SUBMARINISME.ORG

Sopa de plàncton a la Punta del Mero

2009-04-04T15:34:00.007+02:00

El passat dissabte 4 d’abril de 2009 varem quedar l’Albert i jo per anar a fer immersió. No teníem molt clar què volíem fer però, com és habitual en temporada baixa, varem anar a carregar aire al centre Poseidón de Santa Margarida.

Un cop allà, parlant amb els companys, clients habituals del centre, varem decidir anar amb ells en barco. Mai se sap on anirà el vaixell, ja que la variable meteorologia local depèn de l’estat del vent i de la mar, els quals poden tornar-se violents, sense avís previ, en qüestió de minuts. Només els anys d’experiència permeten al patró garantir una excursió tranquil·la i agradable pels seus clients.

En carregar tot el material al barco i sortir de port, van decidir anar a la Punta del Mero, nom que rep el cap que trobem just abans del Gat de Norfeu, ja dins del Parc Natural de cap de Creus, en el nostre trajecte des de Roses. La mar estava absolutament plana, per tant varem aprofitar per equipar-nos tranquil·lament durant el trajecte, de manera que quan varem arribar a l’indret desitjat, només va ser qüestió de saltar a l’aigua.

Amb tot, tant el centre d’immersió com la mar ens reservaven algunes petites sorpreses. De primer ens van comentar que el centre de busseig Poseidón de Roses complia el seu 30è aniversari precisament aquell dia, ja que van iniciar les operacions el 4 d’abril de 1979.

D’entrada varem celebrar aquest aniversari amb una foto commemorativa, segons abans de saltar a l’aigua... bé, dic “segons abans” però fent honor a la veritat, un company d’Olot ja havia saltat a l’aigua (quines ganes devia tenir per remullar-se...) i va haver de tornar a pujar al barco per fer-se la foto.

Un cop complides les formalitats, varem saltar a l’aigua, ens van passar les màquines de fotos i varem veure la segona sorpresa del dia, aquest cop preparada pel mar, ja que ens havíem aturat sobre un banc de macroplàncton marí.

El gruix del plàncton estava format per llargues cadenes de tunicats colonials Salpa maxima, entre les quals era possible observar alguna medusa Pelagia noctiluca, alguns ctenòfors amb els seus cilis iridiscents, i fins i tot un Pyrosoma atlanticum de més d’un metre de llarg, al qual no vaig poder fer una foto perquè o bé se’l va emportar el corrent abans que jo tingués la càmera preparada, o bé algun dels companys que saltaven del barco se li van tirar a sobre. El cas és què, quan el vaig buscar per retratar-lo, no el vaig trobar (excuses, excuses...).

La baixada cap el fons va ser diferent de les què fem habitualment, ja que era com nedar enmig d’una sopa de plàncton. Sort que els animals no eren perillosos per l’home, sinó hauríem tingut un problema. La temperatura de l’aigua era la normal per l’època, entre 13 i 14ºC, però la forta insolació i l’excel·lent visibilitat de l’aigua, superior als 15 metres, feien que no ens semblés tan freda (amb vestit sec, de tota manera, les temperatures de la Mediterrània no son un problema).

Així doncs varem anar baixant pel pendent rocallós de la punta del Mero apartant les cadenes de salpes amb les mans, per bé que a partir dels 15 metres es feien menys nombroses i tot començava a semblar una immersió normal.

El fons marí estava composat per una vertent rocallosa plena de roques de mida mitjana, recobertes d’algues molt curtes a poca fondària, i una mica més generoses a mitja fondària. Allà on les algues no eren gaire crescudes, hi havia gran quantitat de cnidaris i ascidis bentònics. I on trobàvem els cnidaris, també hi havia força nudibranquis alimentant-se d’ells. Per aquesta raó gairebé tots els nudibranquis que varem trobar, llevat d’un, eren eolidacis. La llista d’espècies trobades és:

Flabellina affinis (3) al precoral·ligen, a uns 15 metres de fondària.
Flabellina pedata (7) al precoral·ligen, entre 10 i 20 metres.
Calmella cavolinii (1) sobre una esponja ircinia a uns 18 metres.
Dondice banyulensis (1) sobre un hidrari Eudendrium a uns 20 metres.
Diaphorodoris papillata (1) sobre unes algues a 24 metres.
Cratena peregrina (10+) a poca fondària (menys de 10 metres) en zones fosques.

Podem dir que varem veure poques espècies (6) però un número considerable d’exemplars (més de 25), especialment Cratena peregrina mentre ens trobàvem fent la mica de descompressió que havíem acumulat durant la immersió.

Sobre les roques cobertes d’algues d’aquest pendent apareixia també amb una gran quantitat de gorgònies blanques (Eunicella singularis) en prou bon estat, que arribaven fins la planassa de sorra del fons, vora els 25 metres.

A partir dels 20 metres de fondària observàvem que la capa d’algues donava pas al coral·ligen, format per un substrat d’algues calcàries ple de forats, esponges incrustants, i tota una fauna ben peculiar, entre els què destaquem animals grossos com gorgònies vermelles (Paramuricea clavata), morenes (Muraena helena), alguna bròtola (Phycis phycis) i centenars de castanyoles (Chromis chromis) i tres cues (Anthias anthias). Alguns afortunats, entre els qui no em compto, van tenir la oportunitat de veure un mero (Epinephelus marginatus) de mida mitjana, que es mantenia al límit de la visibilitat.

En aquest moment varem decidir fer mitja volta, fent el camí de tornada (la orientació era cosa fàcil, a l’anada havíem de portar la roca a ma esquerra, la tornada havíem de portar la roca a ma dreta) i varem aprofitar per anar pujant mica en mica de cota, per anar expulsant l’excés de nitrogen acumulat als nostres cossos després de gairebé mitja hora a més de 20 metres.

De tornada varem anar veient el mateix tipus de fauna que a l’anada, per la qual cosa varem fer la parada de descompressió de seguretat enmig de la sopa de plàncton del començament. És meravellosa la delicada estructura dels animals del plàncton, uns animals que tot i esser independents, s’agrupen voluntàriament en cadenes per augmentar així les seves possibilitats de supervivència.

En tornar al barco, varem brindar amb cava per fer la segona part de la celebració del 30è aniversari del centre d’immersió, quina tercera part va consistir en un pica-pica i una darrera foto commemorativa, aquest cop, ja tots vestits de civil.

En Bernd Mörker ens va obsequiar amb un DVD commemoratiu del 30 aniversari, amb imatges històriques del centre, del barco i de com era el busseig al nostre estimat cap de Creus ara fa 30 anys. Tot un detall, entranyable per a tots aquells que fa uns quants anys que bussegem en aquest indret. Gràcies Bernd.

Si voleu veure algunes de les fotos de la immersió, aneu a www.fotosubmarina.com i, un cop a dins, cliqueu el botó SEARCH i teclegeu la data “04/04/2009” sense les cometes.

Punta Falconera, una bonica immersió des de Roses

2009-03-21T18:08:00.004+01:00

El passat dissabte 21 de març de 2009 l’Albert i jo ens varem trobar per fer immersió. Aquest cop varem fer una immersió diferent a les que estem acostumats: en comptes de fer la nostra sortida habitual des d’alguna platja de l’Empordà -el què nosaltres anomenem una immersió “d’infanteria”- varem fer una sortida en vaixell.

Com cada dissabte, varem seguir el ritual d’anar a carregar aire en un dels pocs centres de busseig que trobem oberts amb regularitat durant l’hivern: el centre Poseidon de Santa Margarida (Roses).

La veritat és que aquell dia teníem dubtes sobre què fer, especialment per la meteorologia, ja que aquella darrera setmana els vents es presentaven molt variables: un dia era encalmat, el següent bufaven vents de component nord, i al dia següent vents de component sud... Però comentant-ho amb altres clients del centre -amb qui amb el temps ens anem fent amics a còpia de coincidir els dissabtes a la mateixa hora- ens van animar molt a acompanyar-los en la seva sortida en vaixell. Sempre comenten que veuen coses molt interessants, i fa temps que nosaltres en teníem moltes ganes de veure-les en primera persona. Doncs bé, aquest va ser el nostre dia.

Varem preguntar als del centre on aniríem a bussejar, però ningú en sabia res: és habitual que el patró decideixi on va quan el barco surt de port. Vèiem que l’horitzó distava de ser pla, la qual cosa volia dir que hi havia “mar”, força mar de fet. A més, mentre esperàvem que les botelles es carreguessin (entre 15 i 30 minuts, en funció de la càrrega del compressor), començàvem a notar els efectes de la tramuntana a mida que passava l’estona.

Finalment arribem al barco, atracat a la marina de Santa Margarida, i comencem a carregar el material a bord. Haig de dir que, tot i que el barco té una capacitat de 30 persones, bussejadors érem només 4, així que realment varem poder gaudir del trajecte. La tripulació estava formada per en Bernd Mörker (el patró) i el seu fill Boris, que aquest cop feia de mariner. Aquesta família d’alemanys bojos pel busseig té una llarga història a la Costa Brava. El pare, amb gairebé 10.000 immersions acumulades, va ser el nostre guia submarí (perquè us en feu a la idea, en 15 anys d’afició jo dec tenir unes 400 immersions), i l’únic que puc dir és que es va ficar a l’aigua més per gust que per obligació.

Veient l’estat dels vents i de la mar, finalment el patró va decidir fondejar a l’oest de Punta Falconera, la primera estribació important del cap de Creus pel costat de Roses. Es notava una mica la mar de fons, però la veritat és que no ens va emprenyar gaire mentre érem al barco. De tota manera, com que ens havíem anat equipant durant el trajecte, va ser arribar i saltar a l’aigua.

La primera impressió, apart de la fredor de l’aigua (amb 13,8ºC es nota que la temperatura va pujant mica en mica, gràcies a la creixent insolació primaveral), va ser que l’aigua no estava gaire neta. Hi havia una visibilitat d’uns 6 metres a superfície. En baixar, es va aclarir força al voltant dels 15 metres de fondària i va passar a ser prou bona a la cota inferior del trajecte (vora els 30 metres) amb uns 10 metres de visibilitat. Bruta pels estàndards del Carib, però al cap i a la fi, no som al Carib.

La immersió

La immersió va consistir en baixar al costat de la roca de Punta Falconera, una roca que en els seus primers metres està una mica pelada d’algues per efecte del temporal de finals de desembre passat, però que en passar dels 15-16 metres comença a donar pas a un ric coral·ligen, fins arribar a un fons de sorra a uns 25 metres amb moltes clapes de roca plenes de vida.

De seguida, en Bernd ens va començar a assenyalar uns quants bitxos amagats a les escletxes de les roques, i llavors vaig adonar-me que no portava la configuració de càmera adient per aquesta immersió: massa bitxo gros, massa paisatge preciós, i jo amb el super-macro... Murphy obliga...

Travessant aquesta plana de sorra de pocs metres d’amplada arribem a un parell de monticles de roca plens de gorgònies vermelles (Paramuricea clavata) ben frondoses. Per fondària aquests cnidaris es trobaven a partir dels 18 metres, però eren absents de la gran roca costanera, només creixien en els monticles situats més enfora.

Des d’aquest moment, la immersió va ser un continu de gorgònies grans i maques, amb els pòlips ben oberts per atrapar el seu aliment al corrent. Aquestes gorgònies d’intens color vermell no presenten la bonica coloració groga de les seves veïnes de la zona de Begur però, en canvi, em semblen de mida més grossa. Un submarinista que baixi sense una lot les veurà de color blau fosc o lila, degut a l’absorció variable dels colors de la llum per part de l’aigua, però en enfocar-les amb llum artificial es produeix un esclat de color vermell intens maquíssim.

Les roques apareixen recobertes d’aquests cnidaris fins on arriba la vista, no només en les parets verticals, sinó també en qualsevol superfície disponible. El fons marí entre les gorgònies està recobert per algues vermelles calcàries (Lithophyllum i altres) que conformen la base de l’ecosistema anomenat “coral·ligen”.

Val a dir que aquest substrat calcari està format per moltes generacions d’algues calcàries, cadascuna de les quals diposita una capa calcària molt fina. Com a resultat, la roca és relativament tova i facilita a molts organismes el trobar-hi un amagatall, o fins i tot fer-se’l dissolent la pedra amb secrecions corporals, com fan algunes esponges, alguns cucs i algunes espècies de mol·luscs.

En el coral·ligen es desenvolupen bé algunes algues vermelles que necessiten poca llum, però vull destacar l’abundància d’esponges, els briozous, els ascidis, el corall vermell i altres petits cnidaris, com les anemones incrustants (Parazoanthus axinellae) que poblen tota escletxa disponible. Tots aquests organismes animals tenen en comú que mengen plàncton i que no necessiten gaire llum solar per desenvolupar-se.

És també en aquesta zona, lluny de la superfície, on també trobem els grans depredadors que he esmentat abans: morenes, congres, i algun llamàntol. Els trobem aquí baix donat que aquestes espècies (i altres, de tots conegudes, com el mero i la llagosta) han desaparegut a cotes més somes “per efecte antròpic”, que és com diuen els biòlegs que el culpable de la seva desaparició ha estat l’home.

El punt àlgid d’aquest interessant paisatge va estar la troballa d’un magnífic ou de gat (Scyliorhinus canicula) embolicat a les branques d’una gorgònia. En enfocar-lo amb una lot submarina es veia perfectament el petit tauró bebè dins seva la closca coriàcia. Els companys diuen que, en una cala propera, van veure’n més de 15 d’aquests ous, un d’ells a mig eclosionar...
Passada aquesta interessant troballa, per alguna raó varem perdre el contacte amb la resta del grup, així que l’Albert i jo varem decidir desfer el camí, mirant ja d’anar pujant de cota, donat que havíem entrat en descompressió.

Busseig amb descompressió

Entrar en descompressió (o “deco” com diem nosaltres) significa que el nostre cos, a causa de la fondària on ens trobem i del temps que portem bussejant a aquesta fondària, ha absorbit una quantitat excessiva de nitrogen als teixits, la qual hem de retornar a l’atmosfera a un ritme determinat, sota el risc de patir embòlies gasoses en el cas de no respectar unes senzilles però importantíssimes regles fisiològiques. Aquestes embòlies es produirien, dins del nostre organisme, pel mateix mecanisme que una llauna de Coca-Cola es vesa quan la remenem abans d’obrir-la: el canvi sobtat de pressió.

Per evitar aquest efecte indesitjat, dues regles bàsiques són vitals:

Cal fer una parada de descompressió a una fondària determinada durant un temps determinat, per donar temps al nostre cos a lliurar-se’n de l’excés de nitrogen
Hem de pujar lentament, en qualsevol cas mai més rapid que les pròpies bombolles d'aire, idealment al ritme que ens marca l'ordinador de busseig.

Les regles que determinen quant de temps i a quina fondària s’ha d’estar per ventilar el nitrogen del cos son fruit d’una sèrie de fórmules obtingudes experimentalment per la Marina dels Estats Units d’Amèrica, i es resumeixen en unes “taules de descompressió” que tot submarinista coneix quan fa el curs de capacitació.

Per comoditat dels bussejadors, aquestes dades son calculades avui dia pels nostres ordinadors de busseig, en funció del temps que ens passem a cada fondària determinada. L’ordinador esdevé doncs, una eina imprescindible pel busseig profund, però tots sabem que no és la “panacea”. Si s’estiren massa les fines cordes que delimiten els marges de seguretat, podem tenir un problema seriós per abús de l'ordinador.

En qualsevol cas ens hem de prendre aquestes maquinetes con una eina de consulta, no com la veritat absoluta. Hi ha molts casos d'incidents de descompressió per fer massa cas, o per fer-ne un cas relatiu de les seves indicacions.

Fauna i flora

Val a dir que la immersió no ens va decebre gens. Varem trobar un mon completament diferent de les nostres “míseres” cales empordaneses: gorgònies vermelles (Paramuricea clavata), gorgònies grogues i taronges (Leptogorgia sp.), un llamàntol (Hommarus gammarus), dos congres (Conger conger), un d’ells de bona mida, conformen la llista dels animals grossos que NO vaig poder retratar en condicions. Vaig tenir més sort amb una morena (Muraena helena), amb la que vaig estar-me entretenint una bona estona (no li digueu a la meva dona).

Aquests bitxos grossos no van ser els únics animals que varem trobar... apart de l’ou de “gat” o "pintarroja" que he esmentat abans, també varem veure gran quantitat de briozous d’espècies diverses, i moltes colònies d'ascidis (Clavellina lepadiformis i C. nana) per tot arreu. Poques esponges “amb personalitat”, però moltes d’incrustants.

Quant a peixos, entre les gorgònies es veien centenars de tres cues (Anthias anthias), moltes castanyoles (Chromis chromis), força quantitat de sargs (Diplodus sp.), molts tords (Symphodus sp.) i alguns rogers (Mullus surmuletus) a les clapes de sorra. Algun tord verd (Labrus merula) amb el què em vaig quedar amb les ganes de fer fotos, vaques serranes (Serranus scriba), etc. No acabaríem mai.

Els nudis, la nostra especialitat, van ser uns quants:

Discodoris atromaculata (2)
Posta de Cuthona coerulea (1)
Flabellina pedata (2)
Dondice banyulensis (2) menjant plomes de mar com dos nudibranquis.
Cratena peregrina (1) també posant-se fins les cerates de plomes de mar.
Flabellina babai (2) fent marranades (no vaig poder fer foto, estaven dins d'un forat en el què entrava la càmera o el flaix, però no totes dues coses alhora...).
Thuridilla hopei (1/2) vull dir que el bitxo semblava tallat pel mig, però semblava molt feliç...
Diaphorodoris papillata (1)
Tritònia sp. (1) jo no la vaig veure, l'Albert sí.
Doto sp. (no vaig aconseguir una foto bona per la mar de fons, amunt i avall tota l'estona, a uns 6 metres de fondària), en comptes de descomprimit vaig acabar desesperat...

El Martini i el dilema dels fotosub...

Per les fotos, la veritat és que dissabte hauria gaudit més d'un bon gran angular, però tampoc us penseu que vaig patir massa amb el macro...

La falta de pràctica submarina amb la càmera petita, i perquè no dir-ho, la reducció de facultats mentals que hom experimenta en les atmosferes a pressió, van fer que no aconseguís posar l’enfocament de la càmera com “puntual al centre”, de manera que la càmera va fer el què va voler amb el seu "enfocament avaluatiu", obviant el pretès subjecte de la foto, vàries vegades.
Aquesta és una mala passada que aquesta càmera no em tornarà a fer. No, no la vaig inundar a posta com a venjança... en comptes d’això, la he programat adequadament per a la propera immersió. Dels errors s’aprèn, oi?

Si us esteu preguntant quina és aquesta reducció de facultats mentals de la què us he parlat, hi ha una regla aproximada que és la regla del Martini: cada 15 metres de fondària té els mateixos efectes fisiològics que prendre’s un Martini ("shaken not stirred", com diria en James Bond), així que a gairebé 30 metres de fondària, jo ja portava un parell de Martinis virtuals al cos...

En resum

Va ser una immersió curteta (51 minuts) però més aviat fonda (28,8 m.). L'aigua s'estava escalfant (13,8ºC en comptes dels 11ºC i escaig que varem “gaudir” feia dues setmanes) i la visibilitat molt variable en funció dels corrents (10 metres a sota) i la mar de fons (a superfície 6 metres al començament, 10 metres al final).

La logística, i el trajecte en barco en particular, simplement genials. Qui visqués en una eterna primavera “sense empentes” a la nostra estimada Costa Brava !! tot i que segur que els nostres amics del centre de busseig no pensen igual: ells viuen de tenir molts clients.

En fi, ho deixo aquí. Un lloc d’immersió com la Punta Falconera s’ha de conèixer bé, per tant, haurem de repetir la immersió... espero que amb aigües més clares i gaudint de la companyia d’alguns amics que no van poder venir amb nosaltres aquest cop.

Fins la propera !

Si voleu veure les fotos, les trobareu a http://fotosubmarina.com, un cop a dins cliqueu el botó SEARCH i teclegeu la data “21/03/2009” sense les cometes.

Caials, els efectes del temporal al coral·ligen

2009-02-21T20:18:00.007+01:00

El temporal del 26 de desembre de 2008, que fou de gran magnitud i pel que sembla el més intens dels darrers 70 anys, ha ocasionat danys greus als fons de cala Caials.

A cala Caials, concretament, les restes del vaixell Llanishen s’han vist molt afectades, amb moltes planxes trencades i rebregades, impactes de roques, abrasió de la superfície metàl·lica i gran dispersió de trossos per la rodalia.

Aquests destrosses no han estat uniformes en tot el fons marí. Per exemple, les praderies de posidònia a 3 metres de fondària han resistit aparentment bé, tot i què s’observen àrees pelades, amb els rizomes d’aquesta fanerògama exposats, però quantitativament no sembla important.

Quant a les parets rocoses verticals amb cobertura d’algues, aquestes han estat polides pel pas dels materials arrossegats per l’aigua, la qual cosa significa la pràctica desaparició de delicats ecosistemes com el precoral·ligen. A la nostra immersió anterior ja us explicàvem amb detall els efectes del temporal a aquestes zones, per la qual cosa avui anirem una mica més avall.

El coral·ligen

A la Mediterrània, l'anomenat coral·ligen es caracteritza per ser un hàbitat submarí on proliferen una gran varietat d'algues calcàries, entremig de les quals creixen altres animalons invertebrats que s'alimenten de la matèria en suspensió: esponges, ascídies, briozous i cnidaris (com les gorgònies). El submarinista pot apreciar un hàbitat conspicu, amb molts colors: tots els tons de vermell, taronja, groc i rosat.

Les algues calcàries no necessiten molta llum per créixer, a diferència de les algues que proliferen a cotes més somes, i per tant tenen la oportunitat de desenvolupar-se en llocs on l'escassa il·luminació no permet el creixement de la competència, de creixement més ràpid i mida més grossa però que necessita més llum.

Aquesta calcificació de les algues que trobem al coral·ligen és necessària per tal que determinats herbívors ho tinguin més dificil per menjar-se-les. Tot i que això comporta que el seu creixement és més lent, les diferents espècies i individus lluiten acarnissadament per l'espai, que els permet obtenir la màxima quantitat de llum i per tant la màxima capacitat de creixement. Resultat d'aquestes "batalles" trobem que les algues calcàries creixen en plans horitzontals, fins i tot superposant-se unes a altres, i fins i tot recobrint altres organismes, com ara les esponges, que es desenvolupen també al seu territori.

Entre els organismes freqüents i més coneguts en aquesta comunitat tindríem les algues Lithophyllum expansum, Mesophyllum lichenoides, Plocamium cartilagineum, les esponges com la Ircinia oros o la Petrosia ficiformis, la gorgònia violàcia (Paramuricea clavata), el corall vermell (Corallium rubrum), alguns crustacis com la llagosta (Palinurus elephas), equinoderms com l’estrella espinosa (Echinaster sepositus), o les ofiures de potes espinoses (Ophiothrix fragilis), el cogombre de mar (Holoturia forskali) i peixos com ara les forcadelles (Anthias anthias) o el moll reial (Apogon imberbis) entre molts altres.

En aquesta immersió hem pogut "certificar" que els efectes del temporal sobre el coral·ligen no han estat menyspreables, però tampoc han estat tan terribles com a les comunitats més properes a la superfície.

Per explicar-ho en poques paraules, hem vist que les algues més grosses han estat escombrades del mapa pels corrents i els moviments de materials en suspensió durant el temporal, deixant al descobert una gran extensió de color rosat, corresponent a les successives capes d’algues calcàries que proliferen en aquests indrets ja una mica foscos per mor de la fondària.

Les algues, lluny de desaparèixer, seran les primeres a tornar a créixer, cosa que faran molt ràpidament quan les condicions d’insolació siguin les propicies, a la primavera i l’estiu que venen. Però ara com ara tenim la oportunitat de poder buscar amb més facilitat organismes que generalment s’esmunyien entre les algues i a les anfractuositats de les roques, i que ara queden una mica al descobert.

Els cnidaris ara es mostren pletòrics, creixent per tot arreu les plomes de mar, els Eudendrium, i altres cnidaris individuals de petita entitat, ja que els grossos i fràgils com les mans de mort i altres alcionaris, han quedat escombrats en determinades àrees. Les gorgònies blanques, que havien patit molt prop de la superfície, mantenen dignament els seus efectius una mica més avall.

Les esponges, gairebé anorreades pels corrents de sorra i grava a prop de la superfície, aquí apareixen tocades, però amb aspecte de que es recuperaran. Sobre altres grups, les ascídies que estaven més exposades han desaparegut, mentre que les mes estacionals com les colònies de clavellines tornen a créixer amb la primavera.

Els efectes del temporal sobre el coral·ligen, en resum, han estat greus però no terribles. I les zones més afectades es recuperaran aviat, potser donant noves oportunitats de colonització a espècies que fins ara no les havien tingut. Estem doncs, davant d’una oportunitat única per veure com es recupera el balanç d'aquest delicat ecosistema.

Sis espècies

Quant als nudibranquis, varem poder albirar fins a 6 espècies diferents, una mica repartides per tots els hàbitats de la cala, ja que sempre fem un mateix transsecte que els avarca tots.

Tylodina perversa. Les esponges Aplysina aerophoba, abundants a l’entorn des 5 i 7 metres de fondària, apareixen força malmeses en graus diferents. Tot i això, en dues d’elles s’hi amagava un d’aquests mol·luscs a cadascuna.

Elysia timida. Continua essent el llimac més abundant de Caials i, en general, dels fons rocosos soms de la Costa Brava. En aquesta immersió, se’n han detectat no menys de cinc exemplars.

Discodoris atromaculata. Hem pogut veure 3 exemplars de bona mida. Un d’ells estava al damunt de l’esponja Petrosia ficiformis que li serveix d’aliment. En aquest cas, el porífer presentava testimonis del brosteig del mol·lusc a la seva superfície. Quan el nudibranqui ha retirat la part superficial de color vermellós, es fa evident la part interior de color blanc.

Cuthona caerulea. Varem poder veure dos exemplars junts, damunt els hidraris epibionts de la gorgònia blanca Eunicella singularis, a uns 17 m. de fondària. Tant en aquesta com en d’altres gorgònies de l’entorn hi havia postes d’ous de color blanc que podrien ser d’aquesta espècie de mol·lusc.

Tritonia nilsodhneri. Només varem veure un exemplar d’aquesta espècie, ja que aquest cop no hem prospectat intensament les gorgònies blanques on es troba habitualment. Cal esmentar que també s’han trobat dos exemplars de Simnia espelta compartint gorgònia, però continuem sense trobar-nos amb el crustaci epibiont Balssia sp.

Flabellina pedata. Varem trobar dos espècimens separats, a fondàries mitjanes, entre les algues que recobreixen les parets rocalloses.

Incidents

Cal esmentar que varem tenir alguns problemes durant la immersió.

D'entrada, mentre preparava la “màquina de retratar nudibranquis”, se'm va esquerdar la tapa de les bateries del flaix submarí. No sembla res greu, ni ha entrat aigua dins del compartiment (quan això passa, sol haver una gloriosa explosió per l’acumulació de gasos), però s'ha de canviar. El problema és trobar el recanvi adient. No és pas fàcil al mercat espanyol.

Llavors, a mitja immersió la càmera de fotos va fallar: el botó disparador enfocava les fotos, però no disparava. De bon principi em semblava que era la càmera de fotos, però més tard vaig esbrinar que s’havia inundat el conversor TTL que adapta la senyal de les càmeres de fotos digitals als flaixos analògics submarins de tota la vida. La càmera és llesta i si veu que no té prou llum, no dispara, d’aquí el meu equívoc, pensant que era la càmera la què s'havia espatllat.

Així que allà em vaig quedar, amb "les ganes", amb una preciosa Tritonia nilsodhneri al davant.

Sembla mentida com condiciona la immersió el fet de portar càmera o no. Quan la portes no te'n dones conta de moltes coses que passen al voltant, però les què observes, les veus amb més intensitat. Quan em vaig quedar sense càmera vaig començar a trobar bitxos com un boig, ja que la meva atenció es va concentrar al medi i no tant a la càmera.

Llavors, per donar-li emoció a tot plegat, quan érem a la part més fonda, a l'Albert se li va desfermar la botella del jacket, però com que anava endavant nostre no ens va dir res, sinó que la va portar sota el braç, com un xaiet, durant tota la immersió. Només al final em va dir quelcom que volia posar-se bé la botella, però ja érem gairebé fora de l’aigua. En fi, no ens varem entendre.

Llavors, mentre desmuntàvem l’equip, el meu regulador principal no es podia treure de la botella, la rosca DIN va quedar agarrotada, i en intentar desmuntar-lo, em vaig quedar amb les peces a la ma... bé, una mica de paciència i les eines adients ja ho han arreglat, però bé, son les coses del directe, coses que passen fins i tot quan es cuida el material, i quan es confia en fer les coses bé, però és que la mar és una companya molt exigent. Només m’esglaio de la gent que no cuida el seu material, no saben la de riscos que prenen.

En resum

La immersió va consistir en anar de dret cap a la part fonda de Caials, al coral·ligen, i tornar en funció de la reserva d'aire. De tornada varem repassar el barco i em vaig dedicar a comptar escórpores i pops (pel que sigui ara son abundants, o igual d’abundants que abans, però més visibles, suposo que ja no es poden amagar a les algues).

Jo em vaig dedicar a resseguir la banda de terra del casc del Llanishen (el costat d’estribord) i vaig trobar alguns reblons, dels que subjectaven les planxes del casc, entre les pedres. En Daco va trobar una closca d'eriçó de sorra en forma ovoide, d'una espècie ben rara, i era interessant, especialment, per la seva mida.

Els companys deien que hi havia poc peix, però a mi no m'ho va semblar. En aquestes dates anem cap a la primavera i realment vaig veure una mica de tot, tords, xucles, castanyoles, sargs grossos (sembla que els petits no), tres cues, bogues, escórpores i algunes espècies més, però poc destacables per la quantitat.

Les algues que havien estat arrasades pel temporal es recuperen ràpidament, especialment ara que no tenen tanta competència i tot el terreny és colonitzable, però queda clar que guanyaran les de creixement ràpid.

Al precoral·ligen i al coral·ligen sobta veure que les algues vermelles típiques (Sphaerococcus) gairebé han desaparegut i deixen al descobert les algues calcàries incrustants (Lithophyllum i altres).

Els que sí que proliferen amb ganes son els cnidaris bentònics, les plomes de mar i les colònies d'Eudendrium es veuen per tot arreu, per tant serà més fàcil trobar els nudis que se les mengen, si es mira amb cura.

Caials és, com sempre, una immersió interessant. Per a mi va quedar una mica enterbolida pels problemes amb la càmera, però ja se sap que aquestes coses passen. És el preu que ens posa la mar per deixar-nos descobrir els seus secrets.

Fins la propera !

Caials, després de la tempesta…

2009-01-17T22:03:00.003+01:00

El dia 26 de desembre de 2008, festivitat de Sant Esteve, es va desfermar a la nostra costa una temporal de Llevant com feia moltes dècades (hom diu que des del 1948) que no se’n veien. Els efectes, especialment greus per la obertura de la nostra societat vers la zona costanera han estat múltiples i variats: Vaixells enfonsats, espigons trencats, locals inundats, passeigs marítims destrossats...

En qualsevol cas, les pèrdues han estat milionàries, i això que només comptabilitzem les de la part emergida. A la part submergida el fenomen no ha estat pas més lleu, però les destrosses son molt difícilment quantificables. El cost ecològic ha estat altíssim, no en tingueu cap mena de dubte.

El temporal ha estat realment devastador per les fràgils comunitats biològiques submarines, i molts hàbitats entre la superfície i els 30 metres de fondària han quedat tant malmesos que caldran anys abans no es recuperin.

Es miri com es miri, aquest temporal i els seus efectes al fons del mar resultarà, ben aviat, en una situació dramàtica per a la pesca artesanal, ja en decadència. I és que la major part de les espècies comercials han vist estroncada la seva cadena vital amb la desaparició de la majoria dels exemplars juvenils: Tota una generació ha desaparegut de les aigües.

A més, els supervivents ho tindran difícil, ja que el recobriment d’algues, base de la cadena ecològica submarina, també ha rebut de valent. Moltes roques apareixen pelades d’algues, per l’acció abrasiva del xoc amb altres roques, o els forts corrents d’aigua carregada de sorra.

Aquesta capa algal es recuperarà molt més ràpidament que els altres organismes, de creixement més lent, però és ben probable que el delicat equilibri entre espècies es vegi greument alterat, ja que les algues de creixement més ràpid ocuparan la major part de l’espai disponible, alterant al seu torn la proporció d’altres organismes que se n’alimenten d’elles. Ens queda el consol que, si un lloc era propici per al desenvolupament d’una determinada espècie, aquesta hi tornarà a arrelar amb el temps amb molta probabilitat.

Tot i la tragèdia ecològica que hem viscut, tenim la oportunitat d’observar el procés de recuperació dels ecosistemes costaners, una oportunitat única per aquells de nosaltres que fem de la observació de la natura, una passió.

Tornem a l’aigua

Amb l’ànim de tornar a bussejar després d’un mes de no remullar-nos, però també per comprovar de primera ma els efectes del temporal sobre els fons marins (tal i com vaticinaven els científics del CSIC en les notícies publicades a premsa darrerament) en Daco, l’Albert i jo varem trobar-nos per fer una immersió a Cala Caials.

Varem passar per l’obligat ritual de carregar aire a les nostres botelles cosa que, després de visitar dos centres de busseig, varem aconseguir al centre de busseig Poseidon de Santa Margarida (http://www.poseidonroses.com/), un dels pocs centres de tota la costa Brava on es pot carregar aire els caps de setmana d’hivern. Això sí, només els dissabtes.

En arribar a cala Caials el primer que ens va sorprendre va ser l’efecte del temporal a la part emergida de la cala. Es veia que el temporal havia estat molt dur, un vaixell trencat a l’altra banda de la carretera de ronda, les vores trencades, acumulació de sorra i pedres, pilons arrencats, i passanelles (nom que reben els còdols plans a l’Empordà) per tot arreu.

El dia es presentava solejat i només moderadament fred, els vents encalmats ens varen permetre canviar-nos tranquil·lament mentre comentàvem els estralls del temporal. Un cop dins l’aigua, la qual varem notar molt freda (no en va estava a 12ºC) varem observar els efectes més visibles del temporal.

Les nostres immersions a Caials sempre les comencem amb una bona nedada per superfície, de cara a estalviar l’aire de la botella per a la part més fonda del recorregut. Aquest costum ens ha permès, al llarg dels anys, observar espècies pelàgiques que habitualment no trobem als indrets on ens submergim, com ara meduses, sifonòfors i altres animalons, generalment transparents. Aquest dia les aigües estaven netes d’aquesta mena d’organismes, però això és normal, ja que només els trobem ocasionalment.

També varem poder observar que el petit moll de la cala, que ens els darrers 10 anys s’havia deteriorat molt, ara ja està completament submergit, en haver-se trencat els suports metàl·lics que l’ancoraven al fons. Vaig buscar les “meves amigues” gambetes que hi vivien a recer del moll i ja no hi eren, és clar que podien estar més amagades del què era habitual. Si que vaig veure, però, un dels dos tomàquets de mar (Actinia equina) que hi vivien.

Continuo avançant cap a mar obert i observo que l’aspecte general dels còdols de poca fondària és que havien estat tots remoguts, fins i tot roques de bona mida apareixien regirades i “fora de lloc”. Com a conseqüència, la delicada fauna infralapidícola que s’amaga sota les lloses de pissarra de la cala ha patit de valent, i molta vida ha desaparegut víctima de les forces de la Natura.

Arribem llavors a la plana de posidònia (Posidonia oceanica) que s’estén a uns 3-4 metres de fondària. A diferència d’altres llocs, de on ens arribaven noticies que praderies senceres havien resultat anorreades pels temporals, la de Caials es manté en força bon estat (tenint en compte que ja estava força malmesa), amb una bona densitat de feixos, però amb cada vegada més clapes produïdes pels ancoratges d’embarcacions i pels moviments de pedres arran del temporal.
El talús que marca la fi de la praderia es veia una mica com sempre, les fulles verd fosc a la part de dalt, el gruixut matalàs de rizomes de gairebé un metre d’alçada, i el fons de sorra i pedres. Però fins i tot han resistit els feixos de posidònia que es desenvolupen sobre les roques, una particularitat que jo només he vist a aquesta cala, i a la veïna de Portlligat.

Les baixes més evidents d’aquesta comunitat biològica han estat les nacres (Pinna nobilis) de les què teníem localitzades una desena, i només hem vist tres, una d’elles amb una de les valves trencada, però encara viva. Tinc els meus dubtes que sobrevisqui a l’estiu.

Comença la baixada als fons de roques entre els 6 i 10 metres de fondària, on observem realment els estralls causats pel temporal. La capa d’algues ha estat anorreada, en alguns indrets, fins i tot es veu la roca completament pelada, producte dels corrents d’aigua carregats de sorra, amb el seu important poder abrasiu. Algunes algues de consistència més sòlida, com ara les Codium bursa han sobreviscut, però son gairebé les úniques.

