Morro de Vedell, escola de submarinistes

El dissabte 30 d’agost de 2008 varem quedar en Daco i jo per fer una immersió a la cala de Morro de Vedell de Palamós. El dia pintava bé, molt clar i fresc pel matí amb només 17ºC. El Sol lluent es va encarregar d’escalfar l’ambient a mida que avançava el dia, de manera que en sortir de l’aigua teníem vora de 30ºC. Val a dir que, amb la calor, va començar a bufar el garbí, però d’això ens en varem adonar quan sortíem de l’aigua, així que, en realitat, no ens va molestar gaire.

La cala Morro de Vedell és una cala artificial que va ser el resultat de les obres de construcció del port esportiu de Palamós, ara ja fa uns anys, i des de sempre ha estat molt més visitada pels pescadors submarins i els submarinistes que pels banyistes. Aquest estiu, però, davant la creixent presència d’aquests últims, el consistori s’ha vist en la necessitat de regular l’accés a la platja, reservant-la íntegrament pels banyistes i habilitant un petit pas, a la banda de “muntanya”, perquè els bussejadors puguem accedir a l’aigua.

Val a dir que, tot i que “ens” han proporcionat una còmoda passarel·la de fusta per arribar a l’aigua, un cop allà --potser se’ls van acabar les competències o potser el pressupost-- ningú s’ha preocupat de treure les quatre pedres que, un cop cobertes d’algues, compliquen força l’accés a l’aigua. Igual una darrera reunió amb el capità del port per acabar les obres els permetria complir “amb nota” amb tothom...

Entenem que aquestes noves normes d’accessibilitat venen donades pel garbuix causat pels cursos de submarinisme que, amb la gran quantitat d’alumnes i el complicat procés d’equipament d’un esport tècnic com el nostre, devia causar certes incomoditats als banyistes... i és que l’afluència de cursos a aquesta cala és constant, especialment a l’estiu.

Sense voluntat de ser incívics, un cop equipats, hem decidit accedir al mar pel lloc de sempre, procurant, això si, no aturar-nos a la platja per no incomodar ningú, de manera que ens hem acabat d’equipar a l’aigua. De tota manera, a la platja encara no hi havia ningú, ja que a l’hora que ens hem plantat allà, els banyistes encara no s’havien ni despertat. Així que podem dir que avui hem inaugurat la platja... només ens faltava una cinta per tallar-la.

Bé, un cop equipats, hem nedat per superfície fins que hem trobat un fons d’uns 8 metres, gairebé a l’alçada de la línia de boies que delimita la zona de banys. El fons de la cala es caracteritza, a poca fondària, per roques granítiques trencades, cobertes d'algues i plenes de vida sobre un fons de còdols i sorra. Mentre nedàvem per sobre d’aquesta zona, buscàvem alguna medusa per retratar-la, però no hem tingut èxit, i això que el dia abans a Torre Valentina (Sant Antoni de Calonge) en Daco va veure fins a 26 exemplars de la medusa “ou ferrat” (Cotylorhiza tuberculata) i jo, el mateix dia, però a Santa Cristina (Lloret) en vaig veure 10 exemplars de la mateixa espècie a més d'un parell de barrets de Pelagia noctiluca, encara vius però sense tentacles.

Quan baixem (ja trobava a faltar la sensació de deixar-me caure cap al fons, com si volés) ens trobem l'alguer de posidònia (Posidonia oceanica) esquitxat per força clapes de sorra. Aquest alguer que, com ja sabeu, és la base d'un prolífic ecosistema, està en força bon estat, amb grans blocs rocallosos escampats aquí i allà que, en la seva banda menys exposada als temporals, permeten el creixement de tota mena de vida petita.

Observo que la qualitat de les aigües del fons és força bona. Per fer aquest judici em baso en diversos factors com ara la transparència, al voltant d’uns 12-15 metres, però també pel creixement contingut de les algues, o per l’abundor de determinades espècies animals que sé que volen aigües poc contaminades, com ara les estrelles de mar espinoses o vermelles (Echinaster sepositus), les quals he pogut comptar avui a desenes. La temperatura de l’aigua rondava els 21-22ºC.

Al poc d’arribar a la praderia de posidònia, ens hem trobat amb una "rosa dels vents" de ferro, recoberta d’algues, esponges i alguns briozous. Aquest petit però útil monument havia estat enfonsat per un club de busseig dels que fan escola aquí. Ja el teníem controlat d’altres immersions, així que ha estat agradable tornar-lo a trobar; així sabem on som...

Buscàvem nudibranquis, i pocs hem vist: una Elysia timida sobre el barret d’una Acetabularia acetabulum, un parell de Flabellinas, una d’elles prop d’una posta, pendent de la foto per determinar l’espècie, i un parell de postes de Platydoris argo a la part inferior d’una alga Codium bursa. Altres mol·luscs que mereix la pena esmentar han estat tres pops (Octopus vulgaris), dos de mitjans i un de petit, que s’amagaven als seus caus, tapats per pedres que aguantaven ells mateixos amb les seves potes cobertes de ventoses. També un Hexaplex trunculus, y 5 o 6 cargols Thais haemostoma, amb la seva característica obertura de color taronja, que per la seva concentració, tots estaven en un cercle d'un parell de metres, estaven a punt d'organitzar-ne una de bona...

Esponges hem vist poquetes: Axinella damicornis, Oscarella lobularis, Petrosia ficiformis, Agelas oroides, etc. Les ascídies, eterns animalons filtradors (com ho son les esponges) comparteixen hàbitat amb elles, però estan molt més desenvolupats, ja que disposen d'un rudimentari sistema nerviós que els val la classificació de procordats. L'ascidia més freqüent ha estat l’Halocynthia papillosa, però cal esmentar una bonica Ascidia mentula de bona mida, uns 10 cm., amagada en una escletxa de la roca, quan el normal és trobar-les sota les roques. Aquesta ascídia, de color vermell translúcid, obria i tancava contínuament el sifó exhalant, fins que la hem il·luminat, llavors l’ha mantingut tancat una bona estona.

