El Golfet, la mar ens demostra qui mana...

El dissabte 26 de juliol de 2008, l’Albert, l’Arnald i jo varem fer una immersió dins la badia del Golfet, a un bau situat a la badia del Golfet, prop de cala Prona, al municipi del Port de la Selva.

Sortim del port de Llançà i enfilem cap el Sud en direcció al cap de Creus i Cadaqués. Dos amics de l’Arnald ens acompanyen en una Zodiac, darrere nostre. Deixem enrere precioses cales com cala Tamariua, cala Cativa, sobre la qual encara es poden veure les parets que delimitaven les feixes que anys enrere havien estat plantades de vinya, l’illa de la Medella, cala Fornells, amb el seu curiós salt d’aigua doble (només visible, però, en èpoques de pluges abundants) i, després de girar la Punta Blanca, saludem en Pere Miquel, una roca que té la forma d’un vell pescador de canya, assegut i fumant una pipa.

Poc després passem sota la mirada desafiant del Lleó del Golfet, una curiosa roca d’uns 7 metres d’alçada, que, després de girar el Cap Gros, apareix com a guardià de l’entrada al Golfet. Es comença a veure llavors l’illa de la Galera, la qual deixem a ma dreta per arribar seguidament al lloc triat per la immersió, un bau (promontori submarí) poc visitat, situat a uns 100 metres de la costa, a la zona sud-est del Golfet,no gaire lluny dels Farallons.

La immersió consisteix en baixar seguint el cap de l’àncora i fer una volta al bau en sentit horari, per tornar a la superfície seguint també el cap de l’àncora. Com que ens haurem passat més de mitja hora a més de 20 metres, és una immersió on s’entra en descompressió. Cal recordar la importància d’observar les senzilles regles que regeixen el nostre esport, és a dir, cal fer una parada de seguretat, afegida al temps que ens indica l’ordinador de busseig, abans de tornar a superfície.

Com la mar és absolutament plana, i després de temptejar amb la sonda durant una bona estona buscant el punt adequat (les marcacions de l’amic Arnald estaven una mica rovellades), fondegem sobre la part superior del bau.

Després d’equipar-nos i saltar a l’aigua, la primera cosa que ens sorprèn és la visibilitat, ja que podíem seguir amb la vista el cap de l’àncora fins gairebé el fons, situat a uns 20 metres sota nostre. Quan arribem al fons, a la part superior del bau, el primer de tot és comprovar que l’àncora està ben enrocat. La mar és plana, però un mai no se’n pot refiar dels elements i no ens podem arriscar a que la barca es desfermi i quedi a la deriva.

El primer que veiem és la comunitat d’algues fotòfiles de la zona superior i, segons anem baixant passem pel precoral·lígen, on dominen les algues esciòfiles i les gorgònies blanques, per arribar al coral·ligen situat a les parets verticals, les escletxes i els extraploms. També veiem el fons de sorra on s’acaba la roca, vora els 30 metres.

El que més m’ha sobtat d’aquesta immersió ha estat la gran varietat i bon estat de salut de les gorgònies, tot i que tampoc tenen la densitat que es pot observar als Canons de Tamariu, per posar un exemple. Hi havia gorgònies blanques (Eunicella singularis), vermelles (Paramuricea clavata) i taronges i grogues (Lophogorgia sp.). Les vermelles han estat les més abundants, per bé que solen situar-se a la part més fonda. La majoria tenien els pòlips tancats, però alguna els tenia oberts.

Hi havia gran quantitat de vida bentònica, destacant el corall vermell (Corallium rubrum) els bonics coralls grocs de botó (Leptopsammia pruvotti) de molt bona mida i en molta densitat, alguna madrèpora mediterrània (Cladocora caespitosa), alguns ceriantaris, molts briozous de diferents tipus, ascidis (destacant la Halocynthia papillosa) i esponges de molts tipus, de les que m’ha cridat l’atenció l’abundor d’Oscarella lobularis.

El que no hi havia era molta varietat de peixos. Els més remarcables han estat una morena (Muraena helena) que jo no he vist però els companys si, una gran escórpora (Scorpaena scrofa), una molla roquera (Phycis phycis) de molt bona mida, però que no he pogut retratar ja que el bitxo s’ha amagat de seguida, i moltes castanyoles (Chromis chromis) a poca fondària i molts tres cues (Anthias anthias) a partir dels 20 i pocs metres de fondària. De fet, aquests bonics peixos vermells son el meu profundímetre de seguretat: si els veig, sé que estic per sota de 20 metres. Alguns gobis i tripterígids completaven el panorama a les escletxes de les zones més il·luminades.