Les esponges Aplysina aerophoba, que apareixien escampades per aquestes roques ben il·luminades, han desaparegut. Només podem veure unes restes de color groc enganxades a les roques, on abans s’havien desenvolupat delicats castells de torres tubulars de color groc. El paisatge és més aviat desolador, ple de rampoines provinents de la superfície, fins i tot trobem un pal indicador del parc natural amb la seva base de ciment... Quines onades poden arrencar això i enviar-lo al fons del mar? Llavors trobem unes restes de ferro vell, una mena de platines de color ataronjat amb un parell forats de 2-3 centímetres per cada pam de llargada. D'on vindran?

Continuem baixant i arribem al fons de cascall i còdols que se situa a partir dels 10 metres de fondària. Allà també es veu tot regirat, i la valuosa comunitat infralapidícola també ha desaparegut en gran part. Més terrible encara, comencem a veure gorgònies blanques (Eunicella singularis) arrencades i mig cobertes de pedres. No sé si sabeu lo fortament ancorades a la roca que viuen aquestes colònies de pòlips, però no es desenganxen per un contacte casual, ni molt menys.

Les roques del voltant, que apareixien normalment recobertes d’una capa d’algues calcàries incrustants, es veuen netes a trossos, diferenciant-se clarament on s’ha després aquesta capa calcària.

Veiem una platina de ferro, rebregada com un tros de paper, que serveix d’amagatall i protecció a tot un grup d’eriçons de mar (Paracentrotus lividus). Una imatge ben curiosa, però com a estratègia per protegir-se els ha estat ben útil, i és que en general queden pocs eriçons a la vista, només aquells que habitaven racons arrecerats de les roques, inclús alguns apareixen encabits als forats de les roques.

Aixequem la mirada i veiem les altes parets de roca, encara amb força gorgònies blanques (Eunicella singularis), i és que som al precoral·ligen, un lloc on habitualment proliferen les algues que poden viure amb una insolació menor que les que viuen a prop de la superfície, apareixen gran quantitat d’esponges incrustants i gorgònies i altres cnidaris poden créixer ja que a aquesta fondària estan, habitualment, més a recer de les onades.

El paisatge no és tan desolador com el de les cotes més somes, però gairebé. Les algues apareixen molt trencades, moltes esponges es veu que han rebut cops i talls, fins i tot alguna es veu trencada per la meitat, i es pot observar la seva estructura interna.

Les gorgònies, potser per la seva constitució còrnia, han aguantat millor, i sempre que no hagin estat arrencades, només han patit cops i esgarrinxades, es veuen alguns trossos on la carn falta a les branques, però en general no tenen mal aspecte, llevat que la densitat de colònies per metre quadrat és més baixa.

Alguns peixos de mida mitjana pul·lulen per la zona, intentant descobrir alguna cosa que menjar entre les restes, i un grup de sargs ens segueixen de prop per si aixequem alguna presa a la sorra amb les nostres aletes.

El Llanishen

I llavors comencem a veure trossos de ferro molt grossos, trossos arrencats com a mossegades per un monstre de les profunditats, o esclafats com per una ma gegant de força esfereïdora, alguns al descobert, altres aixafats per roques de vegades voluminoses. Però ara ja no hi ha dubte d’on venen, son trossos dels costats i de la coberta inferior del Llanishen.

El Llanishen és un vaixell històric enfonsat a Cadaqués durant la Primera Guerra Mundial. Aquest navili fou torpedinat el 1917 i, en la seva deriva, naufragà a la cala Caials. Tot i que fou desballestat, entre els 13 i 15 metres de fondària roman l’estructura del casc en forma de quadernes enganxades a la part inferior del casc. Aquest delericte –nom amb el qual es coneixen les embarcacions enfonsades– és molt visitat pels submarinistes que es cabussen en aquesta zona del cap de Creus (http://marenostrum.org/buceo/pecios/llanishen/indexc.htm).

En aquestes que arribem al barco, i el panorama és desolador. On abans es veien fileres ordenades de quadernes recobertes de vida, amb gorgònies escampades aquí i allà, ara veiem roques enormes i ferros rebregats. La part central del barco és la què es conserva millor, però tant la proa com la popa han quedat molt malmeses, per no dir completament rebentades.

Fent una reconstrucció mental dels fets, es pot dir que les destrosses sobre el delericte del Llanishen han estat causats per una cadena d'esdeveniments: primer el costat de terra ha quedat desfalcat de la sorra que el protegia, llavors ha estat colpejat repetidament per les abundants roques del fons, algunes d'elles d’un pes superior als 50 Kg., les quals, en colpejar el casc, han trencat els reblons que encara l’unien amb les quadernes.

El casc, debilitat per la falta de suports, s'ha vist vençut pel seu propi pes i ha quedat estès a la sorra. Aquesta trencadissa ha fet visibles parts de la maquinària que mai abans havíem vist, com ara un parell de volants d’un metre de diàmetre, que semblen rodes de carro i que estan mig colgats per les pedres i les incrustacions.

Llavors el corrent d’aigua saturat de sorra i pedres han gratat la gruixuda capa de vida marina que recobria aquestes venerables planxes, deixant el ferro pelat. Allò que els elements no han arrencat, ho han malmenat: una bella colònia de madrèpora mediterrània, poc habituals en aquestes aigües més aviat fredes, apareixia amb un cor de pòlips en bon estat, rodejats de pòlips morts amb les seves delicades estructures ben trencades.

Sempre hi sol haver peixos a prop dels vaixells enfonsats, fins i tot quan han estat gairebé destrossats com el Llanishen. Veiem alguns sargs (Diplodus sp.) de mida mitjana, pocs tords, entre els què destaca un llavió mascle (Symphodus tinca) de mida mitjana, algun moll reial (Apogon imberbis), algunes castanyoles (Chromis chromis), i algunes escòrpores, entre les què destaco una Scorpaena porcus de mida mitjana, i un parell de Scorpaena notata capicuades, descansant en dues mampares properes. També veiem alguns altres peixos de menor entitat, però la impressió general es de falta d’efectius.

Entre les roques que hem trobat a dins del barco, hi havia algunes d'origen humà, que no eren altra cosa que alguns dels "morts" de ciment on a l'estiu es fondegen les embarcacions i que estaven fixats amb caps al delericte. Aquest fet ha tingut un efecte particularment nociu, ja que el corrent arrossegava els morts que, com que estaven lligats les mampares del barco, les han anat estibant fins que han cedit.

Així que ja sabem d’on venien les restes metàl·liques que havíem trobat a poca fondària, venien del Llanishen. Hem trobat restes del vaixell desfermades per la tempesta, a distàncies de gairebé 100 metres del delericte. Molts dels ferros estan pelats de la vida que fins ara els recobria. Amb el temps, es tornaran a recobrir de plantes i animals, talment com pertoca a la successió ecològica, però al Llanishen cada cop li queda menys història.

Més avall

Encara sorpresos pel què acabem de veure, decidim continuar una mica més al fons, en direcció al coral·ligen. Arreu veiem pedres remogudes (quin temporal cal per moure pedres com aquestes a gairebé 20 metres de fondària?), algunes amb gorgònies inclinades que, a partir d’ara, hauran de canviar la direcció de creixement per apuntar, com acostumen, cap el cel.

Veiem algunes colònies d’hidrozous en bon estat, generalment fixades a les gorgònies, que les han protegit del desastre. Algunes clapes vermelles, corresponents a esponges incrustants dels gèneres Spirastrella i Crambe, i algunes algues incrustants vermelles. Les grans parets de roca que resseguim habitualment semblen haver passat per les mans d’un perruquer boig, algues tallades arran de terra, o simplement arrancades...

Els delicats organismes filtradors que poblaven la zona, si estaven a llocs mínimament exposats, ja no hi son, però molts dels què creixien en llocs arrecerats encara aguanten, tot i haver rebut de valent.

Veiem poblacions d’algues calcificades vermelles, i el nostre primer nudibranqui del dia, un Diaphorodoris luteocincta, a uns 17 metres de fondària. Molt a prop, sobre aquest mateix tipus d’alga, i a prop d’una esponja cratera Hemymicale columella, en trobem un altre de la mateixa espècie... ja en tenim dos.

Esponges se’n comencen a veure de senceres sobre els 20 metres, veiem una Spongia agaricina, aquella que té forma d’orella de color negre, i al seu voltant altres esponges en bon estat. Una Axinella damicornis bastant trencada, però conservant la seva població d’anemones incrustants grogues (Parazoanthus axinellae), un corall de botó (Balanophillia europaea) en bon estat, fins i tot un grapat d’ascídies (Clavellina nana) en bon estat. També veiem moltes algues calcàries del gènere Lithophyllum, algunes molt matxucades, però vives.

Els manòmetres no menteixen: som a 20 metres de fondària i la nostra provisió d’aire s’està exhaurint, de manera que hem de tornar, i sense perdre molt el temps; el camí de tornada és una mica llarg des d’on som nosaltres. Així que ens hem quedat sense veure el coral·ligen... bé, un altre dia serà.

Això no treu que, en el camí de tornada, ens parem a mirar això o allò, de manera que fem alguns descobriments interessants, com ara un parell de planàries Prosthecereaus roseus molt properes, un nudibranqui Flabellina pedata de color malva amb els rinòfors llisos, algun exemplar de corall tou (Alcyonium acaule) amb els pòlips amagats, unes quantes gorgònies més, colgades de pedres al fons, alguns cucs dels gèneres Protula i Serpula (però cap del gènere Sabella).

També veiem un pop (Octopus vulgaris) severament ferit al què sembla que li falta una pota. La ferida és molt evident ja que la carn de sota és completament blanca i destaca molt contra el magnífic camuflatge d’aquest animal. Algunes anemones Aiptasia mutabilis, una d’elles estranyament albina, però també algunes Anemonia sulcata a poca fondària, curiosament senceres tot i la severitat del temporal.

Constatem que la població d’Aplysina aerophoba ha quedat delmada, mentre que les esponges perforants del gènere Cliona es veuen en prou bon estat, i és que la seva estratègia vital, dissoldre la pedra que els servirà de refugi, ha resultat molt efectiva en casos com el present. Algunes ascidies colonials de la família Didemnidae es veuen força be, pel seu color taronja pujat, i perquè el seu hàbitat preferit és la part més protegida de roques i extraploms.

Ja som a 6 metres de fondària, que l’Albert m’avisa que ha trobat quelcom interessant, dos nudibranquis Tritonia striata, buscant menjar sobre unes algues calcàries plenes de sediments. Molt a prop una esponja Chondrosia reniformis sencera. Aquestes esponges son(eren) molt comunes, però ara la novetat és veure-les indemnes...

Veig un cargol Thais haemosthoma, amb la closca pelada i una mica trencada, amagat en una escletxa, i una altra sorpresa opistobrànquia, un únic Elysia timida, quan de vegades els havíem vist a desenes, especialment a l'hivern. Als 3 metres, just a la vora de la praderia de posidònia, un vell conegut: un ceriantari (Cerianthus membranaceus) que reconec d’haver-lo vist en moltes altres immersions.

Ja som al trajecte final, la botella està tan buida que no em puc tornar a submergir completament, així que faig aquesta part del trajecte amb les aletes amunt... Veig alguns peixets petits, no gaires, principalment tripterígids, una mena de blenis amb tres aletes dorsals de les què n’obtenen el nom. Alguna estrella de mar de set braços (Coscinasterias tenuispina), que tradicionalment vivien sota les roques, la trobo amb només tres braços sencers, però la capacitat de regeneració d’aquesta espècie és increïble, i aviat tindrà tots els seus apèndixs sencers.

En resum, després de la “tempesta perfecta” (com alguns l’han qualificat ja), el què hem notat en aquesta primera immersió és, sobre tot, l'absència de vida. Alguns hàbitats han rebut més que altres, especialment els situats a cotes més somes, destacant la completa eliminació de la capa algal a poca fondària, i la desaparició de l’hàbitat infralapidícola. Amb tot, pensem que el nostre grup objectiu, els opistobranquis, encara resisteixen, però potser es perdran molts a mesura que es morin de gana, ja que moltes de les seves "preses" (cnidaris, esponges, etc.) han desaparegut. Hi ha qui diu que praderies de posidònia senceres s'han desfet arreu de la costa, però la praderia de Caials ha aguantat prou bé, les nacres que hi vivien no, però la resta si.

La nostra immersió ha transcorregut sense incidents, cap de nosaltres ha passat fred (el què fa la tècnica per nosaltres) i hem tingut la oportunitat d’observar de primera ma lo rigorosa que pot ser la natura.

Com a colofó final per a un dia d’immersió perfecte, el nostre nou amic Àlex, “el del Quad”, va venir a trobar-nos, com tantes altres vegades, i varem estar xerrant una estona sobre les nostres troballes submarines.

En properes immersions tindrem la oportunitat d’observar el procés de regeneració d’aquesta destrossa, que serà lent, però alhora molt interessant d’anar seguint. Miraré de documentar-vos-el el millor que sàpiga.

Fins la propera !

Podreu veure totes les fotos de la immersió a www.fotosubmarina.com, un cop dins cliqueu SEARCH i teclejeu "17/01/2009" sense les cometes.

Punta del Ferro, immersió a les palpentes...

2008-11-29T20:18:00.011+01:00

Hola, em dic Albert i avui em toca a mi explicar-vos la nostra darrera immersió.

Aquest passat dissabte, 29 de novembre, en Lluís i jo vam tenir feina a trobar un compressor obert. Vam passar per can Boris, per can Vila i per can Falcó, tot tancat. Finalment vam trobar aire comprimit a Empuriabrava, on un senyor que prenia molt de cafè... ens va donar una conversa una mica surrealista mentre ens carregava les ampolles. No vam acabar d’entendre’l, no se si degut al soroll del compressor o perquè cap de nosaltres encara estava prou despert.

Carregats d’aire i d’interrogants vam anar fins la Punta de Ferro de l'Escala. Quan nosaltres hi entràvem van sortir 2 submarinistes del país que ens van dir que la visibilitat no superava els 2 m. Un d'ells anava amb una càmera de fotos i al veure que nosaltres també en portàvem una, va dir que “fatal”.

En sentir aquesta paraulota jo ja volia fer mitja volta i aprofitar l'aire per la propera immersió, però en Lluís va dir... "ja que estem aquí...". Així que vam continuar, i efectivament, posant els ulls en remull ens trobem amb 1 o 2 m de visibilitat i una temperatura de només 13ºC. Vaig dir-li a en Lluís que havíem d'estar molt aprop i molt pendents l'un de l'altre i així ho vam fer, sinó segur que ens hauríem perdut i potser hauríem passat una angoixa innecessària.

Vam veure força vida als sostres de les coves, i ens hi vam entretenir veient corall i algunes llagostes.

En d'altres ocasions m'hauria neguitejat la poca visibilitat, però m'ho vaig prendre com una classe pràctica de busseig sense visibilitat, i no puc negar que em va agradar rebre una petita descàrrega d'adrenalina :)

De vegades els risc era col·lisionar amb una immensa paret de roca que no es detectava fins que començaves a veure una ombra (...o no) i te la trobaves als morros. Fre de mà.

El resultat final va ser positiu tot i les poques expectatives que ens havíem fet abans de començar. L'únic inconvenient va ser un problema tècnic amb el meu trajo sec, que es va començar a convertir en un semi humit, potser contagiat pel d'en Daco? és una conspiració de trajos secs, o un virus nou? Cal estar alerta.

La via d'aigua la vaig notar en un lloc molt sensible al fred i a altres coses, que no és ni l’esquena, ni el clatell, sino l'entrecuix! Suposo que ha de ser difícil d'arreglar donat que hi conflueixen moltes juntes.

Sortint de l'aigua, l’ecosistema ens va obsequiar un magnífic arc de Sant Martí de 180º, per a que no tornéssim a casa sense haver fet cap foto, encara que fos terrestre :))

Em sap greu que en Miquel no ens hagués pogut acompanyar, i fer els 300 km de sempre, i que es perdés un perillós accés vertical al lloc d'immersió ple de roques bellugadisses, una visibilitat gairebé inexistent, una temperatura que ja voldria tenir a la meva nevera, etc.

Resumint: va ser una fantàstica immersió que... un moment! Va ser la primera immersió en què no varem veure NI UN SOL OPISTOBRANQUI ! És clar! ens faltava en Daco!

A veure si hi som tots a la propera!!

Albert

Caials: Festival de Nudibranquis.

2008-11-08T13:13:00.002+01:00

El passat dissabte 8 de novembre varem trobar-nos l’Albert, en Daco i jo, per anar a fer immersió. Varem passar per l’obligat ritual d’omplir d’aire comprimit les nostres botelles, mentre petàvem la xerrada.

Aquest cop la nostra xerrada es va dispersar una mica, ja que davant nostre, a la platja de Santa Margarida (Roses) apareixia el somni de tot submarinista tècnic: un taller de proves de vestits secs, organitzat per la tenda de busseig Servisub Marina (Barcelona) i del centre de busseig Poseidon, on érem.

Allà varem veure multitud de vestits secs de marca DUI, provinents d’Alemanya, amb tots els detalls que un espera trobar en un vestit d’aquests, i totes les talles necessàries per provar-los al medi natural, cosa que es podia fer gratuïtament a la platja davant del club, o en vaixell, abonant l’import corresponent a aquest servei. El cas és que varem estar voltant l’exposició durant una bona estona, però quan les botelles van estar plenes, varem continuar amb el pla original: la nostra immersió mensual de seguiment de nudibranquis a Caials.

Com ja sabeu, ens agrada molt anar a Caials, apart del fet que està a resguard de Tramuntana, per la gran varietat d’hàbitats submarins que hi trobem. Aquest cop no va ser diferent, feia Sol, no bufava vent, la platja era per nosaltres... ens hi varem trobar molt a gust des del començament.

En equipar-nos, recalcar un incident amb la cremallera estanca del vestit sec d’en Daco, ja que aquesta va arribar al final de la seva vida útil. Per sort ho va fer discretament, sense donar cap ensurt al seu propietari, com correspon a una fidel companya d’immersió que tan bons serveis ha prestat al llarg dels anys.

El problema en qüestió va ser una dent de la cremallera, que va saltar de la seva posició, acusant la fatiga d’estar situada en un punt on el vestit es doblega pel moviment dels braços. És quelcom que no té “arreglo”: cal canviar la cremallera, però aquestes son extremadament cares, i si pensem que en Daco disposa d’un vestit que, més que sec, és semi-humit, potser fora bona pensada buscar un altre vestit més modern. Aquí es on s’agrairia tenir un bon patrocinador per les nostres activitats submarines...

En fi, varem aconseguir tancar la cremallera amb molta cura, i varem poder fer la immersió. En posar-nos a l’aigua, mentre els companys acabaven d’equipar-se, em vaig estar entretenint a les restes de l’antic moll de la cala, molt destrossat pels temporals, retratant unes gambetes (Palaemon elegans) que solen estar a recer de les onades.

També vaig poder veure algun cranc (Inachus phallangium) amagat entre els tentacles dels fideus de mar (Anemonia sulcata). És molt interessant que aquest hoste potencialment letal per a tot ésser viu que el toqui, permet que algunes espècies s’hi trobin com a casa, literalment, entre els seus tentacles. Aquest cranc és un cas clàssic de simbiosi, i costa una mica de veure, ja que és extremadament mimètic per tenir el cos completament recobert d’algues, però si un s’apropa lentament a l’anemone, i veu que els tentacles es mouen sense voluntat pròpia, és que algú els mou, i sol ser aquest cranc.

Ja que parlem de crustacis, i ben bé abans de començar la immersió, vaig veure un sot ple de fang (no sorra) el qual tenia uns forats ben curiosos que li donaven l’aspecte d’un formatge de gruyère. Entre els forats, em va cridar l’atenció una mena de cadàver d’alguna espècie de gamba petita. En fixar-me més vaig veure que no era un cadàver, sinó una closca completa i buida, procedent d’una muda d’una galera. Els forats del fang al costat de la closca probablement corresponen als caus on viuen enterrades durant el dia.

En aixecar el cap, gairebé em poso per barret una medusa luminescent (Pelagia noctiluca) que surava just a sota de la superfície. En tota la immersió només vaig veure dues d’aquestes boniques però perilloses meduses, i un barret d’una altra no identificada (però probablement la mateixa) entre dues pedres a poca fondària.

A tot això, els companys s’havien equipat i havien passat nedant més enllà de on era jo, de fet ja es trobaven gairebé a la sortida de la cala, així que em va tocar córrer a buscar-los. Aquest trajecte sempre el fem per superfície, per estalviar el preciós aire que portem a les botelles i què ens permetrà arribar així a la zona més fonda del nostre “circuit”.

Observem que, des de la darrera immersió, han retirat les boies que delimiten les zones per on poden transitar les barques. Tot i que les boies ja no hi son, veiem que han deixat el cap de guia lligat a un parell de morts al fons, potser per facilitar el calat de boies la propera primavera. El problema d’aquest cap és que passa pel mig del maltractat alguer de posidònia de la cala, un petit detall que no sembla importar a ningú, i això que estem en ple parc natural de cap de Creus... en fi.

Com que ja no podem seguir la filera de boies que ens duia fins el delericte del Llanishen, quan ens sembla que tenim prou aigua sota les nostres aletes, comencem a baixar al millor estil “free-dive” els 10 o 12 metres que ens separen del fons. Cada cop m’agrada més baixar així, la sensació és la mateixa que volar, només que tot es desenvolupa a càmera lenta i podem controlar la velocitat de baixada amb una simple inspiració.

En arribar al fons veiem la típica zona de cascall rodejada per roques amb unes quantes gorgònies blanques. I és que baixem directament sobre el precoral·ligen, a només 100 metres de la costa. No hi ha gaire llocs del litoral de casa nostra on es pugui fer això...

Sempre mirem amb deteniment les gorgònies blanques (Eunicella singularis), i és que amaguen més sorpreses del què sembla, hi ha tot un ventall de fauna que hi viu en o d’elles, com el nudibranqui (Tritonia nilsodhneri), bivalves que les fan servir de baluard per millorar les seves perspectives d’aconseguir aliment, com fa la (Pteria hirundo), equinoderms com la clavellina (Antedon mediterranea) o crustacis com la gambeta mimètica (Balssia galsti) que després de molt de temps de buscar-la, encara ens esquiva. Aquest dia varem veure un bonic mol·lusc (Simnia spelta) que s’alimenta dels pòlips de la gorgònia, característic amb la seva closca afusada i punxeguda pels dos extrems.

Parlem de mol·luscs, i de mol·luscs era una mena de massa que em va mostrar l’Albert, amb una textura i aspecte de “Porexpan” vell, però que en realitat era una posta conjunta de cargols Hexaplex trunculus. He vist en ocasions que bussejadors incauts treien aquestes masses fora de l’aigua en neteges de fons. I és que veritablement sembla “Porexpan” vell, però amb el petit detall que no sura. Pensem que aquestes masses son tota una nova generació de cargols, així que millor no tocar-les, prou enemics tenen ja els cargols.

En això que estem sobre el barco, i comencem a veure opistobranquis, de fet en varem veure tants que el títol d’aquest relat de la immersió d’avui està relacionat amb aquesta abundor.

Varem començar amb unes Elysia timida, que al final de la immersió van ser legió, ja que vaig parar de comptar a partir de la 30. Una taqueta taronja amb banyes sota un roc que em va ensenyar en Daco va resultar ser un juvenil de Dendrodoris limbata, extremadament abundant en ocasions a la veïna cala de Portlligat, però no tan freqüent aquí.

Flabellina affinis, Flabellina pedata i Flabellina ischitana van ser tres tipus més de “nudis” que varem veure entre les algues del barco. I ja en portem cinc. M’estava fixant en una gran escórpora (Scorpaena scrofa) que teníem a prop (m’encanta l’autoconfiança que demostren, segures del seu camuflatge i del seu potent verí, ja que ens permeten apropar-nos molt), quan en Daco em comença a fer-me llums insistent amb el seu focus submarí...

No, no m'estava demanant pas per poder avançar-me com a l’autopista, sinó què em feia senyals de que havia trobat quelcom interessant: una molt poc habitual Caloria elegans, un bonic nudibranqui completament recobert de cerates grogues amb les puntes negres. Quan ens cansem d’observar aquest bonic animal, mirem pels voltants, apareixen més Flabellina pedata, i, oh sorpresa! Un altre “nudi” poc habitual, un Hypselodoris villafranca de bona mida (uns 3 cm) intentant escapolir-se per un forat del casc del Llanishen.

Més Flabellines (semblava que fossin en un congrés) i comencem a veure Cratena peregrina, també exemplars "per un tubo”, prop de 20 en total, de tota mena i condició. Anem camí del fons, que ens hem entretingut massa al barco i caldrà córrer si volem arribar al coral·ligen...

En una escletxa un llagosteta (Palinurus elephas) ben maca i ben aviat més Cratena peregrina. Sobre els 20 m. trobem una vaqueta suïssa (Peltodoris atromaculata) sobre una esponja (Petrosia ficiformis) més aviat trencada pels depredadors efectes del nudibranqui.

Ja que comentem esponges, al coral·ligen comencen a aparèixer espècies interessants, com ara la Axinella polypoides amb les seves branques taronges, del gruix d’un dit, mirant el cel, o la bonica Clathrina clathrus, mallada i de color groc, que creix en els sostres de les cavitats, a recer de les pluges de sediments.

Comencem a veure algun corall tou o ma de mort (Alcyonium acaule) i algunes branquetes de corall vermell (Corallium rubrum). També un interessant cnidari “fosforito”, un ceriantari (Cerianthus membranaceus) que en altres indrets de la costa és ben abundant, però no tant aquí.

Tant ens fixàvem en aquesta bonica fauna bentònica quan gairebé ens passa per alt una de les troballes més interessants del dia, un gros nudibranqui Platydoris argo sobre dues espirals de posta de color taronja. Les postes son freqüents de veure, però l’animal no tant ja que té costums nocturns. Aquest s’havia quedat adormit a la feina... a veure, a qui no li ha passat mai?

El Platydoris es va espantar en veure’ns i va amagar el plomall branquial dins el cos, però com què ja sabem que tots aquests nudis grossos necessiten oxigen ràpidament (no com els nudis petits, que gasten com un “metxero”) és qüestió de donar una volta pel veïnat i tornar-lo a trobar amb més cura... ben aviat es va deixar veure amb les brànquies desplegades per respirar.
Més vaquetes suïsses, algunes sobre esponges, altres en trànsit, alguna esponja “orella d’elefant” (Spongia agaricina). També algun ascidi colonial, però no aventuro cap identificació ja que son difícils d’encertar. I més nudis, una parella de bonics Cuthona coerulea sobre els hidraris dels què s’alimenten. I si no m’equivoco, ja son 11 espècies diferents de nudis, tot un rècord.

Entre les roques veiem la clàssica trompa d’una bonèl·lia (Bonellia viridis) un rar animal de color verd, amb forma d’ampolla de Calisay, que rarament deixa veure res més que aquesta trompa. El cos visible sempre és de la femella, ja que el mascle és microscòpic i parasita l’úter de la femella. Aquelles lectores amb les idees més clares dirien que aquests animals fan com tots els homes: parasiten les seves vides. Ja es veu que ningú inventa res de nou.

Ja tornant, perquè la reserva d’aire ha minvat molt en el temps de gairebé una hora des de què ens varem submergir, l’Albert ens ve a buscar i ens fa tornar enrere per veure una escletxa que havíem passat per alt. A veure quin “nudi” hi trobarem... doncs no! La seva troballa va ser una morena (Muraena helena) joveneta que, en apropar-nos, i tot i la seva mala fama, va recular dins el seu amagatall, esperant que marxéssim, cosa que varem fer després d’unes quantes fotos.

Trobem més Elysia timida, totes en llocs il·luminats, i és que, com us he explicat altres vegades, disposa d’una petita planta solar a l’esquena, per suplir els moments de l’any en què les algues, que constitueixen el seu aliment normal, escassegen. Un parell d’exemplars d’anemone, molt peculiars, amagades en una escletxa, més Cratena peregrina i més vida petita...

I de cop i volta, “patapam !!”, tres opistobranquis Tylodina perversa alimentant-se d’esponges grogues (Aplysina aerophoba), una d’elles fent la posta sobre l’esponja, i un quart opistobranqui de la mateixa espècie en trànsit cap a la festa... Tota una sort, ja que un cop instal·lats a l’esponja, costa molt discernir les seves particularitats anatòmiques, com ara la ploma que fan servir per respirar, la fràgil closca que recobreix els òrgans vitals, els ulls, rinòfors i tentacles bucals, etc.

L’aire s’acaba, així que hem de tornar més o menys ràpidament... en un racó de la praderia de posidònia -perquè al mig no en queda ni una- comptem una mitja dotzena de nacres (Pinna nobilis), un mol·lusc bivalve que pot arribar a mesurar uns 80 cm., parent del musclo, i que habita les praderies ben conservades de posidònia.

Aquesta praderia de Caials ha rebut de valent, dels turistes i les seves barques, dels submarinistes amb les aletes, i per si era poc, dels empleats municipals que se’n cuiden que la praderia no es vegi afectada, posant ells mateixos els caps de fondeig just a sobre de la praderia, on el moviment de les aigües farà la resta de la feina per pelar les poques clapes d’altina que queden aquí... Si, ja ho sé que sóc una mica crític, però cal ser-ho.

Per acabar, algun crustaci, alguna medusa més, moltes anemones, i un parell de pops, ben macos, no per grans, però si per la lliurea blanca que sempre m’ha semblat que indica un terror intens a ser capturats i/o devorats.

En resum, una immersió amb uns albiraments nudibranquis excepcionals: 12 espècies diferents i més de 42 exemplars observats, xifra posada per no exagerar, a la manera dels pescadors que veuen meros de 2 metres de llarg a la nostra costa, ja que de les espècies més comunes hem limitat el número d’exemplars anotats a 10 per espècie.

Tot un Festival de Nudibranquis.

Si voleu veure les fotos més interessants de la immersió, aneu a la web http://www.fotosubmarina.com/ i un cop a dins cliqueu el botó SEARCH i teclegeu la data de la immersió “8/11/2008” sense les cometes. Espero que us agradin.

Caials a l'octubre, per no oblidar...

2008-10-25T10:46:00.003+02:00

El passat dissabte 25 d’octubre ens varem reunir l’Albert, la Clara, en Daco i jo per fer una immersió. Atès que la previsió meteorològica indicava una Tramuntana força intensa, la nostra elecció del lloc d’immersió estava cantada: cala Caials de Cadaquès.

No hi ha tants llocs de la costa catalana on ens puguem submergir sense haver de pagar les oneroses quotes dels centres de busseig, així que sovint repetim les nostres immersions als mateixos indrets, una tria que generalment ve condicionada per la orografia i la peculiar meteorologia de la nostra costa: Si bufa garbí anem a tal lloc, si bufa tramuntana anem a tal altre, si bufa llevant ens quedem tranquil·lament a casa, però si la mar és calma, podem triar lliurement el lloc.

Però bé, aquest dia ventós teníem un altre motiu per bussejar en aquest bonic indret del cap de Creus, i és que fem una mena de seguiment periòdic d’unes petites i acolorides bestioles conegudes com a opistobranquis, tot i que popularment se les coneix com a nudibranquis o bavoses marines.

Per què ens agraden els nudibranquis? Doncs tenim els motius força clars: son animals que es troben a tots els ecosistemes marins, tenen lliurees molt acolorides i unes formes increïbles producte de l’evolució, son lents i, per tant, quan hom en descobreix un, generalment té temps d’avisar els companys per compartir l’observació abans l’animal no fugi. Per últim, son animals poc freqüents, poc estudiats i prou petits com perquè constitueixin tot un repte per a nosaltres. Aquesta afició per les bavoses marines ha fet que, any rere any, des del 1997, tinguem un molt bon motiu per anar sovint a mar, afegits als interessos particulars de cadascú.

Després del ritual de passar per un centre de busseig de Santa Margarida (Roses) per carregar aire a les botelles, varem enfilar la preciosa carretera de corbes que ens portava a Cadaqués. El paisatge estava estranyament verd per ser a la tardor, i la Tramuntana bufava prou intensament com per netejar de núvols i bromes el paisatge, per la qual cosa varem gaudir d’unes vistes increïbles. Amb tot, vaig trobar a faltar el groc de les flors de ginesta, que aporten una bonica nota de color als estius del cap de Creus.

A prop del mar varem observar el seu bonic color blau (sempre és així quan bufa Tramuntana) i els blancalls de les onades demostrant el gens menyspreable efecte del vent sobre la mar. En arribar a la “nostra” cala, Caials, oberta a sud-est, la mar estava tranquil·la i plana, perfecte per bussejar.

Ens comencem a equipar, sense gaires incidents, procurant que el vent no s’endugués volant les parts més lleugeres de l’equip cap el mar. A destacar que un company, que ja havia optat per posar-se per primer cop el vestit sec després de l'estiu, es va adonar que li faltava el fuetó inflador del vestit, cosa que varem arreglar ràpidament ja que, com saben els qui em coneixen, porto un petit taller al cotxe. També em vaig adonar que, tot i que l’havia comprovat a casa abans de sortir, el meu ordinador de busseig acabava de dir prou, amb un gloriós signe d’una clau anglesa en pantalla. En fi, a falta de profundímetre, rellotge i taules, vaig decidir que basaria els meus paràmetres d’immersió en el què fessin els companys, i em mantindria ben a prop d’ells: és per això, entre altres coses, que baixem junts.

Un cop en remull, varem fer el trajecte clàssic: nedant per superfície fins la darrera boia a prop del vaixell enfonsat Llanishen, baixada en picat dels 12-14 metres al millor estil “diver” (paraula que, en anglès, significa “baixar en picat”).

La visibilitat rondava els 8-10 metres, una petita frustració, ja que un company que havia bussejat aquí la setmana anterior ens havia dit que la visibilitat havia estat excel·lent. Però la mar ja ho té això, és imprevisible.

Un cop al fons, les primeres troballes: Uns sargs que semblava que ens esperessin. De fet sí que ens esperen, ja que s’alimenten dels petits organismes que viuen a la sorra i que aixequem amb les nostres aletes.

També trobem un parell de petits opistobranquis (Elysia timida) de color blanc amb “topos” vermells, com si tinguessin el xarampió. És molt curiós que, a la part superior del cos, protegida pels parapodis, aquests animalons tenen una mena d’estació d’energia solar. Es tracta d’una part del cos on s’acumulen els cloroplasts de les algues de les que s’alimenta. D’alguna manera, aquest opistobranqui aconsegueix integrar-los al seu organisme sense digerir-los i així, en rebre llum i fer la fotosíntesi, li permeten obtenir nutrients addicionals, i per tant, energia.

Possiblement aquest fet fa que l’Elysia timida sigui una espècie més “desestacionalitzada” que altres, i que es puguin trobar exemplars al llarg de tot l’any, ja que no dependrien tant de que hi hagi algues mengívoles (comuns a la primavera i estiu), sempre que tingui la seva energètica motxilla a l’esquena.

Val a dir que l’animal costa de veure, la seva mida no supera els 15 mm. Però el seu dors encara costa més, ja que quan ens veu a nosaltres, el primer que fa és tancar els parapodis per protegir-se, amagant precisament aquest enginyós sistema energètic. Amb tot, de vegades se’ls agafa desprevinguts i és possible observar-los amb deteniment.

Passats aquests opistobranquis tan curiosos, la Clara em va assenyalar una roca amb el dit. Jo veia algues i més algues, en aquella confusió ordenada que caracteritza els fons soms que donen entrada al precoral·ligen, on les espècies semblen escampades sense ordre ni concert, però que en realitat segueixen un patró determinat per la fondària, els nutrients, la insol·lació i altres factors. Doncs bé, m’hi vaig haver de fixar el què ella em senyalava, i finalment vaig veure una petita colònia d’ascidis transparents, amb les estructures internes de color taronja.

Hi ha molt poca documentació d’aquest grup d'espècies, i a més tinc la impressió de què la documentació existent és confusa. Els pocs llibres on apareixen aquests ascidis els classifiquen com a Clavellina nana (varietat taronja), però la meva intuïció em fa dubtar sobre si algú se’ls ha mirat seriosament. Si fossin només una varietat cromàtica, seria possible que apareguessin ascidis taronges, ascidis blancs (com la Clavellina nana “estàndard”) i també de tots els colors i composicions intermèdies, però no em sembla així en realitat.

En la meva, ja una mica dilatada, experiència submarina, només he vist tres tipus de clavellines d’aquestes: blanques, taronges i grogues. Suposo que per saber si son o no la mateixa espècie caldrà fer anàlisis genètiques, però si algú ho ha fet, potser encara no és del domini públic, o potser ningú s’hi ha posat encara... De fet en Helmut Debelius, al seu interessant llibre “Guía de Invertebrados del Mediterráneo y Atlántico” (publicat per M&G Difusión) ja exposa aquest dubte i classifica la varietat groga com “Pycnoclavella aurilucens”.

Bé, immers en aquests pensaments, avancem una mica cap el delericte del Llanishen. Just abans d’arribar al barco, ens trobem un banc de salpes (Sarpa salpa) de considerables dimensions, pasturant entre les algues del fons. La veritat és què devien tenir molta gana (eren exemplars grossets i les algues no estan pas en el seu millor moment) així que no van fugir fins que hi varem ser a sobre seu. En això que arribem al barco, a uns 15 metres de fondària, on varem esmerçar la major part de la immersió.

