varem continuar la immersió.

Val a dir que, seguint el llibre, en perdre'ns hauriem d'haver anat tots a superfície per trobar-nos... i això no ho varem fer be (aprenents, no mireu!). Per altra banda, èrem en una cala poc més fonda que una piscina, quina orografia submarina coneixem quasi tan bé com la de casa nostra, la qual cosa ens va donar molta confiança en què no passava res, féssim el què féssim. Per tant, no varem avortar la immersió, sinó que la vàrem continuar, més o menys tranquil·lament.

Evidentment ens podeu jutjar, però en aquestes coses, fins que no t'hi trobes realment, costa saber què farà cadascú. I aqui ens teniu, inicialment érem tres, passem a ser dos i un, i acabem essent dos i dos. Les matemàtiques no son lo meu...

La immersió en si, incidents apart, va ser moderadament bona per qui us relata aquesta història. Molta posidònia. A Portlligat l'alguer està en força bon estat, ja que l'ancoratge és prohibit (tot i que ens vàrem trobar una curiosa àncora semicircular prop d'un dels ancoratges fixes de la cala) i la quantitat de vida que hi amaga, increïble. Varem veure unes quantes estrelles vermelles, moltes esponges Cliona viridis (en la seva forma massiva -no incrustant- creixent entre les frondes de la posidònia, algunes esponges grogues, i molts peixos petits, generalment tords de diferents espècies, jugant a fet i amagar entre les llargues fulles verdes recobertes de fauna i flora epífita.

Els tords son uns peixets molt macos que tenen un bon grapat de comportaments curiosos. Son uns peixos que sempre em recorden els ocells. Per què? doncs perquè fan nius. Sí, sí, el què sentiu. Evidentment no fan servir herbes ni plàstics, sinó algues. I en tenen molta cura. Veus els mascles dominants muntant el niu, i defensant-lo contra els altres petits mascles que no paren d'emprenyar-los.

Suposo que les postes no estan fetes encara (molts tords tenen la panxa grossa encara), però també seria possible que tan aferrissada defensa del territori serveixi per atreure les femelles amb un gran desplegament d'energia. Els tords s'ho sabran, però com molts làbrids, les femelles i els mascles joves tenen el mateix aspecte físic. Potser més d'un es porta una sorpresa...

Per altra banda, de vegades sembla que "bandes" d'aquests peixets (com ara els "latin tords") facin atacs combinats contra un mascle determinat, generalment més gros i de vius colors, i mentre ell en persegueix un davanter agosarat, els altres que estaven a l'aguait s'apropen i li roben les algues i/o els ous del niu. Si això ho fes un mamífer el qualificaríem de comportament intel·ligent...

No penseu en què totes aquestes estratègies mereixen sortir en un llibre sobre comportament animal ? Això em recorda un llibre en el què, no fa massa, ens varen convidar a participar ("Fauna en acción - Guía para observar comportamiento animal en España". Manuel Soler et al. Edita Lynx.). Veure comportaments insòlits és una de les coses que més m'agrada a la natura, especialment al mar, i n'hi ha que no te'n esperes...

Bé, tornant al meu relat, entre les espècies "normals", vull destacar algunes escòrpores (totes de l'espècie Scorpaena porcus, encara que de mides molt diferents) molt mimètiques entre les algues i roques del fons, esperant la seva oportunitat per convidar-se a esmorzar amb qualsevol peix despistat, és a dir, que el despistat es converteixi en el plat principal.

En la nostra recerca del company perdut, no varem fer gaire descobriments zoològics, algunes ascídies (Ascidia mentula) amb el seu bonic color vermell, força cargols (Hexaplex trunculus) més o menys recoberts d'algues calcàries incrustants, alguns crancs, algun xucladits, ah! si! també una melé de Elysia timida (entre 2 i 4 exemplars; ni amb la foto ho distingeixo bé) fent vés a saber quin ritual reproductiu inconfessable. Moltes algues de tipus diferents, incloent una que no era conscient de veure des de fa temps, com és la Liagora viscida.

I estareu pensant, què ens dius dels nudis? només n'han vist d'un tipus? ha estat abduït per uns extraterrestres i li han buidat la memòria? ha fet immersió a la banyera en comptes de al mar? Nooooo. Resulta que la Clara i jo només varem veure les Elysia timida, però en Daco i l'Enric, experts caçadors de nudis, van tenir molta més sort.