Esmentar també alguns crustacis, com ara un ermità Dardanus calidus en la seva cosca de lloger, amb una anemone simbiont Calliactis parasitica que ha disparat els seus tentacles quan la hem molestat, molts crancs Inachus phalangium amagats als fideus de mar (Anemonia sulcata) i una gambeta de color vermell, molt petita, que hom trobaria més apropiada d’estar amagada a un crinoïdeu, que no entre les frondes d’un alga Sphaerococcus. Aquesta gambeta s’ha deixat retratar una mica abans de sortir esperitada. Una petita galatea de color marró ha estat més llesta i més ràpida, i no ha deixat que la pogués retratar.

Dels cnidaris només podem dir que hem vist algunes gorgònies blanques (Eunicella singularis), molt poques, com a tot arreu on hi ha molts bussejadors, però si uns quants fideus de mar (Anemonia sulcata) amagats entre les pedres, i alguns de bona mida. Molt poques anemones incrustants grogues (Parazoanthus axinellae) ja que també acusen la pressió dels submarinistes, i alguns coralls de botó (Balanophyllia europaea). Tres “cadàvers” de meduses Cotylorhiza al fons del mar, completen la llista de cnidaris dignes de ser esmentades.

Els peixos han estat els veritables protagonistes del dia, destaquem un parell de merlots (Labrus merula) adults i probablement en plena cerimònia nupcial, quantitats ingents de julioles (Coris julis) i castanyoles (Chromis chromis) més aviat de mides petites, alguns molls roquers (Mullus surmuletus), salpes (Sarpa salpa), oblades (Oblada melanura), sargs i variades (Diplodus sp.) i tords (Symphodus sp.) de tota mena, alguns fredis (Thalosoma pavo) adults entre molts altres de petits, i algun moll reial (Apogon imberbis). Molts blenis i gobis, entre els que en destaco el Gobius bucchichi, quina particularitat és ser el "peix pallasso" de la Mediterrània, en viure en simbiosi amb els fideus de mar (Anemonia sulcata), sense veure’s afectat pel seu verí.

Un peix veritablement curiós ha estat un petit xucladits, quina espècie ens és desconeguda, de color vermell amb una franja blanca entre els ulls, amagat sota el cos d’un cogombre de mar (Holothuria forskali).

En resum, ha estat una immersió normaleta, hem arribat a un fons de 16 metres i ens hem estat prop de 80 minuts a sota. Podem dir que la immersió ha estat molt paisatgística, com li pertoca a l’indret, i on més que amb els invertebrats, aquest cop hem gaudit amb les diferents espècies de peixos que ens hem anat trobant.

Immersió a la punta de S'Arenella

El dissabte 16 d’agost de 2008 l’Albert, l’Arnald, en Daco, L’Eulàlia i jo varem quedar per fer una immersió en barca des de Llançà. Era un dia nuvolat, sense gaire vent ni gaire mar, així que veient aquestes condicions varem decidir anar a bussejar davant del far de S’Arenella.

La punta de S’Arenella, sobre la que va ser construït un far que rep el mateix nom, conforma l’extrem septentrional de la badia del Port de la Selva. També coneguda com a punta de S’Arnella (deformació fonètica del terme original “arenella”), rep aquest nom per denominar un lloc ple d’arena fina, que el banyista pot trobar en les properes platges de Vaquers, platja d’en Balleu, Escar del Faroler o al Solà de S’Arenella, a recés de la punta del mateix nom.

Personalment ja coneixíem aquesta punta (fora de l’aigua) per haver fet algunes passejades pels camins de ronda locals, en concret el que va des del Port de la Selva fins el far (un bon lloc per banyar-se els dies de Tramuntana) i més enllà, que permet gaudir d’unes vistes fantàstiques sobre la badia del Port de la Selva, i accedir a una sèrie de petites platges ben maques algunes de les quals esdevenen “gairebé privades” quan ens instal·lem.

Després d'un curt trajecte des del port de Llançà, la localització de l’indret en barca es va fer sense novetat, a base de sonda, atesa la curta distància que ens separava dels esculls costaners. Podíem veure fàcilment les cares dels pocs pescadors de canya que s’aventuraven pels rocs per gaudir de la seva afició en un lloc incomparable.

L’indret d’immersió triat no era sinó la prolongació submarina de l’espigó rocallós de la superfície, una mena de barra submarina que baixava des de la superfície i què, en arribar al fons de sorra, s’estabilitzava conformant un hàbitat de coral·ligen situat a uns 20 metres de fondària. Una praderia de posidònia (Posidonia oceanica) s’estenia a la banda interior de la barra rocallosa.

Un cop a l’aigua varem preferir fer el descens cap al fons seguint el cap de l’àncora. La visibilitat era molt bona, ja que des de la superfície es podria haver vist el fons, si no fons per la falta d’elements distintius. Estàvem fondejats sobre una planícia sorrenca al costat de la praderia de posidònia. Les fulles d’aquesta planta (que té arrels, tija i flor, i per tant no és un alga, tot i viure sota l'aigua) estaven completament recobertes d’incrustacions, donant un aspecte poc atractiu a aquest interessant ecosistema. Just davant nostre apareixia la barra de roca que havíem detectat amb la sonda... començava la nostra immersió.