Cal destacar també les 3 llagostes (Palinurus elephas)adultes que varem trobar a uns 28 metres, amagades en les escletxes de la roca, però alhora molt visibles, delatades per les seves grans antenes. I, quant a crustacis, m’ha cridat l’atenció l’exoesquelet perfecte d’una gamba, enganxat a una branca d’una gorgònia. Evidentment que aquesta gamba no havia estat víctima de la”marabunta” (segons aquella famosa peli dels anys 70 on milions de formigues assassines deixaven en els ossos les seves víctimes) sinó que desfer-se de les pells petites que constrenyen el desenvolupament del cos és una característica clàssica de tots els crustacis. Els més grossos recuperen el calci de l’esquelet antic menjant-se’l, però els animals petits simplement no poden.

El tema que ens preocupa especialment als marenostrumeros, els nudibranquis, ha quedat magrament representat en aquesta immersió, ja que només hem vist 3 exemplars de Flabellina affinis i 2 vaquetes suïsses (Discodoris atromaculata), aquestes, això si, de mida “súper”. També he vist una posta d’aquest mateix nudibranqui.

Reservava pel final un incident que hem tingut i que hauria pogut ser greu. En acabar la immersió, pel factor limitant de la reserva d’aire, hem decidit iniciar l’ascens en arribar a unes 70 atmosferes. Per pujar de forma controlada generalment seguim el cap de l’àncora, ja que és més fàcil controlar així el ritme d’ascens que no ascendint directament pel "blau". Així que ens hem dirigit al cap a l’àncora, i de les dos que hi havia al començament de la immersió (la nostra i la de la Zodiac dels amics de l’Arnald) només hem vist una, la de la Zodiac.

Iniciem l’ascens i, a mida que pugem seguint el cap, notem que fa unes estrebades molt fortes,tan fortes que la pedra que subjecta l’àncora s’ha trencat i es mou seguint els embats de les onades. Mirem la superfície i veiem que la mar s’ha aixecat molt. “Ja està, ha entrat la Tramuntana” pensem de seguida. També veiem que la única barca de la superfície és una Zodiac, així que la barca que ha desaparegut era la nostra.

L’Arnald, que ha sortit abans que nosaltres, quan arriba a la superfície veu la seva barca prop de la costa... Ha sortit nedant esperitat cap a la barca i l’ha trobat ancorada prop dels esculls. Per dir-ho de forma ràpida, hem tingut molta sort que no s’hagi estavellat.

Us preguntareu com és que ens ha passat això... Com he comentat, hem fondejat sobre el bau. Tot i assegurar l’àncora a la roca, quan ha entrat el vent ha fet tanta força que s’ha desfermat l’àncora i la barca ha garrejat cap a la costa, fins que l’àncora ha agafat al fons. Si el perfil de la costa arriba a ser més vertical, la llargada del cap de l’àncora no hauria estat suficient perquè aquesta s’agafés, i la barca hauria topat amb els esculls. Per sort això no ha passat. Un bon ensurt.

Després hem pujat a la barca sense novetat i hem tornat a Llançà, a poca velocitat, ja que teníem la tramuntana en contra i de seguida quedàvem xops per l'"sprai" salat. En apropar-nos a Llançà el vent ha afluixat i hem pogut accelerar una mica, ja a recer de la costa (sinó, encara hi seriem...).

M’ha sobtat veure que els turistes en caiac avançaven en direcció contrària a la nostra, remant cap el Cap de Creus empesos per la tramuntana... he pensat que ho tindrien molt magre a l’hora de tornar. El meu instint em diu que aquests dies en què bufa el vent son ideals per posposar la gran travesa del cap de Creus i quedar-se a la costa prop del lloc de sortida, o dedicar-se a jugar a la petanca a la sorra. Sortir a la mar en aquestes condicions és jugar-se-la.

En resum, aquesta ha estat una immersió diferent de les que estem acostumats a fer, molt paisatgista (i jo amb la càmera en mode "macro") i plena d'animals "diferents". Amb tot, la mar ens ha demostrat un cop més que, tot i que ens obre tímidament els seus secrets (o més ben dit ens permet que nosaltres els descobrim tímidament) també sap imposar la seva llei implacable, si vol. Avui ho hem pogut tastar, i ens n'hem sortit.

