Caials, després de la tempesta…

El dia 26 de desembre de 2008, festivitat de Sant Esteve, es va desfermar a la nostra costa una temporal de Llevant com feia moltes dècades (hom diu que des del 1948) que no se’n veien. Els efectes, especialment greus per la obertura de la nostra societat vers la zona costanera han estat múltiples i variats: Vaixells enfonsats, espigons trencats, locals inundats, passeigs marítims destrossats...

En qualsevol cas, les pèrdues han estat milionàries, i això que només comptabilitzem les de la part emergida. A la part submergida el fenomen no ha estat pas més lleu, però les destrosses son molt difícilment quantificables. El cost ecològic ha estat altíssim, no en tingueu cap mena de dubte.

El temporal ha estat realment devastador per les fràgils comunitats biològiques submarines, i molts hàbitats entre la superfície i els 30 metres de fondària han quedat tant malmesos que caldran anys abans no es recuperin.

Es miri com es miri, aquest temporal i els seus efectes al fons del mar resultarà, ben aviat, en una situació dramàtica per a la pesca artesanal, ja en decadència. I és que la major part de les espècies comercials han vist estroncada la seva cadena vital amb la desaparició de la majoria dels exemplars juvenils: Tota una generació ha desaparegut de les aigües.

A més, els supervivents ho tindran difícil, ja que el recobriment d’algues, base de la cadena ecològica submarina, també ha rebut de valent. Moltes roques apareixen pelades d’algues, per l’acció abrasiva del xoc amb altres roques, o els forts corrents d’aigua carregada de sorra.

Aquesta capa algal es recuperarà molt més ràpidament que els altres organismes, de creixement més lent, però és ben probable que el delicat equilibri entre espècies es vegi greument alterat, ja que les algues de creixement més ràpid ocuparan la major part de l’espai disponible, alterant al seu torn la proporció d’altres organismes que se n’alimenten d’elles. Ens queda el consol que, si un lloc era propici per al desenvolupament d’una determinada espècie, aquesta hi tornarà a arrelar amb el temps amb molta probabilitat.

Tot i la tragèdia ecològica que hem viscut, tenim la oportunitat d’observar el procés de recuperació dels ecosistemes costaners, una oportunitat única per aquells de nosaltres que fem de la observació de la natura, una passió.

Tornem a l’aigua

Amb l’ànim de tornar a bussejar després d’un mes de no remullar-nos, però també per comprovar de primera ma els efectes del temporal sobre els fons marins (tal i com vaticinaven els científics del CSIC en les notícies publicades a premsa darrerament) en Daco, l’Albert i jo varem trobar-nos per fer una immersió a Cala Caials.

Varem passar per l’obligat ritual de carregar aire a les nostres botelles cosa que, després de visitar dos centres de busseig, varem aconseguir al centre de busseig Poseidon de Santa Margarida (http://www.poseidonroses.com/), un dels pocs centres de tota la costa Brava on es pot carregar aire els caps de setmana d’hivern. Això sí, només els dissabtes.

En arribar a cala Caials el primer que ens va sorprendre va ser l’efecte del temporal a la part emergida de la cala. Es veia que el temporal havia estat molt dur, un vaixell trencat a l’altra banda de la carretera de ronda, les vores trencades, acumulació de sorra i pedres, pilons arrencats, i passanelles (nom que reben els còdols plans a l’Empordà) per tot arreu.

El dia es presentava solejat i només moderadament fred, els vents encalmats ens varen permetre canviar-nos tranquil·lament mentre comentàvem els estralls del temporal. Un cop dins l’aigua, la qual varem notar molt freda (no en va estava a 12ºC) varem observar els efectes més visibles del temporal.

Les nostres immersions a Caials sempre les comencem amb una bona nedada per superfície, de cara a estalviar l’aire de la botella per a la part més fonda del recorregut. Aquest costum ens ha permès, al llarg dels anys, observar espècies pelàgiques que habitualment no trobem als indrets on ens submergim, com ara meduses, sifonòfors i altres animalons, generalment transparents. Aquest dia les aigües estaven netes d’aquesta mena d’organismes, però això és normal, ja que només els trobem ocasionalment.