Per la nostra especialitat en la cerca de nudibranquis, en el conjunt de la immersió ens va cridar l’atenció l’abundor d’exemplars de l’espècie coneguda com a “vaquetes suïsses” (Discodoris atromaculata), un nudibranqui característic pel seu color blanc amb taques fosques i per la seva afició a devorar esponges Petrosia ficiformis. Algun exemplar de vaqueta es va deixar retratar amb les brànquies desplegades, cosa ben poc habitual en un animaló tan poruc com aquest.

Un altre nudibranqui destacable, pel número d’exemplars albirats, va ser el Flabellina affinis que, amb el seu color violeta destacava principalment sobre les branques del cnidari colonial Eudendrium racemosum. Fruït de la seva biologia i la seva especialització amb el menjar, va ser fàcil distingir que aquests animals no estaven sols, i de fet, s’estaven reproduint, deixant les branques de l’Eudendrium recobertes de cintes d’ous de color malva. Pocs més mol·luscs a destacar, llevat d’un bell cargol Neosimnia spelta embrancat en una gorgònia blanca (Eunicella singularis), ja que s’alimenta dels seus pòlips.

En altres grups biològics, els cnidaris eren els més variats, ja que predominen a l’hàbitat del coral·ligen, i podem comptar entre els albiraments els "carruers" o "fideus de mar" (Anemonia sulcata) que en algun lloc he llegit que es poden menjar fregits o en truita, o crus si es desactiva la toxina amb vinagre.

També varem veure algun exemplar de l’anemone (Cribinopsis crassa), petites colònies de l’anemone incrustant groga (Parazoanthus axinellae) creixent sobre l’esponja groga (Axinella damicornis), o les gorgònies grogues (Eunicella cavolinii) de les que varem poder veure uns quants exemplars, molt cars de veure en les nostres immersions.

També destaco una limitada població de gorgònies blanques (Eunicella singularis), molt sensibles a la polució i als efectes de l'home, i la –aquesta sí- increïble densitat d’algunes colònies de corall de botó groc (Leptopsammia pruvotti). Per lo poc habitual, m’agradaria esmentar la presència d’unes poques anemones del gènere Bunodeopsis, fixades a les fulles de posidònia.

Alguns briozous ens alegraven la vista, com el Sertella septentrionalis (conegut com a "Randa de Neptú") o el Pentapora fascialis, poc habitual en llocs molt transitats per bussejadors, donada la seva fragilitat. Dels briozous -en realitat hauria de dir colònies de briozous- sempre m'ha cridat l’atenció el seu delicat disseny, que son capaços d’anar replicant ad-infinitum, una habilitat meravellosa tenint en compte lo petit del cos de cada animaló, i per altra banda, la delicada estructura dels zooides individuals que composen la colònia, amb els seus diminuts braços, pels qual cal una molt bona vista per distingir-los a ull nu, ja que la seva mida sol ser de l’ordre, o inferior, a 1 mm.

Les esponges estaven en prou bon estat i eren d'espècies diverses, vaig poder reconèixer moltes de les què son clàssiques al coral·ligen, com les Petrosia ficiformis, Chondrosia reniformis, Oscarella lobularis i Agelas oroides, així com les comunes al precoral·ligen, com les del gènere Ircinia (diferents espècies), o les Aplysina aerophoba amb el seu color groc característic, algunes de les quals mostraven signes d’haver patit greus agressions, voluntàries o no, per part d’algun bussejador.

Els peixos es van deixar veure, ja que eren prou abundants i variats, castanyoles, sargs, julioles, serrans i tords eren freqüents sense ser excessius, com tampoc faltaven diferents espècies de gobis i blenis, però si que mereix la pena destacar el Merlot (Labrus merula), per lo poc habitual.

No va ser una immersió molt vistosa en termes de biodiversitat, però si que va tenir alguns trets destacables que us he relatat aquí, com ara la falta de varietat de nudibranquis, o l’abundor de gorgònies poc habituals en les nostres immersions. Una immersió que podem repetir en una altra època de l’any, sembla que la primavera és la que ofereix més quantitat d’espècies albirades. Aquest any ja se’ns ha fet tard. Ja se sap, si un no troba el què vol, com diem nosaltres, el què cal és: “try and try and try again”, oi que sí ?

Cap Lladró, al sud de l’illa Grossa

El passat dissabte 9 d’agost de 2008 sis companys de M@re Nostrum ens varem trobar a un centre de busseig de Llançà: l’Albert, l’Arnald, en Carles, en Daco, l’Eulàlia i jo. Aquesta peregrinació, necessària per omplir les botelles de l’imprescindible aire comprimit (“carregar els butanos” en el nostre argot) i per llogar el material que ens pugui faltar, també ens permet posar-nos al dia dels esdeveniments de la setmana, retrobar companys que fa temps que no bussegen o conèixer nous companys d’immersió.

Era un dia en què bufava la Tramuntana. Aquest vent, que dóna caràcter a l’Alt Empordà, domina el mar, la terra i les persones. Tota activitat al medi natural en aquelles terres s’ha de fer tenint en compte l’influx del vent i, de fet, nosaltres sempre procurem respectar-lo.

La idea inicial, gràcies al sempre generós oferiment que ens va fer l’Arnald, era sortir amb la seva barca i decidir l’indret per fer immersió en funció de la mar. Aquestes sortides en barca ens donen la possibilitat de bussejar en molts més indrets, sovint molt interessants, que quan sortim de platja, on les nostres opcions son molt limitades: poques platges del nostre litoral ens permeten apropar-nos en cotxe, per portar el pesat equip d’immersió, sense fer una travessa que només es diferencia de les expedicions a l’Himàlaia en la falta de “sherpas”.