Baix de Cols (L'Escala), una immersió rodona.

La immersió del passat dissabte 19 de juliol la varem fer a un lloc, situat al sud de cala Montgó, que es diu "Baix de Cols", on la fondària màxima va ser de 17 metres.

Em van cridar l'atenció l'abundància de nudibranquis de bona mida (1 cm. i 1,5 cm.), tot i que no els anàvem buscant; suposo que és en aquesta època que hi ha l'esclat dels nudibranquis. Em va cridar l'atenció una vaqueta suïssa fent la seva posta.

Hi havia molt de peix. Miraves la columna d'aigua cap a dalt i estava ple de castanyoles, semblava que estiguessis a un aquari, ja que hi havia molta llum i el mar estava, pràcticament, com un plat.

El colofó de la immersió va ser un túnel força gran que hi havia sota del "baix" i que l’entravessava cap a l'altre cantó i varem passar per dins. Aquest túnel era més aviat tipus "cova" ja que era força alt. Era curiós veure com el tipus d'esponges canviaven aquí dins. Totes les parets estaven recobertes d'esponges, de les què em van cridar l’atenció unes de color blanc que no vaig reconèixer.

En sortir per l'altre banda i quedar-nos a uns 6 metres damunt del baix, fent la parada de seguretat, varem observar un fet curiós: de la roca anaven sortint de tot arreu bombolles que pujaven com columnes cap a dalt, i era un paisatge espectacular, ja que veies l'aigua d'un blau lluminós, ple per tot arreu de castanyoles, amb una visibilitat des de d'alt d'uns 7 metres i la llum del sol que il·luminava les bombolletes que pujaven com columnes des del fons fent que semblés com si el mar estigués ple de perletes. Una imatge maquíssima.

Em vaig quedar una bona estona a superfície, aprofitant que encara quedaven dos bussejadors a sota, mirant aquest espectacle.

La barca del centre Grassi Sub és molt còmoda, no és gaire gran però ben fàcil per tirar-se i pujar i per deixar el material i a més érem ben poca gent. La noia del club que és la que ens va fer de guia va ser molt agradable.

Crec que val la pena, de tant en tant, poder fer alguna d'aquestes immersions en barca amb un club com aquest, que no sigui massificat i on siguin agradables. La veritat és que varem anar de forma molt tranquil·la tota l'estona.

Així que puc dir que la immersió va sortir “rodona”.

Immersió a cap Lladró (Colera)

El dissabte 5 de juliol, quatre companys de M@re Nostrum, l’Arnald, la Clara, en Daco i jo, varem estrenar el mes submarí fent una immersió al cap Lladró, situat a poca distància al sud del nucli de Colera. Per fer aquesta immersió varem fer un petit trajecte en barca des del port de Llançà fins arribar a l’illa Grossa de Colera, a tramuntana de la qual cap de nosaltres havia bussejat mai.

Una mica d’història

El petit poble costaner de Sant Miquel de Colera està situat molt a prop de la frontera de França. El poble va néixer a l’època medieval a redós del monestir benedictí de Sant Quirze, l’any 935. És un municipi carregat d’història i el nucli de Molinars -avui abandonat- i els canons de la Guerra de la Independència, situats a la punta de puig d’Esquer, en són alguns vestigis.

Fins fa poc, les activitats principals del poble eren l’agricultura i la pesca. Alguna part del poble encara conserva l'aspecte del poble mariner, format per agrupaments de cases emblanquinades amb base d'una arquitectura popular. En els darrers anys l’activitat econòmica del poble ha derivat cap a un turisme d’estiu no massiu que busca la tranquil·litat. Gràcies al seu nou port esportiu i al seu passeig, el visitant d’avui dia troba tota classe de serveis.

La costa de Colera, tot i presentar un perfil orogràfic força complex, forma dues profundes badies, la badia de Colera i la badia de Garbet, separades per la punta de Canons. L’indret on varem decidir bussejar és conegut com els Vinyadéus, un nom derivat de “vinya dels déus”, expressió emprada al Rosselló per definir la qualitat dels vins que s’hi produïen en el passat.

La nostra immersió

Varem sortir en barca del port de Llançà i varem prendre rumb nord fins aturar-nos a un punt situat al nord de l’Illa Grossa de Colera, impracticable en dies de Tramuntana, però excel·lent per fondejar aquest dia que la mar era força calma. Després d’equipar-nos convenientment (per la qual cosa convé no deixar-se res a terra) varem començar a saltar a l’aigua.