El Llanishen és un vaixell de més de 100 metres d’eslora, torpedinat a la Primera Guerra Mundial i que va ser abandonat, però resulta que no es va enfonsar immediatament, sinó que quan era remolcat a port, es va desfermar un temporal de Tramuntana i va perdre el cap de remolc amb el seu salvador. El vent el va fer derivar fins la costa, on va acabar encallat. Abans no el poguessin desencallar, un temporal de Llevant el va acabar enfonsant, ja que havia quedat entravessat a la mar i a la cala.

Una mica més tard es va voler reflotar el vaixell, tapant les escletxes del casc amb ciment, però amb tan mala sort que el ciment va soldar el casc al fons del mar per sempre més. Posteriorment es va voler recuperar el ferro (molt valuós a aquella època) i les tasques de desballestament, principalment a base de dinamita, es van perllongar durant anys.

Tot i que alguns llibres sobre delerictes a la Mediterrània diuen que aquest barco encara conserva el canó de popa i part de la maquinària, en realitat només queden les quadernes i algunes planxes dels costats. És impressionant, això si, la mida del buc, ja que aquestes quadernes s’estenen fins més enllà d’on arriba la vista, fins i tot els dies amb bona visibilitat.

Els llibres diuen altres “mentidetes” sobre el barco, –potser amb l’afany d’atreure turistes– com ara que el barco és ple de gorgònies blanques (Eunicella singularis). Fa 10 anys potser sí que n’hi havien ple, però darrerament les gorgònies en bon estat que queden al barco son molt poques. La pressió dels submarinistes, l’escalfament relatiu de les aigües, les malalties víriques provinents de les costes del Golf de Lleó son algunes de les possibles, o potser hauria de dir probables, causes del declivi d’aquests bonics cnidaris.

Tot i això, el barco és un lloc increïble per trobar quantitat i varietat de vida marina, i és que l’espai entre les quadernes ofereix als animals bentònics multitud de llocs on arrecerar-se, per protegir-se dels predadors, o per practicar la caça “a l’espera”. La reducció del turisme, pròpia de finals d’estiu, facilita que veiem molts animals cars de veure habitualment, com ara un parell de morenes (Muraena helena) amagades a les canonades rovellades i plenes d'indrustacions, ideals per la fisonomia d'aquests peixos. Val a dir que una de les morenes tenia una gambeta netejadora (Lysmata seticaudata) fent-li de “coiffeur”.

També varem tenir la oportunitat de veure moltes escórpores de diferents espècies, com ara la Scorpaena notata (petita, vermella, grans ulls, sense barbillons ni apèndixs oculars), la Scorpaena porcus (mida mitjana, marronosa, sense barbillons però amb grans apèndixs oculars) i la Scorpaena scrofa (gran, vermella, amb barbillons i apèndixs oculars).

Tant em fixava jo en les escòrpores que no havia vist lo evident, un nudibranqui (situat a 10 cm. d’una gran Scorpaena porcus) que tenia quelcom de familiar... Ja fa un temps varem tenir la sort de trobar (i retratar) un exemplar de Piseinotecus gabinieri a aquesta mateixa cala de Caials. La curiositat d’aquest nudibranqui és que, fins llavors, no havia estat citat a Catalunya i què, en base a les identificacions fetes pels especialistes que varem consultar, varem poder corroborar l’espècie, la qual va ser finalment citada a un treball publicat pel Dr. Manuel Ballesteros. Doncs bé, aquest dissabte en varem trobar un altre exemplar, gràcies a en Daco, “el gran caçador de nudibranquis”, perquè si fos per mi, no l’hauríem vist.

Aquest nudibranqui el varem trobar sobre les frondes d’una malmesa alga Sphaerococcus, molt a prop d’una cinta d’ous de nudibranqui. El què no sabem és si s’estava alimentant d’aquesta posta (algunes espècies ho fan) o bé el què estàvem veient era la seva pròpia posta.

Quant a altres espècies de nudibranquis, varem poder veure uns quans exemplars de Flabellina pedata i de Flabellina affinis, i també un gran i preciós exemplar de Cratena peregrina, amb el qual el nostre recompte particular d'espècies de nudibranquis pujava a 5.

Aixecant la vista, varem veure molt de peix a la vora del barco, a destacar una mola de xucles (Spicara maena) que seguien de prop un gran sarg, del qual encara no tinc clar quina espècie és, ja que la forma del cap i del cos no es corresponia amb les habituals. Per la forma del cos semblava una orada (Sparus aurata) però clarament no ho era, el més probable era que fos un esparrall (Diplodus annularis) “molt“ adult. També varem poder veure moltes vaques serranes (Serranus scriba) de diferents mides, amagant-se entre els forats del barco.

En aquest punt, a prop dels 20 metres de fondària, la Clara m’avisa que la reserva d’aire començava a minvar (mira que passa ràpid el temps sota l’aigua...) i que calia començar a tornar. Com que l’Albert i en Daco anaven més bé de consum, ells varen decidir continuar cap el fons i la Clara i jo varem tornar a la costa. Com sempre, el tema de la seguretat és crucial, i nosaltres procurem seguir aquestes pràctiques, com per exemple que, sota l’aigua, la unitat és dos bussejadors, per lo bo i per lo dolent. I així ho varem fer.

Durant aquesta separació, els companys van arribar al final del transsecte habitual, vora els 28 metres, espai en el què varen entrar de ple al coral·ligen i varen tenir la oportunitat de veure un parell de vaquetes suïsses (Discodoris atromaculata), un parell d’Hypselodoris picta, una mola de “tres cues” (Anthias anthias) i molts altres animalons típics del coral·ligen. Ja tornant, en una esponja groga (Aplysina aerophoba) varen veure una Tylodina perversa, de color groc intens, absolutament mimètica amb el seu aliment. En total sumaven ja 8 espècies diferents d’opistobranquis.

Bé, comentàvem que ens havíem separat en dos grups de dos. Varem tenir la oportunitat de veure alguns animals més durant la tornada, com ara un parell de ceriantaris (Cerianthus membranaceus), un dels quals tenia els tentacles de color verd fosforescent, un cop més dubto que fos la mateixa espècie, com diuen els llibres.

Avancem una mica més i varem tenir un encontre amb una de les escòrpores (Scorpaena scrofa) més grosses que he vist mai, al costat d’un petit nudibranqui Flabellina pedata. Aquesta escòrpora estava amagada sota una planxa del barco i va ser en posar-me a observar detingudament el nudibranqui que la vaig veure, eriçant les espines dorsals a mode d’advertiment: “no t’acostis, nano”.

Amb precaució, per evitar problemes si al peix li donés per fer una revinclada per fugir (tàctica habitual en aquests peixos), vaig decidir fer cas omís del seu advertiment i em vaig apropar per retratar la seva torturada cara, i fins i tot vaig fer-li una foto més de l’ull. Son uns peixos fascinants, tan segurs del seu poder, i del seu mimetisme, que ens permeten apropar-nos molt.

Després d’aquest encontre varem tenir d’altres menys lluïts, però no menys interessants, com ara un grup d’uns 10 molls de roca (Mullus surmuletus) de bona mida, pasturant entre les algues del fons. Aquests peixos no mengen algues, sinó crustacis i mol·luscs que viuen ensorrats. Per trobar-los fan servir dos barbillons molt desenvolupats amb els què remenen la sorra i “oloren” les seves preses, que capturen engolint la sorra i tot, i descartant posteriorment el què no els serveix d’aliment. Aquests peixos es solen descobrir pel núvol de fang que aixequen darrera seu, i per la munió de peixos (sargs i julioles, preferentment) que esperen pacientment, darrere seu, alguna presa que ells hagin aixecat però no devorat.

Ja ens trobàvem a poca fondària, sobre la praderia de posidònia que s’estén entre els 3 i 6 metres, quan ens varem trobar amb uns quants tords petits, entre els què em va cridar especialment l’atenció un exemplar de morro llarg (Symphodus rostratus) de color verd. També una única nacra (Pinna nobilis) juvenil, desprotegida de la posidònia i per la que no apostaria calers que duri molt de temps, tenint en compte l’intens ús d'aquest litoral.

Al costat d’una pedra, ja a la planícia de sorra i roques que hi ha a menys d’un metre de fondària, al costat d’una pedra, vaig veure uns puntets vermells. M’acosto a investigar i veig que estaven enganxats a una cosa marró amb potes, que al final va resultar un cranc, jo diria que del gènere Pisa (Pisa armata?). Aquest cranc, en veure’m, va optar per quedar-se perfectament quiet en comptes de fugir, així que vaig poder-lo observar a gust. Els crustacis em costen distingir-los encara, ja que hi ha poca bibliografia i la identificació “de visu” sol ser confusa (cal comptar potes i espines, disposició de cada element i les seves mesures relatives...).

En resum, varem gaudir d'una immersió molt agradable, amb l’aigua no molt transparent, però a 18ºC definitivament temperada, i amb moltíssima varietat de vida (per qui la sap buscar), com aquest indret ens té “malacostumats”. A més, el fet que la cala estigui a recer de Tramuntana fa que sigui el nostre lloc preferent per bussejar en les condicions imperants a l’Alt Empordà, a pesar de què també és l’indret de busseig més llunyà de tota la costa Brava, comptant el trajecte des de casa meva.

Però mereix la pena, i hi tornaré.

NOTA: Podeu veure les fotos d'aquesta immersió (com les de les altres immersions) a la web www.fotosubmarina.com teclejant la data de la immersió "25/10/2008" (sense les cometes) a la casella SEARCH.

S'acaba l’estiu a Caials...

2008-09-13T19:26:00.005+02:00

El passat dissabte 13 de setembre de 2008 ens varem reunir l’Albert, un amic seu que també és diu Albert, en Daco i jo, per bussejar junts. La previsió meteorològica, per cert que aquest cop era encertada, ens anunciava una forta Tramuntana. Per aquesta raó, varem decidir fer la immersió a cala Caials de Cadaqués que, per la seva orientació, oberta al sud-est, queda absolutament arrecerada d’aquest vent.

Aquest pensament devia estar present a les ments de tots els divemàsters de la zona, ja què, quan varem arribar a la cala amb les botelles carregades, vora les 10 del matí, varem trobar el carrer ple de furgonetes de diferents centres de busseig. De fet, mai havíem vist tanta gent allà... però bé, la mar és gran i un cop a dins, tampoc varem trobar-nos tanta gent, un grup de tres persones i un altre grup de dos, que tornaven quan nosaltres anàvem.

En entrar a l’aigua, es notava una mica la pressió del vent sobre nosaltres, empenyent-nos cap a mar obert. La temperatura es va mantenir estable en uns fresquets 20-21ºC a totes les fondàries, ja que aquest cop no varem trobar la termoclina que ens hem trobat en altres indrets de la costa durant les setmanes anteriors.

Bé, mentre esperava als companys surant a la superfície, em vaig entretenir a retratar la vida que hi ha a les restes del petit moll de la cala, ja molt trencat per les inclemències del temps i la falta de manteniment. Vaig trobar la roca recoberta de balans (un petit crustaci bentónic) i, entre ells, uns quants tomàquets de mar (Actinia equina) que sempre s'instal·len a flor d'aigua. Una mica amagades, no els agrada que l'aigua es mogui molt, hi havia un grupet de gambetes (Palaemon elegans) en un microhàbitat característic però ben curiós.

Entre les roques a poca fondària es veien força peixos: sargs (Diplodus sp.) i tords (Symphodus sp.) de tota mena, però també alguns de menys freqüents, com ara alguns juvenils de llobarros (Dicentrarchus labrax) que semblen truites de riu, a la caça de peixets desprevinguts, i fins i tot un parell d’orades (Sparus aurata) de bona mida, buscant els mol·luscs i petits crustacis que tant els agraden.

Desfeta, més aviat “decapitada”, varem veure les restes d’una única medusa “ou ferrat” (Cotylorhiza tuberculata) rodolant pel fons a poca fondària. Va ser la única medusa de tota la immersió, una cosa sorprenent tenint en compte que al sud del cap de Begur han estat tan comunes, que les banderes grogues que recomanen precaució als banyistes han estat aquest any el pa de cada dia.

Per estalviar aire varem decidir començar la immersió nedant per la superfície, a base de tub respirador, seguint la línia de boies que instal·len a l’estiu per regular el trànsit de les barques i protegir la zona de bany. La darrera boia està fixada molt a prop del delericte del Llanishen, a l’entrada de la cala, i fins allà varem arribar. Pel camí varem poder observar un estol de corbs marins (Phalacrocorax aristotelis) nedant per la superfície i buscant una roca on reposar una estona, cosa que algun va aconseguir, compartint la roca amb un gavià argentat (Larus cachinnans).

Llavors varem submergir-nos fent servir la tècnica que dona nom (en anglès) al nostre esport: diving. És a dir, varem baixar en picat fins el fons mentre anàvem compensant la pressió de l’oïda interna fent la maniobra de Valsalva. Com que, des de la superfície, es veia força bé el fons, situat sota nostre a uns 12 metres (com 4 pisos de qualsevol edifici de la ciutat), va ser un plaer poder baixar així, volant pel “blau” en direcció a les restes del Llanishen.

Hi havia força matèria en suspensió, però la visibilitat era prou bona, d’uns 10-12 metres. El Llanishen sempre és un paisatge fantàstic que ens recorda històries de guerra, vaixells armats, submarins i torpedes. Amb aquesta visibilitat varem gaudir del delericte una bona estona, però donada la nostra especialització amb els nudibranquis, aviat ens varem “arremangar” i posar-nos a la feina.

I aviat varem tenir els nostres primers resultats, per bé que discrets: un parell de Flabellina pedata entre unes algues. Una mica més enllà, una vista poc habitual, un parell de Flabellina affinis en plena còpula, que es distingeix per la unió d’unes prolongacions blanquinoses que apareixen al costat dret del cos, darrera el cap, i que uneixen els dos exemplars que es troben. Com sabeu, els nudibranquis son hermafrodites, per tant practiquen la fertilització creuada, tots dos donen i reben gàmetes al mateix temps i tots dos ponen ous.

El barco abans era ple de gorgònies blanques (Eunicella singularis), ara encara n’hi ha, però ja no son tan abundants. Amb tot, les mirem amb cert deteniment, ja que sabem que son el suport preferit d’una bona sèrie d’organismes interessants, com ara el cargol Simnia spelta (que no varem trobar) o el nudibranqui (Tritonia nilsodhneri) que tampoc es va dignar a aparèixer per a nosaltres.

Sí que varem veure gran quantitat de noves colònies d’hidraris que prenien les gorgònies com a base avantatjada sobre el substrat, i també les varem mirar, ja que hi ha molts “nudis” que mengen precisament aquests animalons colonials. Suposo que d’aquí a algunes setmanes, aquestes colònies tindran més fauna que se n’aprofita d’elles. Temps al temps.

Passem el barco i anem cap el fons, on es troba el coral·ligen que sempre ha donat bons rendiments opistobranquis. Pel camí podem veure algun pop (Octopus vulgaris) jovenet, amagat a alguna escletxa, alguna llagosteta (Palinurus elephas) petita, i gran quantitat i varietat de petites esponges, cucs i altres cnidaris. Per a mi, intuïtivament, son les esponges i els cnidaris els què donen el caràcter al coral·ligen.

Entre les esponges tenim la Petrosia ficiformis, clàssica base de la vaqueta suïssa (Discodoris atromaculata), de la què varem veure força exemplars en aquesta immersió. També varem veure l'esponja Clathrina clathrus, de color groc, una esponja reticulada també groga que no he sabut identificar (encara), l’Agelas oroides, de forma globulosa i color taronja, les esponges Axinella damicornis de color groc i formes contingudes, i Axinella polypoides, de color taronja i formes allargades, les esponges incrustants vermelles Crambe crambe i Spirastrella cunctatrix, de difícil distinció “de visu”, les perforadores Cliona viridis i Cliona celata, l’Anchinoe tenacior de color blau, l’Spongia agaricina de color negre i forma d’orella d’elefant (petit), les abundants Ircinia de color marró i negre, i moltes altres menys abundants però comuns, per la qual cosa no us en faig una relació exhaustiva.

Entre els cnidaris tenim les gorgònies blanques (Eunicella singularis), les anemones incrustants grogues (Parazoanthus axinellae) que sovint trobem en associació amb les esponges Axinella damicornis, el corall vermell (Corallium rubrum), els bonics coralls groc de botó (Leptopsammia pruvotti) o els coralls de botó (Balanophyllia europaea), per no parlar d’infinitat de petites espècies de coralls tous, anemones, ceriantaris, hidraris d’una o altra espècie... la llista seria ben llarga.

Em va sorprendre especialment la quantitat de corall vermell (Corallium rubrum) que vaig poder veure en aquesta immersió, branquetes petites i escampades pels extraploms, no tan abundants com en la darrera immersió a L’Escala, on eren molt més espesses, però tot i això em va agradar veure algunes branques amb els bonics i fràgils pòlips blancs ben desplegats, al costat de branques de color vermell intens amb tots els pòlips amagats.

A les immersions al cap de Creus, el que hom troba a faltar més habitualment són els peixos, no així als Caials (si més no a l’estiu), on es poden veure interessants poblacions d’algunes famílies, com ara els espàrids (sargs de tota mena, orades, etc.) o els tords, blenis i gobis.

Entre els sargs varem veure exemplars de gairebé tots els tipus citats a la Mediterrània, com el sarg (Diplodus sargus), el raspalló (Diplodus diplodus), la variada (Diplodus vulgaris), la morruda (Diplodus puntazzo) i un parell de sargs reials (Diplodus cervinus), un d'ells mida "Medes" (que vol dir gran).

Entre els tords hi havia el llavió (Symphodus tinca) però també hi havia plé dels seus germans petits: canaris (Symphodus mediterraneus), planxetes (Symphodus roissali), enrocadors (Symphodus ocellatus) i algunes variants d’aquesta darrera espècie: una de color taronja i una altra de color verd, que es volia fer invisible entre la posidònia.

Altres peixos que varem veure en aquesta immersió van ser les julioles (Coris julis), els rogers (Mullus surmuletus), les castanyoles (Chromis chromis), els serrans (Serranus cabrilla), les vaques serranes (Serranus scriba), una escòrpora grossa (Scorpaena scrofa). Els Alberts van veure una morena (Muraena helena) que jo em vaig perdre, tot i que estava molt a prop, però bé, no sempre es pot veure tot el què es vol veure.

Bé, continuem a la zona fonda, on varem estar a 3 minuts d’entrar en descompressió, i varem poder veure més nudibranquis: més Flabellina affinis (ja n’he perdut el compte) moltes d’elles amb postes, un Flabellina babai de color blanc i groc, sobre un hidrari en el què havia fet la seva posta, i alguna vaqueta suïssa (Discodoris atromaculata) més, com que no estava sobre l’esponja de què s’alimenta, suposo que estava en trànsit. També varem veure una espiral, que ja s’estava desfent, d’una posta de Platydoris argo, un nudibranqui nocturn, car de veure sota la llum del sol. Ja de tornada, un parell de bonics Cratena peregrina, ben aprop, en dues branques de l’hidrari Eudendrium racemosus.

Un altre grup d’animals que m’agrada molt i que varem tenir la oportunitat d’observar van ser les estrelles de mar. D’aquests equinoderms vaig poder veure les següents espècies: estrella espinosa (Echinaster sepositus), l’estrella de mar comuna (Marthasterias glacialis), l’estrella de set braços (Coscinasterias tenuispina) que habitualment s’amaga sota les pedres, i un exemplar (diria que el què veiem sempre) de estrella de fondària (Hacelia attenuata) amb la seva bella textura de color taronja clar amb sèries radials de taques taronja fosc.

Quan ja tornàvem -amb certa presa ja que en Daco estava en reserva- varem passar per una zona plena d'esponges Aplysina aerophoba, sense trobar cap Tylodina perversa, arribant tot seguit a l’alguer de posidònia que hi ha a uns 6 metres de fondària, observem que està força maltractat després d’aquest estiu. Les fulles d'aquesta planta eren plenes de concrecions calcàries (normal al final de l’estiu) però també moltes fulles estan anormalment trencades, i apareixen moltíssimes clapes de sorra noves, enmig d’un alguer antigament ben espès.

Em sembla que algunes embarcacions han fondejat aquest estiu a la zona i què els “morts” de les boies que delimiten la zona de barques, que per comoditat dels operaris estan units amb un cap ben gruixut, van destrossant l’alguer amb els moviments que fan a l’aigua, tant del propi “mort” de ciment, com del cap què els uneix. I això en ple Parc Natural. M’atreveixo a afirmar que algú no ha fet bé la seva feina. Tot i així, encara és possible trobar alguna petita nacra (Pinna nobilis) entre les fulles de posidonia, una veritable sorpresa, veient l’estat de l’alguer.

La darrera sorpresa del dia va ser una bonèl·lia (Bonellia viridis) que rodava sense protecció pel fons. És un curiós animaló de color verd, semblant a un cuc gros i amb una llarga trompa. De fet, el què veiem d’aquest animal és habitualment només la trompa en forma de “T”, i aquesta correspon invariablement a les femelles, ja que el mascle és microscòpic, producte d’un marcat dimorfisme sexual, i “parasita” els òrgans reproductors de la femella.

En resum, va ser una immersió que potser feta a principis d’estiu és molt més vistosa, però que tampoc ens ha decebut aquest cop, tot i conèixer-nos el trajecte de la immersió com el palmell de la ma. Caials és un lloc amb una gran varietat d’hàbitats diferents, relativament poc visitat i, per tant, relativament ben conservat i, tot i que ara acusa els efectes de l’estiu, tant a nivell biològic con turístic, encara podem dir que tenim Caials per estona. A més, és un dels millors llocs per bussejar de tota la costa Brava quan la Tramuntana imposa la seva llei.

Hi tornarem, en podeu estar segurs...

Morro de Vedell, escola de submarinistes

2008-08-30T23:04:00.004+02:00

El dissabte 30 d’agost de 2008 varem quedar en Daco i jo per fer una immersió a la cala de Morro de Vedell de Palamós. El dia pintava bé, molt clar i fresc pel matí amb només 17ºC. El Sol lluent es va encarregar d’escalfar l’ambient a mida que avançava el dia, de manera que en sortir de l’aigua teníem vora de 30ºC. Val a dir que, amb la calor, va començar a bufar el garbí, però d’això ens en varem adonar quan sortíem de l’aigua, així que, en realitat, no ens va molestar gaire.

La cala Morro de Vedell és una cala artificial que va ser el resultat de les obres de construcció del port esportiu de Palamós, ara ja fa uns anys, i des de sempre ha estat molt més visitada pels pescadors submarins i els submarinistes que pels banyistes. Aquest estiu, però, davant la creixent presència d’aquests últims, el consistori s’ha vist en la necessitat de regular l’accés a la platja, reservant-la íntegrament pels banyistes i habilitant un petit pas, a la banda de “muntanya”, perquè els bussejadors puguem accedir a l’aigua.

Val a dir que, tot i que “ens” han proporcionat una còmoda passarel·la de fusta per arribar a l’aigua, un cop allà --potser se’ls van acabar les competències o potser el pressupost-- ningú s’ha preocupat de treure les quatre pedres que, un cop cobertes d’algues, compliquen força l’accés a l’aigua. Igual una darrera reunió amb el capità del port per acabar les obres els permetria complir “amb nota” amb tothom...

Entenem que aquestes noves normes d’accessibilitat venen donades pel garbuix causat pels cursos de submarinisme que, amb la gran quantitat d’alumnes i el complicat procés d’equipament d’un esport tècnic com el nostre, devia causar certes incomoditats als banyistes... i és que l’afluència de cursos a aquesta cala és constant, especialment a l’estiu.

Sense voluntat de ser incívics, un cop equipats, hem decidit accedir al mar pel lloc de sempre, procurant, això si, no aturar-nos a la platja per no incomodar ningú, de manera que ens hem acabat d’equipar a l’aigua. De tota manera, a la platja encara no hi havia ningú, ja que a l’hora que ens hem plantat allà, els banyistes encara no s’havien ni despertat. Així que podem dir que avui hem inaugurat la platja... només ens faltava una cinta per tallar-la.

Bé, un cop equipats, hem nedat per superfície fins que hem trobat un fons d’uns 8 metres, gairebé a l’alçada de la línia de boies que delimita la zona de banys. El fons de la cala es caracteritza, a poca fondària, per roques granítiques trencades, cobertes d'algues i plenes de vida sobre un fons de còdols i sorra. Mentre nedàvem per sobre d’aquesta zona, buscàvem alguna medusa per retratar-la, però no hem tingut èxit, i això que el dia abans a Torre Valentina (Sant Antoni de Calonge) en Daco va veure fins a 26 exemplars de la medusa “ou ferrat” (Cotylorhiza tuberculata) i jo, el mateix dia, però a Santa Cristina (Lloret) en vaig veure 10 exemplars de la mateixa espècie a més d'un parell de barrets de Pelagia noctiluca, encara vius però sense tentacles.

Quan baixem (ja trobava a faltar la sensació de deixar-me caure cap al fons, com si volés) ens trobem l'alguer de posidònia (Posidonia oceanica) esquitxat per força clapes de sorra. Aquest alguer que, com ja sabeu, és la base d'un prolífic ecosistema, està en força bon estat, amb grans blocs rocallosos escampats aquí i allà que, en la seva banda menys exposada als temporals, permeten el creixement de tota mena de vida petita.

Observo que la qualitat de les aigües del fons és força bona. Per fer aquest judici em baso en diversos factors com ara la transparència, al voltant d’uns 12-15 metres, però també pel creixement contingut de les algues, o per l’abundor de determinades espècies animals que sé que volen aigües poc contaminades, com ara les estrelles de mar espinoses o vermelles (Echinaster sepositus), les quals he pogut comptar avui a desenes. La temperatura de l’aigua rondava els 21-22ºC.

Al poc d’arribar a la praderia de posidònia, ens hem trobat amb una "rosa dels vents" de ferro, recoberta d’algues, esponges i alguns briozous. Aquest petit però útil monument havia estat enfonsat per un club de busseig dels que fan escola aquí. Ja el teníem controlat d’altres immersions, així que ha estat agradable tornar-lo a trobar; així sabem on som...

Buscàvem nudibranquis, i pocs hem vist: una Elysia timida sobre el barret d’una Acetabularia acetabulum, un parell de Flabellinas, una d’elles prop d’una posta, pendent de la foto per determinar l’espècie, i un parell de postes de Platydoris argo a la part inferior d’una alga Codium bursa. Altres mol·luscs que mereix la pena esmentar han estat tres pops (Octopus vulgaris), dos de mitjans i un de petit, que s’amagaven als seus caus, tapats per pedres que aguantaven ells mateixos amb les seves potes cobertes de ventoses. També un Hexaplex trunculus, y 5 o 6 cargols Thais haemostoma, amb la seva característica obertura de color taronja, que per la seva concentració, tots estaven en un cercle d'un parell de metres, estaven a punt d'organitzar-ne una de bona...

Esponges hem vist poquetes: Axinella damicornis, Oscarella lobularis, Petrosia ficiformis, Agelas oroides, etc. Les ascídies, eterns animalons filtradors (com ho son les esponges) comparteixen hàbitat amb elles, però estan molt més desenvolupats, ja que disposen d'un rudimentari sistema nerviós que els val la classificació de procordats. L'ascidia més freqüent ha estat l’Halocynthia papillosa, però cal esmentar una bonica Ascidia mentula de bona mida, uns 10 cm., amagada en una escletxa de la roca, quan el normal és trobar-les sota les roques. Aquesta ascídia, de color vermell translúcid, obria i tancava contínuament el sifó exhalant, fins que la hem il·luminat, llavors l’ha mantingut tancat una bona estona.

Esmentar també alguns crustacis, com ara un ermità Dardanus calidus en la seva cosca de lloger, amb una anemone simbiont Calliactis parasitica que ha disparat els seus tentacles quan la hem molestat, molts crancs Inachus phalangium amagats als fideus de mar (Anemonia sulcata) i una gambeta de color vermell, molt petita, que hom trobaria més apropiada d’estar amagada a un crinoïdeu, que no entre les frondes d’un alga Sphaerococcus. Aquesta gambeta s’ha deixat retratar una mica abans de sortir esperitada. Una petita galatea de color marró ha estat més llesta i més ràpida, i no ha deixat que la pogués retratar.

Dels cnidaris només podem dir que hem vist algunes gorgònies blanques (Eunicella singularis), molt poques, com a tot arreu on hi ha molts bussejadors, però si uns quants fideus de mar (Anemonia sulcata) amagats entre les pedres, i alguns de bona mida. Molt poques anemones incrustants grogues (Parazoanthus axinellae) ja que també acusen la pressió dels submarinistes, i alguns coralls de botó (Balanophyllia europaea). Tres “cadàvers” de meduses Cotylorhiza al fons del mar, completen la llista de cnidaris dignes de ser esmentades.

Els peixos han estat els veritables protagonistes del dia, destaquem un parell de merlots (Labrus merula) adults i probablement en plena cerimònia nupcial, quantitats ingents de julioles (Coris julis) i castanyoles (Chromis chromis) més aviat de mides petites, alguns molls roquers (Mullus surmuletus), salpes (Sarpa salpa), oblades (Oblada melanura), sargs i variades (Diplodus sp.) i tords (Symphodus sp.) de tota mena, alguns fredis (Thalosoma pavo) adults entre molts altres de petits, i algun moll reial (Apogon imberbis). Molts blenis i gobis, entre els que en destaco el Gobius bucchichi, quina particularitat és ser el "peix pallasso" de la Mediterrània, en viure en simbiosi amb els fideus de mar (Anemonia sulcata), sense veure’s afectat pel seu verí.

Un peix veritablement curiós ha estat un petit xucladits, quina espècie ens és desconeguda, de color vermell amb una franja blanca entre els ulls, amagat sota el cos d’un cogombre de mar (Holothuria forskali).

En resum, ha estat una immersió normaleta, hem arribat a un fons de 16 metres i ens hem estat prop de 80 minuts a sota. Podem dir que la immersió ha estat molt paisatgística, com li pertoca a l’indret, i on més que amb els invertebrats, aquest cop hem gaudit amb les diferents espècies de peixos que ens hem anat trobant.

Immersió a la punta de S'Arenella

2008-08-16T16:47:00.004+02:00

El dissabte 16 d’agost de 2008 l’Albert, l’Arnald, en Daco, L’Eulàlia i jo varem quedar per fer una immersió en barca des de Llançà. Era un dia nuvolat, sense gaire vent ni gaire mar, així que veient aquestes condicions varem decidir anar a bussejar davant del far de S’Arenella.

La punta de S’Arenella, sobre la que va ser construït un far que rep el mateix nom, conforma l’extrem septentrional de la badia del Port de la Selva. També coneguda com a punta de S’Arnella (deformació fonètica del terme original “arenella”), rep aquest nom per denominar un lloc ple d’arena fina, que el banyista pot trobar en les properes platges de Vaquers, platja d’en Balleu, Escar del Faroler o al Solà de S’Arenella, a recés de la punta del mateix nom.

Personalment ja coneixíem aquesta punta (fora de l’aigua) per haver fet algunes passejades pels camins de ronda locals, en concret el que va des del Port de la Selva fins el far (un bon lloc per banyar-se els dies de Tramuntana) i més enllà, que permet gaudir d’unes vistes fantàstiques sobre la badia del Port de la Selva, i accedir a una sèrie de petites platges ben maques algunes de les quals esdevenen “gairebé privades” quan ens instal·lem.

Després d'un curt trajecte des del port de Llançà, la localització de l’indret en barca es va fer sense novetat, a base de sonda, atesa la curta distància que ens separava dels esculls costaners. Podíem veure fàcilment les cares dels pocs pescadors de canya que s’aventuraven pels rocs per gaudir de la seva afició en un lloc incomparable.

L’indret d’immersió triat no era sinó la prolongació submarina de l’espigó rocallós de la superfície, una mena de barra submarina que baixava des de la superfície i què, en arribar al fons de sorra, s’estabilitzava conformant un hàbitat de coral·ligen situat a uns 20 metres de fondària. Una praderia de posidònia (Posidonia oceanica) s’estenia a la banda interior de la barra rocallosa.

Un cop a l’aigua varem preferir fer el descens cap al fons seguint el cap de l’àncora. La visibilitat era molt bona, ja que des de la superfície es podria haver vist el fons, si no fons per la falta d’elements distintius. Estàvem fondejats sobre una planícia sorrenca al costat de la praderia de posidònia. Les fulles d’aquesta planta (que té arrels, tija i flor, i per tant no és un alga, tot i viure sota l'aigua) estaven completament recobertes d’incrustacions, donant un aspecte poc atractiu a aquest interessant ecosistema. Just davant nostre apareixia la barra de roca que havíem detectat amb la sonda... començava la nostra immersió.

Per la nostra especialitat en la cerca de nudibranquis, en el conjunt de la immersió ens va cridar l’atenció l’abundor d’exemplars de l’espècie coneguda com a “vaquetes suïsses” (Discodoris atromaculata), un nudibranqui característic pel seu color blanc amb taques fosques i per la seva afició a devorar esponges Petrosia ficiformis. Algun exemplar de vaqueta es va deixar retratar amb les brànquies desplegades, cosa ben poc habitual en un animaló tan poruc com aquest.

Un altre nudibranqui destacable, pel número d’exemplars albirats, va ser el Flabellina affinis que, amb el seu color violeta destacava principalment sobre les branques del cnidari colonial Eudendrium racemosum. Fruït de la seva biologia i la seva especialització amb el menjar, va ser fàcil distingir que aquests animals no estaven sols, i de fet, s’estaven reproduint, deixant les branques de l’Eudendrium recobertes de cintes d’ous de color malva. Pocs més mol·luscs a destacar, llevat d’un bell cargol Neosimnia spelta embrancat en una gorgònia blanca (Eunicella singularis), ja que s’alimenta dels seus pòlips.

En altres grups biològics, els cnidaris eren els més variats, ja que predominen a l’hàbitat del coral·ligen, i podem comptar entre els albiraments els "carruers" o "fideus de mar" (Anemonia sulcata) que en algun lloc he llegit que es poden menjar fregits o en truita, o crus si es desactiva la toxina amb vinagre.

També varem veure algun exemplar de l’anemone (Cribinopsis crassa), petites colònies de l’anemone incrustant groga (Parazoanthus axinellae) creixent sobre l’esponja groga (Axinella damicornis), o les gorgònies grogues (Eunicella cavolinii) de les que varem poder veure uns quants exemplars, molt cars de veure en les nostres immersions.

També destaco una limitada població de gorgònies blanques (Eunicella singularis), molt sensibles a la polució i als efectes de l'home, i la –aquesta sí- increïble densitat d’algunes colònies de corall de botó groc (Leptopsammia pruvotti). Per lo poc habitual, m’agradaria esmentar la presència d’unes poques anemones del gènere Bunodeopsis, fixades a les fulles de posidònia.

Alguns briozous ens alegraven la vista, com el Sertella septentrionalis (conegut com a "Randa de Neptú") o el Pentapora fascialis, poc habitual en llocs molt transitats per bussejadors, donada la seva fragilitat. Dels briozous -en realitat hauria de dir colònies de briozous- sempre m'ha cridat l’atenció el seu delicat disseny, que son capaços d’anar replicant ad-infinitum, una habilitat meravellosa tenint en compte lo petit del cos de cada animaló, i per altra banda, la delicada estructura dels zooides individuals que composen la colònia, amb els seus diminuts braços, pels qual cal una molt bona vista per distingir-los a ull nu, ja que la seva mida sol ser de l’ordre, o inferior, a 1 mm.

Les esponges estaven en prou bon estat i eren d'espècies diverses, vaig poder reconèixer moltes de les què son clàssiques al coral·ligen, com les Petrosia ficiformis, Chondrosia reniformis, Oscarella lobularis i Agelas oroides, així com les comunes al precoral·ligen, com les del gènere Ircinia (diferents espècies), o les Aplysina aerophoba amb el seu color groc característic, algunes de les quals mostraven signes d’haver patit greus agressions, voluntàries o no, per part d’algun bussejador.

Els peixos es van deixar veure, ja que eren prou abundants i variats, castanyoles, sargs, julioles, serrans i tords eren freqüents sense ser excessius, com tampoc faltaven diferents espècies de gobis i blenis, però si que mereix la pena destacar el Merlot (Labrus merula), per lo poc habitual.

No va ser una immersió molt vistosa en termes de biodiversitat, però si que va tenir alguns trets destacables que us he relatat aquí, com ara la falta de varietat de nudibranquis, o l’abundor de gorgònies poc habituals en les nostres immersions. Una immersió que podem repetir en una altra època de l’any, sembla que la primavera és la que ofereix més quantitat d’espècies albirades. Aquest any ja se’ns ha fet tard. Ja se sap, si un no troba el què vol, com diem nosaltres, el què cal és: “try and try and try again”, oi que sí ?

Cap Lladró, al sud de l’illa Grossa

2008-08-09T20:40:00.002+02:00

El passat dissabte 9 d’agost de 2008 sis companys de M@re Nostrum ens varem trobar a un centre de busseig de Llançà: l’Albert, l’Arnald, en Carles, en Daco, l’Eulàlia i jo. Aquesta peregrinació, necessària per omplir les botelles de l’imprescindible aire comprimit (“carregar els butanos” en el nostre argot) i per llogar el material que ens pugui faltar, també ens permet posar-nos al dia dels esdeveniments de la setmana, retrobar companys que fa temps que no bussegen o conèixer nous companys d’immersió.