Veient de primera ma l’estat de la mar, la veritat és què nosaltres no teníem gens clar lo de sortir en barca. I és que molts de nosaltres, acostumats a anar sobre segur, preferim fer sempre la tria més conservadora quan la Tramuntana ens diu: “nois ! que sóc aquí”. Vàrem estar a punt de portar a terme el nostre “pla B” (que era anar als Caials de Cadaqués), però l’Arnald, amb la seva extensa i intensa experiència marina, ens va convèncer que aquest vent i aquesta mar no eren cap problema, i que es podia anar perfectament a la badia de Garbet (Colera) o al cap Falcó (Portbou), i fer la nostra immersió tan tranquil·lament.

La veritat és què, quan varem sortir a mar, no bufava gaire vent, però sí que hi havia mar de fons de nord o nord-est. La mar de fons no és sinó una sèrie d’onades, llargues i sense blancalls, que es propaguen just per sota de la superfície del mar des de la zona on es formen, en presència de tempestes, fins a grans distàncies. Es manifesten sense cap causa aparent, ja que localment no hi ha cap tempesta o vent que les justifiqui. La direcció de la mar de fons ens indica la direcció de la tempesta originària.

L’Arnald, en veure el panorama, va decidir portar-nos a recés del cap Lladró. Aquest cap està situat al sud del municipi de Colera, i està protegit de la mar per l’illa Grossa (o illa de cap Lladró), un illot aplanat amb forma de con truncat que destaca per la grandària dels esculls circumdants i que, en realitat, es tracta d’una esllavissada recent del mateix espadat muntanyenc que divideix simètricament el terme marítim de Colera. (Plujà, Arnald. Estudi del cap de Creus, La Costa. Edició própia, 1996). Aquest cap constitueix el límit nord de la badia de Garbet, limitada al sud pel cap Ras (o de Ras).

Fa algunes setmanes ja havíem fet immersió aquí, però a la banda nord de l’illa Grossa, una immersió va resultar interessant però, sobre tot, molt prometedora per la presència d’una zona de coral·ligen plena de les nostres bestioles preferides: els nudibranquis. Amb aquest ànim varem fondejar al sud de l’illa Grossa, que parava prou eficientment l’efecte ondulant de la mar de fons. Allà varem iniciar la nostra immersió.

L’aigua era força transparent, com ho està essent tot aquest estiu, amb uns 20 metres de visibilitat, i la temperatura de l’aigua era força agradable, d’uns 22-23ºC. Sota la barca, a uns 6 metres de fondària, trobàrem un sorral amb zones de grava i còdols, gairebé tot recobert d’algues fotòfiles. Una mica més enfora de la costa, començava la zona que volíem visitar, dominada per unes grans roques, arrodonides per efecte dels elements, i apilonades sense ordre ni concert.

Aquests grans blocs, molt freqüents a partir dels 10 metres de fondària, conformaven un hàbitat de precoral·ligen gairebé perfecte: estaven recoberts d’algues esciòfiles, d’algunes esponges incrustants, sobre tot a les parts més fosques, i de gorgònies blanques (Eunicella singularis) que van ser l’espècie que, per a mi, caracteritzà la immersió.

La població de gorgònies semblava en força bon estat, amb una bona densitat i amb poques gorgònies afectades per paràsits o malalties. Amb tot, es podien veure algunes amb formacions d’algues sobre les branques, altres parasitades del corall tou de color vermell fosc (Alcyonium coralloides) i, fins i tot algunes, per una variant de color rosa amb taques grogues d’aquest cnidari. Algunes algues de tipus Peyssonnelia rematen la llista d’organismes que recordo veure sobre les gorgònies. També em va cridar l’atenció l’abundància de gorgònies taronges del gènere Lophogorgia sarmentosa, espècie que em sembla molt menys comú habitualment, però que aquí es veia de tant en tant. Un d’aquests exemplars era víctima d’un petit paràsit, un nudibranqui Tritonia nilsodhneri, que havia fet la posta entre les branques, i ara es dedicava a menjar-se algun que altre pòlip.

Alguns animalons tubícoles apareixien a les parts més arrecerades dels blocs, com ara cucs del gènere Sabella, alguns Serpula vermicularis i un curiós Serpulorbis arenarius, un dels pocs cargols sedentaris que conec, amb el tub calcari recobert d’esponja Crambe. La presència d’estrelles de mar (Echinaster sepositus) certificava la bona qualitat de l’aigua, el què no és estrany al cap de Creus.

En travessar, camí del fons, la barrera de gran blocs de pedra, varem arribar a una mena de plana de sorra o hi havia una petita praderia de posidònia (Posidonia oceanica), quina poca extensió penso que es deu més a l’accidentat fons marí, la poca fondària i l’exposició als temporals de l’indret, que no pas a la depredació d’origen humà (per la pesca d’arrossegament) tan clàssica a la resta de la costa. Ja sabeu que la posidònia és una planta molt important per l’ecosistema mediterrani, pel seu important aportament d’oxigen a l’aigua durant el dia, i per les seves funcions de “guarderia” i d’amagatall a infinitat d’organismes: mol·luscs, esponges, briozous, cnidaris i peixos juvenils de tota mena.

Com a testimoni de la funció “guarderia” d’aquesta planta varem veure desenes de peixos petits remenant la cua pels voltants de la praderia: castanyoles, tords, julioles... Era un d’aquells moments que et queden gravats a la memòria: passes entre dos blocs de pedra i, mirant cap el fons, un es queda embadalit veient centenars de castanyoles de tota mida, socialitzant amb les companyes a la seva manera, a mitjana fondària. Un bon espectacle.