També varem poder observar que el petit moll de la cala, que ens els darrers 10 anys s’havia deteriorat molt, ara ja està completament submergit, en haver-se trencat els suports metàl·lics que l’ancoraven al fons. Vaig buscar les “meves amigues” gambetes que hi vivien a recer del moll i ja no hi eren, és clar que podien estar més amagades del què era habitual. Si que vaig veure, però, un dels dos tomàquets de mar (Actinia equina) que hi vivien.

Continuo avançant cap a mar obert i observo que l’aspecte general dels còdols de poca fondària és que havien estat tots remoguts, fins i tot roques de bona mida apareixien regirades i “fora de lloc”. Com a conseqüència, la delicada fauna infralapidícola que s’amaga sota les lloses de pissarra de la cala ha patit de valent, i molta vida ha desaparegut víctima de les forces de la Natura.

Arribem llavors a la plana de posidònia (Posidonia oceanica) que s’estén a uns 3-4 metres de fondària. A diferència d’altres llocs, de on ens arribaven noticies que praderies senceres havien resultat anorreades pels temporals, la de Caials es manté en força bon estat (tenint en compte que ja estava força malmesa), amb una bona densitat de feixos, però amb cada vegada més clapes produïdes pels ancoratges d’embarcacions i pels moviments de pedres arran del temporal.
El talús que marca la fi de la praderia es veia una mica com sempre, les fulles verd fosc a la part de dalt, el gruixut matalàs de rizomes de gairebé un metre d’alçada, i el fons de sorra i pedres. Però fins i tot han resistit els feixos de posidònia que es desenvolupen sobre les roques, una particularitat que jo només he vist a aquesta cala, i a la veïna de Portlligat.

Les baixes més evidents d’aquesta comunitat biològica han estat les nacres (Pinna nobilis) de les què teníem localitzades una desena, i només hem vist tres, una d’elles amb una de les valves trencada, però encara viva. Tinc els meus dubtes que sobrevisqui a l’estiu.

Comença la baixada als fons de roques entre els 6 i 10 metres de fondària, on observem realment els estralls causats pel temporal. La capa d’algues ha estat anorreada, en alguns indrets, fins i tot es veu la roca completament pelada, producte dels corrents d’aigua carregats de sorra, amb el seu important poder abrasiu. Algunes algues de consistència més sòlida, com ara les Codium bursa han sobreviscut, però son gairebé les úniques.

Les esponges Aplysina aerophoba, que apareixien escampades per aquestes roques ben il·luminades, han desaparegut. Només podem veure unes restes de color groc enganxades a les roques, on abans s’havien desenvolupat delicats castells de torres tubulars de color groc. El paisatge és més aviat desolador, ple de rampoines provinents de la superfície, fins i tot trobem un pal indicador del parc natural amb la seva base de ciment... Quines onades poden arrencar això i enviar-lo al fons del mar? Llavors trobem unes restes de ferro vell, una mena de platines de color ataronjat amb un parell forats de 2-3 centímetres per cada pam de llargada. D'on vindran?

Continuem baixant i arribem al fons de cascall i còdols que se situa a partir dels 10 metres de fondària. Allà també es veu tot regirat, i la valuosa comunitat infralapidícola també ha desaparegut en gran part. Més terrible encara, comencem a veure gorgònies blanques (Eunicella singularis) arrencades i mig cobertes de pedres. No sé si sabeu lo fortament ancorades a la roca que viuen aquestes colònies de pòlips, però no es desenganxen per un contacte casual, ni molt menys.

Les roques del voltant, que apareixien normalment recobertes d’una capa d’algues calcàries incrustants, es veuen netes a trossos, diferenciant-se clarament on s’ha després aquesta capa calcària.