Era un dia en què bufava la Tramuntana. Aquest vent, que dóna caràcter a l’Alt Empordà, domina el mar, la terra i les persones. Tota activitat al medi natural en aquelles terres s’ha de fer tenint en compte l’influx del vent i, de fet, nosaltres sempre procurem respectar-lo.

La idea inicial, gràcies al sempre generós oferiment que ens va fer l’Arnald, era sortir amb la seva barca i decidir l’indret per fer immersió en funció de la mar. Aquestes sortides en barca ens donen la possibilitat de bussejar en molts més indrets, sovint molt interessants, que quan sortim de platja, on les nostres opcions son molt limitades: poques platges del nostre litoral ens permeten apropar-nos en cotxe, per portar el pesat equip d’immersió, sense fer una travessa que només es diferencia de les expedicions a l’Himàlaia en la falta de “sherpas”.

Veient de primera ma l’estat de la mar, la veritat és què nosaltres no teníem gens clar lo de sortir en barca. I és que molts de nosaltres, acostumats a anar sobre segur, preferim fer sempre la tria més conservadora quan la Tramuntana ens diu: “nois ! que sóc aquí”. Vàrem estar a punt de portar a terme el nostre “pla B” (que era anar als Caials de Cadaqués), però l’Arnald, amb la seva extensa i intensa experiència marina, ens va convèncer que aquest vent i aquesta mar no eren cap problema, i que es podia anar perfectament a la badia de Garbet (Colera) o al cap Falcó (Portbou), i fer la nostra immersió tan tranquil·lament.

La veritat és què, quan varem sortir a mar, no bufava gaire vent, però sí que hi havia mar de fons de nord o nord-est. La mar de fons no és sinó una sèrie d’onades, llargues i sense blancalls, que es propaguen just per sota de la superfície del mar des de la zona on es formen, en presència de tempestes, fins a grans distàncies. Es manifesten sense cap causa aparent, ja que localment no hi ha cap tempesta o vent que les justifiqui. La direcció de la mar de fons ens indica la direcció de la tempesta originària.

L’Arnald, en veure el panorama, va decidir portar-nos a recés del cap Lladró. Aquest cap està situat al sud del municipi de Colera, i està protegit de la mar per l’illa Grossa (o illa de cap Lladró), un illot aplanat amb forma de con truncat que destaca per la grandària dels esculls circumdants i que, en realitat, es tracta d’una esllavissada recent del mateix espadat muntanyenc que divideix simètricament el terme marítim de Colera. (Plujà, Arnald. Estudi del cap de Creus, La Costa. Edició própia, 1996). Aquest cap constitueix el límit nord de la badia de Garbet, limitada al sud pel cap Ras (o de Ras).

Fa algunes setmanes ja havíem fet immersió aquí, però a la banda nord de l’illa Grossa, una immersió va resultar interessant però, sobre tot, molt prometedora per la presència d’una zona de coral·ligen plena de les nostres bestioles preferides: els nudibranquis. Amb aquest ànim varem fondejar al sud de l’illa Grossa, que parava prou eficientment l’efecte ondulant de la mar de fons. Allà varem iniciar la nostra immersió.

L’aigua era força transparent, com ho està essent tot aquest estiu, amb uns 20 metres de visibilitat, i la temperatura de l’aigua era força agradable, d’uns 22-23ºC. Sota la barca, a uns 6 metres de fondària, trobàrem un sorral amb zones de grava i còdols, gairebé tot recobert d’algues fotòfiles. Una mica més enfora de la costa, començava la zona que volíem visitar, dominada per unes grans roques, arrodonides per efecte dels elements, i apilonades sense ordre ni concert.

Aquests grans blocs, molt freqüents a partir dels 10 metres de fondària, conformaven un hàbitat de precoral·ligen gairebé perfecte: estaven recoberts d’algues esciòfiles, d’algunes esponges incrustants, sobre tot a les parts més fosques, i de gorgònies blanques (Eunicella singularis) que van ser l’espècie que, per a mi, caracteritzà la immersió.

La població de gorgònies semblava en força bon estat, amb una bona densitat i amb poques gorgònies afectades per paràsits o malalties. Amb tot, es podien veure algunes amb formacions d’algues sobre les branques, altres parasitades del corall tou de color vermell fosc (Alcyonium coralloides) i, fins i tot algunes, per una variant de color rosa amb taques grogues d’aquest cnidari. Algunes algues de tipus Peyssonnelia rematen la llista d’organismes que recordo veure sobre les gorgònies. També em va cridar l’atenció l’abundància de gorgònies taronges del gènere Lophogorgia sarmentosa, espècie que em sembla molt menys comú habitualment, però que aquí es veia de tant en tant. Un d’aquests exemplars era víctima d’un petit paràsit, un nudibranqui Tritonia nilsodhneri, que havia fet la posta entre les branques, i ara es dedicava a menjar-se algun que altre pòlip.

Alguns animalons tubícoles apareixien a les parts més arrecerades dels blocs, com ara cucs del gènere Sabella, alguns Serpula vermicularis i un curiós Serpulorbis arenarius, un dels pocs cargols sedentaris que conec, amb el tub calcari recobert d’esponja Crambe. La presència d’estrelles de mar (Echinaster sepositus) certificava la bona qualitat de l’aigua, el què no és estrany al cap de Creus.

En travessar, camí del fons, la barrera de gran blocs de pedra, varem arribar a una mena de plana de sorra o hi havia una petita praderia de posidònia (Posidonia oceanica), quina poca extensió penso que es deu més a l’accidentat fons marí, la poca fondària i l’exposició als temporals de l’indret, que no pas a la depredació d’origen humà (per la pesca d’arrossegament) tan clàssica a la resta de la costa. Ja sabeu que la posidònia és una planta molt important per l’ecosistema mediterrani, pel seu important aportament d’oxigen a l’aigua durant el dia, i per les seves funcions de “guarderia” i d’amagatall a infinitat d’organismes: mol·luscs, esponges, briozous, cnidaris i peixos juvenils de tota mena.

Com a testimoni de la funció “guarderia” d’aquesta planta varem veure desenes de peixos petits remenant la cua pels voltants de la praderia: castanyoles, tords, julioles... Era un d’aquells moments que et queden gravats a la memòria: passes entre dos blocs de pedra i, mirant cap el fons, un es queda embadalit veient centenars de castanyoles de tota mida, socialitzant amb les companyes a la seva manera, a mitjana fondària. Un bon espectacle.

En Daco, de tots conegut pels seus enciclopèdics coneixements de la Costa Brava i el seu bon humor anglès, i encara més per la seva bona vista nudi-submarina, va trobar una Cuthona coerulea a la base d’una posidònia. Me la va ensenyar, i jo vaig veure que era un nudibranqui, però no vaig saber “quin” fins que vaig veure les fotos a casa... devia fer 6-7 mm de llarg, i la meva vista ja no és el què era...

En algun punt, a la base d’algun bloc de pedra, una escletxa que es podria qualificar com a coral·ligen: contenia alguns coralls tous, algunes “tires” d’algues Halimeda tuna, i alguna colònia de briozous... a la part superior algunes anemones incrustants grogues entatxonaven el petit sostre de l’escletxa, gelosament defensada per un petit però valent serrà (Serranus cabrilla).

En les nostres anades i vingudes pel precoral·ligen, una sorpresa, una nansa popera abandonada, deslligada de l’art que la va portar a l’aigua, i amb un pop (Octopus vulgaris) ben gros però famolenc i espantat a dins. Si la nansa hagués estat lligada a l’art, de forma que el pescador la pogués recuperar, ni l’hauríem tocat, però en haver quedat abandonada al fons, només era una trampa mortal pel desgraciat animal que hi caigués a dins, així que varem alliberar el pop, i varem deixar la nansa oberta de manera que els animals no hi tornessin a quedar atrapats a dins. Al pop, d’espantat que estava, li va costar marxar, però finalment ho va fer entre núvols de tinta negra. Devia portar dies a dins la trampa, ja que tenia el cap pelat a l’extrem i a sobre els ulls. Penso que la pobre béstia va tornar a néixer.

El temps passa, així que anem tornant cap a la barca. Entre les algues Sphaerococcus trobem un nudibranqui Facelinopsis marioni, força críptic en aquest substrat. Alguna esponja Aplysina aerophoba (nom específic que vol dir que no li agrada l’aire, ja que si es treu de l’aigua canvia el seu color groc per color negre).

Sobre alguna clapa de sorra recoberta d’algues trobem alguns molls roquers (Mullus surmuletus) un dels quals em va sobtar el rapidíssim canvi de coloració de la pell. Mentre ell estava en repòs, tenia una coloració blanquinosa, prou mimètica amb el fons. En veure’m apropar-me, se li va posar una línia rectangular de color taronja, a l'alçada de la línia lateral, una mica enrere de l’aleta pectoral. Quan em vaig apropar més, va fugir, però tota la línia lateral se li va posar de color taronja. Em va fer pensar que potser aquest canvi de coloració és un advertiment pels seus companys, perquè sàpiguen que hi ha perill a prop.

Una altra escletxa, aquesta a poca fondària, però ben arrecerada del mar, a la banda de terra d’una roca, amagava una bona selecció de boniques esponges, de les què en destaco un parell de Petrosia ficiformis (me les vaig remirar –sense èxit- per si hi havia cap vaqueta suïssa), i una bona clapa de Oscarella lobularis, una de les meves esponges favorites, per la variabilitat de colors que presenta, generalment entre marrons i blaus, però també blancs “trencats”. Algun alcionari ens alegrava la vista, amb els pólips ben oberts.

Cogombres de mar escampats per la sorra, però poquets. Moltes algues, girem algun roc i trobem poca cosa, però ben curiosa: una mena d’eriçó de color negre, aplanat, i amb les espines organitzades en cinc grups disposats radialment, un disseny ideal quan vius sota les roques. No l’he vist a cap llibre, així que suposo que l’haurem de consultar a algun especialista...

També varem fer una bonica troballa que em va mostrar en Daco, un juvenil de Astrea rugosa, quin opercle és ben conegut de tothom: l’ull de Santa Llúcia. Per primer cop vaig poder-li fer una foto desplaçant-se, però com que és molt críptic i aquest animaló era petit, la foto no és molt aparent.

Varem gastar els darrers minuts d’immersió mirant-nos els racons entre les pedres de poca fondària, però no varem trobar gran cosa, és una zona molt batuda pels temporals, tot i estar a recer de tramuntana, i això es nota. Les algues Sphaerococcus, força abundants a les roques somes, apareixien cobertes amb una gruixuda capa de sorra i concrecions calcàries que les conferia un tacte aspre. Les vaig estar remenant una bona estona, en busca d’organismes amagats a les seves frondes, sense èxit.

En total varem estar 71 minuts sota l’aigua i varem arribar als 18 metres de fondària. Puc dir que no va ser una immersió gaire lluïda, però sí que varem tenir algunes sorpreses interessants, d’aquelles que la mar, sempre sol·lícita ens ofereix si les volem (i sabem) observar i gaudir.

Cap Lladró és, en definitiva, un lloc adequat per fer immersió quan fa tramuntana, però queda clar que el fons és més vistós al nord de l’Illa Grossa que al sud, i tot i així cal anar a trobar el coral·ligen per gaudir de la biodiversitat de l’indret; les zones poc fondes son molt batudes pel mar i la vida marina se’n ressent.

Fantàstics Caials

2008-08-02T20:00:00.005+02:00

Amb l’objectiu d’estrenar el nostre agost submarí, l’Albert, en Daco i jo varem quedar per fer una immersió a primera hora del matí del dissabte 2 d’agost de 2008. La previsió meteorològica anunciava una mica de tramuntana a començament del dia, que baixaria d’intensitat conforme avançava el matí. En les inestables terres de tramuntana, on aquest vent domina, no tan sols el paisatge, sinó també el caràcter de la gent, és molt important tenir en compte aquest factor quan es desenvolupen activitats al medi natural, com ara caminades, navegació, caiac o busseig.

Cala Caials està situada al nord de la vila de Cadaqués, en ple centre del cap de Creus, i té la particularitat d’estar oberta al sud-est, de manera que està completament protegida dels vents del quadrant nord. Quan la previsió amenaça, ni que sigui de forma vetllada, la nostra accessibilitat al mar, sempre optem per aquest bonic indret. A més, Caials és un dels pocs trams de costa on es pot arribar als 30 metres de fondària a poca distància de la platja, mostrant-nos, al llarg d’aquest trajecte, gran quantitat d’hàbitats submarins diferents i en prou bon estat de conservació. La mar, dins la cala, estava absolutament plana, com sol estar gairebé sempre en aquest indret, és igual com bufi la tramuntana.

Cadascú té la seva tècnica per equipar-se abans de la immersió. Personalment m’agrada posar-me tot l’equip pesant a la vora del cotxe, de manera que puc solucionar amb relativa facilitat qualsevol imprevist que surti amb l’equipament (i és què, com els companys ja saben, el meu cotxe sembla una mica el taller d’en McGyver). Llavors, amb tot l’equipament a sobre, m’endinso al mar fins un roc concret situat a poca fondària i que em fa de taula mentre acabo d’equipar-me: aletes, guants, caputxa, màscara i, “last but not least”, la càmera de fotos.

Mentre m’esperava, ja a l’aigua, que els companys estiguessin equipats, em vaig entretenir a observar les restes de l’antic moll que hi ha a la cala, que l’any passat es va acabar de trencar per efecte dels temporals. En esdevenir inútil pels humans, s’ha convertit en un magnífic biòtop per la fauna marina de poca fondària: Es veuen moltes gambetes (Palaemon elegans), alguns tomàquets de mar (Actinia equina), lapes (Patella sp.), algun cranc i altres animals filtradors, acompanyats d’algun bleni escadusser.

Atès que feia un parell de mesos que no fèiem immersió als Caials, abans d’entrar a l’aigua varem decidir visitar primer, i amb més deteniment, la part més fonda del recorregut, que sempre ens ha rendit bones troballes opistobrànquies. Per aquest motiu, varem iniciar la nostra immersió nedant per superfície fins la vertical del delericte del Llanishen, el qual es veia perfectament des de la superfície (cosa rara). De fet aquesta magnífica visibilitat va ser el tret més notori i agradable de la nostra immersió.

La visibilitat es va veure únicament enterbolida per la termoclina, situada al voltant dels 20 o 21 metres de fondària. Si porteu un cert temps bussejant segurament ja heu vist la termoclina, però us heu preguntat mai què és? Resulta que a l'estiu, i degut a una propietat de l’aigua, que varia la seva densitat en funció de la temperatura, es forma una mena de línia imaginària que separa la capa d’aigua calenta situada més a prop de la superfície, de la capa d’aigua sensiblement més freda situada més al fons. Com que aquesta variació de densitat implica una variació en l’índex de refracció, és un fenomen observable a simple vista.

La termoclina és un fenomen típic dels mars temperats i que, a la Mediterrània, apareix entre els mesos de maig i setembre, generalment a una profunditat que va dels 10 als 30 metres. No es sol detectar la resta de l’any, ja que no es produeix aquesta estratificació de les capes d’aigua.

Durant el nostre trajecte per la superfície, que varem fer amb el tub respirador per tal d’estalviar l’aire de la botella per la nostra immersió profunda, i mentre seguiem la línia de boies que hom ha fondejat seguint l’eix de la cala (fins i tot sobre l’alguer de posidònia... però, a veure, els alguers no estaven protegits????) varem tenir la oportunitat de trobar-nos uns quants animals pelàgics. En destaquem uns quants ctenòfors ben macos (possibles Bolinopsis sp.) que es movien lentament gràcies al moviment coordinat d’una sèrie de cilis disposats longitudinalment i que, gràcies a la difracció de la llum solar, prenen tots els colors de l’arc de Sant Martí.

Entre ctenòfor i ctenòfor varem tenir la oportunitat de veure unes quantes meduses Pelagia noctiluca que, a diferència dels exemplars que es solen trobar prop de la costa, tenien els llargs tentacles que surten de la vora de la ombrel·la gairebé intactes. Un es passaria hores observant aquesta bonica fauna d’aigües obertes... però havíem de fer una immersió...

Així doncs, varem iniciar pròpiament la immersió a sobre del Llanishen. Com que l’Albert anava equipat amb una càmera amb gran angular, en Daco i jo varem baixar primer per donar-li oportunitat de retratar el barco amb nosaltres com a referent “humà”. Realment va ser una fantàstica baixada des de la superfície fins els 14-15 metres on reposa el vaixell, mentre observàvem el panorama.

En arribar al barco em va sobtar no veure gaire peix. I és que els dies amb mal temps potser motiven més als peixos a refugiar-se entre els ferros rovellats. Avui no era un d’aquests dies. Varem estar buscant animalons pel barco, sense gaire èxit, val a dir, així que ens varem dirigir cap al fons.

Feia temps que no veníem i em va encantar tornar a saludar exemplars coneguts: aquella parella d’ascidis, aquella esponja, aquella gorgònia fixada sobre un ferro del barco que fa uns anys es va girar, i el creixement de la gorgònia s’hi va adaptar de manera que te moltes branques girades 90 graus, ... és el que té conèixer bé un fons concret, fas uns amics entranyables.

Alguns grups de salpes (Sarpa salpa) pastaven entre les algues, i se’n anaven quan ens apropàvem, sense massa presa, val a dir. Entre les roques es veien els típics peixets del litoral: castanyoles (Chromis chromis), júlies (Coris julis), tords (Symphodus sp.), serrans (Serranus cabrilla) i altres. El més curiós era la convivència dels peixets juvenils (potser d’aquest mateix any) amb els més madurs que devien ser els seus pares. A cada escletxa es desenvolupava la vida, les noves generacions aprenent com és el mon, i les velles generacions procurant que els joves no els desplacin massa ràpidament. Algunes corredisses dels grans vers els petits n’eren testimoni.

No hi ha gran cosa més a destacar d’aquesta zona, especialment perquè, d’ençà que varem deixar el precoral·ligen i varem entrar al coral·ligen i a la zona detrítica adjacent, a uns 20 metres, just per sobre de la termoclina, ja va ser un no parar de veure bitxos interessants. D’entrada varem veure una gran quantitat de sargs de tota mena.

El més notable d’aquests espàrids, apart de ser de diferents espècies i compartir hàbitat, era la mida d’alguns dels exemplars. I és que hi havia un parell de sargs imperials (Diplodus cervinus) de mida “Medes”, i un parell de morrudes (Diplodus puntazzo) bastant velletes, amb potser la mida màxima de l’espècie. Un banc d’oblades (Oblada melanura) adultes baixava cap a la roca des d’algun lloc situat a dues aigües, no sé si per menjar o per fugir de nosaltres.

I vet aquí que em vaig donar “de nassos” amb el primer “nudi” del dia, un gros Hypselodoris elegans sobre les algues que creixien en la paret de roca. Estava jo avisant a en Daco de la meva troballa, i veig que ell m’avisa de la seva troballa, un parell de metres més avall, una parella de Flabellina affinis reproduint-se.

Seguim una mica més avall i ens trobem una petita sorpresa que no vèiem des de feia molt de temps, en una immersió a Cap Ras, una Tylodina perversa juvenil, buscant una esponja Aplysina aerophoba per instal·lar-s’hi. És tota una sort trobar-la així, ja que es poden observar molt més fàcilment les seves característiques anatòmiques. Una mica més avall en Daco em mostra una altra troballa, un petit Diaphorodoris papillata, de potser mig centímetre de llarg, sobre una esponja Ircinia. No sé com en Daco pot veure aquests bitxos tant petits...

Les que si que son molt visibles per tot arreu son algunes postes d'ous en espiral, que denoten la presència d’alguns “nudis” grans: les cintes transparents amb ous grocs de l'Hypselodoris elegans, les cintes taronges del Platydoris argo, o les cintes blanques del Discodoris atromaculata, però no en veiem el propietari a prop, així que aquestes autories son només suposicions basades en la nostra experiència.

A uns 22 metres veiem un parell de nanses de pesca. Com totes les arts tradicionals, i per respecte als propietaris, no s’han ni de tocar, però no me’n vaig estar de fer una foto d’aquest art tan original. Us podeu preguntar per què es permet la pesca tradicional dins el parc natural, de vegades jo també m’ho pregunto, però puc pensar en dues raons: la primera és que els pescadors ja hi eren abans de fundar-se el parc, i la segona és que les arts que hem vist, com aquesta nansa, en principi son força selectives i/o no deuen tenir un rendiment gaire bo. I és que gairebé sempre les hem vist buides; només una vegada varem veure un gran pop (Octopus vulgaris) de color blanc (el què vol dir que estava molt espantat) dins una nansa.

Ja estem a 23 metres i veiem un bonic exemplar de Flabellina babai, en un lloc on tradicionalment sempre els trobem. Estava retratant-lo, i és que no s’acabava de posar bé per la foto, quan en Daco m’avisa insistentment d’una troballa sobre un petit roc que sobresurt del camp de detritus contigu, finalment li faig cas (és que no aconseguia que el meu F.babai fes un somriure com cal...) i vaig a veure de què és tracta. Resulta que en Daco havia trobat una fantàstica parella de Chromodoris britoi, a punt a punt de començar a “fer manetes”. Això ja devia estar a uns 27 metres. Una mica més avall, l’Albert ens mostra un Hypselodoris tricolor de bona mida.

Com que no m’agrada massa acumular nitrogen tontament (i tot i així varem estar a punt "d'entrar en descompresió"), torno a pujar a la roca i em trobo una vaqueta suïssa (Discodoris atromaculata) de mudances, buscant la propera esponja Petrosia en la que instal·lar-se pels propers mesos. Apareixen llavors les primeres branquetes maques de corall, totes elles amb els pòlips estesos, més macos fins i tot que els d’altres dies, potser perquè ningú els havia molestat encara amb les seves bombolles. Veig més espirals de color taronja i penso "estem en territori de Platydoris argo”, però no en veig cap d'aquests.

Apareixen algunes esponges Axinella polypoides, de color taronja i ben dretes, però son poc freqüents aquí, ja que son molt sensibles a la "pressió", una forma elegant de dir "cops d'aleta", dels bussejadors. Llavors trobem un Flabellina pedata petit com un cigronet (això ja sembla un conte de nens petits), i l’Albert, que s’entretenia pel fons marí, ens crida i ens porta a veure un Thuridilla hopei ben maco i llustrós, amagat sota un extraplom.

Estem a punt d’entrar en descompressió, així que anem pujant en direcció nord fins trobar, a uns 18 metres, les “nostres” gorgònies vermelles (Paramuricea clavata), els tres únics exemplars d'aquesta espècie que hem descobert en tota aquesta cala. Es mostren avui amb tots els pòlips estesos.

Ben a prop, ja tornant en direcció a la costa, una bonica gorgònia taronja del gènere Leptogorgia, omplint transversalment una escletxa de la roca, de banda a banda. M’agrada aquesta gorgònia per la seva discreció -no és fàcil de veure, tot i que potser fa 50 cm. de diàmetre- i per la seva delicada estructura.

Ja de tornada, veig una gran -enorme- esponja (Ircinia variabilis) gairebé lluenta en la seva esplendor. Una mica després, mentre perseguia una variada (Diplodus vulgaris) em trobo una esponja d’orella d’elefant (Spongia agaricina). A prop seu, en una escletxa, trobo molts juvenils de castanyola (Chromis chromis), característics pel seu color negre intens i dues bandes de color blau elèctric als costats del cos... llàstima que les castanyoletes perdin aquest color quan creixen, serien fantàstiques.

Continuem pujant, ja som a uns 10 metres, i veiem gran quantitat d’esponges grogues (Aplysina aerophoba). Algunes acusen greus laceracions provinents, molt probablement, de cops d’aleta. De vegades es veuen trossos d’esponja trencats però què, per la seva naturalesa, s’han pogut tornar a fixar al fons i prosperen més o menys dificultosament. Alguns sargs (Diplodus sp.) de mida mitjana ens comencen a seguir, algun llavió (Symphodus tinca), més preocupat pel territori que per la seva integritat, dona voltes sense fugir gaire, potser protegeix el niu... Passem sense destorbar-los més del compte.

Ja som a 8 metres, dins una escletxa veig una gran estrella de mar comuna (Marthasterias glacialis), i dic gran (i no enorme) perquè arriben als 80 centímetres i la “meva” en devia fer la meitat. Arribo al límit de la posidònia de la cala, i veig un ceriantari (Cerianthus membranaceus) palplantat al davant de l’alguer. No l’havia vist mai aquí, així que, o creix molt de pressa, o l’alguer està retrocedint i l’ha deixat al descobert.

Persegueixo un tord morrut (Symphodus rostratus) per mirar de fer-li una foto... dels peixos, com amb les persones, m’agraden els rostres amb personalitat, i el nas d’aquest peix sempre m'ha semblat tenir molta personalitat. Molt hàbil amb el camuflatge, el perdo de vista entre les fulles de posidònia, però aviat el torno a trobar discretament amagat entre les fulles, orientat verticalment i "aguantant-se la respiració". El deixo estar, pobret, ja que s’ha guanyat que jo faci veure que em crec que està ben camuflat.

A uns 6 metres de fondària veig alguns rizomes de posidònia arrencats fa poc. La gent no deu tenir en compte el tema del parc natural i encara fondegen sobre la posidònia. Aquesta està en franca regressió a tota la costa, però com a mínim als parcs naturals s’hauria d’enfortir el control i oferir més boies de fondeig per les embarcacions, multant severament els qui no els facin servir.

Caldria evitar que es continuï degradant aquest hàbitat únic i preciós per a la biodiversitat de la Mediterrània. Aquest paràgraf va dirigit també per qui sigui que estèn les boies de fondeig pel fons de la cala, caldria evitar que anéssin a parar sobre l'alguer de posidònia, o fer servir els mateixos ancoratges "ecològics" que a la veïna cala de Portlligat. Ja sé que em repeteixo amb aquest tema, però és que és molt fort que l'entitat que protegeix els alguers amb les boies de fondeig, llenci els morts de les boies directament sobre l'alguer.

Passat l’alguer, ja a uns 3-4 metres de fondària, veig indicis de la típica fauna infralapidícola, una ascidia negra (Phallusia fumigata), amb el seu “morro” negre, una bonèlia (Bonellia viridis), alguns xucladits (Lepadogaster candollei i Lepadogaster lepadogaster), ofiüres (Ophiocomina nigra, Ophioderma longicauda i altres). al costat d'una pedra veig una planària (Leptoplana sp.) que si no fos perquè es movia, ni es veuria, de primeta i transparent que era.

En un forat de la roca vaig veure un bonic cranc quina closca devia fer uns 5 cm de diàmetre, diria que era un “centollo” (Maja sp.) molt i molt ben camuflat. Si no arribo a veure-l’hi les potes, ni l’hauria vist.

Una mica més enllà, a un metre d’aigua, una gambeta Palaemon serratus. Els biòlegs distingeixen aquesta gambeta de la més comuna Palaemon elegans, per la longitud d’una mena de carena que tenen al cap, entre els ulls, però jo trobo més fàcil distingir-los per la “transparència” del cos: P. elegans té el cos molt transparent mentre que P. serratus el té una mica tèrbol. També veig molts ermitans de mida petita, però cap nudi a poca fondària.

En Daco havia estat remenant entre la posidònia i va trobar un microscòpic però interessant exemplar de nudibranqui que no tenim identificat encara. A mi em sembla una Cuthona genovae, però a ell li sembla una altra cosa, una Caliophella bellula o similar. Encara ho estem discutint i suposo que ho consultarem amb "algú que en sàpiga".

En resum, va ser una immersió fantàstica, per lo tranquil·la i lo transparent de l'aigua, també per retrobar un ambient familiar que feia temps que no visitàvem. Espero que els qui no vàreu venir amb nosaltres, i esteu llegint aquest relat, us hàgiu sentit bussejant amb nosaltres, acompanyant-nos i veient, ni que sigui virtualment, el què nosaltres vàrem veure.

Fins aviat !

P.D. Finalment el meu recompte d'espècies de nudibranquis puja a 11 (sense comptar les postes de Platydoris argo):

Hypselodoris elegans (1 + 3 postes)
Flabellina affinis (2 + 3 postes)
Tylodina perversa (juvenil)
Diaphorodoris papillata (juvenil)
Flabellina babai
Chromodoris britoi (2 a punt d'aparellar-se)
Hypselodoris tricolor
Discodoris atromaculata (1 + 1 posta)
Flabellina pedata (juvenil)
Thuridilla hopei
Nudi problema (C.genovae / Caliophella bellula...)

Postes de Platydoris argo (3)

El Golfet, la mar ens demostra qui mana...

2008-07-26T20:18:00.003+02:00

El dissabte 26 de juliol de 2008, l’Albert, l’Arnald i jo varem fer una immersió dins la badia del Golfet, a un bau situat a la badia del Golfet, prop de cala Prona, al municipi del Port de la Selva.

Sortim del port de Llançà i enfilem cap el Sud en direcció al cap de Creus i Cadaqués. Dos amics de l’Arnald ens acompanyen en una Zodiac, darrere nostre. Deixem enrere precioses cales com cala Tamariua, cala Cativa, sobre la qual encara es poden veure les parets que delimitaven les feixes que anys enrere havien estat plantades de vinya, l’illa de la Medella, cala Fornells, amb el seu curiós salt d’aigua doble (només visible, però, en èpoques de pluges abundants) i, després de girar la Punta Blanca, saludem en Pere Miquel, una roca que té la forma d’un vell pescador de canya, assegut i fumant una pipa.

Poc després passem sota la mirada desafiant del Lleó del Golfet, una curiosa roca d’uns 7 metres d’alçada, que, després de girar el Cap Gros, apareix com a guardià de l’entrada al Golfet. Es comença a veure llavors l’illa de la Galera, la qual deixem a ma dreta per arribar seguidament al lloc triat per la immersió, un bau (promontori submarí) poc visitat, situat a uns 100 metres de la costa, a la zona sud-est del Golfet,no gaire lluny dels Farallons.

La immersió consisteix en baixar seguint el cap de l’àncora i fer una volta al bau en sentit horari, per tornar a la superfície seguint també el cap de l’àncora. Com que ens haurem passat més de mitja hora a més de 20 metres, és una immersió on s’entra en descompressió. Cal recordar la importància d’observar les senzilles regles que regeixen el nostre esport, és a dir, cal fer una parada de seguretat, afegida al temps que ens indica l’ordinador de busseig, abans de tornar a superfície.

Com la mar és absolutament plana, i després de temptejar amb la sonda durant una bona estona buscant el punt adequat (les marcacions de l’amic Arnald estaven una mica rovellades), fondegem sobre la part superior del bau.

Després d’equipar-nos i saltar a l’aigua, la primera cosa que ens sorprèn és la visibilitat, ja que podíem seguir amb la vista el cap de l’àncora fins gairebé el fons, situat a uns 20 metres sota nostre. Quan arribem al fons, a la part superior del bau, el primer de tot és comprovar que l’àncora està ben enrocat. La mar és plana, però un mai no se’n pot refiar dels elements i no ens podem arriscar a que la barca es desfermi i quedi a la deriva.

El primer que veiem és la comunitat d’algues fotòfiles de la zona superior i, segons anem baixant passem pel precoral·lígen, on dominen les algues esciòfiles i les gorgònies blanques, per arribar al coral·ligen situat a les parets verticals, les escletxes i els extraploms. També veiem el fons de sorra on s’acaba la roca, vora els 30 metres.

El que més m’ha sobtat d’aquesta immersió ha estat la gran varietat i bon estat de salut de les gorgònies, tot i que tampoc tenen la densitat que es pot observar als Canons de Tamariu, per posar un exemple. Hi havia gorgònies blanques (Eunicella singularis), vermelles (Paramuricea clavata) i taronges i grogues (Lophogorgia sp.). Les vermelles han estat les més abundants, per bé que solen situar-se a la part més fonda. La majoria tenien els pòlips tancats, però alguna els tenia oberts.

Hi havia gran quantitat de vida bentònica, destacant el corall vermell (Corallium rubrum) els bonics coralls grocs de botó (Leptopsammia pruvotti) de molt bona mida i en molta densitat, alguna madrèpora mediterrània (Cladocora caespitosa), alguns ceriantaris, molts briozous de diferents tipus, ascidis (destacant la Halocynthia papillosa) i esponges de molts tipus, de les que m’ha cridat l’atenció l’abundor d’Oscarella lobularis.

El que no hi havia era molta varietat de peixos. Els més remarcables han estat una morena (Muraena helena) que jo no he vist però els companys si, una gran escórpora (Scorpaena scrofa), una molla roquera (Phycis phycis) de molt bona mida, però que no he pogut retratar ja que el bitxo s’ha amagat de seguida, i moltes castanyoles (Chromis chromis) a poca fondària i molts tres cues (Anthias anthias) a partir dels 20 i pocs metres de fondària. De fet, aquests bonics peixos vermells son el meu profundímetre de seguretat: si els veig, sé que estic per sota de 20 metres. Alguns gobis i tripterígids completaven el panorama a les escletxes de les zones més il·luminades.

Cal destacar també les 3 llagostes (Palinurus elephas)adultes que varem trobar a uns 28 metres, amagades en les escletxes de la roca, però alhora molt visibles, delatades per les seves grans antenes. I, quant a crustacis, m’ha cridat l’atenció l’exoesquelet perfecte d’una gamba, enganxat a una branca d’una gorgònia. Evidentment que aquesta gamba no havia estat víctima de la”marabunta” (segons aquella famosa peli dels anys 70 on milions de formigues assassines deixaven en els ossos les seves víctimes) sinó que desfer-se de les pells petites que constrenyen el desenvolupament del cos és una característica clàssica de tots els crustacis. Els més grossos recuperen el calci de l’esquelet antic menjant-se’l, però els animals petits simplement no poden.

El tema que ens preocupa especialment als marenostrumeros, els nudibranquis, ha quedat magrament representat en aquesta immersió, ja que només hem vist 3 exemplars de Flabellina affinis i 2 vaquetes suïsses (Discodoris atromaculata), aquestes, això si, de mida “súper”. També he vist una posta d’aquest mateix nudibranqui.

Reservava pel final un incident que hem tingut i que hauria pogut ser greu. En acabar la immersió, pel factor limitant de la reserva d’aire, hem decidit iniciar l’ascens en arribar a unes 70 atmosferes. Per pujar de forma controlada generalment seguim el cap de l’àncora, ja que és més fàcil controlar així el ritme d’ascens que no ascendint directament pel "blau". Així que ens hem dirigit al cap a l’àncora, i de les dos que hi havia al començament de la immersió (la nostra i la de la Zodiac dels amics de l’Arnald) només hem vist una, la de la Zodiac.

Iniciem l’ascens i, a mida que pugem seguint el cap, notem que fa unes estrebades molt fortes,tan fortes que la pedra que subjecta l’àncora s’ha trencat i es mou seguint els embats de les onades. Mirem la superfície i veiem que la mar s’ha aixecat molt. “Ja està, ha entrat la Tramuntana” pensem de seguida. També veiem que la única barca de la superfície és una Zodiac, així que la barca que ha desaparegut era la nostra.

L’Arnald, que ha sortit abans que nosaltres, quan arriba a la superfície veu la seva barca prop de la costa... Ha sortit nedant esperitat cap a la barca i l’ha trobat ancorada prop dels esculls. Per dir-ho de forma ràpida, hem tingut molta sort que no s’hagi estavellat.

Us preguntareu com és que ens ha passat això... Com he comentat, hem fondejat sobre el bau. Tot i assegurar l’àncora a la roca, quan ha entrat el vent ha fet tanta força que s’ha desfermat l’àncora i la barca ha garrejat cap a la costa, fins que l’àncora ha agafat al fons. Si el perfil de la costa arriba a ser més vertical, la llargada del cap de l’àncora no hauria estat suficient perquè aquesta s’agafés, i la barca hauria topat amb els esculls. Per sort això no ha passat. Un bon ensurt.

Després hem pujat a la barca sense novetat i hem tornat a Llançà, a poca velocitat, ja que teníem la tramuntana en contra i de seguida quedàvem xops per l'"sprai" salat. En apropar-nos a Llançà el vent ha afluixat i hem pogut accelerar una mica, ja a recer de la costa (sinó, encara hi seriem...).

M’ha sobtat veure que els turistes en caiac avançaven en direcció contrària a la nostra, remant cap el Cap de Creus empesos per la tramuntana... he pensat que ho tindrien molt magre a l’hora de tornar. El meu instint em diu que aquests dies en què bufa el vent son ideals per posposar la gran travesa del cap de Creus i quedar-se a la costa prop del lloc de sortida, o dedicar-se a jugar a la petanca a la sorra. Sortir a la mar en aquestes condicions és jugar-se-la.

En resum, aquesta ha estat una immersió diferent de les que estem acostumats a fer, molt paisatgista (i jo amb la càmera en mode "macro") i plena d'animals "diferents". Amb tot, la mar ens ha demostrat un cop més que, tot i que ens obre tímidament els seus secrets (o més ben dit ens permet que nosaltres els descobrim tímidament) també sap imposar la seva llei implacable, si vol. Avui ho hem pogut tastar, i ens n'hem sortit.

Baix de Cols (L'Escala), una immersió rodona.

2008-07-19T14:13:00.005+02:00

La immersió del passat dissabte 19 de juliol la varem fer a un lloc, situat al sud de cala Montgó, que es diu "Baix de Cols", on la fondària màxima va ser de 17 metres.

Em van cridar l'atenció l'abundància de nudibranquis de bona mida (1 cm. i 1,5 cm.), tot i que no els anàvem buscant; suposo que és en aquesta època que hi ha l'esclat dels nudibranquis. Em va cridar l'atenció una vaqueta suïssa fent la seva posta.