En Daco, de tots conegut pels seus enciclopèdics coneixements de la Costa Brava i el seu bon humor anglès, i encara més per la seva bona vista nudi-submarina, va trobar una Cuthona coerulea a la base d’una posidònia. Me la va ensenyar, i jo vaig veure que era un nudibranqui, però no vaig saber “quin” fins que vaig veure les fotos a casa... devia fer 6-7 mm de llarg, i la meva vista ja no és el què era...

En algun punt, a la base d’algun bloc de pedra, una escletxa que es podria qualificar com a coral·ligen: contenia alguns coralls tous, algunes “tires” d’algues Halimeda tuna, i alguna colònia de briozous... a la part superior algunes anemones incrustants grogues entatxonaven el petit sostre de l’escletxa, gelosament defensada per un petit però valent serrà (Serranus cabrilla).

En les nostres anades i vingudes pel precoral·ligen, una sorpresa, una nansa popera abandonada, deslligada de l’art que la va portar a l’aigua, i amb un pop (Octopus vulgaris) ben gros però famolenc i espantat a dins. Si la nansa hagués estat lligada a l’art, de forma que el pescador la pogués recuperar, ni l’hauríem tocat, però en haver quedat abandonada al fons, només era una trampa mortal pel desgraciat animal que hi caigués a dins, així que varem alliberar el pop, i varem deixar la nansa oberta de manera que els animals no hi tornessin a quedar atrapats a dins. Al pop, d’espantat que estava, li va costar marxar, però finalment ho va fer entre núvols de tinta negra. Devia portar dies a dins la trampa, ja que tenia el cap pelat a l’extrem i a sobre els ulls. Penso que la pobre béstia va tornar a néixer.

El temps passa, així que anem tornant cap a la barca. Entre les algues Sphaerococcus trobem un nudibranqui Facelinopsis marioni, força críptic en aquest substrat. Alguna esponja Aplysina aerophoba (nom específic que vol dir que no li agrada l’aire, ja que si es treu de l’aigua canvia el seu color groc per color negre).

Sobre alguna clapa de sorra recoberta d’algues trobem alguns molls roquers (Mullus surmuletus) un dels quals em va sobtar el rapidíssim canvi de coloració de la pell. Mentre ell estava en repòs, tenia una coloració blanquinosa, prou mimètica amb el fons. En veure’m apropar-me, se li va posar una línia rectangular de color taronja, a l'alçada de la línia lateral, una mica enrere de l’aleta pectoral. Quan em vaig apropar més, va fugir, però tota la línia lateral se li va posar de color taronja. Em va fer pensar que potser aquest canvi de coloració és un advertiment pels seus companys, perquè sàpiguen que hi ha perill a prop.

Una altra escletxa, aquesta a poca fondària, però ben arrecerada del mar, a la banda de terra d’una roca, amagava una bona selecció de boniques esponges, de les què en destaco un parell de Petrosia ficiformis (me les vaig remirar –sense èxit- per si hi havia cap vaqueta suïssa), i una bona clapa de Oscarella lobularis, una de les meves esponges favorites, per la variabilitat de colors que presenta, generalment entre marrons i blaus, però també blancs “trencats”. Algun alcionari ens alegrava la vista, amb els pólips ben oberts.

Cogombres de mar escampats per la sorra, però poquets. Moltes algues, girem algun roc i trobem poca cosa, però ben curiosa: una mena d’eriçó de color negre, aplanat, i amb les espines organitzades en cinc grups disposats radialment, un disseny ideal quan vius sota les roques. No l’he vist a cap llibre, així que suposo que l’haurem de consultar a algun especialista...

També varem fer una bonica troballa que em va mostrar en Daco, un juvenil de Astrea rugosa, quin opercle és ben conegut de tothom: l’ull de Santa Llúcia. Per primer cop vaig poder-li fer una foto desplaçant-se, però com que és molt críptic i aquest animaló era petit, la foto no és molt aparent.

Varem gastar els darrers minuts d’immersió mirant-nos els racons entre les pedres de poca fondària, però no varem trobar gran cosa, és una zona molt batuda pels temporals, tot i estar a recer de tramuntana, i això es nota. Les algues Sphaerococcus, força abundants a les roques somes, apareixien cobertes amb una gruixuda capa de sorra i concrecions calcàries que les conferia un tacte aspre. Les vaig estar remenant una bona estona, en busca d’organismes amagats a les seves frondes, sense èxit.

En total varem estar 71 minuts sota l’aigua i varem arribar als 18 metres de fondària. Puc dir que no va ser una immersió gaire lluïda, però sí que varem tenir algunes sorpreses interessants, d’aquelles que la mar, sempre sol·lícita ens ofereix si les volem (i sabem) observar i gaudir.

Cap Lladró és, en definitiva, un lloc adequat per fer immersió quan fa tramuntana, però queda clar que el fons és més vistós al nord de l’Illa Grossa que al sud, i tot i així cal anar a trobar el coral·ligen per gaudir de la biodiversitat de l’indret; les zones poc fondes son molt batudes pel mar i la vida marina se’n ressent.

Fantàstics Caials

Amb l’objectiu d’estrenar el nostre agost submarí, l’Albert, en Daco i jo varem quedar per fer una immersió a primera hora del matí del dissabte 2 d’agost de 2008. La previsió meteorològica anunciava una mica de tramuntana a començament del dia, que baixaria d’intensitat conforme avançava el matí. En les inestables terres de tramuntana, on aquest vent domina, no tan sols el paisatge, sinó també el caràcter de la gent, és molt important tenir en compte aquest factor quan es desenvolupen activitats al medi natural, com ara caminades, navegació, caiac o busseig.