Varen poder trobar una Facelina fusca (bimbo per nosaltres) que ningú havia citat a Catalunya des que ho fes en Joandomènec Ros al 1975, una Aeolidiella alderi (la segona que he vist mai), un dòrid de color malva marronet, amb taques més fosques, que no hem sabut determinar encara què és (bimbo també per a mi), i un gran Dendrodoris grandiflora, preciós, però tan gran que la meva càmera preparada per super-macrofotografia no va ser capaç d'encabir-lo i, per tant, us haureu de conformar amb una foto dels rinòfors i una altra de les brànquies.

Algunes de les fotos que adjunto a aquest text son d'aquests bitxos, amb la particularitat que son fetes a "estudi" (com el Doubilet al seu darrer reportatge al National Geographic), ja que vàrem treure els bitxos del seu hàbitat natural, varem fer unes fotos sobre una pedra llisa per resaltar-ne els trets fisiològics, i els vàrem tornar al medi, com diria en Doubilet, "unharmed".

En resum, un dia força millorable, amb molts errors, començant per la previsió del temps, el no trobar-nos amb l'Enric, el perdre'ns sota l'aigua, el no seguir els protocols de retrobada per aquests casos, en decidir fer la immersió solets... alhora que ens ho varem passar bé, fent el què ens agrada, trobant dos "bimbos" en una sola immersió, i compartir el nostre amor per la natura amb els companys... què més es pot demanar? (ja ho sé, ja ho sé, qui ha parlat de diners? jo no...)

(*) Per cert, sabeu d'on prové aquella frase "de perdidos al río"? Es veu que a la guerra, antigament, la principal maniobra per derrotar l'enemic era empènyer-lo fins la vora del riu. D'aquesta manera tindria el riu a la seva esquena, que mermaria la seva capacitat de maniobra, i tindria davant un enemic que l'ha fet retrocedir, el què significa que és superior i que la batalla estava perduda. Als soldats vençuts només els quedava la opció de tirar-se al riu si no volien morir o convertir-se en presoners i després en esclaus.

Temporal de Sud? Mateua és la solució...

Aquest cop varem quedar per bussejar en Daco, en Lluís i jo. Varem decidir Mateua pel temporal de Sud que estava previst pel cap de setmana, ja que Cala Mateua, situada a la banda sud del golf de Roses, just a sobre de Cala Montgó queda a recer d'aquests vents. Per contra, és un indret vetat quan bufa Tramuntana.

La veritat és que no va ser una immersió molt vistosa, però és què hi havia un problema: una capa d'algues mucilaginoses (semblants a moc) recobria la major part dels organismes que miraven al cel. No sé el motiu, però fa uns 15 dies aquesta capa no era allà.

Suposo que el temporal de fa unes setmanes va propiciar l'expansió de l'alga en oxigenar l'aigua, i aquesta porqueria va créixer més enllà del normal. L'aigua, aparentment neta des de la superfície, en realitat era força brutota, amb una visibilitat d'entre 5 i 6 metres. Això si, era força més calenta, a la vora dels 16ºC. Em va cridar l'atenció la quantitat de meduses mortes al fons.

Vàrem veure 6 espècies de "nudis" diferents: un nudi que no saben quin és (suposem una Cuthona genovae), quatre vaquetes suïsses Peltodoris atromaculata en dos grups de dos, tres Cuthona caerulea, una Tritonia striata molt grossa (igual amidava 2 cm) i molt maca, un Thuridilla hopei amb el què no confiava gaire en saber què era, ja que no ho veia bé sota l'aigua per la seva coloració disruptiva (la foto ha aclarit els meus dubtes).

Per últim, una Elysia timida amb la "planta solar" oberta: com potser ja sabeu, aquest opistobranqui aprofita els cloroplasts de les algues de les que s'alimenta (generalment Acetabularia acetabulum), i els manté vius dins el seu cos, concentrats a la part dorsal, on aquests poden continuar fent la fotosíntesi i aportant nutrients al nudibranqui, que veu facilitada així la seva subsistència. És un sistema similar al dels coralls tropicals, que poden viure en aigües sense gaire menjar, gràcies a les algues zooxantel·les simbiòtiques que contenen els seus teixits.

La perla del dia va ser una preciosa i ben alimentada porcellana o ciprea (Luria lurida). Aquests animals es coneixen també com "cauris", en anglès "cowries", i son molt preuats, tant què es van fer servir com a moneda a les illes del Pacífic Sud.