Veiem una platina de ferro, rebregada com un tros de paper, que serveix d’amagatall i protecció a tot un grup d’eriçons de mar (Paracentrotus lividus). Una imatge ben curiosa, però com a estratègia per protegir-se els ha estat ben útil, i és que en general queden pocs eriçons a la vista, només aquells que habitaven racons arrecerats de les roques, inclús alguns apareixen encabits als forats de les roques.

Aixequem la mirada i veiem les altes parets de roca, encara amb força gorgònies blanques (Eunicella singularis), i és que som al precoral·ligen, un lloc on habitualment proliferen les algues que poden viure amb una insolació menor que les que viuen a prop de la superfície, apareixen gran quantitat d’esponges incrustants i gorgònies i altres cnidaris poden créixer ja que a aquesta fondària estan, habitualment, més a recer de les onades.

El paisatge no és tan desolador com el de les cotes més somes, però gairebé. Les algues apareixen molt trencades, moltes esponges es veu que han rebut cops i talls, fins i tot alguna es veu trencada per la meitat, i es pot observar la seva estructura interna.

Les gorgònies, potser per la seva constitució còrnia, han aguantat millor, i sempre que no hagin estat arrencades, només han patit cops i esgarrinxades, es veuen alguns trossos on la carn falta a les branques, però en general no tenen mal aspecte, llevat que la densitat de colònies per metre quadrat és més baixa.

Alguns peixos de mida mitjana pul·lulen per la zona, intentant descobrir alguna cosa que menjar entre les restes, i un grup de sargs ens segueixen de prop per si aixequem alguna presa a la sorra amb les nostres aletes.

El Llanishen

I llavors comencem a veure trossos de ferro molt grossos, trossos arrencats com a mossegades per un monstre de les profunditats, o esclafats com per una ma gegant de força esfereïdora, alguns al descobert, altres aixafats per roques de vegades voluminoses. Però ara ja no hi ha dubte d’on venen, son trossos dels costats i de la coberta inferior del Llanishen.

El Llanishen és un vaixell històric enfonsat a Cadaqués durant la Primera Guerra Mundial. Aquest navili fou torpedinat el 1917 i, en la seva deriva, naufragà a la cala Caials. Tot i que fou desballestat, entre els 13 i 15 metres de fondària roman l’estructura del casc en forma de quadernes enganxades a la part inferior del casc. Aquest delericte –nom amb el qual es coneixen les embarcacions enfonsades– és molt visitat pels submarinistes que es cabussen en aquesta zona del cap de Creus (http://marenostrum.org/buceo/pecios/llanishen/indexc.htm).

En aquestes que arribem al barco, i el panorama és desolador. On abans es veien fileres ordenades de quadernes recobertes de vida, amb gorgònies escampades aquí i allà, ara veiem roques enormes i ferros rebregats. La part central del barco és la què es conserva millor, però tant la proa com la popa han quedat molt malmeses, per no dir completament rebentades.

Fent una reconstrucció mental dels fets, es pot dir que les destrosses sobre el delericte del Llanishen han estat causats per una cadena d'esdeveniments: primer el costat de terra ha quedat desfalcat de la sorra que el protegia, llavors ha estat colpejat repetidament per les abundants roques del fons, algunes d'elles d’un pes superior als 50 Kg., les quals, en colpejar el casc, han trencat els reblons que encara l’unien amb les quadernes.

El casc, debilitat per la falta de suports, s'ha vist vençut pel seu propi pes i ha quedat estès a la sorra. Aquesta trencadissa ha fet visibles parts de la maquinària que mai abans havíem vist, com ara un parell de volants d’un metre de diàmetre, que semblen rodes de carro i que estan mig colgats per les pedres i les incrustacions.

Llavors el corrent d’aigua saturat de sorra i pedres han gratat la gruixuda capa de vida marina que recobria aquestes venerables planxes, deixant el ferro pelat. Allò que els elements no han arrencat, ho han malmenat: una bella colònia de madrèpora mediterrània, poc habituals en aquestes aigües més aviat fredes, apareixia amb un cor de pòlips en bon estat, rodejats de pòlips morts amb les seves delicades estructures ben trencades.