Cala Caials està situada al nord de la vila de Cadaqués, en ple centre del cap de Creus, i té la particularitat d’estar oberta al sud-est, de manera que està completament protegida dels vents del quadrant nord. Quan la previsió amenaça, ni que sigui de forma vetllada, la nostra accessibilitat al mar, sempre optem per aquest bonic indret. A més, Caials és un dels pocs trams de costa on es pot arribar als 30 metres de fondària a poca distància de la platja, mostrant-nos, al llarg d’aquest trajecte, gran quantitat d’hàbitats submarins diferents i en prou bon estat de conservació. La mar, dins la cala, estava absolutament plana, com sol estar gairebé sempre en aquest indret, és igual com bufi la tramuntana.

Cadascú té la seva tècnica per equipar-se abans de la immersió. Personalment m’agrada posar-me tot l’equip pesant a la vora del cotxe, de manera que puc solucionar amb relativa facilitat qualsevol imprevist que surti amb l’equipament (i és què, com els companys ja saben, el meu cotxe sembla una mica el taller d’en McGyver). Llavors, amb tot l’equipament a sobre, m’endinso al mar fins un roc concret situat a poca fondària i que em fa de taula mentre acabo d’equipar-me: aletes, guants, caputxa, màscara i, “last but not least”, la càmera de fotos.

Mentre m’esperava, ja a l’aigua, que els companys estiguessin equipats, em vaig entretenir a observar les restes de l’antic moll que hi ha a la cala, que l’any passat es va acabar de trencar per efecte dels temporals. En esdevenir inútil pels humans, s’ha convertit en un magnífic biòtop per la fauna marina de poca fondària: Es veuen moltes gambetes (Palaemon elegans), alguns tomàquets de mar (Actinia equina), lapes (Patella sp.), algun cranc i altres animals filtradors, acompanyats d’algun bleni escadusser.

Atès que feia un parell de mesos que no fèiem immersió als Caials, abans d’entrar a l’aigua varem decidir visitar primer, i amb més deteniment, la part més fonda del recorregut, que sempre ens ha rendit bones troballes opistobrànquies. Per aquest motiu, varem iniciar la nostra immersió nedant per superfície fins la vertical del delericte del Llanishen, el qual es veia perfectament des de la superfície (cosa rara). De fet aquesta magnífica visibilitat va ser el tret més notori i agradable de la nostra immersió.

La visibilitat es va veure únicament enterbolida per la termoclina, situada al voltant dels 20 o 21 metres de fondària. Si porteu un cert temps bussejant segurament ja heu vist la termoclina, però us heu preguntat mai què és? Resulta que a l'estiu, i degut a una propietat de l’aigua, que varia la seva densitat en funció de la temperatura, es forma una mena de línia imaginària que separa la capa d’aigua calenta situada més a prop de la superfície, de la capa d’aigua sensiblement més freda situada més al fons. Com que aquesta variació de densitat implica una variació en l’índex de refracció, és un fenomen observable a simple vista.

La termoclina és un fenomen típic dels mars temperats i que, a la Mediterrània, apareix entre els mesos de maig i setembre, generalment a una profunditat que va dels 10 als 30 metres. No es sol detectar la resta de l’any, ja que no es produeix aquesta estratificació de les capes d’aigua.

Durant el nostre trajecte per la superfície, que varem fer amb el tub respirador per tal d’estalviar l’aire de la botella per la nostra immersió profunda, i mentre seguiem la línia de boies que hom ha fondejat seguint l’eix de la cala (fins i tot sobre l’alguer de posidònia... però, a veure, els alguers no estaven protegits????) varem tenir la oportunitat de trobar-nos uns quants animals pelàgics. En destaquem uns quants ctenòfors ben macos (possibles Bolinopsis sp.) que es movien lentament gràcies al moviment coordinat d’una sèrie de cilis disposats longitudinalment i que, gràcies a la difracció de la llum solar, prenen tots els colors de l’arc de Sant Martí.

Entre ctenòfor i ctenòfor varem tenir la oportunitat de veure unes quantes meduses Pelagia noctiluca que, a diferència dels exemplars que es solen trobar prop de la costa, tenien els llargs tentacles que surten de la vora de la ombrel·la gairebé intactes. Un es passaria hores observant aquesta bonica fauna d’aigües obertes... però havíem de fer una immersió...

Així doncs, varem iniciar pròpiament la immersió a sobre del Llanishen. Com que l’Albert anava equipat amb una càmera amb gran angular, en Daco i jo varem baixar primer per donar-li oportunitat de retratar el barco amb nosaltres com a referent “humà”. Realment va ser una fantàstica baixada des de la superfície fins els 14-15 metres on reposa el vaixell, mentre observàvem el panorama.

En arribar al barco em va sobtar no veure gaire peix. I és que els dies amb mal temps potser motiven més als peixos a refugiar-se entre els ferros rovellats. Avui no era un d’aquests dies. Varem estar buscant animalons pel barco, sense gaire èxit, val a dir, així que ens varem dirigir cap al fons.

Feia temps que no veníem i em va encantar tornar a saludar exemplars coneguts: aquella parella d’ascidis, aquella esponja, aquella gorgònia fixada sobre un ferro del barco que fa uns anys es va girar, i el creixement de la gorgònia s’hi va adaptar de manera que te moltes branques girades 90 graus, ... és el que té conèixer bé un fons concret, fas uns amics entranyables.

Alguns grups de salpes (Sarpa salpa) pastaven entre les algues, i se’n anaven quan ens apropàvem, sense massa presa, val a dir. Entre les roques es veien els típics peixets del litoral: castanyoles (Chromis chromis), júlies (Coris julis), tords (Symphodus sp.), serrans (Serranus cabrilla) i altres. El més curiós era la convivència dels peixets juvenils (potser d’aquest mateix any) amb els més madurs que devien ser els seus pares. A cada escletxa es desenvolupava la vida, les noves generacions aprenent com és el mon, i les velles generacions procurant que els joves no els desplacin massa ràpidament. Algunes corredisses dels grans vers els petits n’eren testimoni.