Em va fer molta gràcia que en Lluís, que va venir amb nosaltres després de molt de temps de no bussejar per una lesió a l'espatlla, parlava de cipreas just abans de la immersió. I "pataplaf", ens trobem una sota una pedra (jo feia anys que no en veia una).

Els bitxos de Mateua, força deslluïts pel mucílag, però hi havia ple d'esponges, de moltes varietats que ara ja començo a distingir bé. També hi havia mans de mort (Alcyonium acaule) i corall vermell (Corallium rubrum), aquests nets de mucílag per l'acció netejadora dels pòlips.

També hi havia moltes algues de diferents tipus (lo xul·lo del lloc és el coral·lígen a poca fondària), algun cranc curiós, tres crinoïdeus (Antedon mediterranea) sense la gambeta comensal que sempre busquem.

La munió d'estrelles de mar testimonien que les aigües del lloc son més o menys netes, i en vaig veure de dos tipus: l'estrella espinosa (Echinaster sepositus) de color vermell, i l'estrella de mar comuna (Marthasterias glacialis) enorme, grisa i plena com de banyetes. També varem veure força anemones (aquí son fantàstics els extraploms plens d'anemones incrustants grogues Parazoanthus axinellae), algun ceriantari, i mooolta posidònia en força bon estat, alguna creixent fins i tot sobre les roques.

Els peixos van ser força abundants, tot i que alguns sargs (Diplodus sp.) perdien la vergonya buscant aliment entre el sediment que aixecàvem amb les aletes i calia espantar-los per tal que no es mengessin el què estàvem observant. Dins la cova de l'illa en Lluis va veure alguns peixos grossos, com un mero (Epinephelus marginatus) i una molla de roca (Phycis phycis). Quan els vas a veure però, s'amaguen ben amagats. Serà que coneixen l'home, oi?

També va ser molt i molt interessant el fet de trobar-nos dos pops (Octopus vulgaris) molt grossos que, encara ara, no tinc clar què feien junts, quan els vaig trobar va ser perquè un d'ells em va escopir tinta. Em va despistar molt perquè en mirar el fons jo veia un pop, però la tinta venia del costat, sota unes algues.

El pop que jo veia tenia un tentacle dirigit vers les algues aquestes i, mentre els miràvem, vaig veure tentacles més clars que venien de les algues vers el pop que estava a la vista. Ens varem esperar una estona i, en quedar-nos quiets, els dos pops es van ajuntar, tot barallant-se en una autèntica "melé" de tentacles i ventoses.

Els pops son molt territorials, especialment amb els altres mascles, per tant, o bé presenciàvem un acte amorós a l'estil "pop" (i no em refereixo a l'estil musical) o bé era una baralla pel territori, opció per la què m'inclino jo, ja que semblava una interacció força cruenta.

A aquestes alçades a mi em quedaven 30 atmosferes i, per rematar-ho, ens havíem despistat força, donant voltes pel fons marí situat al nord de la illa, enmig de l'alguer de posidònia, i vàrem haver de córrer i tornar per instint, seguint el Sol, tornant amb l'astre rei a la nostra esquerra. I és què prefereixo mil vegades tornar per sota l'aigua que per superfície, on em canso molt més. La immersió va durar 95 minuts i varem estar gairebé tota l'estona al voltant dels 10 metres, amb una fondària màxima de 11,5.

Queda clar que podem triar un lloc o altre per fer immersión en gairebé totes les situacions de vent. Mateua és el lloc ideal per buscar vida petita quan no bufa tramuntana ni llevant, així que sempre cal recordar la previsió dels vents.

Mar de fons a Rovellada

Avui en Daco, la Clara i jo hem fet immersió a Cala Rovellada, al municipi de Colera, prop de la frontera amb França.

Contra la previsió de pluges generalitzades, el dia ha estat força ennuvolat, però sec, i la temperatura era perfecta, amb uns 20ºC, abans d'entrar a l'aigua, que estava a uns 15 ºC.

Encara hi havia força mar de fons de llevant, la qual cosa no ens ha complicat especialment l'accés a l'aigua, però sí la resta de la immersió, ja que el vaivé de les onades es notava intensament des de la superfície fins, aproximadament, els 10 metres de fondària. La sortida, per aquest motiu, també ha estat complicada, ja que la Clara i jo hem sortit entre esculls situats a l'esquerra de la cala, i hem hagut de negociar bastant amb les roques i les onades.