Saltar a l’aigua. Es diu fàcil, però tot aprenent de submarinisme es posa nerviós només de sentir-ho (potser no tant nerviós com de sentir a fer la pràctica de treure’s la màscara sota l’aigua).

La barca en la què anàvem no ens permetia fer cap altra cosa per saltar a l’aigua que l’entrada clàssica d’esquena. Alguns trucs que tots coneixem per fer aquesta entrada, però que no està de menys recordar pels lectors menys experimentats, inclouen inflar una mica el jacket (per no anar directament al fons com una pedra) i, just abans de saltar, recollir sobre la nostra panxa tots els estris que pengen (per evitar que s’enganxin a la barca), ajuntar les aletes (per no donar-li un cop a ningú mentre caiem), respirar del regulador (heu provat mai a submergir-vos amb el tub respirador?) i, sense oblidar de posar una ma sobre la màscara i el regulador (per evitar que l’entrada a l’aigua ens els prengui) ens asseurem ben enfora de la borda, deixar-nos caure enrere. Fàcil, oi?

Aquesta entrada és una mica aparatosa (tipus “bomba”) i, de fet, deu espantar tots els peixos dels voltants, potser aquesta és la raó que en veiéssim tan pocs...

Un cop a l’aigua, i si algú a la barca està pendent de nosaltres, convé senyalitzar que tot és correcte amb un “ok”. Tot seguit cal apartar-se, no només per cortesia, sinó per evitar que ens caigui un company a sobre, el què molt probablement causaria un incident greu.

A les darreres immersions en barca he optat per portar un petit cap d’uns dos metres de longitud que fixo amb un mosquetó a la barca i que deixo penjant a l’aigua. Aquest cap em permet fixar el meu equip de fotografia i deixar-lo penjat fins que salto a l’aigua, llavors el recullo i així l’aparell no pateix el xoc de l’entrada. En sortir de l’aigua el procediment és invers, fixo l’equip de fotografia i el deixo penjant fins que, un cop a dalt de la barca, el recullo de l’aigua.

La mica de mar de fons que varem trobar aquest dissabte em va fer pensar en una millora d’aquest sistema: faré que aquest cap formi una baga escurçada per un tros de goma elàstica, que li permetrà absorbir les estrebades de la barca i estalviar-les a l’equipament submergit.

La immersió

Bé, un cop tots els companys vam ser a l’aigua, varem submergir-nos immediatament sota la barca, on hi havia uns 4 metres de fondària i varem poder comprovar la bona visibilitat de l’aigua aquell dia, uns 10 metres. Fent servir la brúixola, varem decidir seguir una orientació general cap a l’est. Generalment, i si podem triar, ens ho posem fàcil triant un rumb natural (N, S, E, W) per poder tornar més o menys pel mateix camí seguint el rumb invers.

El fons estava constituït per pedres i sorra de color negre, del mateix tipus de pedra que la costa sota la qual ens submergíem. La contínua acció de les onades sobre aquesta pedra dura fa que les pedres quedin arrodonides, el què comporta grans dificultats per a la proliferació de fauna infralapidícola.

Algunes algues, capaces de desenvolupar-se ràpidament, recobrien la capa superior d’aquestes pedres, però les nostres expectatives de trobar una fauna rica per la banda inferior, van resultar una mica frustrades.

En continuar baixant, la mida de les roques augmentava, consolidant el creixement d’algues fotòfiles a la part superior, amb una bona selecció de les espècies pròpies del nostre litoral (Padina pavonica, Liagora viscida, Acetabularium acetabulum, Cladophora sp., Halopteris sp., etc.), i permetent que es comencés a desenvolupar una mica de vida sèssil: lapes i balans a les parts més il·luminades, eriçons als llocs on abunden les algues (que son el seu aliment preferit), ascídies, estrelles de mar, esponges, anemones de molts tipus als llocs més foscos i arrecerats.

L’abundància d’estrelles de mar, especialment l’estrella espinosa vermella (Echinaster sepositus) i la contenció en el nombre d’eriçons de mar (Paracentrotus lividus) denota un ecosistema no gaire contaminat, en bon equilibri. Quelcom d’agrair.

Gorgònies

Arribem a fondàries de 8-10 metres i comencem a veure gorgònies blanques (Eunicella singularis), n’hi havia unes quantes, no masses, i tot i què es veien poc alterades per la ma de l’home, no tenien un aspecte gaire saludable.