Sempre hi sol haver peixos a prop dels vaixells enfonsats, fins i tot quan han estat gairebé destrossats com el Llanishen. Veiem alguns sargs (Diplodus sp.) de mida mitjana, pocs tords, entre els què destaca un llavió mascle (Symphodus tinca) de mida mitjana, algun moll reial (Apogon imberbis), algunes castanyoles (Chromis chromis), i algunes escòrpores, entre les què destaco una Scorpaena porcus de mida mitjana, i un parell de Scorpaena notata capicuades, descansant en dues mampares properes. També veiem alguns altres peixos de menor entitat, però la impressió general es de falta d’efectius.

Entre les roques que hem trobat a dins del barco, hi havia algunes d'origen humà, que no eren altra cosa que alguns dels "morts" de ciment on a l'estiu es fondegen les embarcacions i que estaven fixats amb caps al delericte. Aquest fet ha tingut un efecte particularment nociu, ja que el corrent arrossegava els morts que, com que estaven lligats les mampares del barco, les han anat estibant fins que han cedit.

Així que ja sabem d’on venien les restes metàl·liques que havíem trobat a poca fondària, venien del Llanishen. Hem trobat restes del vaixell desfermades per la tempesta, a distàncies de gairebé 100 metres del delericte. Molts dels ferros estan pelats de la vida que fins ara els recobria. Amb el temps, es tornaran a recobrir de plantes i animals, talment com pertoca a la successió ecològica, però al Llanishen cada cop li queda menys història.

Més avall

Encara sorpresos pel què acabem de veure, decidim continuar una mica més al fons, en direcció al coral·ligen. Arreu veiem pedres remogudes (quin temporal cal per moure pedres com aquestes a gairebé 20 metres de fondària?), algunes amb gorgònies inclinades que, a partir d’ara, hauran de canviar la direcció de creixement per apuntar, com acostumen, cap el cel.

Veiem algunes colònies d’hidrozous en bon estat, generalment fixades a les gorgònies, que les han protegit del desastre. Algunes clapes vermelles, corresponents a esponges incrustants dels gèneres Spirastrella i Crambe, i algunes algues incrustants vermelles. Les grans parets de roca que resseguim habitualment semblen haver passat per les mans d’un perruquer boig, algues tallades arran de terra, o simplement arrancades...

Els delicats organismes filtradors que poblaven la zona, si estaven a llocs mínimament exposats, ja no hi son, però molts dels què creixien en llocs arrecerats encara aguanten, tot i haver rebut de valent.

Veiem poblacions d’algues calcificades vermelles, i el nostre primer nudibranqui del dia, un Diaphorodoris luteocincta, a uns 17 metres de fondària. Molt a prop, sobre aquest mateix tipus d’alga, i a prop d’una esponja cratera Hemymicale columella, en trobem un altre de la mateixa espècie... ja en tenim dos.

Esponges se’n comencen a veure de senceres sobre els 20 metres, veiem una Spongia agaricina, aquella que té forma d’orella de color negre, i al seu voltant altres esponges en bon estat. Una Axinella damicornis bastant trencada, però conservant la seva població d’anemones incrustants grogues (Parazoanthus axinellae), un corall de botó (Balanophillia europaea) en bon estat, fins i tot un grapat d’ascídies (Clavellina nana) en bon estat. També veiem moltes algues calcàries del gènere Lithophyllum, algunes molt matxucades, però vives.

Els manòmetres no menteixen: som a 20 metres de fondària i la nostra provisió d’aire s’està exhaurint, de manera que hem de tornar, i sense perdre molt el temps; el camí de tornada és una mica llarg des d’on som nosaltres. Així que ens hem quedat sense veure el coral·ligen... bé, un altre dia serà.

Això no treu que, en el camí de tornada, ens parem a mirar això o allò, de manera que fem alguns descobriments interessants, com ara un parell de planàries Prosthecereaus roseus molt properes, un nudibranqui Flabellina pedata de color malva amb els rinòfors llisos, algun exemplar de corall tou (Alcyonium acaule) amb els pòlips amagats, unes quantes gorgònies més, colgades de pedres al fons, alguns cucs dels gèneres Protula i Serpula (però cap del gènere Sabella).