Un cop a sota, la visibilitat no ha estat cap meravella, entre 5 i 7 metres, i la fauna no gaire abundant -si més no, allà on hem mirat nosaltres- suposo que tot bitxo vivent estava ben arrecerat de la mar de fons. He trobat a faltar peixos mitjans i grans, tot i que n'hi havia força de petits. El que sí abunda a aquesta cala és un alguer de posidonia (Posidonia oceanica) en força bones condicions, i ens ha cridat l'atenció l'abundància de l'alga calcificada vermella Peyssonnelia squamaria, epífita sobre els rizomes de la posidònia.

Hem trobat que les algues Dictyota dichotoma i Padina pavonica eren força abundants per la zona de roquissars i posidònia per la zona de sorra. També es trobava de forma més o menys abundant l’Acetabularia acetabulum, la major part dels quals havien perdut el seu barretet.

De forma dispèrsa es trobaven exemplars mitjans d’Halopteris scoparia, Codium bursa i hem pogut observar uns quants Codium coraloides o C. effusum (no tenim massa clara la classificació, ja que son espècies similars) d’uns 10 o 15 cm de diàmetre. També de forma dispersa, i amb força epífits, hem trobat Cladostephus hirsutus i Sphaerococcus coronopifolius, en general força descolorits.

En la zona més somera, prop de la platja (a uns 5 m. de fondària), sobre els blocs de pedre i competint amb la Dictyota, hi havia força Laurencia obtusa però d’una mida no gaire gran, 5 o 6 cm. Ocasionalment, també per aquesta zona, hi havia diversos exemplars petits del que ens ha semblat Liagora viscida.

En una roca de caiguda vertical, en la seva cara oest i a uns 12-15 m. de fondària, hi havia bastants exemplars d’Udotea petiolata un alga verda que prefereix créixer a llocs amb una mica de fondària, com ara l'Sphaerococcus.

Quant als nudis, acostumats a la desena d'espècies per immersió de Caials, he trobat que els d'avui eren poquets: un Tylodina perversa fent la posta a la seva esponja Aplysina aerophoba (el podeu veure, mimètic, a la foto de l'esquerra), tres Flabellina pedata (amb els seus característics rinòfors sense anelles, que el distingeixen de la famosa Flabellina affinis), una Tritonia striata a punt d'amagarse en una escletxa, tres Cuthona coerulea petites i una Elysia timida sobre les algues que creixen a la part il·luminada de les roques. 5 espècies en total.

Dues coses que ens van semblar "nudis" enganxats a l'abundant posidònia de la cala, no han resultat tals, un d'ells ha resultat ser una ascidia colonial de la familia Didemnidae (foto del costat), i un altre que va resultar ser un trosset d'alga.

Em van cridar l'atenció, ja només ficar-nos a l'aigua, una certa quantitat de sifinófors quin gènere pot ser (Halistema o Forskalia), un corall de botó Balanophillia europaea amb els tentacles mig desplegats i una curiosa orella de mar Haliotis lamellosa amb la closca completament recoberta de briozous. També, un cargol Astrea rugosa de bona mida, amb el seu preciós opercle, "anomenat sabateta de Santa Llúcia" i que sembla que es valora força en joieria.

Altres curiositats serien l'ascidia Ciona intestinalis (foto al costat), la planària Thysanozoon brocchii, uns petits microsabèl·lids (cuquets) enganxats a una gorgònia blanca Eunicella singularis.

Quant a les algues ...unes algues Valonia (dubto de si V.macrophysa o V.utricularis) i Codium (dubto de si C.coralloides o C.efussum)

En total hem arribat a uns 15 metres de fondària, i ens hem estat 56 minuts submergits. Una immersió per no repetir fins les calmes estiuenques, en això hem coincidit tots (i és que les darreres dues vegades que hem anat a Rovellada ens ha passat el mateix).

La immersió ha estat fluixeta per culpa de la mar de fons, però l'hem complementat amb una excel·lent passejada pel paisatge feréstec situat al nord de la cala, amb increibles vistes sobre el mar, fins que hem arribat a "la veta blanca", accident geogràfic que fa temps que coneixíem des de l'aigua, però no des de terra. Rep aquest nom pel seu color blanc de quars enmig de la negra roca volcànica dels voltants. Ningú portava càmera de fotos, així que no ho podem compartir amb vosaltres...

Podreu veure totes les fotos a www.fotosubmarina.com, un cop dins cliqueu SEARCH i teclejeu "17/05/2008" sense les cometes.