El passat dissabte 21 de març de 2009 l’Albert i jo ens varem trobar per fer immersió. Aquest cop varem fer una immersió diferent a les que estem acostumats: en comptes de fer la nostra sortida habitual des d’alguna platja de l’Empordà -el què nosaltres anomenem una immersió “d’infanteria”- varem fer una sortida en vaixell.
Com cada dissabte, varem seguir el ritual d’anar a carregar aire en un dels pocs centres de busseig que trobem oberts amb regularitat durant l’hivern: el centre Poseidon de Santa Margarida (Roses).
La veritat és que aquell dia teníem dubtes sobre què fer, especialment per la meteorologia, ja que aquella darrera setmana els vents es presentaven molt variables: un dia era encalmat, el següent bufaven vents de component nord, i al dia següent vents de component sud... Però comentant-ho amb altres clients del centre -amb qui amb el temps ens anem fent amics a còpia de coincidir els dissabtes a la mateixa hora- ens van animar molt a acompanyar-los en la seva sortida en vaixell. Sempre comenten que veuen coses molt interessants, i fa temps que nosaltres en teníem moltes ganes de veure-les en primera persona. Doncs bé, aquest va ser el nostre dia.
Varem preguntar als del centre on aniríem a bussejar, però ningú en sabia res: és habitual que el patró decideixi on va quan el barco surt de port. Vèiem que l’horitzó distava de ser pla, la qual cosa volia dir que hi havia “mar”, força mar de fet. A més, mentre esperàvem que les botelles es carreguessin (entre 15 i 30 minuts, en funció de la càrrega del compressor), començàvem a notar els efectes de la tramuntana a mida que passava l’estona.
Finalment arribem al barco, atracat a la marina de Santa Margarida, i comencem a carregar el material a bord. Haig de dir que, tot i que el barco té una capacitat de 30 persones, bussejadors érem només 4, així que realment varem poder gaudir del trajecte. La tripulació estava formada per en Bernd Mörker (el patró) i el seu fill Boris, que aquest cop feia de mariner. Aquesta família d’alemanys bojos pel busseig té una llarga història a la Costa Brava. El pare, amb gairebé 10.000 immersions acumulades, va ser el nostre guia submarí (perquè us en feu a la idea, en 15 anys d’afició jo dec tenir unes 400 immersions), i l’únic que puc dir és que es va ficar a l’aigua més per gust que per obligació.
Veient l’estat dels vents i de la mar, finalment el patró va decidir fondejar a l’oest de Punta Falconera, la primera estribació important del cap de Creus pel costat de Roses. Es notava una mica la mar de fons, però la veritat és que no ens va emprenyar gaire mentre érem al barco. De tota manera, com que ens havíem anat equipant durant el trajecte, va ser arribar i saltar a l’aigua.
La primera impressió, apart de la fredor de l’aigua (amb 13,8ºC es nota que la temperatura va pujant mica en mica, gràcies a la creixent insolació primaveral), va ser que l’aigua no estava gaire neta. Hi havia una visibilitat d’uns 6 metres a superfície. En baixar, es va aclarir força al voltant dels 15 metres de fondària i va passar a ser prou bona a la cota inferior del trajecte (vora els 30 metres) amb uns 10 metres de visibilitat. Bruta pels estàndards del Carib, però al cap i a la fi, no som al Carib.
La immersió
La immersió va consistir en baixar al costat de la roca de Punta Falconera, una roca que en els seus primers metres està una mica pelada d’algues per efecte del temporal de finals de desembre passat, però que en passar dels 15-16 metres comença a donar pas a un ric coral·ligen, fins arribar a un fons de sorra a uns 25 metres amb moltes clapes de roca plenes de vida.
De seguida, en Bernd ens va començar a assenyalar uns quants bitxos amagats a les escletxes de les roques, i llavors vaig adonar-me que no portava la configuració de càmera adient per aquesta immersió: massa bitxo gros, massa paisatge preciós, i jo amb el super-macro... Murphy obliga...
Travessant aquesta plana de sorra de pocs metres d’amplada arribem a un parell de monticles de roca plens de gorgònies vermelles (Paramuricea clavata) ben frondoses. Per fondària aquests cnidaris es trobaven a partir dels 18 metres, però eren absents de la gran roca costanera, només creixien en els monticles situats més enfora.