Moltes gorgònies estaven recobertes d’altres organismes poc habituals, briozous tan grossos que no deixaven veure les branques, cucs microsabèl·lids, i corall tou incrustant (Alcyonium coralloides). Algunes branques de les gorgònies estaven pelades amb proliferació d’algues. Caldria estudiar les causes de la mortalitat de gorgònies (que indirectament afavoreix la proliferació d’altres organismes com els esmentats) però potser està relacionada amb la mortalitat detectada anys ençà per l’escalfament anormal i sostingut de l’aigua a l’estiu.

És en aquest panorama que ens trobem dos tipus de postes de nudibranquis grans, una gran espiral blanca (d’una espècie desconeguda) i dues espirals taronges (probables de Platydoris argo).

Al cap de poc, ens trobem el primer nudibranqui del dia, un Flabellina pedata molt petit, amagat entre algues fotòfiles, però prou fondo perquè les onades no tinguin massa protagonisme en els temporals i, per tant, permeten la proliferació de la vida petita.

A aquestes fondàries les algues esciòfiles (que viuen en condicions de poca llum) comencen a barrejar-se amb les fotòfiles (que necessiten molta llum per desenvolupar-se). Senyal que ens endinsem al precoral·ligen.

Hippolyte

Una alga esciòfila molt comuna és l’Sphaerococcus coronopifolius, i com que sempre ens ha donat bons rendiments en la recerca de nudibranquis, les varem inspeccionar tranquil·lament. Aquest cop no varem trobar nudibranquis a les seves branques, però si un organisme molt interessant: una gambeta comensal Hippolyte sp. sobre els braços d’una clavellina (Antedon mediterrania) que s’hi amagava a l’alga.

Aquestes gambetes son animalets molt porucs, així que varem tenir molta feina a retratar-lo mínimament. L’associació de la gambeta amb la comàtula s’anomena “carposi” ja que només la gambeta en treu benefici, tot i que la comàtula no pateix cap mena de dany.

Pels qui us ho esteu preguntant, la gambeta es menja els excrements de la comàtula com a dieta principal, complementant el seu menú amb el plàncton que queda enganxat a la mucositat del seu hoste.

Segons observacions d’en Helmut Göthel, les gambetes s’associen preferentment amb les comàtules de color taronja (una de cada tres té una gambeta), no tant amb les comàtules com la que varem veure nosaltres, de color marró amb taquetes blanques (on hi ha una gambeta per cada 10 comàtules) i, curiosament, no es solen trobar gambetes a les comàtules vermelles.

En baixar una mica més, sobre els 10 metres, trobem alguna petita clapa de posidònia (Posidonia oceanica) i alguna esponja groga (Aplysina aerophoba) testimonial, sense opistobranquis associats.

De cop i volta, trobem un altre nudibranqui Flabellina pedata, si bé encara era més petit que l’anterior. El sistema per trobar aquesta espècie és relativament fàcil: si hom observa atentament, son d’un color lila que destaca sobre el fons d’algues de color verd - groguenc. És més fàcil veure’ls si portem una lot submarina, ja que la llum artificial fa destacar alguns colors per sobre d’altres.

El coral·ligen

Passaven 35 minuts de la immersió i ja donàvem el dia una mica per perdut (quant al nostre “nudi-spotting”) quan, de cop i volta, a uns 15 metres de fondària, ens trobem en ple coral·ligen, caracteritzat per l’abundor d’algues calcàries dels gèneres Peyssonnelia, Lithophyllum i Mesophyllum.

Comencem a veure briozous en quantitat i varietat a les parets de les roques i a les gorgònies. Em va cridar l’atenció la presència dels preciosos i fràgils Sertella septentrionalis a llocs força exposats, així com l’abundor del bonic Pentapora fascialis de color taronja, que jo el feia més de parets de roca plenes de gorgònies, que en els blocs de pedra on el varem trobar.

En arribar als 18 metres veiem una roca plena de forats, recoberta d’algues calcàries, sobre la qual hi havia un hidrari Eudendrium completament pelat... el nostre nas caçador de nudis comença a sospitar. Una posta de nudibranqui molt maca, com una floreta, sobre aquestes branques d’Eudendrium... mirem i remirem... la cosa s’estava posant interessant...