Hi havia molt de peix. Miraves la columna d'aigua cap a dalt i estava ple de castanyoles, semblava que estiguessis a un aquari, ja que hi havia molta llum i el mar estava, pràcticament, com un plat.

El colofó de la immersió va ser un túnel força gran que hi havia sota del "baix" i que l’entravessava cap a l'altre cantó i varem passar per dins. Aquest túnel era més aviat tipus "cova" ja que era força alt. Era curiós veure com el tipus d'esponges canviaven aquí dins. Totes les parets estaven recobertes d'esponges, de les què em van cridar l’atenció unes de color blanc que no vaig reconèixer.

En sortir per l'altre banda i quedar-nos a uns 6 metres damunt del baix, fent la parada de seguretat, varem observar un fet curiós: de la roca anaven sortint de tot arreu bombolles que pujaven com columnes cap a dalt, i era un paisatge espectacular, ja que veies l'aigua d'un blau lluminós, ple per tot arreu de castanyoles, amb una visibilitat des de d'alt d'uns 7 metres i la llum del sol que il·luminava les bombolletes que pujaven com columnes des del fons fent que semblés com si el mar estigués ple de perletes. Una imatge maquíssima.

Em vaig quedar una bona estona a superfície, aprofitant que encara quedaven dos bussejadors a sota, mirant aquest espectacle.

La barca del centre Grassi Sub és molt còmoda, no és gaire gran però ben fàcil per tirar-se i pujar i per deixar el material i a més érem ben poca gent. La noia del club que és la que ens va fer de guia va ser molt agradable.

Crec que val la pena, de tant en tant, poder fer alguna d'aquestes immersions en barca amb un club com aquest, que no sigui massificat i on siguin agradables. La veritat és que varem anar de forma molt tranquil·la tota l'estona.

Així que puc dir que la immersió va sortir “rodona”.

Immersió a cap Lladró (Colera)

2008-07-05T22:05:00.004+02:00

El dissabte 5 de juliol, quatre companys de M@re Nostrum, l’Arnald, la Clara, en Daco i jo, varem estrenar el mes submarí fent una immersió al cap Lladró, situat a poca distància al sud del nucli de Colera. Per fer aquesta immersió varem fer un petit trajecte en barca des del port de Llançà fins arribar a l’illa Grossa de Colera, a tramuntana de la qual cap de nosaltres havia bussejat mai.

Una mica d’història

El petit poble costaner de Sant Miquel de Colera està situat molt a prop de la frontera de França. El poble va néixer a l’època medieval a redós del monestir benedictí de Sant Quirze, l’any 935. És un municipi carregat d’història i el nucli de Molinars -avui abandonat- i els canons de la Guerra de la Independència, situats a la punta de puig d’Esquer, en són alguns vestigis.

Fins fa poc, les activitats principals del poble eren l’agricultura i la pesca. Alguna part del poble encara conserva l'aspecte del poble mariner, format per agrupaments de cases emblanquinades amb base d'una arquitectura popular. En els darrers anys l’activitat econòmica del poble ha derivat cap a un turisme d’estiu no massiu que busca la tranquil·litat. Gràcies al seu nou port esportiu i al seu passeig, el visitant d’avui dia troba tota classe de serveis.

La costa de Colera, tot i presentar un perfil orogràfic força complex, forma dues profundes badies, la badia de Colera i la badia de Garbet, separades per la punta de Canons. L’indret on varem decidir bussejar és conegut com els Vinyadéus, un nom derivat de “vinya dels déus”, expressió emprada al Rosselló per definir la qualitat dels vins que s’hi produïen en el passat.

La nostra immersió

Varem sortir en barca del port de Llançà i varem prendre rumb nord fins aturar-nos a un punt situat al nord de l’Illa Grossa de Colera, impracticable en dies de Tramuntana, però excel·lent per fondejar aquest dia que la mar era força calma. Després d’equipar-nos convenientment (per la qual cosa convé no deixar-se res a terra) varem començar a saltar a l’aigua.

Saltar a l’aigua. Es diu fàcil, però tot aprenent de submarinisme es posa nerviós només de sentir-ho (potser no tant nerviós com de sentir a fer la pràctica de treure’s la màscara sota l’aigua).

La barca en la què anàvem no ens permetia fer cap altra cosa per saltar a l’aigua que l’entrada clàssica d’esquena. Alguns trucs que tots coneixem per fer aquesta entrada, però que no està de menys recordar pels lectors menys experimentats, inclouen inflar una mica el jacket (per no anar directament al fons com una pedra) i, just abans de saltar, recollir sobre la nostra panxa tots els estris que pengen (per evitar que s’enganxin a la barca), ajuntar les aletes (per no donar-li un cop a ningú mentre caiem), respirar del regulador (heu provat mai a submergir-vos amb el tub respirador?) i, sense oblidar de posar una ma sobre la màscara i el regulador (per evitar que l’entrada a l’aigua ens els prengui) ens asseurem ben enfora de la borda, deixar-nos caure enrere. Fàcil, oi?

Aquesta entrada és una mica aparatosa (tipus “bomba”) i, de fet, deu espantar tots els peixos dels voltants, potser aquesta és la raó que en veiéssim tan pocs...

Un cop a l’aigua, i si algú a la barca està pendent de nosaltres, convé senyalitzar que tot és correcte amb un “ok”. Tot seguit cal apartar-se, no només per cortesia, sinó per evitar que ens caigui un company a sobre, el què molt probablement causaria un incident greu.

A les darreres immersions en barca he optat per portar un petit cap d’uns dos metres de longitud que fixo amb un mosquetó a la barca i que deixo penjant a l’aigua. Aquest cap em permet fixar el meu equip de fotografia i deixar-lo penjat fins que salto a l’aigua, llavors el recullo i així l’aparell no pateix el xoc de l’entrada. En sortir de l’aigua el procediment és invers, fixo l’equip de fotografia i el deixo penjant fins que, un cop a dalt de la barca, el recullo de l’aigua.

La mica de mar de fons que varem trobar aquest dissabte em va fer pensar en una millora d’aquest sistema: faré que aquest cap formi una baga escurçada per un tros de goma elàstica, que li permetrà absorbir les estrebades de la barca i estalviar-les a l’equipament submergit.

La immersió

Bé, un cop tots els companys vam ser a l’aigua, varem submergir-nos immediatament sota la barca, on hi havia uns 4 metres de fondària i varem poder comprovar la bona visibilitat de l’aigua aquell dia, uns 10 metres. Fent servir la brúixola, varem decidir seguir una orientació general cap a l’est. Generalment, i si podem triar, ens ho posem fàcil triant un rumb natural (N, S, E, W) per poder tornar més o menys pel mateix camí seguint el rumb invers.

El fons estava constituït per pedres i sorra de color negre, del mateix tipus de pedra que la costa sota la qual ens submergíem. La contínua acció de les onades sobre aquesta pedra dura fa que les pedres quedin arrodonides, el què comporta grans dificultats per a la proliferació de fauna infralapidícola.

Algunes algues, capaces de desenvolupar-se ràpidament, recobrien la capa superior d’aquestes pedres, però les nostres expectatives de trobar una fauna rica per la banda inferior, van resultar una mica frustrades.

En continuar baixant, la mida de les roques augmentava, consolidant el creixement d’algues fotòfiles a la part superior, amb una bona selecció de les espècies pròpies del nostre litoral (Padina pavonica, Liagora viscida, Acetabularium acetabulum, Cladophora sp., Halopteris sp., etc.), i permetent que es comencés a desenvolupar una mica de vida sèssil: lapes i balans a les parts més il·luminades, eriçons als llocs on abunden les algues (que son el seu aliment preferit), ascídies, estrelles de mar, esponges, anemones de molts tipus als llocs més foscos i arrecerats.

L’abundància d’estrelles de mar, especialment l’estrella espinosa vermella (Echinaster sepositus) i la contenció en el nombre d’eriçons de mar (Paracentrotus lividus) denota un ecosistema no gaire contaminat, en bon equilibri. Quelcom d’agrair.

Gorgònies

Arribem a fondàries de 8-10 metres i comencem a veure gorgònies blanques (Eunicella singularis), n’hi havia unes quantes, no masses, i tot i què es veien poc alterades per la ma de l’home, no tenien un aspecte gaire saludable.

Moltes gorgònies estaven recobertes d’altres organismes poc habituals, briozous tan grossos que no deixaven veure les branques, cucs microsabèl·lids, i corall tou incrustant (Alcyonium coralloides). Algunes branques de les gorgònies estaven pelades amb proliferació d’algues. Caldria estudiar les causes de la mortalitat de gorgònies (que indirectament afavoreix la proliferació d’altres organismes com els esmentats) però potser està relacionada amb la mortalitat detectada anys ençà per l’escalfament anormal i sostingut de l’aigua a l’estiu.

És en aquest panorama que ens trobem dos tipus de postes de nudibranquis grans, una gran espiral blanca (d’una espècie desconeguda) i dues espirals taronges (probables de Platydoris argo).

Al cap de poc, ens trobem el primer nudibranqui del dia, un Flabellina pedata molt petit, amagat entre algues fotòfiles, però prou fondo perquè les onades no tinguin massa protagonisme en els temporals i, per tant, permeten la proliferació de la vida petita.

A aquestes fondàries les algues esciòfiles (que viuen en condicions de poca llum) comencen a barrejar-se amb les fotòfiles (que necessiten molta llum per desenvolupar-se). Senyal que ens endinsem al precoral·ligen.

Hippolyte

Una alga esciòfila molt comuna és l’Sphaerococcus coronopifolius, i com que sempre ens ha donat bons rendiments en la recerca de nudibranquis, les varem inspeccionar tranquil·lament. Aquest cop no varem trobar nudibranquis a les seves branques, però si un organisme molt interessant: una gambeta comensal Hippolyte sp. sobre els braços d’una clavellina (Antedon mediterrania) que s’hi amagava a l’alga.

Aquestes gambetes son animalets molt porucs, així que varem tenir molta feina a retratar-lo mínimament. L’associació de la gambeta amb la comàtula s’anomena “carposi” ja que només la gambeta en treu benefici, tot i que la comàtula no pateix cap mena de dany.

Pels qui us ho esteu preguntant, la gambeta es menja els excrements de la comàtula com a dieta principal, complementant el seu menú amb el plàncton que queda enganxat a la mucositat del seu hoste.

Segons observacions d’en Helmut Göthel, les gambetes s’associen preferentment amb les comàtules de color taronja (una de cada tres té una gambeta), no tant amb les comàtules com la que varem veure nosaltres, de color marró amb taquetes blanques (on hi ha una gambeta per cada 10 comàtules) i, curiosament, no es solen trobar gambetes a les comàtules vermelles.

En baixar una mica més, sobre els 10 metres, trobem alguna petita clapa de posidònia (Posidonia oceanica) i alguna esponja groga (Aplysina aerophoba) testimonial, sense opistobranquis associats.

De cop i volta, trobem un altre nudibranqui Flabellina pedata, si bé encara era més petit que l’anterior. El sistema per trobar aquesta espècie és relativament fàcil: si hom observa atentament, son d’un color lila que destaca sobre el fons d’algues de color verd - groguenc. És més fàcil veure’ls si portem una lot submarina, ja que la llum artificial fa destacar alguns colors per sobre d’altres.

El coral·ligen

Passaven 35 minuts de la immersió i ja donàvem el dia una mica per perdut (quant al nostre “nudi-spotting”) quan, de cop i volta, a uns 15 metres de fondària, ens trobem en ple coral·ligen, caracteritzat per l’abundor d’algues calcàries dels gèneres Peyssonnelia, Lithophyllum i Mesophyllum.

Comencem a veure briozous en quantitat i varietat a les parets de les roques i a les gorgònies. Em va cridar l’atenció la presència dels preciosos i fràgils Sertella septentrionalis a llocs força exposats, així com l’abundor del bonic Pentapora fascialis de color taronja, que jo el feia més de parets de roca plenes de gorgònies, que en els blocs de pedra on el varem trobar.

En arribar als 18 metres veiem una roca plena de forats, recoberta d’algues calcàries, sobre la qual hi havia un hidrari Eudendrium completament pelat... el nostre nas caçador de nudis comença a sospitar. Una posta de nudibranqui molt maca, com una floreta, sobre aquestes branques d’Eudendrium... mirem i remirem... la cosa s’estava posant interessant...

De cop i volta, a un metre al costat de l’Eudendrium, trobem un Hypselodoris tricolor d’un parell de centímetres. I molt a prop seu un altre Hypselodoris més gros que ens fa dubtar entre si és de la mateixa espècie o bé és un H. fontandraui (ja sabem que els Hypselodoris blaus son molt complicats). Una mica més enllà trobem un altre H. tricolor.

Ja començava a redreçar-se el dia, ens diem amb una mirada... i, de cop i volta, ens trobem un adult de Dondice banyulensis, maquíssim amb els seus colors vermellosos i ataronjats. La posta que hem vist abans sobre l’Eudendrium ja sembla tenir amo...

No podem evitar pensar què, si tots els nudibranquis tinguessin aquestes mides i aquests colors, aquesta afició nostra seria una passada, ja que podríem gaudir dels infinits detalls de la natura directament sota l’aigua, en comptes d’haver d’esperar a veure les fotos.

El cas és què portàvem ja gairebé un quart d’hora pel voltant dels 18-20 metres, quan decidim anar tornant, ja que els manòmetres indiquen que tenim les botelles a mitges.

En un foradet veiem una vaqueta suïssa (Discodoris atromaculata) berenant-se una esponja (Petrosia ficiformis). Totes les troballes interessants del dia semblaven ser a fondària: temperatura, il·luminació, salinitat, aliment... sabem que tots aquests factors determinen la seva distribució.

Clarament els nudis d’aquest indret eren a la part més fonda però, qui busca, troba, a uns 6 metres varem veure un preciós i grassonet opistobranqui herbívor: un Thuridilla hopei, sobre un petit replà on creixien algues fotòfiles.

Convé destacar que peixos varem veure molt pocs, molt petits i molt porucs: algunes bogues (Boops boops), castanyoles (Chromis chromis), serrans (Serranus cabrilla), julioles (Coris julis), gobis i blenis varis, i alguns tords (Symphodus sp.) encara defensant els seus nius.

Vaig trobar a faltar els sargs (Diplodus sp.) que sovintegen en gairebé totes les nostres immersions. En canvi, abundaven els xucladits (Lepadogaster lepadogaster) i les seves postes sota les roques (dos ulls blavosos envoltats de gelatina). Un final d’immersió divertit... però pel què cal tenir una mica de paciència.

La tècnica de sortida

Si abans hem detallat com entrem a l’aigua, encara ens queda el repte de sortir de l’aigua amb una mica de dignitat. El sistema és més o menys fàcil, però cal pensar una mica. Per la barca en la què anàvem, que és de casc rígid i disposa d’una escaleta, el més fàcil era desfer-se de la fràgil càmera de fotos (aprofitant el cap que havia deixat penjant en començar la immersió), treure’s les aletes posant-les dins la barca, i pujar per l’escala amb tot l’equip. Una tasca per forçuts si la mar està moguda, però.

De vegades és més còmode treure’s els ploms, deixar-los a la banyera posterior (amb cura de no fer malbé res), treure’s el jacket i la botella (després d’inflar-lo per tal que no se’n vagi al fons) i fixar-lo al cap que penja amb un mosquetó. Llavors un va ben lleuger fins l’escala, es treu les aletes, puja a la barca, i puja a bord l’equip que penja per la borda, fresc com una rosa.

Hi ha moltes variacions, però en general, el què cal és pensar primer i no treure’s allò que ens fa surar, fins que un s’ha tret de sobre allò que ens fa enfonsar (a la mar, com a la vida mateixa, tot és equilibri... però cal fer-lo servir al nostre favor... una frase digna d’en Confuci).

Tampoc convé quedar-se surant a la deriva sense aletes, ja que la nostra capacitat de natació sense aquests articles és molt limitada. Tot el què dic és de lògica, sí, però un ja porta bussejant uns quants anys i, a la mar, ha vist de tot.

En resum

Contra el què semblava pel majestuós paisatge de la superfície, la immersió al cap Lladró no va ser molt vistosa, i tot just quan començàvem a gaudir-ne va ser el moment de tornar, però el coral·ligen local promet força, sempre que no ens entretinguem gaire fins arribar a aquesta zona: una detallada recerca de nudibranquis segur que donaria molt bons resultats.

Agrair, abans d’acabar, l'amistat i excel·lent disposició de l’Arnald, patró i propietari de la barca, així com l’amistat i bones pràctiques dels meus companys Clara i Daco. Un plaer bussejar amb vosaltres.

Portlligat, el dia dels errors...

2008-05-31T23:03:00.013+02:00

Dissabte 31 de maig de 2008. La previsió meteorològica de tota la setmana havia estat vents de llevant, i els mapes indicaven una mar de fons de l'Est prou important per mantenir-nos preocupats. La costa catalana no té gaire indrets a recer del Llevant i de la mar de Llevant, però algun en queda, com ara Sa Tuna a Begur, o Portlligat a Cadaqués.

En arribar prop de l'aigua varem tenir clar que la mar estava com un plat i que, de mar de fons, res de res. Però bé, podem dir que varem assegurar el tret, no varem arriscar, i vam poder fer immersió tranquil·lament. La visibilitat, un cop submergits, no va ser bona però si acceptable, al voltant d'uns 5 metres. Un cel ennuvolat ens va mantenir relativament frescos, ja que la temperatura de l'aire estava al voltant de 20ºC. La temperatura de l'aigua estava a uns sorprenents 18ºC producte, segurament, de la poca fondària de la cala i el inexorable efecte dels rajos solars que, a finals de maig, ja piquen de valent. Molt aviat tornaré al vestit de neoprè "humit".

El resum de la jornada és què no ens vàrem organitzar gaire bé. D'entrada, coses que passen, no ens vam entendre amb l'Enric, ja què ell ens estava esperant a la platja Portlligat (suposo que a veure si trobava a un amic seu, agent rural) mentre que nosaltres estàvem a la platja de Sant Antoni (ben bé a un tir de pedra, però invisibles els uns dels altres) que era on havíem quedat.

En Daco, la Clara i jo, en vista que l'Enric no venia, i després de xerrar una bona estona per fer temps, varem decidir començar la immersió. El primer de tot va ser planificar-la una mica abans d'entrar, tal i com manen els cànons: decidim bussejar en direcció Sud fins travessar dues clapes de posidònia separades per dos sorrals fangosos, passant la clapa de Zostera noltii, i arribar al fondeig d'un palangrer que sempre amarra allà, per remenar entre els descarts que aquest produeix. Llavors anem tornant en direcció Nord-Est fins arribar als esculls a tramuntana de la cala, que anem resseguint en direcció nord fins tornar a la costa.

Com que ja eren les 10 passades (els qui em coneixen saben que sóc extremadament puntual), decidim començar-nos a vestir. El primer que fem és agafar els trastets i anar-nos a uns bancs d'obra preciosos i molt còmodes que hi ha just a l'entrada de cala Sant Antoni, ideals per equipar-se amb espai, tranquil·litat i excel·lents vistes al mar.

Mentre tant, l'Enric, suposo que enfadant-se per moments (tot i que no ho va demostrar després -Gràcies nano!-), no para de trucar-me al mòbil. Comprendreu que no porto el mòbil quan bussejo (el dia que algú inventi un mòbil per fer-lo servir sota l'aigua, deixaré aquest esport) així que va donar la casualitat que l'havia guardat al cotxe just abans de començar-me a vestir. Bé, nosaltres ja estem a punt, tanquem els cotxes i anem a l'aigua. El mòbil ja treu fum com un desesperat, però ningú li fa cas... pobret.

En Daco, acabant-se d'equipar dins l'aigua, se'n adona que se li ha trencat una fixació d'una aleta. És un disseny maleït de les aletes Cressi que fa que si estires massa la cinta de fixació de l'aleta, es trenca o se surt un petit passador de plàstic. Jo ja n'he perdut dos d'aquests passadors amb les meves aletes, per tant, sempre porto recanvis al cotxe. És clar, això et passa en una immersió en vaixell i ja has perdut la immersió, els diners i la honra, però no era el nostre cas, així que em trec l'equip i el deixo a la sorra, vaig al cotxe, agafo la peça de recanvi (curiosament el mòbil estava silenciós), tanco el cotxe, me'n torno a la platja, i arreglo l'aleta del company (una operació bastant fàcil, tot i que de vegades penso que el meu segon cognom hauria d'haver estat McGyver). I ja està, ja podem bussejar. Em torno a equipar amb l'ajuda dels companys, i "al agua patos". És per això que són els companys, per ajudar-nos entre nosaltres. Aquestes experiències, i altres, son les que fan maco aquest esport, no trobeu?

Llavors l'Enric, que ja marxava, suposo que renegant en Arameu -idioma desconegut per ell fins aquell moment- per casualitat ens veu entrant a l'aigua a la cala del costat d'on era ell. Llavors ve amb el seu cotxe i es canvia a tota pressa, ficant-se tot sol a l'aigua, a la caça del company perdut... mentre tant nosaltres, ignorants del seu petit drama personal, ja som sota l'aigua, però Neptú ens castiga amb el nostre propi drama: per la poca visibilitat i la nostra falta d'atenció, varem perdre la unitat del grup i la orientació.

En el nostre afany per trobar coses noves, ens varem desplegar pel fons, mirant a tots els racons i escletxes, i sota totes les fulles de posidònia que semblaven diferents (de tota manera, a partir de la número 50, ja totes ens semblaven iguals). I mira que remiraràs, en Daco se'ns queda despenjat, ell volta que volta buscant-nos, i nosaltres, que sempre anàvem darrera seu, avancem a veure si el trobem... però "rien de rien", com si juguéssim al gat i la rata.

Al final, atesa l'escassa fondària de l'indret, negocio amb la Clara per pujar a superfície a fer una mirada per si en Daco hi fos. Però tenint en compte la gran quantitat de barques que naveguen per aquesta cala, encara que la majoria estaven fondejades, decideixo seguir un cap de fondeig fins a sortir just a sota d'una barca, i llavors trec el nas fora de l'aigua, basant-me en el principi que les barques, per tal de mantenir estable la seva quota de l'assegurança, faran el què sigui per evitar xocar amb altres barques.

Mentre tant, en Daco, gairebé marejat de tant donar voltes per buscar-nos, al final a qui acaba trobant és al nostre amic Enric, que a hores d'ara ja es veia practicant "solo-diving".

A superfície, em trobeu mirant a tot arreu, però com que no veig ningú en la meva mateixa situació (buscant el seu company de busseig) me'n torno a baix per continuar la immersió amb la Clara que m'esperava pacientment a uns 5 metres de fondària.

En un principi decidim desfer el camí, però al cap de poc, seguint la filosofia d'allò que diuen: "de perdidos al río" (*) vaig decidir tornar al pla inicial i, en comptes de tornar directe al nord a la cala de Sant Antoni, varem agafar rumb nordest (és molt útil saber fer servir la brúixola) per arribar als esculls que tantes sorpreses amaguen pels amants dels bitxos petits. I és què, raonadament, tots dos equips varem decidir finalment fer la immersió pel nostre compte, incapaços de contactar els uns amb els altres per la poca visibilitat de l'aigua.

D'alguna manera sempre tinc present al cap el principal sacrament dels bussejadors (si més no els americans) que diuen: "plan your dive, and dive your plan". Així que varem continuar el pla que havíem dissenyat abans d'entrar.

Nosaltres, ignorants del destí del nostre company Daco (tot i que perfectament conscients de la seva llarga experiència submarina i confiats en les seves capacitats després de 250 immersions junts) i després de donar-li la oportunitat de trobar-nos a superfície, sense perdre l'esperança (amagada a l'últim racó del meu cervellet mononeuronal) de coincidir més endavant als esculls, varem continuar la immersió.

Val a dir que, seguint el llibre, en perdre'ns hauriem d'haver anat tots a superfície per trobar-nos... i això no ho varem fer be (aprenents, no mireu!). Per altra banda, èrem en una cala poc més fonda que una piscina, quina orografia submarina coneixem quasi tan bé com la de casa nostra, la qual cosa ens va donar molta confiança en què no passava res, féssim el què féssim. Per tant, no varem avortar la immersió, sinó que la vàrem continuar, més o menys tranquil·lament.

Evidentment ens podeu jutjar, però en aquestes coses, fins que no t'hi trobes realment, costa saber què farà cadascú. I aqui ens teniu, inicialment érem tres, passem a ser dos i un, i acabem essent dos i dos. Les matemàtiques no son lo meu...

La immersió en si, incidents apart, va ser moderadament bona per qui us relata aquesta història. Molta posidònia. A Portlligat l'alguer està en força bon estat, ja que l'ancoratge és prohibit (tot i que ens vàrem trobar una curiosa àncora semicircular prop d'un dels ancoratges fixes de la cala) i la quantitat de vida que hi amaga, increïble. Varem veure unes quantes estrelles vermelles, moltes esponges Cliona viridis (en la seva forma massiva -no incrustant- creixent entre les frondes de la posidònia, algunes esponges grogues, i molts peixos petits, generalment tords de diferents espècies, jugant a fet i amagar entre les llargues fulles verdes recobertes de fauna i flora epífita.

Els tords son uns peixets molt macos que tenen un bon grapat de comportaments curiosos. Son uns peixos que sempre em recorden els ocells. Per què? doncs perquè fan nius. Sí, sí, el què sentiu. Evidentment no fan servir herbes ni plàstics, sinó algues. I en tenen molta cura. Veus els mascles dominants muntant el niu, i defensant-lo contra els altres petits mascles que no paren d'emprenyar-los.

Suposo que les postes no estan fetes encara (molts tords tenen la panxa grossa encara), però també seria possible que tan aferrissada defensa del territori serveixi per atreure les femelles amb un gran desplegament d'energia. Els tords s'ho sabran, però com molts làbrids, les femelles i els mascles joves tenen el mateix aspecte físic. Potser més d'un es porta una sorpresa...

Per altra banda, de vegades sembla que "bandes" d'aquests peixets (com ara els "latin tords") facin atacs combinats contra un mascle determinat, generalment més gros i de vius colors, i mentre ell en persegueix un davanter agosarat, els altres que estaven a l'aguait s'apropen i li roben les algues i/o els ous del niu. Si això ho fes un mamífer el qualificaríem de comportament intel·ligent...

No penseu en què totes aquestes estratègies mereixen sortir en un llibre sobre comportament animal ? Això em recorda un llibre en el què, no fa massa, ens varen convidar a participar ("Fauna en acción - Guía para observar comportamiento animal en España". Manuel Soler et al. Edita Lynx.). Veure comportaments insòlits és una de les coses que més m'agrada a la natura, especialment al mar, i n'hi ha que no te'n esperes...

Bé, tornant al meu relat, entre les espècies "normals", vull destacar algunes escòrpores (totes de l'espècie Scorpaena porcus, encara que de mides molt diferents) molt mimètiques entre les algues i roques del fons, esperant la seva oportunitat per convidar-se a esmorzar amb qualsevol peix despistat, és a dir, que el despistat es converteixi en el plat principal.

En la nostra recerca del company perdut, no varem fer gaire descobriments zoològics, algunes ascídies (Ascidia mentula) amb el seu bonic color vermell, força cargols (Hexaplex trunculus) més o menys recoberts d'algues calcàries incrustants, alguns crancs, algun xucladits, ah! si! també una melé de Elysia timida (entre 2 i 4 exemplars; ni amb la foto ho distingeixo bé) fent vés a saber quin ritual reproductiu inconfessable. Moltes algues de tipus diferents, incloent una que no era conscient de veure des de fa temps, com és la Liagora viscida.

I estareu pensant, què ens dius dels nudis? només n'han vist d'un tipus? ha estat abduït per uns extraterrestres i li han buidat la memòria? ha fet immersió a la banyera en comptes de al mar? Nooooo. Resulta que la Clara i jo només varem veure les Elysia timida, però en Daco i l'Enric, experts caçadors de nudis, van tenir molta més sort.

Varen poder trobar una Facelina fusca (bimbo per nosaltres) que ningú havia citat a Catalunya des que ho fes en Joandomènec Ros al 1975, una Aeolidiella alderi (la segona que he vist mai), un dòrid de color malva marronet, amb taques més fosques, que no hem sabut determinar encara què és (bimbo també per a mi), i un gran Dendrodoris grandiflora, preciós, però tan gran que la meva càmera preparada per super-macrofotografia no va ser capaç d'encabir-lo i, per tant, us haureu de conformar amb una foto dels rinòfors i una altra de les brànquies.

Algunes de les fotos que adjunto a aquest text son d'aquests bitxos, amb la particularitat que son fetes a "estudi" (com el Doubilet al seu darrer reportatge al National Geographic), ja que vàrem treure els bitxos del seu hàbitat natural, varem fer unes fotos sobre una pedra llisa per resaltar-ne els trets fisiològics, i els vàrem tornar al medi, com diria en Doubilet, "unharmed".

En resum, un dia força millorable, amb molts errors, començant per la previsió del temps, el no trobar-nos amb l'Enric, el perdre'ns sota l'aigua, el no seguir els protocols de retrobada per aquests casos, en decidir fer la immersió solets... alhora que ens ho varem passar bé, fent el què ens agrada, trobant dos "bimbos" en una sola immersió, i compartir el nostre amor per la natura amb els companys... què més es pot demanar? (ja ho sé, ja ho sé, qui ha parlat de diners? jo no...)

(*) Per cert, sabeu d'on prové aquella frase "de perdidos al río"? Es veu que a la guerra, antigament, la principal maniobra per derrotar l'enemic era empènyer-lo fins la vora del riu. D'aquesta manera tindria el riu a la seva esquena, que mermaria la seva capacitat de maniobra, i tindria davant un enemic que l'ha fet retrocedir, el què significa que és superior i que la batalla estava perduda. Als soldats vençuts només els quedava la opció de tirar-se al riu si no volien morir o convertir-se en presoners i després en esclaus.

Temporal de Sud? Mateua és la solució...

2008-05-24T23:06:00.007+02:00

Aquest cop varem quedar per bussejar en Daco, en Lluís i jo. Varem decidir Mateua pel temporal de Sud que estava previst pel cap de setmana, ja que Cala Mateua, situada a la banda sud del golf de Roses, just a sobre de Cala Montgó queda a recer d'aquests vents. Per contra, és un indret vetat quan bufa Tramuntana.

La veritat és que no va ser una immersió molt vistosa, però és què hi havia un problema: una capa d'algues mucilaginoses (semblants a moc) recobria la major part dels organismes que miraven al cel. No sé el motiu, però fa uns 15 dies aquesta capa no era allà.

Suposo que el temporal de fa unes setmanes va propiciar l'expansió de l'alga en oxigenar l'aigua, i aquesta porqueria va créixer més enllà del normal. L'aigua, aparentment neta des de la superfície, en realitat era força brutota, amb una visibilitat d'entre 5 i 6 metres. Això si, era força més calenta, a la vora dels 16ºC. Em va cridar l'atenció la quantitat de meduses mortes al fons.

Vàrem veure 6 espècies de "nudis" diferents: un nudi que no saben quin és (suposem una Cuthona genovae), quatre vaquetes suïsses Peltodoris atromaculata en dos grups de dos, tres Cuthona caerulea, una Tritonia striata molt grossa (igual amidava 2 cm) i molt maca, un Thuridilla hopei amb el què no confiava gaire en saber què era, ja que no ho veia bé sota l'aigua per la seva coloració disruptiva (la foto ha aclarit els meus dubtes).

Per últim, una Elysia timida amb la "planta solar" oberta: com potser ja sabeu, aquest opistobranqui aprofita els cloroplasts de les algues de les que s'alimenta (generalment Acetabularia acetabulum), i els manté vius dins el seu cos, concentrats a la part dorsal, on aquests poden continuar fent la fotosíntesi i aportant nutrients al nudibranqui, que veu facilitada així la seva subsistència. És un sistema similar al dels coralls tropicals, que poden viure en aigües sense gaire menjar, gràcies a les algues zooxantel·les simbiòtiques que contenen els seus teixits.

La perla del dia va ser una preciosa i ben alimentada porcellana o ciprea (Luria lurida). Aquests animals es coneixen també com "cauris", en anglès "cowries", i son molt preuats, tant què es van fer servir com a moneda a les illes del Pacífic Sud.

Em va fer molta gràcia que en Lluís, que va venir amb nosaltres després de molt de temps de no bussejar per una lesió a l'espatlla, parlava de cipreas just abans de la immersió. I "pataplaf", ens trobem una sota una pedra (jo feia anys que no en veia una).

Els bitxos de Mateua, força deslluïts pel mucílag, però hi havia ple d'esponges, de moltes varietats que ara ja començo a distingir bé. També hi havia mans de mort (Alcyonium acaule) i corall vermell (Corallium rubrum), aquests nets de mucílag per l'acció netejadora dels pòlips.

També hi havia moltes algues de diferents tipus (lo xul·lo del lloc és el coral·lígen a poca fondària), algun cranc curiós, tres crinoïdeus (Antedon mediterranea) sense la gambeta comensal que sempre busquem.

La munió d'estrelles de mar testimonien que les aigües del lloc son més o menys netes, i en vaig veure de dos tipus: l'estrella espinosa (Echinaster sepositus) de color vermell, i l'estrella de mar comuna (Marthasterias glacialis) enorme, grisa i plena com de banyetes. També varem veure força anemones (aquí son fantàstics els extraploms plens d'anemones incrustants grogues Parazoanthus axinellae), algun ceriantari, i mooolta posidònia en força bon estat, alguna creixent fins i tot sobre les roques.

Els peixos van ser força abundants, tot i que alguns sargs (Diplodus sp.) perdien la vergonya buscant aliment entre el sediment que aixecàvem amb les aletes i calia espantar-los per tal que no es mengessin el què estàvem observant. Dins la cova de l'illa en Lluis va veure alguns peixos grossos, com un mero (Epinephelus marginatus) i una molla de roca (Phycis phycis). Quan els vas a veure però, s'amaguen ben amagats. Serà que coneixen l'home, oi?

També va ser molt i molt interessant el fet de trobar-nos dos pops (Octopus vulgaris) molt grossos que, encara ara, no tinc clar què feien junts, quan els vaig trobar va ser perquè un d'ells em va escopir tinta. Em va despistar molt perquè en mirar el fons jo veia un pop, però la tinta venia del costat, sota unes algues.

El pop que jo veia tenia un tentacle dirigit vers les algues aquestes i, mentre els miràvem, vaig veure tentacles més clars que venien de les algues vers el pop que estava a la vista. Ens varem esperar una estona i, en quedar-nos quiets, els dos pops es van ajuntar, tot barallant-se en una autèntica "melé" de tentacles i ventoses.

Els pops son molt territorials, especialment amb els altres mascles, per tant, o bé presenciàvem un acte amorós a l'estil "pop" (i no em refereixo a l'estil musical) o bé era una baralla pel territori, opció per la què m'inclino jo, ja que semblava una interacció força cruenta.

A aquestes alçades a mi em quedaven 30 atmosferes i, per rematar-ho, ens havíem despistat força, donant voltes pel fons marí situat al nord de la illa, enmig de l'alguer de posidònia, i vàrem haver de córrer i tornar per instint, seguint el Sol, tornant amb l'astre rei a la nostra esquerra. I és què prefereixo mil vegades tornar per sota l'aigua que per superfície, on em canso molt més. La immersió va durar 95 minuts i varem estar gairebé tota l'estona al voltant dels 10 metres, amb una fondària màxima de 11,5.

Queda clar que podem triar un lloc o altre per fer immersión en gairebé totes les situacions de vent. Mateua és el lloc ideal per buscar vida petita quan no bufa tramuntana ni llevant, així que sempre cal recordar la previsió dels vents.

Mar de fons a Rovellada

2008-05-17T21:32:00.007+02:00

Avui en Daco, la Clara i jo hem fet immersió a Cala Rovellada, al municipi de Colera, prop de la frontera amb França.

Contra la previsió de pluges generalitzades, el dia ha estat força ennuvolat, però sec, i la temperatura era perfecta, amb uns 20ºC, abans d'entrar a l'aigua, que estava a uns 15 ºC.

Encara hi havia força mar de fons de llevant, la qual cosa no ens ha complicat especialment l'accés a l'aigua, però sí la resta de la immersió, ja que el vaivé de les onades es notava intensament des de la superfície fins, aproximadament, els 10 metres de fondària. La sortida, per aquest motiu, també ha estat complicada, ja que la Clara i jo hem sortit entre esculls situats a l'esquerra de la cala, i hem hagut de negociar bastant amb les roques i les onades.

Un cop a sota, la visibilitat no ha estat cap meravella, entre 5 i 7 metres, i la fauna no gaire abundant -si més no, allà on hem mirat nosaltres- suposo que tot bitxo vivent estava ben arrecerat de la mar de fons. He trobat a faltar peixos mitjans i grans, tot i que n'hi havia força de petits. El que sí abunda a aquesta cala és un alguer de posidonia (Posidonia oceanica) en força bones condicions, i ens ha cridat l'atenció l'abundància de l'alga calcificada vermella Peyssonnelia squamaria, epífita sobre els rizomes de la posidònia.

Hem trobat que les algues Dictyota dichotoma i Padina pavonica eren força abundants per la zona de roquissars i posidònia per la zona de sorra. També es trobava de forma més o menys abundant l’Acetabularia acetabulum, la major part dels quals havien perdut el seu barretet.