Des d’aquest moment, la immersió va ser un continu de gorgònies grans i maques, amb els pòlips ben oberts per atrapar el seu aliment al corrent. Aquestes gorgònies d’intens color vermell no presenten la bonica coloració groga de les seves veïnes de la zona de Begur però, en canvi, em semblen de mida més grossa. Un submarinista que baixi sense una lot les veurà de color blau fosc o lila, degut a l’absorció variable dels colors de la llum per part de l’aigua, però en enfocar-les amb llum artificial es produeix un esclat de color vermell intens maquíssim.
Les roques apareixen recobertes d’aquests cnidaris fins on arriba la vista, no només en les parets verticals, sinó també en qualsevol superfície disponible. El fons marí entre les gorgònies està recobert per algues vermelles calcàries (Lithophyllum i altres) que conformen la base de l’ecosistema anomenat “coral·ligen”.
Val a dir que aquest substrat calcari està format per moltes generacions d’algues calcàries, cadascuna de les quals diposita una capa calcària molt fina. Com a resultat, la roca és relativament tova i facilita a molts organismes el trobar-hi un amagatall, o fins i tot fer-se’l dissolent la pedra amb secrecions corporals, com fan algunes esponges, alguns cucs i algunes espècies de mol·luscs.
En el coral·ligen es desenvolupen bé algunes algues vermelles que necessiten poca llum, però vull destacar l’abundància d’esponges, els briozous, els ascidis, el corall vermell i altres petits cnidaris, com les anemones incrustants (Parazoanthus axinellae) que poblen tota escletxa disponible. Tots aquests organismes animals tenen en comú que mengen plàncton i que no necessiten gaire llum solar per desenvolupar-se.
És també en aquesta zona, lluny de la superfície, on també trobem els grans depredadors que he esmentat abans: morenes, congres, i algun llamàntol. Els trobem aquí baix donat que aquestes espècies (i altres, de tots conegudes, com el mero i la llagosta) han desaparegut a cotes més somes “per efecte antròpic”, que és com diuen els biòlegs que el culpable de la seva desaparició ha estat l’home.
El punt àlgid d’aquest interessant paisatge va estar la troballa d’un magnífic ou de gat (Scyliorhinus canicula) embolicat a les branques d’una gorgònia. En enfocar-lo amb una lot submarina es veia perfectament el petit tauró bebè dins seva la closca coriàcia. Els companys diuen que, en una cala propera, van veure’n més de 15 d’aquests ous, un d’ells a mig eclosionar...
Passada aquesta interessant troballa, per alguna raó varem perdre el contacte amb la resta del grup, així que l’Albert i jo varem decidir desfer el camí, mirant ja d’anar pujant de cota, donat que havíem entrat en descompressió.
Busseig amb descompressió
Entrar en descompressió (o “deco” com diem nosaltres) significa que el nostre cos, a causa de la fondària on ens trobem i del temps que portem bussejant a aquesta fondària, ha absorbit una quantitat excessiva de nitrogen als teixits, la qual hem de retornar a l’atmosfera a un ritme determinat, sota el risc de patir embòlies gasoses en el cas de no respectar unes senzilles però importantíssimes regles fisiològiques. Aquestes embòlies es produirien, dins del nostre organisme, pel mateix mecanisme que una llauna de Coca-Cola es vesa quan la remenem abans d’obrir-la: el canvi sobtat de pressió.
Per evitar aquest efecte indesitjat, dues regles bàsiques són vitals:
- Cal fer una parada de descompressió a una fondària determinada durant un temps determinat, per donar temps al nostre cos a lliurar-se’n de l’excés de nitrogen
- Hem de pujar lentament, en qualsevol cas mai més rapid que les pròpies bombolles d'aire, idealment al ritme que ens marca l'ordinador de busseig.
Per comoditat dels bussejadors, aquestes dades son calculades avui dia pels nostres ordinadors de busseig, en funció del temps que ens passem a cada fondària determinada. L’ordinador esdevé doncs, una eina imprescindible pel busseig profund, però tots sabem que no és la “panacea”. Si s’estiren massa les fines cordes que delimiten els marges de seguretat, podem tenir un problema seriós per abús de l'ordinador.
En qualsevol cas ens hem de prendre aquestes maquinetes con una eina de consulta, no com la veritat absoluta. Hi ha molts casos d'incidents de descompressió per fer massa cas, o per fer-ne un cas relatiu de les seves indicacions.