No hi ha gran cosa més a destacar d’aquesta zona, especialment perquè, d’ençà que varem deixar el precoral·ligen i varem entrar al coral·ligen i a la zona detrítica adjacent, a uns 20 metres, just per sobre de la termoclina, ja va ser un no parar de veure bitxos interessants. D’entrada varem veure una gran quantitat de sargs de tota mena.

El més notable d’aquests espàrids, apart de ser de diferents espècies i compartir hàbitat, era la mida d’alguns dels exemplars. I és que hi havia un parell de sargs imperials (Diplodus cervinus) de mida “Medes”, i un parell de morrudes (Diplodus puntazzo) bastant velletes, amb potser la mida màxima de l’espècie. Un banc d’oblades (Oblada melanura) adultes baixava cap a la roca des d’algun lloc situat a dues aigües, no sé si per menjar o per fugir de nosaltres.

I vet aquí que em vaig donar “de nassos” amb el primer “nudi” del dia, un gros Hypselodoris elegans sobre les algues que creixien en la paret de roca. Estava jo avisant a en Daco de la meva troballa, i veig que ell m’avisa de la seva troballa, un parell de metres més avall, una parella de Flabellina affinis reproduint-se.

Seguim una mica més avall i ens trobem una petita sorpresa que no vèiem des de feia molt de temps, en una immersió a Cap Ras, una Tylodina perversa juvenil, buscant una esponja Aplysina aerophoba per instal·lar-s’hi. És tota una sort trobar-la així, ja que es poden observar molt més fàcilment les seves característiques anatòmiques. Una mica més avall en Daco em mostra una altra troballa, un petit Diaphorodoris papillata, de potser mig centímetre de llarg, sobre una esponja Ircinia. No sé com en Daco pot veure aquests bitxos tant petits...

Les que si que son molt visibles per tot arreu son algunes postes d'ous en espiral, que denoten la presència d’alguns “nudis” grans: les cintes transparents amb ous grocs de l'Hypselodoris elegans, les cintes taronges del Platydoris argo, o les cintes blanques del Discodoris atromaculata, però no en veiem el propietari a prop, així que aquestes autories son només suposicions basades en la nostra experiència.

A uns 22 metres veiem un parell de nanses de pesca. Com totes les arts tradicionals, i per respecte als propietaris, no s’han ni de tocar, però no me’n vaig estar de fer una foto d’aquest art tan original. Us podeu preguntar per què es permet la pesca tradicional dins el parc natural, de vegades jo també m’ho pregunto, però puc pensar en dues raons: la primera és que els pescadors ja hi eren abans de fundar-se el parc, i la segona és que les arts que hem vist, com aquesta nansa, en principi son força selectives i/o no deuen tenir un rendiment gaire bo. I és que gairebé sempre les hem vist buides; només una vegada varem veure un gran pop (Octopus vulgaris) de color blanc (el què vol dir que estava molt espantat) dins una nansa.

Ja estem a 23 metres i veiem un bonic exemplar de Flabellina babai, en un lloc on tradicionalment sempre els trobem. Estava retratant-lo, i és que no s’acabava de posar bé per la foto, quan en Daco m’avisa insistentment d’una troballa sobre un petit roc que sobresurt del camp de detritus contigu, finalment li faig cas (és que no aconseguia que el meu F.babai fes un somriure com cal...) i vaig a veure de què és tracta. Resulta que en Daco havia trobat una fantàstica parella de Chromodoris britoi, a punt a punt de començar a “fer manetes”. Això ja devia estar a uns 27 metres. Una mica més avall, l’Albert ens mostra un Hypselodoris tricolor de bona mida.

Com que no m’agrada massa acumular nitrogen tontament (i tot i així varem estar a punt "d'entrar en descompresió"), torno a pujar a la roca i em trobo una vaqueta suïssa (Discodoris atromaculata) de mudances, buscant la propera esponja Petrosia en la que instal·lar-se pels propers mesos. Apareixen llavors les primeres branquetes maques de corall, totes elles amb els pòlips estesos, més macos fins i tot que els d’altres dies, potser perquè ningú els havia molestat encara amb les seves bombolles. Veig més espirals de color taronja i penso "estem en territori de Platydoris argo”, però no en veig cap d'aquests.

Apareixen algunes esponges Axinella polypoides, de color taronja i ben dretes, però son poc freqüents aquí, ja que son molt sensibles a la "pressió", una forma elegant de dir "cops d'aleta", dels bussejadors. Llavors trobem un Flabellina pedata petit com un cigronet (això ja sembla un conte de nens petits), i l’Albert, que s’entretenia pel fons marí, ens crida i ens porta a veure un Thuridilla hopei ben maco i llustrós, amagat sota un extraplom.

Estem a punt d’entrar en descompressió, així que anem pujant en direcció nord fins trobar, a uns 18 metres, les “nostres” gorgònies vermelles (Paramuricea clavata), els tres únics exemplars d'aquesta espècie que hem descobert en tota aquesta cala. Es mostren avui amb tots els pòlips estesos.

Ben a prop, ja tornant en direcció a la costa, una bonica gorgònia taronja del gènere Leptogorgia, omplint transversalment una escletxa de la roca, de banda a banda. M’agrada aquesta gorgònia per la seva discreció -no és fàcil de veure, tot i que potser fa 50 cm. de diàmetre- i per la seva delicada estructura.