De forma dispèrsa es trobaven exemplars mitjans d’Halopteris scoparia, Codium bursa i hem pogut observar uns quants Codium coraloides o C. effusum (no tenim massa clara la classificació, ja que son espècies similars) d’uns 10 o 15 cm de diàmetre. També de forma dispersa, i amb força epífits, hem trobat Cladostephus hirsutus i Sphaerococcus coronopifolius, en general força descolorits.

En la zona més somera, prop de la platja (a uns 5 m. de fondària), sobre els blocs de pedre i competint amb la Dictyota, hi havia força Laurencia obtusa però d’una mida no gaire gran, 5 o 6 cm. Ocasionalment, també per aquesta zona, hi havia diversos exemplars petits del que ens ha semblat Liagora viscida.

En una roca de caiguda vertical, en la seva cara oest i a uns 12-15 m. de fondària, hi havia bastants exemplars d’Udotea petiolata un alga verda que prefereix créixer a llocs amb una mica de fondària, com ara l'Sphaerococcus.

Quant als nudis, acostumats a la desena d'espècies per immersió de Caials, he trobat que els d'avui eren poquets: un Tylodina perversa fent la posta a la seva esponja Aplysina aerophoba (el podeu veure, mimètic, a la foto de l'esquerra), tres Flabellina pedata (amb els seus característics rinòfors sense anelles, que el distingeixen de la famosa Flabellina affinis), una Tritonia striata a punt d'amagarse en una escletxa, tres Cuthona coerulea petites i una Elysia timida sobre les algues que creixen a la part il·luminada de les roques. 5 espècies en total.

Dues coses que ens van semblar "nudis" enganxats a l'abundant posidònia de la cala, no han resultat tals, un d'ells ha resultat ser una ascidia colonial de la familia Didemnidae (foto del costat), i un altre que va resultar ser un trosset d'alga.

Em van cridar l'atenció, ja només ficar-nos a l'aigua, una certa quantitat de sifinófors quin gènere pot ser (Halistema o Forskalia), un corall de botó Balanophillia europaea amb els tentacles mig desplegats i una curiosa orella de mar Haliotis lamellosa amb la closca completament recoberta de briozous. També, un cargol Astrea rugosa de bona mida, amb el seu preciós opercle, "anomenat sabateta de Santa Llúcia" i que sembla que es valora força en joieria.

Altres curiositats serien l'ascidia Ciona intestinalis (foto al costat), la planària Thysanozoon brocchii, uns petits microsabèl·lids (cuquets) enganxats a una gorgònia blanca Eunicella singularis.

Quant a les algues ...unes algues Valonia (dubto de si V.macrophysa o V.utricularis) i Codium (dubto de si C.coralloides o C.efussum)

En total hem arribat a uns 15 metres de fondària, i ens hem estat 56 minuts submergits. Una immersió per no repetir fins les calmes estiuenques, en això hem coincidit tots (i és que les darreres dues vegades que hem anat a Rovellada ens ha passat el mateix).

La immersió ha estat fluixeta per culpa de la mar de fons, però l'hem complementat amb una excel·lent passejada pel paisatge feréstec situat al nord de la cala, amb increibles vistes sobre el mar, fins que hem arribat a "la veta blanca", accident geogràfic que fa temps que coneixíem des de l'aigua, però no des de terra. Rep aquest nom pel seu color blanc de quars enmig de la negra roca volcànica dels voltants. Ningú portava càmera de fotos, així que no ho podem compartir amb vosaltres...

Podreu veure totes les fotos a www.fotosubmarina.com, un cop dins cliqueu SEARCH i teclejeu "17/05/2008" sense les cometes.

Caials, un punt de vista diferent...

2008-03-22T09:57:00.027+01:00

Aquest cop vàrem anar a Caials amb un propòsit ben definit: retratar amb fotografia gran angular les diferents comunitats biològiques que ens podíem trobar.

Com ja coneixeu, un dels atractius d’aquesta cala és la gran varietat d’hàbitats que hom pot trobar en una sola immersió. Aquest fet contrasta amb les típiques immersions des de vaixell, on habitualment només es visita un sol tipus d’hàbitat que pot ser molt ric (o no), però segur que no és tan variat en espècies com aquesta immersió, clarament la nostra preferida.

La “collita” de nudis no va estar pas malament, amb 9 espècies diferents i una vintena d’exemplars trobats en tota la immersió: Cratena peregrina, Dondice banyulensis, 3 Diaphorodoris papillata, 3 Elysia timida, una parella de Flabellina babai en plena còpula, un Flabellina no identificat, 4 Hypselodoris picta, un parell de Peltodoris atromaculata (la popular vaqueta suïssa) i un parell de Tritonia striata. El company Jordi, que feia els honors amb la fotografia “macro” també va poder veure un parell de Philline aperta, un cefalaspideu que nosaltres no hem vist encara.

Vàrem veure els organismes típics a cadascun dels hàbitats, que avui no relataré amb detall car que ja ho he fet innumerables vegades, sinó que faré una breu descripció dels diferents hàbitats que podem veure en aquesta singular immersió.

El fons de còdols i pedres a poca fondària

D’entrada tenim l’hàbitat de còdols i pedres a molt poca fondària, recoberts de gran quantitat i varietat d’algues fotòfiles (que volen molta llum), especialment abundants a la primavera, quan determinades espècies diuen “aquí mano jo”. Son regnats breus, val a dir. Però... a això li dic “hàbitat”? Doncs si, perquè és únic dins l’ecosistema marí.

És un ambient molt dur, ja que quan hi ha temporal pateix molt els efectes directes de les onades, per no parlar dels amplis canvis de temperatura i salinitat pel fet de trobar-se tant a prop de superfície: alta insolació vs. refredaments extrems per efecte de la tramuntana així com els efectes de l’aigua dolça de la pluja... si, si, quan plou, si plou molt, la salinitat de les aigües superficials costaneres canvia...

Amb tot, amagats sota les pedres grans o sota aquelles pedres relativament "ben situades" (i que per tant suporten millor els embats de l’aigua) sempre trobem alguns peixos petits com els xucladits i alguns tipus de blenis i gobis. També és l’hàbitat preferit de les anemones o fideus de mar (Anemonia sulcata), i d’alguns dels seus predadors i víctimes, com ara nudibranquis i gambetes respectivament. Estrelles de mar com la de set braços (Coscinasterias tenuispina) son habituals, així com ascidis més o menys petits i esponges incrustants de colors. Molts d’aquests animalons s’amaguen de dia i surten de nit, però de vegades es veuen fàcilment de dia si, per exemple, toca que sigui un dia ennuvolat i fosc.

La pradera de posidònia

La posidònia (Posidonia oceanica), coneguda antigament com “altina” o “alga dels vidriers” (tot i que no és un alga), és endèmica de la Mediterrània, té les fulles en forma de cinta, de color verd fosc i, quan pot, forma extensos prats ondulats que proporcionen refugi i aliment a nombroses espècies animals. Per aquest motiu és objecte de protecció, tot i que, en aquest país, aquesta figura és relativa: ni es controla gaire la seva destrucció, ni la gent és gaire conscient o potser no els importa massa ó gens.

Les praderies Posidonia constitueixen una de les comunitats més característiques del litoral mediterrani. S'estenen sobre fons ben il·luminats de perfil suau, preferentment de sorra, en segments de costa no exposats i a profunditats que oscil·len entre gairebé la superfície i els 35 m de profunditat.

A Caials més que una praderia podríem dir que es troben una sèrie de clapes més o menys ben conservades, i més o menys grosses, situades entre els 3 i 6 metres de fondària. Els espais entre aquestes clapes són amplis, i molt probablement deguts a l’acció de l’home, les seves barques i el “garreig” de les àncores d’aquestes pel fons, generalment dur.

Degut al perfil del fons, amb molta pendent, la praderia a Caials no és gaire ample i s’acaba abruptament en arribar al fons de grans roques, la qual cosa ens permet observar l’estructura de l’alguer, les seves arrels, els rizomes, és a dir, la planta en sí. En alguns casos, la posidònia creix sobre les roques, en els llocs més protegits, però és poc abundant en aquest substrat, on no pot tenir gaire protecció “física”.

Potser us preguntareu per què tothom li dona tanta importància a la Posidònia... Aquesta planta és important per diversos factors: per una banda produeix una gran quantitat de matèria orgànica (aliment) i d'oxigen (1 metre quadrat de fulles proporcionen uns 10 litres d'oxigen cada dia), de manera que enriqueix considerablement d'altres ecosistemes i, d’altra banda també perquè forma esculls "vius" a moltes badies i platges que eviten l'erosió i la desaparició de la sorra.

La posidònia també serveix de suport a d'altres organismes, tant algues com animals, especialment briozous i hidraris que s'instal·len a sobre de les seves fulles, configurant l'anomenat "feltre epífit". També acull tota una sèrie de peixos i invertebrats que s'alimenten de les seves fulles, o bé que hi troben la suficient protecció per a l'aparellament i la reproducció. Així mateix, el seu sediment permet el desenvolupament de mol·luscs bivalves, i també una infinitat de cucs i altres organismes.

Actualment la praderia de posidònia es troba en forta regressió a tota la costa, a causa dels continus abocaments de contaminants, les construccions de ports, la regeneració de platges, la pesca il·legal de ròssec, l'aqüicultura (el problema no és l'activitat en si, sino la gestió dels seus residus), l'ancoratge indiscriminat d'embarcacions i la invasió d'espècies exòtiques.

Alguns organismes marins freqüents en aquesta comunitat (no necessàriament trobats en aquesta immersió) son: l’esponja (Cliona viridis), l’hidrari (Sertularia perpusilla), l’orella de mar (Haliotis lamellosa), la llebre de mar (Aplysia fasciata), la sípia (Sepia officinalis), l’estrella de capità o estrelleta (Asterina gibbosa), l’eriçó de roca (Paracentrotus lividus), la castanyola (Chromis chromis), els tords (Symphodus sp.), les salpes (Sarpa salpa) i, si l’aigua és prou neta, l’estrella vermella (Echinaster sepositus).

Les roques a poca fondària

Els ambients rocallosos de poca fondària i propers a la costa contenen una gran quantitat d'esquerdes, que esdevenen caus adients per a molts organismes.

Aquesta zona es caracteritza per les seves aigües transparents altament oxigenades i generalment més càlides que les de les capes inferiors. Hi trobem una gran quantitat d’algues fotòfiles -que necessiten molta llum- com són les algues verdes i brunes. En general, és una zona amb una gran diversitat biològica.

Els animals d'aquests ambients desenvolupen mecanismes de defensa com les espines, associades, o no, a glàndules verinoses, l'adopció de colors críptics (semblants als del medi). Entre els organismes més abundants (no necessàriament trobats en aquesta immersió) trobem l’alga Corallina elongata, l’esponja Clathrina clathrus a les esquerdes, els eriçons negres (Arbacia lixula) i de roca (Paracentrotus lividus), algun eriçó de fondària (Sphaerechinus granularis), sargs (Diplodus sp.), llavions (Symphodus tinca), salpes (Sarpa salpa), bavoses i blenis.

Mereix una menció especial l’esponja groga Aplysina aerophoba, que apareix en aquest ambient en masses relativament grans que creixen per gemació, i que constitueixen un micro-ecosistema en si mateixes ja que, entre els tubs de l’esponja, hi trobem planàries, ofiüres, i fins i tot algun opistobranqui amagat.

El fons detrític

Si continuem la immersió cap el fons, arribant a la interfície entre les gran roques cobertes d’algues i el fons, trobem que aquest està cobert de pedres planes de mida mitjana i petita. És el què es coneix com a fons detrític. Per la fondària, ja ens trobem a uns 10-12 metres.

Aquí creixen més aviat algues vermelles, que accepten tenir menys llum solar, i els forats entre les pedres permeten que gran quantitat i varietat d’animalons petits tinguin la seva “selva” particular, on no falten els seus predadors, que solen agafar forma de peix, com ara sargs i júlies, entre altres. Les pedres també permeten que els pops assenyats construeixin el seu propi cau, quina porta aguanten ells mateixos amb les ventoses d’un qualsevol dels seus 8 braços, ben a prop del seu territori de cacera.

El precoral·ligen

Si aixequem la vista del fons detrític cap a la roca que tenim als costats de la cala, trobem la comunitat del precoral·ligen, que es considera una zona de transició entre els fons ben il·luminats i el coral·ligen. Es caracteritza per una gran riquesa biològica: en penetrar a través de l'aigua, la llum va essent progressivament absorbida, alguns colors més que altres, en augmentar la fondària.

On la llum comença a escassejar, les algues són substituïdes progressivament per colònies d'animals incrustants que formen aquest hàbitat singular. La competència dels animals amb les algues per l’espai vital obliga a aquestes a una ocupació selectiva, en què s’estableixen diferents zones de preferència, d'acord amb la intensitat i qualitat de llum que els hi arriba.

Els organismes que hi habiten aquí solen lluir coloracions vermelloses que els permeten camuflar-se ja que, en un entorn on no arriba la llum vermella, tot el que és d’aquest color esdevé pràcticament invisible.

Els organismes marins freqüents en aquesta comunitat (no necessàriament vistos en aquesta immersió) son les algues Codium bursa, Codium vermilara i Cladophora pellucida, comencen a aparèixer les algues calcàries incrustants, les esponges Axinella damicornis a les escletxes, l’esponja perforant Cliona celata, la gorgònia blanca Eunicella singularis que de tant en tant ens regala amb algun predador com el cargol Simnia spelta o el nudibranqui Tritonia nilsodhneri, l’equiúrid Bonellia viridis, generalment amagat a les escletxes i del què només en veiem la trompa, tords, blenis, escorpores (Scorpaena sp.), serrans (Serranus cabrilla i Serranus scriba) i multitud de petits ascidis i altra fauna petita. De tant en tant es pot trobar algun peix més gros, com algun congre (Conger conger), i sempre es veuen sargs de tota mena, si hi ha sort, de mida força grossa.

El delericte del "Llanishen"

Aquest és un hàbitat singular, propi únicament d’aquesta cala del cap de Creus i que consisteix en el biòtop format per les restes d’un gran vaixell que va encallar a Caials fa molts anys.

Us en faré cinc cèntims, amb una petita adaptació del text d’en Enric Trilla, extret del seu interessant llibre “Naufragis a la mar de l’Alt Empordà”, publicat per Editorial Brau (Figueres):

L'any 1917 la Gran Bretanya es troba immersa en la Primera Guerra Mundial. Essent un conflicte de grans proporcions, el seu exèrcit és destacat a Europa, l'Àfrica i l'Orient Mitjà, compromès en tots els fronts de batalla.

Des del trencament de les hostilitats, l'any 1914, la Royal Navy ha bloquejat la Flota d'Alta Mar alemanya a les bases del Bàltic. Aquest domini del mar només és desafiat per una arma de nova aparició, el submarí, ja que les tècniques de detecció i destrucció no han estat encara desenvolupades.

Els submarins alemanys demostren el seu enorme poder destructiu, enfonsant gairebé 6 milions de tones de vaixells aliats només l'any 1917. Encara que el principal teatre d'operacions navals és localitzat a l'Atlàntic i el mar del Nord, al litoral català també hi naveguen submarins alemanys a l'aguait d'algun mercant desprevingut que es posi a l'abast de les seves armes. El “Llanishen” va ser un d’ells.

El 7 d'agost de 1917 el “Llanishen” salpa de Marsella, en llast, cap al sud amb la intenció de guanyar l'estret de Gibraltar; el seu únic armament és un canó emplaçat a popa.

Arribat al mig del golf de Lleó és torpedinat per un submarí; el torpede, possiblement sense explotar, el forada de banda a banda, travessant la sala de màquines. El capità dóna la nau per perduda i ordena el seu abandó. La
tripulació arribarà en dos bots a Portbou i Portvendres, però el vaixell, escorat, continua flotant a la deriva, empès pel mestral en direcció sud-est.

La matinada següent és albirat pel vapor “Colón”, un petit vaixell de cabotatge que fa el trajecte entre Barcelona, Portvendres i Seta. Després d'una inspecció que constata el total abandó del vaixell, el “Colón” decideix remolcar-lo cap a Barcelona, però malfiant-se del seu estat no hi embarca cap tripulant.

Al cap de poca estona després es desencadena un temporal de llevant; davant la impossibilitat de remolcar cara al vent un pes molt superior al seu, el “Colón” talla el cap que els uneix i el “Llanishen” va de través cap a la costa.

Albirat des de Cadaqués, un llagut es fa a la vela, interceptant el derelicte quan ja es troba sobre les roques. Abordant-lo ràpidament, s'arnollen les àncores quan, de sobte, es gira el vent cap a tramuntana i el Llanishen pivota sobre la proa, quedant encallat als Caials.

Una empresa naviliera barcelonina, "Hijos de José Tayá", es fa càrrec del vaixell sinistrat, vol reflotar-lo tapant amb ciment els forats de l'obra viva. El barco “Teresa Tayá” comença a portar material de suport (maquinària, fusta, ciment, etc.) des de Barcelona a Cadaqués.

Durant mesos moltes barques de la vila, llogades per la “Tayá”, transporten sorra i ciment al lloc del naufragi per als bussos italians encarregats del reflotament. Tapats els forats, dues grans bombes del port de Barcelona comencen a buidar el casc, però el “Llanishen” no es mou, i és que el ciment aplicat a les vies d'aigua ha soldat el vaixell amb les roques del fons.
Abandonat definitivament, l'hivern del 1917 el “Llanishen” és desfet per un temporal. La primavera de l'any següent el bus Constantí Kontos inicia la campanya de desballestament del vaixell, que durarà fins l'estiu de l'any 1925, quan encara la revista "Sol Ixent" de Cadaqués publica una notícia sobre aquesta tasca.

Trenta anys més tard el fill de Constantí, Jordi Contos, dinamitarà les calderes del vaixell amb cent quilos d'explosiu, per recuperar l’acer tan valuós com escàs en aquella època.

Tota aquesta història (i alguna coseta més que un recorda d'altres fonts, com l'obra de l'insigne Josep Pla) la tinc present sempre que veig les restes d’aquest vaixell, la qual cosa li confereix un “ànima” a aquests ferros rovellats. Com comentava al començament, les quadernes soldades al fons han esdevingut un hàbitat especial, molt lligat al precoral·ligen que l’envolta, i on cal mirar atentament per descobrir la gran quantitat de vida que hi ha.

Tota mena de “bitxos” han fet la seva casa de les restes d’aquest vaixell, gràcies als centenars de petits espais que els proporcionen refugi. De fet podem trobar molts tipus d’algues, d’esponges, força gorgònies blanques, molts petits cnidaris, alguns cucs, mol·luscs de tota mena (incloent els nostres preferits, els opistobranquis), alguns bivalves petits, algun crustaci (costen de veure ja que son molt porucs), molts briozous, alguns equinoderms, ascidis i força peixos, alguns de mida respectable.

El coral·ligen

Passat el barco, a partir dels 20 metres de fondària, deixem el precoral·ligen i trobem el coral·ligen, que literalment significa “allà on creix el corall”. El coral·ligen apareix a les zones rocoses i poc il·luminades de la Mediterrània, i la seva principal característica és que hi viu una interessant comunitat d'algues calcàries, que creixen en plans horitzontals contigus per tal d'aprofitar l'escassetat de llum.

També es poden trobar, allà on l’home no hi posa gaire la “grapa”, algunes colònies grans de cnidaris, com ara les gorgònies vermelles i el valuós corall vermell. A Caials aquests cnidaris estan presents de forma gairebé testimonial, raó per la qual em fa molta més il·lusió trobar-los que si, en canvi, fossin molt comuns. Per trobar coral·ligen en bones condicions cal anar a llocs menys freqüentats i potser més allunyats de la costa, però tot i així és un bon espectacle.

Com ja he dit, a la Mediterrània, l'anomenat coral·ligen, es caracteritza per ser una zona colonitzada per un gran nombre d'algues calcàries, entre les quals es desenvolupen altres organismes invertebrats suspensívors: esponges, ascidis, briozous i gorgònies. Gairebé tots son animals de colors vermells, groguencs, rosats i ataronjats.

El descens de la llum és un dels factors clau per al desenvolupament d'aquestes algues calcàries, que es veuen afavorides per la desaparició d'altres més productives i que sens dubte les anul·larien si tinguéssin més llum. Per altra banda, la calcificació els dóna la resistència necessària per no ser menjades per certs herbívors. Tot i tenir un creixement bastant lent, lluiten aferrissadament entre elles per posicionar-se al substrat i obtenir així la màxima quantitat de llum solar, fet que ocasiona un creixement singular en plans horitzontals, fins i tot de recobriment i superposició de les unes vers les altres.

Els organismes més freqüents d’aquesta comunitat son les algues calcàries dels gèneres Lithophyllum, Mesophyllum i Peyssonnelia, les esponges Ircinia oros, Petrosia ficiformis (si tenim sort veurem la vaqueta suïssa Peltodoris atromaculata que la parasita), la gorgònia vermella (Paramuricea clavata), el corall vermell (Corallium rubrum), algun crustaci com els esclops (Scyllarides sp.), estrelles i ofiürs de tota mena (segons el lloc), cogombres de mar com l'Holoturia forskali, i peixos molt característics ja que no es veuen en aigües somes com el tres cues (Anthias anthias) o el moll reial (Apogon imberbis). També son “de nota” els peixos grossos, com ara la rascassa (Scorpaena scrofa) o alguna troballa curiosa, si hi ha molta sort, com algun rap.

Per acabar

Va ser una sorpresa per a mi, encara no sé si grata, el fet de mirar-me la immersió amb uns altres ulls. La limitació imposada per la foto angular, que impedeix mirar-se les coses de massa a prop, et dona una perspectiva mes “humana” de la immersió, fent que no et puguis centrar tant en observar els petits detalls de la natura, contra el que tinc per costum. En definitiva, no vaig gaudir tant de la immersió, i no és que no meresqués la pena, tot el contrari, però prefereixo submergir-me "en mode macro”.

INTERESSANT: Si voleu veure les fotos de la immersió, accediu a www.fotosubmarina.com i, un cop a dins, cliqueu el botó SEARCH i teclegeu la data “22/03/2008” sense les cometes.

Fins la propera !

Mateua, immersió rècord

2008-03-15T22:30:00.004+01:00

l passat dissabte 15 de març vàrem decidir anar a bussejar a la cala Mateua, a l’Escala. Aquesta cala, situada a tramuntana de cala Montgó, tot i que està força amagada del gran públic, és molt coneguda pels submarinistes catalans, ja que molts d’ells han tingut el seu primer contacte amb el mon submarí precisament aquí; no en va, en un altre article, anomenàvem a cala Mateua: "escola de submarinistes".

Cala Mateua està formada per un penya-segat de roca calcària que s’eleva fins uns 40 metres sobre el nivell del mar. Destaca l’illa Mateua, un illot calcari situat a uns 15 metres de la platja, quina forma recorda vagament a una tortuga i que te dos túnels submergits, el major dels quals té una longitud d’uns 9 metros i una alçada d’1 a 2 metres en funció de l’acumulació de sorra, pel qual pot resultar un passatge un xic claustrofòbic per a alguns bussejadors.

La immersió clàssica consisteix en rodejar l’illa Mateua en el sentit contrari a les agulles del rellotge, per fer el trajecte de màxima profunditat al començament del recorregut. Podem entretenir-nos observant la vida bentònica, molt abundant en totes les esquerdes i forats, per la qual cosa és molt recomanable portar una lot o focus submarí.

Tot i que aquest dia preteníem fer un circuit diferent, fer la volta en sentit horari i, al final, derivar cap a terra per remirar bé el fons arran de costa, al final ens vàrem desdir i vàrem fer la volta clàssica, per bé que en tornar, als 5 metres de fondària, vàrem obrir el nostre recorregut cap a l’alguer de posidònia contigu. I allà vàrem fer les troballes més interessants del dia... però anem a pams.

Vàrem observar clarament que la primavera s’apropa i totes les algues comencen a créixer de valent, una bona noticia pels peixos i els eriçons que se les mengen, i encara més bona pels peixos grans que es mengen els petits; ja se sap que a la mar impera la llei de la selva.

Entre les poques espècies que sé distingir a simple vista, les més maques d’entre les algues verdes van ser la Codium bursa i C. vermilara, la gran quantitat d’Halimeda tuna (no tan abundant i amb colors més foscos que la de Tossa de Mar) i les fulles, aquí més aviat fosques, d’Udotea petiolata, que jo associava a ambients més profunds (sol trobar-se en quantitat sobre el coral·ligen de Caials). Tampoc ens podem oblidar de les butllofetes, discretes però intrigants, de l’alga Valonia utricularis, ni dels petits “fulls d’enciam” de l’alga Ulva olivascens, que vista en poques quantitats ens indica que l’aigua no està contaminada (però compte si la veieu en molta quantitat, eh?).

És clar que no només hi havia algues verdes, entre les algues brunes la més vistosa és potser la Dictyota dichotoma amb les seves tonalitats iridiscents, així com les mitges llunes blanques de la Padina pavonica entre mig de frondes d’Halopteris scoparia.

Per últim, entre les algues vermelles destaquen, a Mateua, la ubiqua Jania rubens i la –cada cop més abundant en funció de l'estació- Sphaerococcus coronopifolius, la qual oculta a les seves branques gran quantitat d’animalons, sovint sorprenents, com els microscòpics crustacis Caprella sp. i fins i tot, com vàrem poder comprovar, alguna aranya de mar, un picnogònid “tot potes” molt i molt curiós. També era molt abundant l’alga calcària Corallina elongata, que dona un tacte aspre als matolls d’algues, i les Mesophyllum i Lithophyllum, que "fan créixer" les pedres on es fixen aportant matèria calcària amb la seva pròpia estructura.

Entrant al regne animal, veiem les esponges que, com ja sabeu, no son sinó conjunts de cèl·lules una mica especialitzades en filtrar aigua. Una de les esponges més aparents a poca fondària és l’Aplysina aerophoba, de color groc, i que cap al final de la immersió varem veure –en diferents casos- acompanyada per opistobranquis, en el primer cas va ser un Diaphorodoris luteocincta, i el segon cas un depredador amb barret, una Tylodina perversa, que es menja les algues cianofícies contingudes als teixits de l’esponja, i no l'esponja en sí, com es creia no fa pas tants anys.

Em van cridar l’atenció una mena de botons grocs fixats damunt les roques, a prop dels òsculs de les esponges Cliona celata i C. viridis. Jo pensava que eren noves colònies d’aquestes esponges, començant a foradar la pedra, però en consultar-ho a una especialista, em va dir que eren les papil·les inhalants de la mateixa esponja de la què vèiem l’òscul al costat. Aquestes esponges Cliona es presenten en diferents formes, però de les què parlo totes tenien la forma “alpha” o excavadora, que dissolen la pedra calcària per fer-hi casa seva. Altres formes "adultes" de la mateixa esponja son "massives" i tenen forma pròpia: la seva massa corporal és casa seva.

Cala Mateua també es caracteritza per tenir grans clapes d’esponges incrustants vermelles (Crambe crambe), una espècie que es pot confondre molt fàcilment amb la també vermella i incrustant esponja (Spirastrella cunctatrix) i de la que es diferencia per les marcades protuberàncies i el tacte suau de la Crambe, mentre que l’Spirastrella té molt més marcats els conductes aqüífers radials (que convergeixen als òsculs) i és de superfície més regular, oferint un tacte “híspid” (pelut, rugós o aspre...)

També vàrem tenir oportunitat d’observar l’esponja calcària (Paraleucilla sp.) de la què n’estem fent el seguiment per tota la costa. Varem veure només dos exemplars, fixats a unes algues a uns quatre metres d’aigua. Realment aquesta espècie a la primavera va de baixa, igual és que ja ha completat el seu cicle vital.

Altres espècies d’esponges comunes van ser la bella Acanthella acuta, l’Axinella damicornis amb un exemplar fent petites ramificacions de creixement, la Dysidea avara amb la seva delicada forma reticulada quan se la mira de prop, l’Oscarella lobularis en diferents colors, l’Agelas oroides de bonic color taronja i forma globular i, com no, les discretes Ircinia, semblants en forma i color a les pedres.

Entre els cnidaris destaquem sobre tot tres tipus, les molt abundants mans de mort (Alcyonium acaule), les anemones incrustants grogues (Parazoanthus axinellae) que recobreixen completament els sostres i parets d’alguns extraploms i el corall vermell (Corallium rubrum), ben amagat a escletxes (ja que l’altre, el més accessible, ha estat “pescat” per algú, tot i la seva mida petita que no li confereix cap altre valor apart de l'ecològic, però ja se sap que l'avarícia no té límits).

No menys abundants, però molt més discrets, son els hidraris que creixen allà on poden: generalment a indrets on hi hagi una mica de corrent d’aigua, i una mica protegits. Per la seva petita mida i dificultat d’identificació en destaco una espècie, la (Sertularia perpusilla) que creix formant cadenes de "clons" sobre les fulles noves de posidònia (Posidonia oceanica), un cas clar de reproducció asexuada.

Les plomes de mar com l’Aglaophenia pluma van ser unes de les colònies d’hidraris més aparents, i fins i tot en un cas varem tenir la oportunitat de veure un dels seus depredadors instal·lats a sobre: un opistobranqui Doto koenneckeri, tant interessant com car de veure, molt petit i molt críptic, gairebé indistingible entre la munió de restes orgàniques que suren pel medi aquàtic i son retingudes per aquestes estructures filtradores.

Anemones dels tipus Aiptasia diaphana i Anemonia sulcata, comuns a poca fondària, i Aiptasia mutabilis, més comuna a zones més profundes, i fins i tot un exemplar de Cereus pedunculatus, una anemone més plana i amb tentacles més curts, aparentment més adaptada a ambients infralapidícoles, completen el grup dels animals que piquen.

Els anèlids estaven representats per dos grups, els espirògrafs del gènere Sabella, en algunes de les seves varietats comunes, i els cucs “pescadors” com l’Eupolymnia nebulosa, que instal·lats als seus forats, ben protegits, llencen els seus tentacles orals acanalats a la captura del seu menjar microscòpic.

Els mol·luscs opistobranquis vàrem prodigar-se aquest dia, fins a 13 espècies diferents: els ja esmentats Diaphorodoris luteocincta, Doto koeneckeri i Tylodina perversa, i a més: 3 Hypselodoris fontandraui juvenils, un Elysia viridis, un Facelina coronata, un bellíssim Crimora papillata, un Chromodoris krohni, un Dendrodoris limbata, un meravellós Polycera quadrilineata en una poc comuna “fase fosca”, un Trapania lineata, un Calmella cavolinii i multitud d’Elysia timida. El més curiós és què, al principi de la immersió, a aquests bitxos els costava revelar-se, i després va ser un “no parar”.

Els prosobranquis son menys coneguts per nosaltres, i per tant varem identificar menys espècies, com el Buccinulum corneum, les lapes (Patella sp.), algun fisurel·lid del gènere (Diodora) i algunes orelles de mar (Haliotis lamellosa) sota les pedres.

Entre els bivalves, alguna nacra (Pinna nobilis) petita entre la posidònia, un parell de (Limaria hians) sota pedres. El més curiós, tot i que no el vaig veure viu, va ser el dàtil de mar (Lithophaga lithophaga) una “delicatessen” per alguns, protegit ja que la seva captura implica la destrucció de la pedra (i per tant de l’ecosistema) on viu. Amb tot, en girar una pedra del fons, vaig veure els forats creats per aquest animal, d’un diàmetre similar a un dit, i dins d’un d’ells una única valva d’aquest mol·lusc.

Crustacis pocs, ja que solen sortir de nit, però destacar el picnogònid que vàrem trobar entre les frondes d’Sphaerococcus, com hem comentat abans, un cranc Pilumnus vellosissimus en aquest mateix tipus d’algues, i alguna gambeta Palaemon elegans, tan encauada que va ser impossible retratar-la.

Els briozous, atesa la poca fondària del coral·ligen, no eren molt variats, principalment hi havia fals corall (Myriapora truncata) i algunes espècies incrustants sota les roques. Son animals molt difícils d’identificar amb els nostres mitjans, per exemple, a prop de la troballa del Crimora papillata (foto DSC_5813) hi havia unes quantes clapes de briozous. Consultat amb un especialista a Marsella (gràcies, Oriol !) sembla que al final pot ser una d’aquestes espècies: Ellisina gautieri, Ellisina cf. levata (=gautieri) ó Parellisina curvirostris.

Per què aquestes tres espècies possibles? Doncs perquè, en termes tècnics: "tot depèn del grau d’orientació de l'aviculari i si es asimètric o no". És complicat. A més, per acabar-ho d’adobar, aquest individu té "el plafó dels zooides transparent i les parts apicals dels zooides on hi ha els avicularis i les ovicel·les de color blanc"... Queda clar que els briozous són tot un món, i seguint la regla que fa temps que coneixem, comprovem que: “com més petit el bitxo, menys bibliografia disponible”.

Els equinoderms son molt més fàcils, a més de la munió d’eriçons (Paracentrotus lividus) i algun (Sphaerechinus granularis), trobem algunes estrelles de mar (Echinaster sepositus), una d’elles “bebè” a prop de la Tylodina perversa. Cogombres de mar (Holothuria tubulosa) als sorrals i algun (Holothuria forskali) de color negre amb piquets blancs enfilat a les roques, que vaig descobrir seguint el llarg rastre de les seves deposicions, caigudes sobre un alga Sphaerococcus... si ell hagués anat al lavabo en contes de fer-ho a qualsevol lloc, jo no l’hauria vist.

Identificar les ascídies també és complicat, potser no tant com els briozous, però cal fer servir altres tècniques que les què podem fer servir nosaltres. L’ascídia més fàcil d’identificar, sense dubte, és la Halocynthia papillosa, mentre que l'espècie més rara que vaig veure correspon a un grup d’animals que apareixen a la foto DSC_5686, son possibles ascídies no identificades, plenes de larves. El sifó llarg podria ser exhal·lant, i en dos exemplars es veu un forat a la túnica que podria ser el sifó oral.

Molt comunes, i en principi fàcils de confondre amb esponges del mateix color, serien les ascídies colonials taronges de la familia Didemnidae, possiblement Polysincrator sp. però per especificar més, caldria fer preparacions histològiques, i per tant fer un estudi a la “morgue”, cosa incompatible amb la nostra forma d’observar la natura. Com diem darrerament: hem trobat els nostres límits.

Per últim, pocs peixos, tot i que es nota que van tornant. Alguns sargs, molls de roca, julioles i serrans, però sobre tot, en la nostra recerca de coses petits, vàrem veure xucladits dels tipus Lepadogaster lepadogaster i L.candollei, i el de color blanc Apletodon bimaculata, d’un color blanquinós absolutament mimètic amb la pedra on el vàrem trobar. Tenia una curiosa capacitat, la de moure els ulls de forma independent, com els camaleons. Blenis, gobis i trypterígids es deixaven veure de nou, així com els tords petits i algun de gros. La vida torna a la costa.

La nostra incursió al mon submarí d’aquest dia ha estat un rècord tant en durada (ens hi vam estar gairebé dues hores -114 minuts- sota l’aigua) com en nombre d’espècies d’opistobranquis trobades (13 en total). Tota una fita que ens costarà millorar, caldrà tenir bones idees...

La primera idea que se m’acut és que la configuració d’aquest bonic illot, que ens torna al punt de partida sempre que no el perdem de vista, fan que Illa Mateua sigui ideal per l’aprenentatge i pràctica de les immersions nocturnes. I cal recordar que els nostres amics opistobranquis son animalets essencialment nocturns... Si n’hem vist tants de dia, què no veurem de nit... a veure si els companys s’animen i n’organitzem una ben aviat...

INTERESSANT: Per veure totes les fotos de la immersió (més de 200) cal que aneu a www.fotosubmarina.com i premeu el botó SEARCH, teclejant llavors la data "15/03/2008" sense les cometes.

Gaudiu de les fotos !

Caials, la mar sempre ens reserva sorpreses

2008-03-01T16:17:00.012+01:00

l passat dissabte 1 de març de 2008 en Daco, l’Albert i jo vàrem anar als Caials de Cadaqués. La previsió del temps era prou favorable, així que ens vàrem trobar un cel clar i la mar absolutament plana, molt transparent amb una visibilitat superior als 15 metres, i força freda encara, per sota dels 13ºC.

Referent a la temperatura de l’aigua, he observat una curiositat en els registres del meu ordinador de busseig, i es que hi havia una mena d’inversió tèrmica a la columna d’aigua: la temperatura de les capes inferiors als 20 metres de fondària estava mig grau per sobre de la temperatura de les capes superiors. Efectes de la tramuntana ?

Vàrem fer la ruta clàssica, en la que visitem els diferents hàbitats que ofereix aquesta immersió: la comunitat d’algues ben il·luminades, la comunitat d’espècies infralapidícoles (que viuen sota les pedres), l’alguer de posidònia, les algues de llocs poc il·luminats, el precoral·ligen i el coral·ligen, sense oblidar-nos de mirar una mica pels voltants del delericte del Llanishen.

Ja només entrar a l’aigua cristal·lina vàrem tenir la primera sorpresa: era plena de plàncton. Entre tots els animalons que suraven a dues aigües cal destacar un tipus de sifonòfors (encara debatim si és del gènere Halistema o Forskalia) que tenia dues parts ben diferenciades, una mena de cap fet a base de bossetes que li conferien la capacitat de moviment, i una mena de ramificacions extensibles rematades per uns òrgans de color vermell.