També veiem un pop (Octopus vulgaris) severament ferit al què sembla que li falta una pota. La ferida és molt evident ja que la carn de sota és completament blanca i destaca molt contra el magnífic camuflatge d’aquest animal. Algunes anemones Aiptasia mutabilis, una d’elles estranyament albina, però també algunes Anemonia sulcata a poca fondària, curiosament senceres tot i la severitat del temporal.

Constatem que la població d’Aplysina aerophoba ha quedat delmada, mentre que les esponges perforants del gènere Cliona es veuen en prou bon estat, i és que la seva estratègia vital, dissoldre la pedra que els servirà de refugi, ha resultat molt efectiva en casos com el present. Algunes ascidies colonials de la família Didemnidae es veuen força be, pel seu color taronja pujat, i perquè el seu hàbitat preferit és la part més protegida de roques i extraploms.

Ja som a 6 metres de fondària, que l’Albert m’avisa que ha trobat quelcom interessant, dos nudibranquis Tritonia striata, buscant menjar sobre unes algues calcàries plenes de sediments. Molt a prop una esponja Chondrosia reniformis sencera. Aquestes esponges son(eren) molt comunes, però ara la novetat és veure-les indemnes...

Veig un cargol Thais haemosthoma, amb la closca pelada i una mica trencada, amagat en una escletxa, i una altra sorpresa opistobrànquia, un únic Elysia timida, quan de vegades els havíem vist a desenes, especialment a l'hivern. Als 3 metres, just a la vora de la praderia de posidònia, un vell conegut: un ceriantari (Cerianthus membranaceus) que reconec d’haver-lo vist en moltes altres immersions.

Ja som al trajecte final, la botella està tan buida que no em puc tornar a submergir completament, així que faig aquesta part del trajecte amb les aletes amunt... Veig alguns peixets petits, no gaires, principalment tripterígids, una mena de blenis amb tres aletes dorsals de les què n’obtenen el nom. Alguna estrella de mar de set braços (Coscinasterias tenuispina), que tradicionalment vivien sota les roques, la trobo amb només tres braços sencers, però la capacitat de regeneració d’aquesta espècie és increïble, i aviat tindrà tots els seus apèndixs sencers.

En resum, després de la “tempesta perfecta” (com alguns l’han qualificat ja), el què hem notat en aquesta primera immersió és, sobre tot, l'absència de vida. Alguns hàbitats han rebut més que altres, especialment els situats a cotes més somes, destacant la completa eliminació de la capa algal a poca fondària, i la desaparició de l’hàbitat infralapidícola. Amb tot, pensem que el nostre grup objectiu, els opistobranquis, encara resisteixen, però potser es perdran molts a mesura que es morin de gana, ja que moltes de les seves "preses" (cnidaris, esponges, etc.) han desaparegut. Hi ha qui diu que praderies de posidònia senceres s'han desfet arreu de la costa, però la praderia de Caials ha aguantat prou bé, les nacres que hi vivien no, però la resta si.

La nostra immersió ha transcorregut sense incidents, cap de nosaltres ha passat fred (el què fa la tècnica per nosaltres) i hem tingut la oportunitat d’observar de primera ma lo rigorosa que pot ser la natura.

Com a colofó final per a un dia d’immersió perfecte, el nostre nou amic Àlex, “el del Quad”, va venir a trobar-nos, com tantes altres vegades, i varem estar xerrant una estona sobre les nostres troballes submarines.

En properes immersions tindrem la oportunitat d’observar el procés de regeneració d’aquesta destrossa, que serà lent, però alhora molt interessant d’anar seguint. Miraré de documentar-vos-el el millor que sàpiga.

Fins la propera !

Podreu veure totes les fotos de la immersió a www.fotosubmarina.com, un cop dins cliqueu SEARCH i teclejeu "17/01/2009" sense les cometes.