Fauna i flora
Val a dir que la immersió no ens va decebre gens. Varem trobar un mon completament diferent de les nostres “míseres” cales empordaneses: gorgònies vermelles (Paramuricea clavata), gorgònies grogues i taronges (Leptogorgia sp.), un llamàntol (Hommarus gammarus), dos congres (Conger conger), un d’ells de bona mida, conformen la llista dels animals grossos que NO vaig poder retratar en condicions. Vaig tenir més sort amb una morena (Muraena helena), amb la que vaig estar-me entretenint una bona estona (no li digueu a la meva dona).
Aquests bitxos grossos no van ser els únics animals que varem trobar... apart de l’ou de “gat” o "pintarroja" que he esmentat abans, també varem veure gran quantitat de briozous d’espècies diverses, i moltes colònies d'ascidis (Clavellina lepadiformis i C. nana) per tot arreu. Poques esponges “amb personalitat”, però moltes d’incrustants.
Quant a peixos, entre les gorgònies es veien centenars de tres cues (Anthias anthias), moltes castanyoles (Chromis chromis), força quantitat de sargs (Diplodus sp.), molts tords (Symphodus sp.) i alguns rogers (Mullus surmuletus) a les clapes de sorra. Algun tord verd (Labrus merula) amb el què em vaig quedar amb les ganes de fer fotos, vaques serranes (Serranus scriba), etc. No acabaríem mai.
Els nudis, la nostra especialitat, van ser uns quants:
- Discodoris atromaculata (2)
- Posta de Cuthona coerulea (1)
- Flabellina pedata (2)
- Dondice banyulensis (2) menjant plomes de mar com dos nudibranquis.
- Cratena peregrina (1) també posant-se fins les cerates de plomes de mar.
- Flabellina babai (2) fent marranades (no vaig poder fer foto, estaven dins d'un forat en el què entrava la càmera o el flaix, però no totes dues coses alhora...).
- Thuridilla hopei (1/2) vull dir que el bitxo semblava tallat pel mig, però semblava molt feliç...
- Diaphorodoris papillata (1)
- Tritònia sp. (1) jo no la vaig veure, l'Albert sí.
- Doto sp. (no vaig aconseguir una foto bona per la mar de fons, amunt i avall tota l'estona, a uns 6 metres de fondària), en comptes de descomprimit vaig acabar desesperat...
El Martini i el dilema dels fotosub...
Per les fotos, la veritat és que dissabte hauria gaudit més d'un bon gran angular, però tampoc us penseu que vaig patir massa amb el macro...
La falta de pràctica submarina amb la càmera petita, i perquè no dir-ho, la reducció de facultats mentals que hom experimenta en les atmosferes a pressió, van fer que no aconseguís posar l’enfocament de la càmera com “puntual al centre”, de manera que la càmera va fer el què va voler amb el seu "enfocament avaluatiu", obviant el pretès subjecte de la foto, vàries vegades.
Aquesta és una mala passada que aquesta càmera no em tornarà a fer. No, no la vaig inundar a posta com a venjança... en comptes d’això, la he programat adequadament per a la propera immersió. Dels errors s’aprèn, oi?
Si us esteu preguntant quina és aquesta reducció de facultats mentals de la què us he parlat, hi ha una regla aproximada que és la regla del Martini: cada 15 metres de fondària té els mateixos efectes fisiològics que prendre’s un Martini ("shaken not stirred", com diria en James Bond), així que a gairebé 30 metres de fondària, jo ja portava un parell de Martinis virtuals al cos...
En resum
Va ser una immersió curteta (51 minuts) però més aviat fonda (28,8 m.). L'aigua s'estava escalfant (13,8ºC en comptes dels 11ºC i escaig que varem “gaudir” feia dues setmanes) i la visibilitat molt variable en funció dels corrents (10 metres a sota) i la mar de fons (a superfície 6 metres al començament, 10 metres al final).
La logística, i el trajecte en barco en particular, simplement genials. Qui visqués en una eterna primavera “sense empentes” a la nostra estimada Costa Brava !! tot i que segur que els nostres amics del centre de busseig no pensen igual: ells viuen de tenir molts clients.
En fi, ho deixo aquí. Un lloc d’immersió com la Punta Falconera s’ha de conèixer bé, per tant, haurem de repetir la immersió... espero que amb aigües més clares i gaudint de la companyia d’alguns amics que no van poder venir amb nosaltres aquest cop.
Fins la propera !
Si voleu veure les fotos, les trobareu a http://fotosubmarina.com, un cop a dins cliqueu el botó SEARCH i teclegeu la data “21/03/2009” sense les cometes.
0 Comentaris:
Publica un comentari