A més d’aquests curiosos animals, hi havia cadenes de petites salpes i boletes amb detalls de color blau i llargs tentacles transparents. Tot costava molt de veure, imagineu-vos intentar fer una foto, però el fet és que hi havia força animalons. També hi havia una medusa Pelagia noctiluca, molt trencada ja, i un parell de salpes molt grosses, més de 10 cm. cada una, surant trencades, però encara vives, ja que reaccionaven a la nostra presència.

De vegades la ment vola imaginant les meravelloses i delicades, alhora que impossibles, estructures que l’evolució ha donat a aquestes formes de vida. Si en un encontre casual com aquest podem veure tanta bellesa, quines sorpreses ens tindrà amagades la mar?

En intentar fer fotos vaig constatar l’abundància d’ous surant com a part important del plàncton. Especialment abundants a la superfície, n’hi havia també entre dos aigües, la qual cosa es constata amb les impossibles fotos dels sifonòfors, plenes de “neu” (un fenomen que en anglès es diu “backscatter”) produïda quan aquestes boletes reflexen la llum del flaix. La petita pantalla de la càmera no mostrava aquest problema, així que jo content… fins que s’ha fet evident en visualitzar-les a l’ordinador…

Les algues van començar a aparèixer sobre les roques a la mateixa entrada de la cala, unes de les que més em criden l’atenció son les “garrapinyades” (Phymatolithon calcareum), que com el seu nom indica son unes algues vermelles calcàries que creixen generalment sobre restes de pedres, envoltant-les més o menys completament.

També em va cridar l’atenció un tipus d’alga Codium poc habitual, la Codium coralloides, que ja havia vist altres vegades sense fer-l’hi massa cas. Per què m’hi vaig fixar aquest dia? Doncs perquè en Daco va estar a punt de posar la ma sobre una escòrpora (Scorpaena porcus) que s’amagava sobre una pedra, i quan el peix va fugir, va decidir posar-s’hi sobre aquest alga.

Es nota que la primavera s’apropa i l’hivern s’acaba, i és que les algues comencen a créixer gràcies a la creixent insolació a les zones poc fondes. Quant a algues, es veien els arbrets vermellosos de la Laurencia, Dictyota de vàries espècies amb les seves fulles dicotòmiques que semblen fractals senzills, Cistoseira amb els seus arbrets verds, les boletes de Falkenbergia rufolanosa (que no és sinó una de les fases reproductives de l’alga invasora Asparagopsis armata, originària d’Austràlia), les ramificacions quasi coral·lines de l’Amphiroa rigida, les incipients orelletes blanques de la Padina pavonica, que més endavant de l’estació creixeran amb força, i una bona quantitat de Colpomenia sinuosa, amb aspecte i textura de plàstic “pelut”.

Més al fons es troben algues dels tipus Codium bursa i vermilara, també molta Sphaerococcus (on sempre hi ha interessants troballes d’opistobranquis i algun micro-crustaci com les Caprellas). Ara bé, a les profunditats, on hi ha menys llum, les algues que realment prosperen son les algues vermelles calcificades, d’aspecte de corall, colors roses o vermellosos, dels tipus Lithophyllum i Mesophyllum.

La posidònia (Posidonia oceanica) de Caials constitueix l’únic representant local de les fanerògames marines, i es troba exclusivament a poca fondària, menys de 6 metres, sobre un fons de sorra i còdols, però també sobre les roques, una particularitat que gairebé només he vist al cap de Creus, el que no vol dir que no es doni en altres indrets.

Quant a les esponges, veiem les més habituals, Ircinia de diferents tipus a diferents profunditats, la vermella i incrustant Crambe crambe, i la groga Aplysina aerophoba típica de les roques a poca fondària. Una d’aquestes Aplysina estava “parasitada” per un opistobranqui molt curiós: Tylodina perversa.

Aquest animaló, curiós pel seu barret sempre ben cobert d’algues, s’alimenta aparentment dels teixits de l’esponja, però després d’un estudi publicat per tres investigadors del CSIC (Turón, Becerro i Uriz: “Tylodina perversa, una oveja disfrazada de lobo”) sembla que, el que li agrada a la Tylodina son les algues cianofícies que creixen als teixits de l’esponja, i no l’esponja en si. Aquest “opisto”, per cert, no el vèiem des de l’any 2001 així que, per a mi, va ser tota una alegria.

Al coral·ligen trobem també esponges Axinella damicornis (a les escletxes i sovint aprofitada com a base de les anemones incrustants grogues Parazoanthus axinellae) i les branques erectes d’Axinella polypoides als llocs on estigui una mica protegida dels visitants humans i els seus cops d’aleta.

Les “olivetes” (per la seva forma i mida) Sycon raphanus, força abundants ara que les sé distingir de les algues, algunes prop d’altres esponges com la Hemymicale columella o esponja cratera, pels seus òsculs característics en forma de petits cràters. Algunes Ircinia oros, una d’elles completament recoberta d’entoproctes, una visió que mereix la pena.

Vaig tornar a veure la mateixa esponja calcària Paraleucilla de fa algunes setmanes, fixada a una gorgònia i una mica més degradada (el temps passa, no en va). També vaig trobar una Spongia agaricina, amb la seva característica forma d’orella, tanquen el grup de les esponges més representatives.

Els cnidaris més representatius d’aquesta immersió, atesa l’excel·lent visibilitat que varem trobar, van ser les gorgònies. Amb bona perspectiva vaig poder constatar que, passat el barco, les gorgònies blanques (Eunicella singularis) estan distribuïdes més o menys regularment pel fons, aprofitant els racons amb major hidrodinamisme. No son tan denses com a llocs menys visitats, però no està malament.

Per a mi va ser una sorpresa trobar gorgònies vermelles (Paramuricea clavata), de fet només un grapadet, a uns 17 metres de fondària. No son grogues com les que es veuen a Begur, aquí son només vermelles, però tot i així son de la mateixa espècie. Per mostrar-se més maques (devien tenir gana) tenien tots els pòlips oberts. Una altra troballa va ser una gorgónia taronja del gènere (Lophogorgia o Leptogorgia, crec que son sinònims), sobre la qual s’havia instal·lat una petita colònia d’hidraris, i sobre aquesta, un nudibranqui (Cuthona coerulea) que se’ls estava menjant. A petita escala, si, però el mar no deixa de ser una selva on impera la llei del més fort, menjar o ser menjat…

Els hidraris com les “plomes de mar” (Aglaophenia sp.) comencen a ser realment abundants a fondària, com ho son els animals que se les mengen, precisament els bitxos que nosaltres volem veure: els nudibranquis. Un dels més golafres (potser hauria de dir “voraços”) és el Dondice banyulensis, que es menja les mateixes branques on s’hi recolza (literalment com si posés els peus al plat).

Les petites “floretes” grogues de les anemones incrustants aporten la nota de color a les parets del coral·ligen, generalment de discrets tons vermells (recordeu que sota l’aigua el vermell és gris, mentre que el color més visible és el groc). Alguns coralls tous, també coneguts com alcionaris o més comunament com a “mans de mort” (Alcyonium acaule) apareixien discretament, la majoria amb els pòlips retrets.

A poca fondària, prop de la costa, augmenta molt la densitat d’anemones, les Aiptasia mutabilis, que no tenen massa manies amb la fondària i on de tant en tant es pot trobar una gambeta Periclimenes, les Anemonia sulcata que prefereixen llocs soleiats i amb vistes, més acollidores pels gobis anèmona (Gobius bucchichii) i els crancs de potes llargues (Inachus phallangium), i les Aiptasia diaphana, anemones de mida petita (no més de 5 cm.) que aprofiten les escletxes de les roques a poca fondària, entre les algues, i que probablement son les responsables de més d’una picada als banyistes de l’estiu.

Quant als cucs, la primavera i la seva abundor alimentària fa que els espirògrafs es mostrin més fàcilment als submarinistes. Destaco els grans espirògrafs com el Sabella spallanzani, els bonics cucs ferradura com el Protula sp. amb les seves plomes amb puntets vermells (per qui sap mirar) i els petits i vermellosos Serpula vermicularis amagats als indrets més foscos de les roques.

Planàries veiem poquetes, potser perquè en aquesta immersió no tenim temps de girar massa pedres, només un parell de boniques Prosthecereaus roseus. Els que si que en veiem un bon grapat son opistobranquis, la llista és llarga, i de categoria: els ja comentats Tylodina perversa, Cuthona coerulea i Dondice banyulensis, tres de cada, un parell de Tritònia striata, moltes Elysia timida (una d’elles berenant una alga Acetabularia), un bonic Hypselodoris villafranca de bona mida, diversos Diaphorodoris papillata i luteocincta, un Flabellina babai, una Cratena peregrina, i un Dendrodoris limbata.

Parents dels opistobranquis son els prosobranquis, i entre ells destaquem el cargol Hexaplex trunculus, comú a poca fondària amb la seva closca ben recoberta d’algues per mimetitzar-se a l’entorn, i les orelles de mar (Haliotis lamellosa) comuns sota les pedres, que fugen de la llum tant com poden. Alguna lapa, a les escletxes de la roca, on ningú la pugi molestar, i poca cosa més digna de menció.

Entre els bivalves, destacar només les nacres (Pinna nobilis), totes relativament joves en aquesta cala, i moltes d’elles al descobert, al estar l’alguer de posidònia en constant recessió, com a la resta de la costa. És curiós que la posidònia acusi tant els efectes antròpics, quan fa milers i milers d’anys que colonitzava tota la costa. En 50 anys ens hem preocupat de desmuntar completament el delicat ecosistema litoral, i després ens queixem que no hi ha pesca, i que hi ha massa meduses… tot és part del mateix problema.

Els crustacis van estar poc representats en aquesta immersió, si de cas per petits crancs ermitans (els més comuns sota les roques), crancs normals molt esmunyedissos, i algunes gambetes Palaemon elegans que estaven fent una festa en un moment que vaig aixecar una roca.

Els briozous eren especialment abundants sota les pedres (amb espècies incrustants) i al coral·ligen (amb espècies arborescents com el fals corall Myriapora truncata). Hom trobava a faltar més variació d’espècies com les que varem veure la setmana anterior a l’Illa de Fitor. Ara que hi penso, fa temps que no veig el que es coneix com a “randa de Neptú” (Sertella sp.)… potser una altra espècie en recessió?

Els equinoderms, abundants com sempre, els eriçons (Paracentrotus lividus) els què mes, tot i ser víctimes de les garoinades tan habituals a l’Empordà (quedin les closques buides a peu de platja com a testimoni), tenen habitualment una capacitat reproductora elevada, a més de no fer fàstics a qualsevol qualitat de l’aigua de mar. Les estrelles, més “senyoretes” elles, volen aigües netes. Tot i així vàrem veure unes quantes de poc habituals, entre les que destaco l’Hacelia attenuata, d’un bonic color taronja i bona mida, i l’estrella de capità (Asterina gibosa).

Entre les ascídies, algunes clavellines (Clavellina lepadiformis i C. nana), a més de les típiques vermelles Halocynthia papillosa. Sota una roca vaig veure una bonica ascídia de color vermell i blanc translúcid, possiblement una Ascidia mentula, a més d’altres no identificades.

Per acabar, encara pocs peixos, però ben macos, Trypterigion, gobis, sargs de tota mena, blenis a les roques, algunes castanyoles. No recordo cap tord, tan freqüents com son a la zona cap a principis d’estiu, quan fan els seus nius (el què sentiu, com els ocellets). Poca cosa, en qualsevol cas; és molt millor a finals d’estiu.

Com a resum, la gran visibilitat va fer de la immersió un plaer, ja que a més de les nostres troballes, vàrem poder gaudir del paisatge submarí, un luxe a les nostres costes on la visibilitat es veu generalment afectada per múltiples factors: plàncton, sediments, etc. I amb la tranquil·litat de no perdre mai de vista el company.

Tant ens vàrem encantar, observant animalons, que vam esgotar completament la nostra reserva d’aire, és veritat que no respectem aquesta norma bàsica del busseig, però ho fem en zones a poca fondària, potser un parell o tres metres, però hi ha tant per veure i viure, i tan poc temps…

La immersió va durar aproximadament una hora, de la qual aproximadament la meitat va transcórrer a fondàries superiors als 15 metres. La configuració del fons fa que, encara que acumuléssim temps de descompressió (habitual a l’estiu), ens puguem desnitrogenar tranquil·la i correctament mentre observem la vida petita.

Certament, Caials és un lloc d’immersió excepcional.

INTERESSANT: Si voleu veure totes les fotos que vàrem fer en aquesta immersió, aneu a la plana http://fotosubmarina.com/iphoto/main2.cfm i cliqueu el botó SEARCH, posant la data "1/03/2008" sense les cometes.

Illa de Fitor. Immersió en terra de pirates

2008-02-23T18:40:00.002+01:00

emps era temps, els pirates dominaven la mar. Les seves lleis s’imposaven arreu i no hi havia vaixell els passatgers del qual no sentissin la por d'un atac pirata. Tampoc la Costa Brava es va lliurar d’aquesta maledicció.

Alguns d’aquests atacs encara es recorden, i les malifetes comeses es conserven documentades als arxius. Un d’aquests documents parla del ferotge atac dels pirates turcs d’en Barba-roja a la vila emmurallada de Palamós, i algunes poblacions veïnes, a l’hivern de 1543. En realitat en Barba-roja era a França i, per tant, la flota atacant, formada per 20 galeres i 3 “fustes”, va ser comandada pel seu lloctinent Salah Rais, però la duresa de l’atac va fer que quedés gravat a la memòria col·lectiva per la seva brutalitat.

Ja quan arribem als voltants de Begur hom recorda aquesta mena d’històries de pirates, evocades per la falta de pobles en primera línia de costa (els nuclis importants es troben “amagats” a certa distància de la costa, com ara Palafrugell o Begur) com per l’abundor de masies fortificades i torres de guaita que trobem en punts destacats del paisatge, amb excel·lents vistes al mar que són producte de la necessitat, no de la casualitat, ni de l’amor per la natura.

En aquest magnífic panorama, el dissabte 23 de febrer de 2008 vàrem quedar per bussejar en Daco, l’Enric, i jo mateix, convidats per en Guillem i un amic seu, en Miquel. No teníem massa clar on anar, però si que teníem molt clar el que volíem fer –trobar “nudis”– així que finalment varem optar per anar a l’Illa de Fitor.

L’Illa de Fitor

L’Illa de Fitor és un escull (a alguns indrets en diuen “bau” o “seca”) que, amb aigua calma, sobresurt només un pam de l’aigua. Es troba una mica al sud de la cala de Sa Tuna (Begur), entre la muntanya submarina coneguda con Furió de Fitor i la costa, de la qual es troba a una distància d’uns 150 metres.

De pendent suau per la banda de terra, l’escull baixa abruptament a profunditats de més de 50 metres per la banda de mar, per la qual cosa els submarinistes han de controlar molt bé la flotabilitat i anar molt amb compte amb la fondària. El fet que està exposat a corrents marins freqüents queda palès per l’abundor de gorgònies vermelles i grogues, tan característiques d’aquest sector de la costa.

La immersió

Després del ritual –necessari– de carregar aire al centre de busseig Sa Rascassa, i de xerrar una estona amb en Francesc Llauradó (el seu propietari), ens varem equipar i pujar a la llanxa pneumàtica que van portar en Guillem i el seu amic Miquel, aprofitant que la cala disposa d’un moll apte per fer aquesta mena d’operacions més fàcilment.

Un còp varem pujar tots els companys (i el material, que és diu ràpid, amb la quantitat de "trastos" que portem...) a la llanxa, varem dirigir-nos a mar obert, passant molt a prop de la “Punta del Plom”, roca que domina l’entrada a la cala. Llavors varem dirigir-nos cap al sud, i en poca estona varem arribar a l’Illa de Fitor. Una llanxa que hi havia allà va marxar tan bon punt ens varem apropar, gairebé amb precipitació. Ens va cridar l’atenció perquè els seus ocupants portaven bibotelles, una configuració difícil de veure avui dia.

El primer de tot va ser tirar l’àncora, cosa que varem fer en una fondària d’uns 6 metres, al nord de l’Illa. Llavors varem penjar tot el material fotosub d’unes línies acabades en mosquetons, i les varem posar a proa i popa de la llanxa, per agafar el material un cop fóssim a l’aigua.

Saltem a l’aigua

En Daco i jo ens vam equipar els primers i varem saltar a l’aigua, seguint una mica el manual: el primer i més important, comprovar que no hi hagi ningú al lloc per on pensem entrar a l’aigua. Llavors inflem una mica l'armilla hidrostàtica (que nosaltres coneixem com a "jacket") abans de tirar-nos d’esquena (la botella primer, que és més dura) respirant del regulador i subjectant amb una ma la màscara i el regulador, per evitar que els perdem en entrar a l'aigua.

Si es porten coses que pengen: manòmetres, octopus, cal recollir-los amb l’altra ma a la panxa: Alguna vegada he vist com un manòmetre s’enganxava a l’embarcació en saltar a l'aigua, i tot i que aquest aparell no es va arribar a trencar (la qual cosa hauria estat ben espectacular ja que està connectat a la botella d'aire a 200 atmósferes), si que el propietari es va donar un bon cop contra el casc.

També convé posar les aletes de forma que estiguin superposades, per evitar què quan caiguem d’esquena, donem un cop amb les aletes als companys que hi ha encara a la llanxa.

Un cop a l’aigua, habitualment cal senyalar als companys que tot va bé, fent un OK, i llavors ens acabem d’equipar: ajustar les cintes, mirar que l’ordinador s’encengui, connectar la càmera de fotos... llavors esperem que baixin els companys, però aquest dia el Guillem i el Miquel ens van recomanar que baixéssim nosaltres, que ells “ara venien”.

I és que ells van decidir entrar a l’aigua d’una altra manera, deixant el jacket surant, assegurat a la llanxa, baixar tranquil·lament a l’aigua (un clar contrast amb el nostre estil “bomba”) i equipar-se allà. Són sistemes. Personalment prefereixo tirar-me d’esquena. En cas necessari (mala mar) sempre pots tirar-te amb el jacket desinflat i començar a baixar directament, però això està contraindicat pels que portem càmera de fotos, les quals no son gaire amigues de entrar de cop al medi marí.

Vida submarina

Mentre esperàvem als companys, a una fondària de 6 metres, la vida va començar a manifestar-se: d’entrada els primers dos nudibranquis, un d’ells car de veure: un Facelinopsis marioni enmig d’un jardinet d'algues, ufanós, variat, conspicu, un espectacle digne de veure en la seva aparent senzillesa.

Prop de la superfície varem veure gran quantitat d’algues de tota mena: Asparagopsis armata (procedent d’Austràlia), Corallina elongata, Jania rubens, Codium bursa, Halopteris scoparia, Dictyota dichotoma i moltes altres.

Més avall, ja en els dominis del regne animal on arriba molta menys llum, veiem algues que competeixen directament per l’espai amb les esponges, cnidaris i briozous, com les Sphaerococcus coronopifolius, i les calcificades Lithophyllum i Peyssonnelia, entre altres.

Entre les esponges, Déu n’hi do la varietat. En destaco la Crambe crambe recobrint amb el seu brillant color vermell la part ombrivola de les roques, l’Axinella damicornis, que s’instal·la generalment als forats i escletxes de les parets, les boniques Sycon raphanus (que he descobert aquest any) amb la seva forma i mida similar a la d’una oliva, les boniques xarxes grogues de la Clathrina clathrus (a la foto), sorprenentment abundant entre el coral·ligen, com també ho és el color malva de la Dysidea avara.

De tant en tant albiràvem la forma característica de la que, com el seu nom indica (Chondrosia reniformis) té forma de ronyó, les Ircinia variabilis (amb forma i color de pedra) i les Ircinia oros, rodones i de color més aviat gris fosc o negre. A les escletxes del coral·ligen veièrem dos tipus de boniques esponges de color taronja: l’Agelas oroides, i l'Acanthella acuta.

En conjunt, una bona representació dels porífers, que denotava un medi ambient relativament sa. Vull fer una menció especial a l’esponja calcària (Paraleucilla sp.) que també estava present aquí, com a la resta de la costa, si bé no és ara gaire abundant, val a dir que només vàrem veure un parell d’exemplars, fixats a les algues Sphaerococcus.

Si algun tipus animal diferencia aquesta immersió de les altres (a part dels pirates) són els cnidaris. La reina del dia va ser, sens dubte, la gorgònia vermella i groga (Paramuricea clavata). Començava a trobar-se a partir dels 10-12 metres de fondària, i era força abundant i aparentava molta salut, probablement gràcies a l’elevat hidrodinamisme de la talaia marina.

Potser per l’hora del dia, potser per la falta de corrents, gairebé tots els pòlips de les gorgònies estaven retrets. Mirant cap el fons, es veia que augmentava de densitat d'aquest bonic cnidari amb la fondària. És curiós que, llevat de la zona de Begur, a la resta de la costa Brava aquesta espècie mostra només el seu color vermell, però aquí combina amb un bonic color groc llampant amb un vermell intens que, si no l'il·luminem amb una llum submarina, sembla violeta.

Es podia veure també alguna gorgònia blanca (Eunicella singularis) amb els pòlips oberts i amb un cargol paràsit (Neosimnia spelta), que esmorzava precissament aquests pòlips, i una gorgònia taronja del gènere (Lophogorgia), amb el seu color taronja i els pòlips transparents desplegats.
Altres cnidaris abundants eren les plomes de mar, que són uns hidraris del gènere Aglaophenia i d’altres tipus, com l’Eudendrium, semblants a algues, i sovint instal·lats a les gorgònies, ja que comparteixen el mateix tipus de menjar: plàncton. Prop de la superfície es troben algunes anemones (Anemonia sulcata) i (Ayptasia mutabilis) però no amb les densitats excessives pròpies d’aigües contaminades.

També es veien coralls tous, que aquí reben el nom de “mà de mort” (Alcyonium acaule), així com les gorgònies, sense gaire pòlips estesos. Els coralls de botó (Leptopsammia pruvotti) eren molt macos, molt densos, i molt fotogènics. M’agraden molt amb el seu color groc intens. Força anemones incrustants grogues (Parazoanthus axinellae, a la foto), semblants a margarides, però gairebé totes replegades. I per rematar, una mica del valuós corall vermell (Corallium rubrum) a les escletxes.

Pujant a l’escala evolutiva, ens trobem les planàries que, tot i la seva mida discreta, fan gala de lluents colors, seguint aquella norma de la natura en què tot lo llampant és verinós o perillós. No crec que les planàries siguin tòxiques pels peixos, tot i què pot ser, tenint en compte que son actius depredadors –carnívors–, però si que algunes espècies de planàries, tot i ser molt primitives com organismes, semblen nudibranquis, els quals sí són tòxics. Sàvia, la Natura. Varem veure un parell d’espècies: diverses (Prosthecereaus roseus) decorades amb motius concèntrics de color blanc i rosa, i una Prosthecereaus moseleyi, de color blanc amb orla groga i taquetes negres, aquesta cap al final de la immersió, a uns 6 metres de fondària.

Entre els poliquets, cucs per entendre’ns, tenim els diferents tipus d’espirògrafs, dels gèneres Sabella, Protula i els bonics i delicadíssims Filograna, que s’instal·len quan poden en racons propicis a la seva activitat filtradora. Per la configuració de la immersió, carent de fons soms amb rocs i la seva corresponent fauna infralapidícola, no hem vist gaires tipus més de cucs, com els Eupolymnia i altres comuns a altres indrets de la costa.

Si la immersió va ser un festival de cnidaris, els mol·luscs opistobranquis es van prodigar, per la nostra sorpresa, amb generositat. Vàrem veure fins a 11 espècies diferents, moltes d’elles amb molts exemplars cada una. Altres immersions en ecosistemes similars, com la que varem fer a l’estiu als canons de Tamariu, no van donar un resultat tan bó. Potser perquè ara és hivern? No ho sé.

Les espècies observades van ser un parell de Flabellina pedata, Facelinopsis marioni, Flabellina lineata (a la foto), moltes Peltodoris atromaculata (les conegudes vaquetes suïsses, algunes d’elles amb les brànquies i rinòfors extesos, cosa que costa molt de veure, ja que les amaguen a la primera de canvi). Diverses Calmella cavolinii, un Hypselodoris fontandraui, Diaphorodoris luteocincta i D. papillata, Platydoris argo, Cratena peregrina i Cuthona coerulea.

Segur que n’hi havia més, però de crustacis només en vaig veure un, un cranc pelut (Pilumnus vellosissimus). Els que si que eren abundants eren els briozous, especialment les colònies de Pentapora fascialis, un dels meus preferits, i el corall fals (Myriapora truncata). Algun (Aldeonella calvetti) de bonic color taronja, es veia lluitant amb algues i esponges per una mica d’espai. També es veien briozous incrustants a algunes roques.

Equinoderms no n'hi havia gaires, però eren força variats, especialment quant a estrelles de mar, de les quals varem veure espècies poc habituals vora la costa, com l'enorme Marthasterias glacialis (a la foto), i altres de més comunes, com l’estrella espinosa (Echinaster sepositus). Entre els cogombres de mar, un parell d’espècies: l’Holothuria tubulosa, de color marró grisenc, i l’Holothuria forskali, de color negre amb taquetes blanques, tan negre que a la càmera li costa enfocar.

Les ascídies van ser un dels grups més bonics, ja que els seus cossos transparents no deixen dubtes de la seva senzilla constitució. Amb tot, cal recordar que tenen un sistema nerviós molt desenvolupat (comparat amb altres organismes sèssils) i que, quan una ascidia se sent amenaçada es contrau, alliberant aigua pels sifons, per la qual cosa li val el nom anglès de “sea squirt” (esquitx de mar). A part d’espècies comuns com la Clavellina lepadiformis, la Clavellina nana i la mateixa Halocynthia papillosa, vàrem poder veure'n moltes del tipus Diazona sp., una espècie colonial que no havia vist gaire abans.

De peixos, com ja he dit al començament del text, n'hi havia pocs llevat del capdamunt de l’escull, on varem veure un bon grapat de sargs (Diplodus sp.) algun serrà o vaca serrana (Serranus scriba i Serranus cabrilla), i algun merlo (Labrus merula). El peix més gros que vaig veure va ser una morena (Muraena helena) molt nerviosa, que es va amagar dins la roca quan em vaig apropar i ja no la vaig veure més. En aigües somes, uns quants gobis i blenis, entre els quals destaco el Parablennius pilicornis.

La sortida

El simple fet de sortir de l’aigua, com sempre que es va amb Zodiac, necessita la seva tècnica:
Primer, cal desfer-se de les càmeres de fotos, focus i altres artil·lugis –sovint fràgils– que hom porta penjant. Per això ens va anar fantàstic una sèrie de línies rematades per mosquetons que en Guillem té a proa i popa de la barca.

Segon, cal desfer-se del cinturó de ploms ja que, si ens traiem el jacket primer, els ploms tendiran a enfonsar-nos i perdem la confortable flotabilitat afegida que ens aporta el jacket. Cal treure’s els ploms amb cura, per no perdre’ls, i posar-los dins la llanxa, vigilant de deixar-los poc a poc a terra: no és qüestió de foradar el fons de la barca...

Tercer, alliberats d’aquest pes, cal pensar una mica més, inflar el jacket (tampoc volem que s’enfonsi) i l’assegurem a una de les línies que pengen, o li passem a un company que ja hagi pujat a la barca. Hom diria, bé, ara treu-te les aletes... noooooo !! has provat mai de pujar a una Zodiac sense aletes? En qualsevol cas, no és fàcil. Personalment no em complico la vida, faig un parell d’aletades fortes per impulsar-me a munt, i la resta a base de braços fins que estic dins la llanxa. Compte a no donar un cop d’aleta a cap company !!

Quart, cal recordar que gran part de la nostra inversió en equipament (no us dic res si parlem de càmeres de fotos) està –literalment– penjant d’un fil. Recuperem primer lo més car, eh? Per pujar les botelles a la llanxa, sempre va millor si algú ens ajuda des de l’aigua, empenyent la botella per la seva base. Un cop amunt, estibar-ho tot bé, que no emprenyi ni doni cops a ningú.
Tot i que les condicions del dia varen ser magnífiques: mar plana, sol, bona temperatura, visibilitat més que acceptable... penso que és una immersió que l’haurien de fer només bussejadors amb certa experiència.

D’una banda, la posició exposada de l’Illa de Fitor i la seva separació amb terra ferma fa que aquest bau sigui escombrat freqüentment pels corrents marins, fet conegut des de sempre pels pescadors artesanals de la zona ja que, tot i que hi trobaven més peix, també implicava una major probabilitat de perdre els ormeigs de pesca. El creixement de gorgònies testimonien la freqüència i intensitat d’aquests corrents.

Per altra banda, la verticalitat extrema de la paret de l’Illa orientada a mar obert, obliga a tenir un gran domini de la flotabilitat per garantir una immersió segura. ambdues condicions son més fàcilment controlables per bussejadors experimentats.

Per últim, la forma de la roca, que per sota dels 10 metres s’obre molt cap el sud, pot despistar a bussejadors que vulguin tornar al lloc de fondeig, generalment situat a tramuntana de l’illa. Si van donant la volta a massa fondària, no tornen a la barca, cal anar pujant de cota i no deixar-nos entabanar per la riquesa faunística de la paret.

Aquesta immersió no va ser d’extrems: només varem arribar a uns 20 metres de fondària i ens varem estar prop d’una hora submergits, però varem gaudir d’una gran quantitat i varietat de fauna bentònica en un estat de conservació força bo. Destacar la falta de peix, llevat de la part superior de l’escull, on si que era abundant, però a canvi varem ser testimonis de l’explosió de vida i colors entre les gorgònies.

INTERESSANT: Pels qui vulgueu veure les (nombroses) fotos d’aquesta immersió, aneu a la nostra plana http://www.fotosubmarina.com/ i cliqueu SEARCH, llavors teclegeu la data “23/02/2008” i gaudiu (son 174 fotos, per tant us recomano activar el botonet “play” a sota a l’esquerra, per posar la web en “mode Presentació”). Si voleu una mica de música per acompanyar les fotos, podreu activar-la al botó MUSIC (i enceneu els altaveus).

Fins la propera !

Festival de nudibranquis a Portlligat

2008-02-16T18:45:00.014+01:00

quest és el relat de la nostra immersió a Portlligat, feta el passat dissabte 16 de febrer de 2008 per en Daco i per mi mateix. Després de l’obligat ritual de carregar aire a Santa Margarida (Roses) varem fer el sinuós camí fins a Cadaqués, una mica llarg però amb unes vistes magnífiques. Desviant-nos a l’entrada de Cadaqués cap a l’esquerra, agafem el camí que porta fins a Portlligat.

Portlligat no seria sinó una cala més de les moltes i molt boniques que té la nostra Costa Brava, si no fos perquè tothom la troba present en l’obra del genial artista Salvador Dalí qui, segons el no menys insigne Josep Pla, “ha arribat a dibuixar i a sintetitzar l’esperit del paratge. Algunes de les seves fantasmagories provenen d’obsessions nascudes en aquest paisatge. (…) Aquesta és, en efecte, una de les cales d’aquesta costa que produeixen la il·lusió de viure en la pura intimitat del mar.”

Mentre ens canviàvem varem tenir la oportunitat d’observar una escena que em va traslladar mentalment uns 30 anys enrere. Uns pescadors de garoines o garotes -eriçons de mar per entendre’ns- pentinaven el fons de la cala des del seu llagut, armats amb pèrtigues que els permetien obtenir els eriçons sense mullar-se. La imatge, en el seu contrallum, amb l’Illa de Portlligat davant nostre, tenia un aire tradicional, de tota la vida, que em va agradar molt. Els restaurants de la zona ofereixen al mig de l’hivern aquest menjar que hom idealitza com “bocins de mar concentrats”.

Un cop equipats a peu de carretera, l’accés al mar el varem fer per la platja de Sant Antoni, molt còmode ja que té accés fàcil a la platja, que és molt tranqui-la i gens transitada. Les barques que hi trobem varades a la platja ens donen, apart d’una visió bucòlica de l’entorn, el suport necessari per ultimar el nostre equipament amb tranquil·litat, és molt més còmode posar-te les aletes agafat a alguna cosa sòlida…

Tenint en compte el perfil de la immersió, sabem que és molt soma ja que el fons arriba a un màxim de 6 metres d’aigua, i al fet que equipàvem vestits secs, varem decidir carregar una mica més de plom per acabar la immersió còmodament. Ambtot, en Daco va haver de deixar entrar aigua al seu vestit sec cap el final, per evitar anar cap a la superfície.

L’aigua, absolutament plana i molt fresca encara, es trobava gairebé a 13ºC, ens oferia una visibilitat prou bona -uns 10 metres- considerant el fons fangós de la cala i la mica de mar de fons de llevant que entrava per la bocana de la badia. Passat el formigueig inicial dels llavis per la immersió en aigua freda, hom s’acostuma i ja no té fred, tot i la durada de la immersió que, atesa la poca fondària, va durar més d’una hora i mitja. Em faig creus del que fa la tècnica per nosaltres.
El trajecte submarí va consistir en enfilar rumb en direcció a la illa de Portlligat. El fons, durant el primer tram és som, menor a 2 metres i hi ha posidònia (Posidonia oceanica). Llavors varem arribar a un talús que descendeix fins als 4 metres. Aquí trobarem sorra composta principalment per restes de petxines, sense vegetació. Pocs metres més endavant arribarem a una altra clapa de posidònia. En sobrepassar-la tornarem a trobar un llit de sorra. Aquí, a 5,1 m de fondària, varem trobar la primera fita de la immersió, veure un dels dos rodals de Zostera noltii coneguts per nosaltres a la badia de Portlligat (l’altre es troba a cala Calders, dins la mateixa badia). La clapa de Zostera era contigua a l’alguer de Posidonia, per la qual cosa varem poder fer fotos que permetessin comparar les diferències amb les dues plantes. La Zostera noltii és una fanerògama marina, el que vol dir que no és un alga, sinó una planta com les de terra ferma, amb tija, fulles i flors, adaptada a viure sota l’aigua.

Després de voltar per l’alguer de posidònia, varem voltar pel fons fangós (els americans, que li posen nom a tot, li diuen “muck dive“, literalment “immersió-en-porqueria”) on el nostre objectiu era trobar sobretot, restes dels “descarts” dels vaixells de pesca que fondegen aquí. Son vaixells que pesquen amb l’art de palangre, i sovint els seus fils s’enreden en gorgònies i altres organismes molt curiosos i que no sempre tenim a l’abast a fondàries de submarinista. Encara recordo el dia que sota el vaixell varem trobar més d’una desena de taurons gat (Scyliorhinus canicula) quina vida, malbaratada per no res, em va inspirar a escriure un article denúncia sobre la pesca abusiva (http://marenostrum.org/pesca/hayfuturo/index.htm).

En sobrepassar el fondeig de les embarcacions de pesca, descrivint ja una corba cap a l’entrada de la badia, tornem a trobar un alguer de posidònia ben dens, amb força roques escampades que, per la seva banda inferior mostren una gran biodiversitat, algues calcàries, briozous, ofiüres, nudibranquis, crustacis petits, cargols, planàries, ascídies, anemones… una massa viva i bigarrada, plena de colors, un paradís pel fotògraf submarí, com podreu comprovar per la quantitat de fotos de la immersió d’aquell dia.

Cal dir que, després d’observar la vida que hi ha sota les pedres, s’ha de tenir molta cura a tornar-les a deixar com estaven, ja que molts dels animalons que hi viuen enganxats son extremadament fràgils. Nosaltres hem desenvolupat una petita tècnica que anomenem “dolmen” i que consisteix en tornar a girar la pedra observada de manera que no la deixem plana sobre el fons (cosa que aixafaria els organismes infralapidícoles que havien crescut en les anfractuositats naturals de la pedra, alterades pel nostre moviment) sinó que posem una petita pedra en els extrems de la pedra girada per mantenir-la a un o dos centímetres del fons, de manera que tampoc facilitem especialment l’accés als predadors.

Quant al regne vegetal, com ja hem comentat, varem poder veure dues de les tres espècies de fanerògames que es poden veure a les nostres aigües: Zostera noltii i Posidonia oceanica, molt poques espècies comparades amb les algues… D’algues n’hi havia moltes i de molts tipus -es nota que s’apropa la primavera- però com que no les conec massa, només us puc dir que vaig reconèixer algunes espècies, com la Codium bursa, la Codium vermilara, Udotea petiolata, Dictyota dicotoma, força Sphaerococcus, alguna Padina pavonica i altres. Cal destacar vàries formes de l’alga calcificada Peyssonnelia, algunes creixent al voltant dels rizomes de la posidònia, i moltes algues calcàries escampades, dels gèneres Lithophyllum i Phymatolithon (garapinyades) entre les pedres del fons. Realment molta varietat.
Entrant al regne animal, les esponges son un dels gèneres al què tradicionalment he fet menys cas, la seva bellesa “se le supone”, i la seva presència, sovint discreta, fa que siguin menystingudes per molts. Però tot i ser els animals més primitius de l’ecosistema marí, els vaig trobant certa gràcia, potser precisament per haver-los obviat durant molt de temps.