De cop i volta, a un metre al costat de l’Eudendrium, trobem un Hypselodoris tricolor d’un parell de centímetres. I molt a prop seu un altre Hypselodoris més gros que ens fa dubtar entre si és de la mateixa espècie o bé és un H. fontandraui (ja sabem que els Hypselodoris blaus son molt complicats). Una mica més enllà trobem un altre H. tricolor.

Ja començava a redreçar-se el dia, ens diem amb una mirada... i, de cop i volta, ens trobem un adult de Dondice banyulensis, maquíssim amb els seus colors vermellosos i ataronjats. La posta que hem vist abans sobre l’Eudendrium ja sembla tenir amo...

No podem evitar pensar què, si tots els nudibranquis tinguessin aquestes mides i aquests colors, aquesta afició nostra seria una passada, ja que podríem gaudir dels infinits detalls de la natura directament sota l’aigua, en comptes d’haver d’esperar a veure les fotos.

El cas és què portàvem ja gairebé un quart d’hora pel voltant dels 18-20 metres, quan decidim anar tornant, ja que els manòmetres indiquen que tenim les botelles a mitges.

En un foradet veiem una vaqueta suïssa (Discodoris atromaculata) berenant-se una esponja (Petrosia ficiformis). Totes les troballes interessants del dia semblaven ser a fondària: temperatura, il·luminació, salinitat, aliment... sabem que tots aquests factors determinen la seva distribució.

Clarament els nudis d’aquest indret eren a la part més fonda però, qui busca, troba, a uns 6 metres varem veure un preciós i grassonet opistobranqui herbívor: un Thuridilla hopei, sobre un petit replà on creixien algues fotòfiles.

Convé destacar que peixos varem veure molt pocs, molt petits i molt porucs: algunes bogues (Boops boops), castanyoles (Chromis chromis), serrans (Serranus cabrilla), julioles (Coris julis), gobis i blenis varis, i alguns tords (Symphodus sp.) encara defensant els seus nius.

Vaig trobar a faltar els sargs (Diplodus sp.) que sovintegen en gairebé totes les nostres immersions. En canvi, abundaven els xucladits (Lepadogaster lepadogaster) i les seves postes sota les roques (dos ulls blavosos envoltats de gelatina). Un final d’immersió divertit... però pel què cal tenir una mica de paciència.

La tècnica de sortida

Si abans hem detallat com entrem a l’aigua, encara ens queda el repte de sortir de l’aigua amb una mica de dignitat. El sistema és més o menys fàcil, però cal pensar una mica. Per la barca en la què anàvem, que és de casc rígid i disposa d’una escaleta, el més fàcil era desfer-se de la fràgil càmera de fotos (aprofitant el cap que havia deixat penjant en començar la immersió), treure’s les aletes posant-les dins la barca, i pujar per l’escala amb tot l’equip. Una tasca per forçuts si la mar està moguda, però.

De vegades és més còmode treure’s els ploms, deixar-los a la banyera posterior (amb cura de no fer malbé res), treure’s el jacket i la botella (després d’inflar-lo per tal que no se’n vagi al fons) i fixar-lo al cap que penja amb un mosquetó. Llavors un va ben lleuger fins l’escala, es treu les aletes, puja a la barca, i puja a bord l’equip que penja per la borda, fresc com una rosa.

Hi ha moltes variacions, però en general, el què cal és pensar primer i no treure’s allò que ens fa surar, fins que un s’ha tret de sobre allò que ens fa enfonsar (a la mar, com a la vida mateixa, tot és equilibri... però cal fer-lo servir al nostre favor... una frase digna d’en Confuci).

Tampoc convé quedar-se surant a la deriva sense aletes, ja que la nostra capacitat de natació sense aquests articles és molt limitada. Tot el què dic és de lògica, sí, però un ja porta bussejant uns quants anys i, a la mar, ha vist de tot.

En resum

Contra el què semblava pel majestuós paisatge de la superfície, la immersió al cap Lladró no va ser molt vistosa, i tot just quan començàvem a gaudir-ne va ser el moment de tornar, però el coral·ligen local promet força, sempre que no ens entretinguem gaire fins arribar a aquesta zona: una detallada recerca de nudibranquis segur que donaria molt bons resultats.

Agrair, abans d’acabar, l'amistat i excel·lent disposició de l’Arnald, patró i propietari de la barca, així com l’amistat i bones pràctiques dels meus companys Clara i Daco. Un plaer bussejar amb vosaltres.