Ja de tornada, veig una gran -enorme- esponja (Ircinia variabilis) gairebé lluenta en la seva esplendor. Una mica després, mentre perseguia una variada (Diplodus vulgaris) em trobo una esponja d’orella d’elefant (Spongia agaricina). A prop seu, en una escletxa, trobo molts juvenils de castanyola (Chromis chromis), característics pel seu color negre intens i dues bandes de color blau elèctric als costats del cos... llàstima que les castanyoletes perdin aquest color quan creixen, serien fantàstiques.

Continuem pujant, ja som a uns 10 metres, i veiem gran quantitat d’esponges grogues (Aplysina aerophoba). Algunes acusen greus laceracions provinents, molt probablement, de cops d’aleta. De vegades es veuen trossos d’esponja trencats però què, per la seva naturalesa, s’han pogut tornar a fixar al fons i prosperen més o menys dificultosament. Alguns sargs (Diplodus sp.) de mida mitjana ens comencen a seguir, algun llavió (Symphodus tinca), més preocupat pel territori que per la seva integritat, dona voltes sense fugir gaire, potser protegeix el niu... Passem sense destorbar-los més del compte.

Ja som a 8 metres, dins una escletxa veig una gran estrella de mar comuna (Marthasterias glacialis), i dic gran (i no enorme) perquè arriben als 80 centímetres i la “meva” en devia fer la meitat. Arribo al límit de la posidònia de la cala, i veig un ceriantari (Cerianthus membranaceus) palplantat al davant de l’alguer. No l’havia vist mai aquí, així que, o creix molt de pressa, o l’alguer està retrocedint i l’ha deixat al descobert.

Persegueixo un tord morrut (Symphodus rostratus) per mirar de fer-li una foto... dels peixos, com amb les persones, m’agraden els rostres amb personalitat, i el nas d’aquest peix sempre m'ha semblat tenir molta personalitat. Molt hàbil amb el camuflatge, el perdo de vista entre les fulles de posidònia, però aviat el torno a trobar discretament amagat entre les fulles, orientat verticalment i "aguantant-se la respiració". El deixo estar, pobret, ja que s’ha guanyat que jo faci veure que em crec que està ben camuflat.

A uns 6 metres de fondària veig alguns rizomes de posidònia arrencats fa poc. La gent no deu tenir en compte el tema del parc natural i encara fondegen sobre la posidònia. Aquesta està en franca regressió a tota la costa, però com a mínim als parcs naturals s’hauria d’enfortir el control i oferir més boies de fondeig per les embarcacions, multant severament els qui no els facin servir.

Caldria evitar que es continuï degradant aquest hàbitat únic i preciós per a la biodiversitat de la Mediterrània. Aquest paràgraf va dirigit també per qui sigui que estèn les boies de fondeig pel fons de la cala, caldria evitar que anéssin a parar sobre l'alguer de posidònia, o fer servir els mateixos ancoratges "ecològics" que a la veïna cala de Portlligat. Ja sé que em repeteixo amb aquest tema, però és que és molt fort que l'entitat que protegeix els alguers amb les boies de fondeig, llenci els morts de les boies directament sobre l'alguer.

Passat l’alguer, ja a uns 3-4 metres de fondària, veig indicis de la típica fauna infralapidícola, una ascidia negra (Phallusia fumigata), amb el seu “morro” negre, una bonèlia (Bonellia viridis), alguns xucladits (Lepadogaster candollei i Lepadogaster lepadogaster), ofiüres (Ophiocomina nigra, Ophioderma longicauda i altres). al costat d'una pedra veig una planària (Leptoplana sp.) que si no fos perquè es movia, ni es veuria, de primeta i transparent que era.

En un forat de la roca vaig veure un bonic cranc quina closca devia fer uns 5 cm de diàmetre, diria que era un “centollo” (Maja sp.) molt i molt ben camuflat. Si no arribo a veure-l’hi les potes, ni l’hauria vist.

Una mica més enllà, a un metre d’aigua, una gambeta Palaemon serratus. Els biòlegs distingeixen aquesta gambeta de la més comuna Palaemon elegans, per la longitud d’una mena de carena que tenen al cap, entre els ulls, però jo trobo més fàcil distingir-los per la “transparència” del cos: P. elegans té el cos molt transparent mentre que P. serratus el té una mica tèrbol. També veig molts ermitans de mida petita, però cap nudi a poca fondària.

En Daco havia estat remenant entre la posidònia i va trobar un microscòpic però interessant exemplar de nudibranqui que no tenim identificat encara. A mi em sembla una Cuthona genovae, però a ell li sembla una altra cosa, una Caliophella bellula o similar. Encara ho estem discutint i suposo que ho consultarem amb "algú que en sàpiga".

En resum, va ser una immersió fantàstica, per lo tranquil·la i lo transparent de l'aigua, també per retrobar un ambient familiar que feia temps que no visitàvem. Espero que els qui no vàreu venir amb nosaltres, i esteu llegint aquest relat, us hàgiu sentit bussejant amb nosaltres, acompanyant-nos i veient, ni que sigui virtualment, el què nosaltres vàrem veure.

Fins aviat !

P.D. Finalment el meu recompte d'espècies de nudibranquis puja a 11 (sense comptar les postes de Platydoris argo):

1. Hypselodoris elegans (1 + 3 postes)
2. Flabellina affinis (2 + 3 postes)
3. Tylodina perversa (juvenil)
4. Diaphorodoris papillata (juvenil)
5. Flabellina babai
6. Chromodoris britoi (2 a punt d'aparellar-se)
7. Hypselodoris tricolor
8. Discodoris atromaculata (1 + 1 posta)
9. Flabellina pedata (juvenil)
10. Thuridilla hopei
11. Nudi problema (C.genovae / Caliophella bellula...)

• Postes de Platydoris argo (3)