D’entrada hi ha una espècie molt comú a Portlligat, i és la Cliona viridis, una esponja que jo feia incrustant però que aquí apareix en formes massives enmig de la posidònia. Segons sembla, hi ha investigadors que creuen que la forma incrustant d’aquesta esponja és una espècie diferent, Cliona nigricans, mentre que altres indiquen que la mateixa espècie C.viridis pot presentar aquests diferents estats de desenvolupament al llarg de la seva vida (Rosell & Uriz, 1991). Suposo que el problema s’acaba amb una anàlisi genètica, però fins que arribi el moment, la discussió (més aviat especulació) està servida.

Una altra espècie molt comuna en aquest indret és la Aplysina (=Verongia) aerophoba, una esponja massiva de color groc que rep el nom de l’espècie (aerophoba - que no li agrada l’aire) pel fet que, quan és exposada a l’aire, es torna de color negre. Es veu que aquesta esponja té dues maneres de reproduir-se, de forma sexual, expulsant gàmets a l’estiu, i de forma asexual, amb creixements de teixit en forma radial per ampliar el seu radi d’acció. Aquest segon mètode de reproducció, semblant a la clonació, el fa servir també quan es troba en condicions adverses. Caldria estudiar perquè a la propera cala Caials hi ha moltes formes radials, mentre que a Portlligat aquesta esponja presenta gairebé sempre la forma tubular normal. Potser aquí les condicions de creixement son més favorables que a Caials… més especulació… hi ha tantes coses que no sabem…

Altres espècies d’esponges curioses, apart de la també ubiqua Crambe crambe, d’intens color vermell, son la Sycon raphanus, de la mida d’una oliva i rematada per una mena de coroneta d’espícules, algunes Ircinia amb el seu aspecte semblant a una pedra. Dins aquest gènere aquí trobem, sobretot, la Ircinia fasciculata, més arrodonida que l’altre espècie comuna, Ircinia variabilis, que creix de forma més irregular i sol ser més petita, amb òsculs més estrets i rematats amb una mena d’anella una mica més clara.

Constatar també la presència de dos exemplars de l’esponja calcària Paraleucilla sp. a uns 4 metres d’aigua. De fet els dos exemplars estaven molt propers, fixats a un cap de fondeig, entremig d’una munió de musclos i algues que s’hi havien instal·lat sobre aquesta infraestructura submergida. Per últim, destacar una esponja de color taronja que diria és una Haliclona (=Reniera) fulva. També veiem altres esponges incrustants, però ja de menor entitat, així que no us avorriré fent una llista de noms interminable.
Entre els cnidaris, poca cosa, fideus de mar (Anemonia sulcata) i anemones (Ayptasia mutabilis) entre les quals cal distingir la presència de molts juvenils fixats a les fulles de posidònia. Ja fa un any, en una immersió similar en aquest indret, també varem veure-les, així que sabem que s’han reproduït no fa massa temps. També em van cridar l’atenció unes anemones urticants grogues (Parazoanthus axinellae) fixades sobre les restes d’una esponja Axinella, sota el vaixell de pesca. Aquests pobres animalons tenen els dies comptats sobre el fons de fang, però donaven la nota de color. Una nota una mica trista, veient el seu destí.

El mateix destí està reservat per la única gorgònia blanca de la cala, situada també prop del seu botxí (el vaixell de pesca). Aquesta gorgònia, però, feia pinta de salut de la meitat de la branca cap amunt, ja que -miracles de la natura- havia estat involuntàriament arrencada pel pescador amb un tros del seu substrat, prou gros com per mantenir-la dreta, lluny del fang del fons. Una “pajarita” (bivalve del gènere Pteria hirundo) s’havia fixat també a aquest oportú micro-ecosistema.

Anèl·lids també pocs, perquè no els sabem trobar, o no gaire, destacar només el Eupolymnia nebulosa, amb els seus tentacles de color taronja, com a identificació segura, i algunes postes en forma de “sac de mocs” sortint del fang, però que no varem saber identificar. Alguns detritus sobre la sorra, en forma de cuc, apunten a cucs del gènere (Arenicola sp.)

Continuant en l’escala evolutiva, trobem les planàries, representades a la fauna infralapidícola per les Leptoplana sp. i la Thysanozoon brocchii amb el seu notus ple de “berrugues”, i una bella Yungia aurantiaca sobre la posidònia. Aquests animals son actius depredadors, per la qual cosa son el terror de la fauna infralapidícola. La seva bellesa és captivadora, com també ho és el fet que alguns siguin gairebé transparents i que puguin regenerar completament el seu cos en el cas que siguin atacats per un predador. Caldria estudiar el mecanisme, segur que té molt a veure amb les tan cacarejades “cèl·lules mare” o “stem cells”. Em pregunto si pot haver biòlegs al “paro” amb tantes coses com hem d’aprendre… (biòlegs que llegiu, no em contesteu, ja sé què em direu).

El nostre grup objectiu, els opistobranquis, es van veure ben representats aquell dia, si més no en quantitat ja que no en varietat, i tots ells sota les pedres. Desenes (i no exagero) de Dendrodoris limbata de totes les mides fins els aproximadament 7 cm. que és la talla màxima estimada d’aquest “nudi”. Un altre nudibranqui preciós (i gros) va ser un Dendrodoris grandiflora, que varem trobar cap el final de la immersió, però llavors, després de tantíssimes fotos (unes 170) la bateria del flaix es va declarar en vaga (Murphy obliga), i les fotos no van sortir gaire lluïdes.

També varem veure un bonic “bimbo” (troballa que no havíem fet abans i/o en aquest indret): en girar una pedra, una taqueta de color blanquinós amb el centre més fosc es va fer aparent als ulls d’en Daco. Observant-la molt de prop no varem aconseguir saber què era, però en observar la foto, varem poder veure una fina retícula i una mena de tentacles al notus de l’animal, que al final varem poder identificar com una Berthella plumula. La mida era d’uns pocs mil·límetres, no més de 5, i realment la nostra vista ha tingut moments millors.

Ja que parlem de “bimbos”, també varem veure un nudibranqui de color vermell sang, amb dues fileres de protuberàncies al notus amb coloració blanca en forma d’estrella, rinòfors també de color clar i brànquies perceptibles, però amagades. Consultant els especialistes del tema ens comenten que podia ser un Geitodoris planata o un Discodoris stellifera, quina diferència només es pot establir al laboratori, mitjançant un anàlisi de ràdula. Com que tampoc li vaig demanar al nudi que somrigués en fer-li la foto, ens quedarem amb el dubte… Prou impacte tenim ja sobre el medi, com per retirar aquests animalons de la natura sense saber massa què fem.

El darrer “opisto-bimbo” del dia va ser un bitxo que varem veure per casualitat: mentre intentava fer una foto d’una esquiva gambeta “drimo” (Gnathopyllum elegans), aquesta va anar a parar a una mena de cavitat feta a la roca. Toquem la roca i era tova (lògicament era una esponja), la gambeta va poder-se escapar finalment amb només una mala foto gràcies a la mar de fons (heu intentat mai de fer una foto mentre la mar et mou endavant i enrere, a tan poca fondària que la flotabilitat canvia només amb la respiració, amb dos quilos d’equipament inestable a les mans i intentant no matxucar amb les aletes els voltants ni amb la càmera l’objecte d’estudi???) però llavors la nostra atenció es va centrar en una mena de nudibranqui de color blanquinós, “espraiat” de puntets negres, amb una mena de papil·les més grosses repartides per la superfície, algunes d’elles de color marró.

Un cop més, consultat amb els especialistes (gràcies nois !), varem treure només molta indeterminació i divergència d’opinions: ningú s’atreveix a aventurar res sense un anàlisi radular (son biòlegs o dentistes?). Les opinions de més pes que rebo em diuen que pot ser un Paradoris indecora o un Taringa sp., res concloent.

De tot aquest problema de les identificacions visuals hem d’aprendre una lliçó: hem arribat al límit del que podem saber en qüestió d’identificació visual de la fauna submarina, hem arribat al llindar on s’acaba el busseig esportiu com el nostre (com observadors) i comença el busseig científic (on caldria estudiar molt el tema, recollir mostres, disposar d’aparells especials, potser d’aquaris, etc.). En fi, hem arribat al nostre límit.

Abans d’acabar el grup dels “nudis”, comentar-vos que varem veure una curiositat que semblava una esponja de color taronja i vermell intens, només que al final va resultar ser un nudibranqui Platydoris argo ben mort. El primer nudibranqui mort que veig en tota la meva vida, una curiositat en si mateixa.

Altres mol·luscs interessants van ser un pop (Octopus vulgaris) amagat a un d’aquells suports submarins on estan fixats els caps de fondeig, a Portlligat tenen un disseny curiós que no he vist enlloc més, una mena de canonada quadrada clavada al fons, on s’enganxa la cadena de la boia de fondeig. Aquesta canonada és plena de sorra fins un cert nivell, però permet que determinats organismes s’hi amaguin dins, i els pops encauats (gairebé “enllaunats”, només els falta la tapa i la salsa de pebre vermell) son un clàssic a aquesta cala. El pop que vaig veure només treia fora els ulls -son animals molt curiosos i els agrada controlar els voltants- així que els ulls li vaig retratar.

També m’agraden força els quitons (Chiton olivacea), una mena de lapes articulades, que presenten gran varietat de formes i colors. Algun cargol (Buccinulum corneum), (Nassarius reticulatus) i altres, dels quals sovint només es veu la closca amb un cranc ermità dins. També orelles de mar (Haliotis lamellosa) amagant-se de la claror.

Varem poder veure força bivalves grossos, com les nacres (Pinna nobilis) amagades entre la posidònia i de la que mereix la pena destacar-ne una, la mare de totes les nacres, quina part emergida del fons amidava dos pams dels meus (cada pam meu fa 23 cm.) i, per tant, devia estar molt a prop de la talla màxima per aquesta espècie, tan atractiva com fràgil. Em fa pena, potser ràbia, llegir avui dia “l’heroica gesta” d’un dels pioners del busseig -Antonio Ribera, per si algú ho vol saber- que va passar-se uns dies traient del fons d’aquesta mateixa cala totes les nacres que va poder, com més grosses millor. En disculpa seva, eren altres temps i el mar era vist d’una forma molt diferent…

En fi, no ens despistem, també varem veure força musclos (Mytilus galloprovincialis) i ostres (Ostrea edulis) fixats als caps (els primers) i a les cadenes de fondeig (les segones). No oblidem tampoc la Pteria hirundo que hem comentat abans i altres més habituals, i que per tant no esmentaré aquí, completen el grup.

Crustacis poquets, destacar per la seva bellesa i paranoia (ben justificada) un parell de gambetes “drimo”, com la que he esmentat abans, i molts crancs ermitans petits, especialment sota les roques, on també es troben crancs escadussers.

Briozous, els incrustants de sempre, de color vermell. Si un es fixa prou, no és fàcil atesa la seva mida, pot veure la delicada estructura dels seus pòlips. Les planàries que he comentat abans no sé si mengen briozous, però bé que s’hi passegen per sobre quan les hi cal.

D’equinoderms si que tenim una bona representació. Els més evidents son els eriçons, ja començava el relat explicant la bucòlica imatge dels garotaires. L’espècie més comuna i fàcil de trobar és l’eriçó comú (Paracentrotus lividus), seguit de lluny per l’eriçó de fondària -el meu preferit- (Sphaerechinus granularis).

Els bitxos més comuns, els cogombres de mar, els vaig veure en gairebé totes les seves varietats locals (Holothuria tubulosa, H.sanctori i alguna H.forskali), inclús és possible que alguna barreja intermitja entre H.tubulosa i H.sanctori (si és que és biològicament possible, només m’ho semblava). Estrelles de mar només vaig veure una de vermella i gran (Echinaster sepositus) amagada entre la posidònia. Cap crinoïdeu, però en canvi força ofiüres (Ophiothrix fragilis, Ophiocomina nigra i Ophioderma longicauda) totes elles sota les pedres, fugint desesperades de la llum solar.

Les ascídies ens varen mostrar algunes sorpreses, com una pinya de mar Phallusia mamillata) de bona mida, sobre la sorra, i la seva cosina fosca (Phallusia fumigata) que sempre he vist sota les pedres, tot i que em consta que apareix també en forma massiva. Allà on li toca la llum del sol es torna de color negre. També varem poder observar una ascidia molt especial, de fet la única que sé que es menja: la Microcosmus sabatieri, un bitxo no gaire aparent ja que està completament recobert de fang i algues i tota mena d’organismes del fons, però que mostra discretament un òscul blanc amb 8 ratlles vermelles. Altres ascídies que no he sabut identificar (potser Ascidia virginea) apareixien sota les pedres. M’agraden les ascídies ja que, davant la seva aparent simplicitat anatòmica (simulen ser i tenen una vida similar a les esponges) en realitat son organismes molt més evolucionats, amb un sistema nerviós complexe (pel qual en reben el nom de procordats).

Abans d’acabar, els peixos, molt i molt poquets. Qui diu que els submarinistes només anem a veure peixos? Uns quants xucladits (Lepadogaster sp.) que, invariablement sortien esperitats en veure’s descoberts al seu amagatalls sota les roques. Alguna espècie de xucladits (en castellà “chafarrocas”) no l’hem sabut determinar. Com a tota immersió que en rebi el nom, veiem algunes julioles (Coris julis) i algun tord (Symphodus roissali) despistat. Blenis i gobis, els de sempre, poquets, però valents. Ni serrans ni castanyoles ni altres peixos, talment que Portlligat semblava un petit desert, però tots els racons amaguen vida, només cal… saber mirar.

INTERESSANT: Pels qui vulgueu veure les (nombroses) fotos d’aquesta immersió, aneu a la nostra plana http://www.fotosubmarina.com/ i cliqueu SEARCH, llavors teclegeu la data “16/02/2008” (sense les cometes) i gaudiu de les 170 fotos (us recomano activar el botonet “play” a sota a l’esquerra, per posar la web en “mode Presentació”). Si voleu una mica de música per acompanyar les fotos, podreu activar-la al botó MUSIC (i enceneu els altaveus).

Fins la propera !

Buscant el "Trentino" a la Cala Sant Pol

2008-02-09T18:54:00.008+01:00

l dissabte 9 de febrer de 2008 varem anar, en Daco, la Clara i jo, a fer immersió a la cala Sant Pol de la població de Sant Feliu de Guíxols (Girona). Aquesta cala, força gran però gairebé "privada" en aparença, atesa la gran quantitat de metres de barana que impedeixen l’accés lliure a la platja, està situada al nord-est de la població de Sant Feliu, llindant amb la veïna S’Agaró.

Per accedir a l’aigua varem aparcar els cotxes a la vora de l’Hotel "La Gavina" de S’Agaró. Just sota aquest hotel hi ha una rampa de ciment que permet accedir a una clapa de sorra -hom en diu platja- però la veritat és que ha conegut millors moments. Pel que sembla, la mar no triga a recobrar allò que és seu, i els basaments de ciment -avui dia descarnats- que suporten les construccions costaneres testimonien que la sorra havia tingut un altre nivell no fa massa anys. La platja de Sant Pol sembla, en aparença, candidata d’una d’aquestes regeneracions de platges, en la meva opinió una fútil salvatjada -pagada amb diners públics- en les què malmeten el fons marí d’on surt la sorra, i el fons marí d’allà on la sorra va a parar. Si tan sols deixéssim en pau a la Natura, perquè fes la seva feina soleta…

La nostra idea era anar a visitar el delericte del Trentino, un vaixell de fusta que es va enfonsar als anys 30. En teoria aquest vaixell es troba a uns 150 metres de la platja, davant de la casa de banys, però com que no teníem les marcacions clares, després d’una nedada per superfície d’uns 200 metres, de molt remirar pel fons un cop submergits, i després d’una bona estona de debat submarí en no trobar-lo, varem optar pel “pla B”: anar a les roques situades a llevant de la cala, i passar l’estona buscant bitxets, i és que el fons de sorra era força estèril, només alterat per alguns restes d’arts de pesca i alguns “morts” escampats arreu.

L’hàbitat de sorra ens va mostrar poques espècies animals: alguns cargols (Hexaplex trunculus) sovint recoberts de l’esponja (Crambe crambe), un parell de (Nassarius reticulatus) als que trobàvem mig ensorrats gràcies al camí que deixaven marcat darrera seu, alguns petits crancs ermitans (Diogenes pugilator) amb la seva característica pinça esquerra més grossa que la dreta i alguns cucs no identificats, probablement uns microsabèl·lids (espirògrafs petits).

La sorra presentava alguns creixements d’algues amb aspecte de borrissol i que li donaven un tint verdós. Rodant pel sorral es trobaven pilotetes petites com de cotó rosat de l’alga (Falkenbergia rufolanosa) que havia estat arrossegada per les ones des dels roquissars que delimiten la platja a banda i banda. Cal esmentar, per lo poc habitual, una clapa no gaire densa de fanerògames (Cymodocea nodosa) d’uns 25 metres d’ample, que aparentment està essent estudiada, ja que varem observar marques submarines espaiades uniformement, formades per una petita boia lligada a un tros de corda ancorada al fons. Aquesta Cymodocea tenia les fulles ben curtes per l’hivernatge.

També varem poder veure uns curiosos “volcans submarins”… Volcans… Ja, en Miquel s’ha tornat boig… doncs no: el fons de sorra d’aquesta cala és d’un color groguenc, amb sorra de tipus granític de mida mitjana, provinent de la degradació de la roca granítica rosada dels voltants. Aquesta sorra s’ha estratificat d’alguna manera, deixant els components més lleugers, de color groguenc, a la part superior i els més pesants, de color grisós, a sota. Alguns organismes s’amaguen dels seus depredadors fent forats dins la sorra, però com que és un medi inestable, cal fer un manteniment i anar traient el material sobrer per evitar quedar colgats.

Això és el que varem presenciar: un inquil·lí “fent dissabte” dil·ligentment, expulsant un raig d’aigua amb sorra pel forat d’entrada del seu cau. Com la sorra grisa de sota té un alt component de mica, semblava que el petit volcà expulsés un núvol brillant que s’anava dipositant a les vores del cau fent una muntanyeta de color gris. Ja fa molts anys, aquest fenomen “volcànic” va ser estudiat per l’equip del comandant Jacques Cousteau, que va determinar que l’organisme excavador era una galera, un crustaci que viu a la sorra. Nosaltres no varen veure l’animalet que el feia, així que… què us sembla? donem per bona l’explicació d’en Cousteau?.

Com ja hem dit, quan ens varem cansar de buscar per la sorra (ja havíem arribat a uns 8 metres de fondària, ens havíem “polit” unes 50 atmosferes d’aire i no semblava que la cosa anés a canviar), varem decidir anar a les roques situades a llevant de la cala, oberta cap el sud. Ja anirem al barco un altre dia, quan sapiguem com trobar-lo.

Els blocs de roca granítica van aparèixer a una fondària d’uns 6 metres, i presentaven un fort creixement d’algues damunt seu. Tot un altre mon en comparació al desert d’on veníem. A mida que els nostres ulls es van acostumant al nou fons, comencem a descobrir una gran varietat de vida petita.

En aquest hàbitat les algues més abundants son l’alga bruna (Halopteris scoparia), les algues vermelles calcàries (Corallina elongata) i (Jania rubens) i l’alga verda (Codium vermilara). També, de forma dispersa i en exemplars de poca alçada (3 cm), vèiem la (Dictyota dichotoma), i la (Falkenbergia rufolanosa) com epífita, sobretot de la (Corallina elongata). Ocasionalment també varem trobar una altra alga vermella calcificada (Amphiroa rigida) en forma d’exemplars aïllats i de poca alçada (5 cm), i l’alga bruna (Cladostephus hirsutus), alguns exemplars de la qual encara conservaven els ràmuls que li recobreixen els eixos, però la major part ja els havien perdut i es trobaven entortolligades amb d’altres algues epífites.

També ocasionalment hem vist grups de vesícules molt compactes, de color verd oliva, corresponents a l’alga (Valonia utricularis), fixats a les roques però també un exemplar fixat al peu d’uns rizomes de la (Posidonia oceanica). Altres exemplars dispersos que hem pogut reconèixer son l’alga verda globular (Codium bursa), de mida més aviat petita, i unes fulles de (Peissonellia squamaria) que un eriçó estava utilitzant com a barret de festa. La fanerògama (Posidonia oceanica) l’hem vist prop del roquissar, en la interfície amb la zona de sorra.

De tant en tant trobem esponges del tipus (Crambe crambe) i (Phorbas fictitius) d’intens colors ataronjats i vermells, respectivament. Aquests colors proporcionen, sota l’aigua, una invisibilitat gairebé total: Com que l’aigua absorbeix principalment els colors “càlids” (començant pel vermell), tot organisme que veieu d’aquest color no és perquè vulgui "donar la nota", sinó tot el contrari, el que vol és passar desapercebut. Amb aquest objectiu el bivalve conegut com “peu de cabra” o “arca de Noé” (Arca noae) permet que l’esponja Crambe el recobreixi completament, una de tantes relacions de simbiosi que es donen a la Natura.

Ja que parlem d’esponges, també veiem algunes (Ircinia fasciculata) sovint confoses amb la seva cosina (Ircinia variabilis), de la que es diferencia per tenir una forma més regular i massiva, amb òsculs més amples i amb una superfície més llissa. Alguna aparició de l’esponja de color malva (Dysidea avara) ens permet observar la delicadesa de la seva construcció. També tenim la oportunitat d’observar el creixement d’una esponja de la que n’estem fent un petit seguiment arreu de la costa, documentant i notificant les nostres troballes al Centre d’Estudis Avançats de Blanes: l’esponja calcària (Paraleucilla sp.) una espècie invasora procedent del Brasil.

Veiem uns hidraris colonials coneguts com a “plomes de mar” (Aglaophenia sp.) dels quals veiem de dos tipus, uns de taronges/marrons clars, i uns de blancs que corresponen a l’espècie Aglaophenia pluma). Algunes anemones (Ayptasia mutabilis) juvenils apareixien muntant paranys amb el seu propi cos. Una d’aquestes anemones va ser molt interessant, ja que un cranc pelut (Pilumnus vellosissimus) la feia servir d’escut contra mi en veure’s amenaçat: amb les seves potetes punxava la base de l’anemone per tal que es desenganxés de la pedra i li deixés lloc al cranc per amagar-se a sota. Si jo hagués estat un pop, m’ho hauria pensat dues vegades abans de caçar aquest cranc, no sé si agafeu la idea…

Alguns espirògrafs molt petits son els primers portantveus d’un grup, els anèl·lids, que ens van entretenir una bona estona, especialment quan varem començar a girar pedres per observar la munió d’organismes infralapidícoles. Els cucs (Eunice torquata) amb les seves potetes laterals a cada segment quedaven a la vista, com també quedaven els ubicus (Eupolymnia nebulosa) dels que només veiem habitualment els tentacles ataronjats sortint de les pedres, o les postes d’ous d’aquest color. En girar una pedra, un d’ells es va espantar tant que va sortir del seu tub i va quedar al descobert, permetent-nos d’observar tota la seva anatomia, quelcom estrany a les nostres immersions.

Compartint hàbitat amb els anèl·lids, i probablement menjar, trobem força planàries que no hem estat capaços d’identificar amb seguretat però que sospitem dels gèneres (Notoplana sp.), (Leptoplana sp.) i (Planocera sp.).

Mol·luscs hi havia molts, en forma de petits bivalves enganxats sota les roques, no sé determinar l’espècie però eren una mena de cloïsses molt petites, enganxades una al costat de l’altre, de tant en tant recobertes d’una mena d’esponja de color blau intens. També varem veure moltes (Limaria hians), una mica histèriques en veure’s descobertes, intentant fugir de nosaltres nedant a cops de valva. Es caracteritzen pels nombrosos tentacles anellats de viu color taronja, tot i que un d’aquests exemplars era blanc. Opistobranquis, el nostre grup preferit, només un i petit, una (Elysia timida).

Briozous en varem veure molts, però no en sé l’espècie: forma una mena de creixement de color vermell, taronja i blanquinós, sovint en “guerra” amb els altres animals amb qui comparteixen substrat, intentant expandir-se alhora que eviten el creixement d’altres organismes sobre la seva pròpia colònia. Aquest fons somer no és lloc per les delicades estructures calcàries dels briozous colonials d’aigües calmes, de manera que aquí els briozous es presenten en les seves formes incrustants, molt més resistents a les inclemències del mar.

Veiem també eriçons (Paracentrotus lividus) mostrant-se confiats en la seva punxeguda armadura: com a mínim sabien que nosaltres no ens els anàvem a menjar, en aquesta època que tothom està agafant garotes (com diuen als eriçons a Girona). I és que a la gent li agrada molt menjar-se les gònades d’aquests animals, que ara estan inflades i en el “millor moment” de l’any, en ple cicle reproductor.

Altres equinoderms que podem veure, poquets i amagats, son els cogombres de mar (Holothuria tubulosa). Sota les pedres hi havia algunes ofiüres (Ophiothrix fragilis), (Ophiocomina nigra) i una altre de molt bonica, amb unes ratlles grogues longitudinals als braços, quina espècie no he sabut identificar. No vaig aconseguir veure ni una sola estrella de mar. Hom diu que si no hi ha estrelles (molt sensibles a la contaminació) i, en canvi, abunden els eriçons (molt poc sensibles a la contaminació), la platja no es mereix, per dir-ho d’alguna manera, la bandera blava… algú sap si li han donat aquesta bandereta a la platja de Sant Pol ?

Pujant els graons evolutius, trobem molt poques ascídies, algunes boniques i delicades clavellines (Clavellina lepadiformis) i una ascidia colonial incrustant que hom hauria classificat com una esponja, de no ser perquè les esponges mai son tan transparents i l’estructura interna és ben diferent. No tinc el llibre d’en Weinberg on sé que apareix classificada, així que us quedareu amb les ganes de saber quina és l’espècie, la meva memòria no dona per més.

L’últim grup que us descric, el més evolucionat (llevat d’alguns submarinistes) son els peixos. Veiem alguns gobis (Gobius bucchichii) poc espantadissos, potser per efecte de la temperatura de l’aigua. Això no significa que fugin, però els costa més moure’s. També blenis (Parablennius sp.), confiats en el seu cau, i trypterígids, tan ben camuflats que fins i tot a la foto costa de trobar-los. Alguna juliola (Coris julis) i uns quants xucladits, peixets molt simpàtics i valents, que només es troben sota les pedres o amagats en la posidònia. De fet varem veure les tres espècies de xucladits que conec (Lepadogaster lepadogaster, Lepadogaster candollei i Opeatogenys gracilis), per bé que només en vaig poder retratar una (L.candollei), i és que son molt nerviosos i espantadissos. Poc peix petit, i cap de gros.

En sortir, un corredor que hi havia pel passeig fent “jògging” ens va preguntar quants meros havíem vist… graciós, l’home… però es nota que ell també coneixia aquest fons…

La temperatura de l’aigua estava entre els 12,5ºC i els 13,5ºC, un grau més del que estem acostumats una mica més amunt de la costa. La mar una mica rissada, especialment en sortir de l’aigua, i moderadament clara, entre 6 i 8 metres de visibilitat. El dia fantàstic, uns 10ºC de temperatura a l’hora d’entrar a l’aigua, que es van convertir en uns 17ºC quan va arribar l’hora de sortir. La immersió va tenir una durada de 71 minuts i varem arribar a una fondària màxima de 8 metres. A diferència de les darreres immersions, i atesa la poca fondària del lloc, tots varem sortir amb ple d’aire a la botella.

No vull acabar aquesta immersió virtual sense agrair les detallades observacions d’algues a la nostra companya Clara, la identificació dels cucs a càrrec del Dr. Guillermo San Martín i del Dr. Luis Sánchez-Tocino, i la sempre atenta i amena companyia d’en Daco. No sempre faig aquests agraïments, però aquest cop ho volia fer: tots us ho heu “currat”. L’enhorabona i gràcies !

INTERESSANT: Si us ve de gust veure totes les fotos de la immersió, aneu a http://fotosubmarina.com/ cliqueu el botó SEARCH i escriviu “9/02/2008″ sense les cometes, en total hi ha unes 100 fotos. Podeu habilitar la funció “Slide Show” (presentació de diapositives) clicant sobre el botó “PLAY” (el triangle com als vídeos) que hi ha a la part inferior esquerra de la pantalla. Si voleu una mica de música per acompanyar les fotos, podreu activar-la al botó MUSIC (i enceneu els altaveus).

Fins la propera !

Sí, un altre cop a Caials...

2008-02-02T18:58:00.008+01:00

é que el primer que pensareu en llegir aquestes línies és: "una altra immersió a Caials". Estan boixos aquests dos. Però si, varem tornar a Caials. El tema era una previsió meteorològica inestable, unes ganes boges de veure molts bitxos, i el seguiment que, des de fa aproximadament un any estem fent amb en Daco dels nudibranquis de Caials. Calculant la freqüència de les nostres immersions allà, ens dona una mitjana d'una immersió mensual en aquesta bonica cala de Cadaqués.

El dia va estar una mica desapacible, la tramuntana bufava molt forta (més del que donava a entendre la previsió) la qual cosa feia una aventura el simple fet de vestir-se davant la platja per fer immersió. La temperatura de l'aire no era molt freda, uns 10ºC, però tot i que el cel es va destapar una mica quan varem sortir de l'aigua, una hora i quart després, a l'hora d'entrar era ben tapat.

El mar estava força esvalotat per efecte del vent però, com sempre, a Caials l'aigua estava plana com un mirall, i es que aquesta cala està a recer de tramuntana, i per això és una de les nostres favorites. Amb tot l'aigua era gèlida, a 12ºC de temperatura, molt transparent a poca fondària, una mica més tèrbola en baixar, on varem tenir uns 6-8 metres de visibilitat. Aquesta temperatura ens obliga a baixar amb vestits secs, realment un no passa fred si no es mulla el cos.

Descriurem les nostres observacions per grups, una mica com els llibres, seguint el nivell evolutiu dels animals.

Quant a esponges, els animals més simples, apart de les espècies ubiqües i habituals, mereix la pena destacar dos espècies: La primera d'elles, un "bimbo" per a mi, com a mínim... vull dir una espècie que no havia vist mai, o que mai m'havia fixat en ella, una parella de (Sycon raphanus) una esponja petita de la mida d'una oliva, enganxades a unes algues a uns 20 metres de fondària. L'altre espècie és una quin seguiment estan fent al Centre de Estudis Avançats de Blanes, l'esponja calcària (Paraleucilla sp.) varem veure dos exemplars, un a 19 metres fixat sobre unes esponges i una altre més petit fixat a una gorgónia blanca (Eunicella singularis) a uns 17 metres de fondària.

Aquesta gorgònia (pobreta) tenia més de la meitat de les branques recobertes pel Alcyonium coralloides, un corall tou incrustant que creix sobre esquelets de gorgònia. En aquest cas no s'ha esperat que la gorgònia es morís. Aquesta esponja Paraleucilla sp. és una espècie invasora, procedent del Brasil, i que sembla que només es veu a l'hivern, amb aigua per sota de 17ºC. A l'estiu desapareix. Per acabar el grup, apart de les habituals Hemymicale, Crambe i Ircinia. M'agraden molt les esponges del gènere Clathrina, l'espècie C.clathrus de bonic color groc, i la C.coriacea, blanca, molt més petita i que creix sota algunes roques.

Quant als cnidaris, és habitual en el lloc una relativa abundància de gorgònies blanques, tampoc n'hi ha massa, suposo que per la pressió que fem els humans sobre aquests delicats organismes, però amb tot se'n veuen força. Moltes tenen les puntes pelades, algunes amb organismes varis enganxats, com la "pajarita" (Pteria hirundo) o l'esponja que acabo d'explicar, o infestades d'algues i altres organismes com hidraris i, inclús, nudibranquis com la Tritonia nilsodhneri, un animalet de color blanc que es camufla perfectament sobre la gorgònia i se'n alimenta dels seus pòlips.

Altres militants del grup dels cnidaris son els hidraris colonials (Aglaophenia pluma) que amb forma de ploma creixen verticals sobre el substrat, a l'espera de caçar el plàncton del l'aigua. Però al seu torn son víctimes de nudibranquis com la Dondice banyulensis que troba que son com golosines: només cal veure com es mengen les branques de l'hidrari, gairebé amb golafreria. Anèmones (Anemonia sulcata i Aiptasia mutabilis) tanquen el grup.

Anèl·lids, no masses: Espirògrafs (Sabella spallanzani), Protula sp. i Serpula eren les visions més freqüents, però la palma se l'ha endut un altre "bimbo", un cuquet ple d'òrgans sensorials als voltants, amb desplaçament força ràpid, i uns inquietants ullets taronges al davant, talment com un extraterrestre, i que gràcies al Dr. Guillermo Sanmartín (UAM) el varem classificar com el síl·lid (Amblyosyllis formosa). Alguna colònia de Filograna sp. (abans coneguts com Salmacina sp.) poblaven les branques d'una gorgònia Eunicella singularis que servia de base a una "Pajarita" (Pteria hirundo).

El plat fort de les nostres immersions és, com sempre, el grup dels mol·luscs, de fet és el motiu principal de les nostres immersions. La veritat és que no hem vist ni un trist pop ni una sípia, però sí que varem tenir la possibilitat de trobar fins a 9 espècies diferents d'opistobranquis, alguns d'ells cars de veure darrerament. Val a dir que aquest cop vaig optar per portar encès el meu focus submarí "gros", la qual cosa va millorar la meva capacitat descobridora d'aquest bestiar. Normalment en prescindeixo ja que entre el focus i la càmera no em queden mans per bussejar, però de fet tampoc em va anar tan malament...

Les espècies de "nudis" que varem veure van ser: més de dues desenes d'Elysia timida, un parell de Tritonia striata (separades uns 10 metres de distància) a uns 7 m. de fondària, entre algues, una Aplysia parvula per la mateixa zona, entre algues Sphaerococcus on resulta molt críptica, una Diaphorodoris luteocincta entre algues a uns -17 m., una Flabellina babai a uns -17 m sobre una paret amb hidrozous, molt a prop d'una Cratena peregrina. També dos exemplars de Dondice banyulensis, un d'ell devorant una colònia d'hidraris (Aglaophenia pluma) com he comentat abans, el Tritonia nilsodhneri, prop del barco Llanishen, a uns -15 aproximadament, menjant-se els pòlips d'una gorgònia blanca, i per últim, un Hypselodoris villafranca a uns -3 m, al costat de l’alguer de Posidonia, sobre unes algues.

Entre els bivalves més destacables, una nacra (Pinna nobilis) mitjaneta i enterrada entre roques (en comptes d'entre posidònia). També una bonica Limaria hians, amb la seva munió de tentacles que autotomitza si es veu amenaçada, i una orella de mar (Haliotis tuberculata) quines petxines recobertes de nàcar brillant per dins les fa tan cridaneres i populars entre els banyistes. Per no parlar de la "pajarita" (Pteria hirundo) que es fixa sobre les gorgònies per millorar la seva eficiència filtrant aigua.

Entre els crustacis, un altre "bimbo" (aquesta immersió ja sembla un forn de pa) i és la gambeta (Hippolyte prideauxiana) que és comensal del crinoïdeu mediterrani (Antedon mediterranea). Aquesta gambeta de color vermell i transparent es mimetitza més que perfectament amb el crinoïdeu, i em va costar bastant fer una foto on es veiés mínimament. També varem veure una Galathea squamifera, més petita que la de la setmana passada, però novetat per a nosaltres, que no l'havíem vist mai abans.

Si pensem en els equinoderms, els eriçons dels tipus comú (Paracentrotus lividus) i de fondària (Sphaerechinus granularis) s'amagaven entre les roques, o sobre elles. Aquestes dues espècies comparteixen una particularitat, que és la de recollir objectes del fons marí i subjectar-los amb els seus peus ambulacrals per tapar-se amb ells i passar desapercebuts pels seus predadors. Per contra, una altra espècie d'eriçó, el negre (Arbacia lixula) no té aquest costum, i és un dels paràmetres distintius.

Alguns cogombres de mar (Holothuria tubulosa) i moltes estrelles de mar de set braços (Coscinasterias tenuispina), que tot i viure sota les pedres i sortir només de nit, potser perquè el dia estava nuvolat, es van deixar veure de dia. Una de les observacions interessants és la clavellina (Antedon mediterranea) quina particularitat, apart d'amagar-se sota una pedra, era la de tenir una gambeta comensal, com acabem de comentar.

Peixos poquets, la veritat. Castanyoles (Chromis chromis) les més abundants, seguides per les julioles (Coris julis) i les variades (Diplodus vulgaris) així com uns quants blenis i gobis despistats; en destaco un poc habitual gobi negre (Gobius niger). Alguna escorpora (Scorpaena notata) ben immòbil a l'espera d'un peixet despistat. Ja passa que a l'hivern hi ha molt poc peix, no sé on van o què fan, però no se'n veuen gaires. Sobre els invertebrats ja és tota una altra cosa, per les seves característiques tenen mobilitat reduïda, una sort per a nosaltres.

En fi, que com a immersió no va ser gens avorrida, de fet, ens varem entretenir tant amb algunes observacions que al final varem haver de negociar l'aire de respirar. Però tot va anar més que perfecte, de llibre.

INTERESSANT: Recordeu que podeu veure les fotos (aquest cop son 122) visitant la plana http://www.fotosubmarina.com, clicant el botó SEARCH i posant la data de la immersió, és a dir "2/02/2008" (sense les cometes). Qualsevol informació, aclariment o correcció és benvinguda.

Fins la propera !